Black Mirror, Season 2

La segona temporada de Black Mirror continua en la mateixa línia que la primera: posar-nos els pèls de punta quan veiem fins on pot arribar la tecnologia, aparentment futurista, però molt propera, i esfereïdorament realista. Ens posa novament davant del mirall negre, de la pantalla de l'ordinador, la tauleta o el mòbil un cop s'ha fos la imatge. Ens hi mirem, i no ens agrada allò en el que ens hem convertit. Segurament l'impacte, després de tres capítols que et deixen tocat, ja no és tan gran, però el fons et segueix removent.   

COMPTE, POT HAVER-HI SPOILERS

Hola Martha, com va tot?

Probablement el millor capítol de la segona temporada (que en torna a tenir només 3), és el primer (Torno de seguida). Se'ns mostra una parella jove que s'estimen tot i tenir les seves diferències. Malauradament, ell mor en un accident, i ella, desfeta, acaba accedint a la insistència d'una amiga que s'apunti a una empresa que es dedica a recopilar tota la informació que les persones desaparegudes han vessat a la xarxa, i totes les seves comunicacions, de manera que genera una intel·ligència artificial que simula la persona. Comença escrivint missatges, després parla per telèfon amb la mateixa veu... i la cosa es descontrola. Posa de manifest la necessitat que tenim, la dependència, i que la tecnologia pot mantenir viu, encara que artificialment, algú que hem perdut. Pèls de punta és poc.

Tots a gravar amb el mòbil, que no sigui dit.

A (Ós blanc) una noia es desperta en una casa deserta, amb un mal de cap terrible, i a les pantalles de casa seva hi ha un símbol estrany. Quan surt al carrer, només veu persones que la miren des de lluny i que la graven amb el mòbil compulsivament. A més, hi ha uns altres individus armats i amb màscares d'animals que comencen a perseguir-la. Es converteix en una persecució en la que la pobra noia no sap ni qui és ni on va, però trobarà una gent aparentment normal que la guiarà. El capítol, a banda del mal rotllo habitual, no sembla que tingui gaire suc fins el final, en que descobrim el perquè de la persecució i és realment sorprenent.

Tots els candidats participen en un debat.

El tercer capítol, encara que jo em pensava que era el segon, és L'hora de Waldo. Waldo és una mena d'ós blau de dibuixos animats que controla una persona en temps real, per tant pot interactuar amb la realitat, perquè no està gravat ni té guió, va sobre la marxa. És irreverent, maleducat i bromista, i compta amb una legió de fans. Tant és així, que el director de la televisió on treballa té la brillant idea de presentar en Waldo a les eleccions locals. Al principi és una broma, però l'ós puja i puja en popularitat, com també puja la paranoia del pobre noi que el controla. Segurament el més fluix, però mostra el criteri erràtic que té la població a l'hora d'escollir els seus líders.

En conjunt, la temporada és una mica més fluixa que la primera, però en no tenir una trama que segueixi, ni uns personatges que es puguin explotar més o menys, cada capítol es pot valorar individualment i per mi el primer és dels millors que han fet. Res indica que la tercera temporada hagi d'anar de baixada, i diuen que és tela marinera. Un gran invent aquesta sèrie, que durarà fins que hagi de durar, i no la fórmula no s'esgotarà, encara que el factor sorpresa sempre fa que les sèries vagin perdent amb el temps.

Valoració: ella considera que ja frega el terror, però anirem a per la tercera temporada, que ja ens espera.

Mascotas

Per aquells que tenim animals a casa, i que vivim en pisos que no fan gaire fàcil que aquests campin per on vulguin, sempre és un misteri pensar què deuen fer les llargues hores que es passen sols a casa, mentre nosaltres som fora treballant o fent altres activitats. Per això, quan una pel·lícula d'animació es promociona justament amb aquest esquer, penses que passaràs una molt bona estona de gags ximples que puguin explicar, de manera imaginativa, algunes situacions inversemblants que et trobes algunes vegades en tornar a casa. Si hi ha una pel·lícula que ho expliqui... aquesta no és 'Mascotas' (The secret life of pets, Universal Pictures, 2016).

Aquesta és la cara que se't queda quan mires aquesta pel·li. 

La pel·lícula no aporta el que promet, és només un típic film de persecució amb protagonistes animals, i que fomenta els valors de l'amistat i el sacrifici per aquells que estimem. Res nou, vaja. La part sobre què fan les mascotes a casa quan no hi som es veu només a la intro, després se'n van a viure aventures per New York amb una banda d'animals repudiats que viuen a les clavegueres, cosa que, per descomptat, no té res a veure amb els animals domèstics que tant ens estimem alguns. 

Típic personatge mono, que en realitat és un malparit.

Deixant de banda la decepció de no trobar-hi el que esperes, que sol ser demolidora per qualsevol pel·lícula, en general també justeja, perquè no aporta res sorprenent ni original, ni els personatges tenen un carisma especial que et faci agafar-los afecte. Sobre l'humor que es pressuposa a aquestes produccions, també és molt justet, i aconsegueix només arrencar-te algun somriure tímid de tant en tant. Per tant, i mira que m'agraden les pel·lícules d'animació, he de dir que aquesta és completament prescindible i que no passarà a la història del gènere. Us la podeu estalviar sense cap problema.

Valoració: a la mitja hora ella va proposar mirar un capítol de 'Black Mirror'. Posteriorment, es va adormir.   

Black Mirror, Season 1

Fa molt temps la Txaro ens va parlar d'aquesta sèrie, però com que som lents de reflexos, no ha estat fins que vaig veure a les xarxes socials que la tercera temporada ho estava petant, que no m'he decidit a veure-la. La primera temporada té només 3 capítols, i els vam mirar tots d'una tacada.

La peculiaritat d'aquesta sèrie és que... no sembla una sèrie. Els capítols són de llargada variable, els protagonistes són diferents a cada episodi, i la temàtica no té res a veure. Què els uneix? Que plantegen situacions en un futur a mig o llarg termini on la tecnologia, els mitjans i la informació en general ens posen en dilemes que ens faran pensar, posaran en evidència l'espècie humana, i ens plantejaran com afrontaríem situacions extremes com les que exposa.

El primer ministre no ho veu clar.

Així al capítol 1 (L'himne nacional) trobem que algú ha segrestat la princesa, i per alliberar-la demana que el president del país (la sèrie és britànica) surti en prime time televisiu a totes les cadenes mantenint relacions sexuals explícites amb un porc. Es posa en evidència la morbositat de la gent, la influència dels mitjans i les xarxes socials, i els índex de popularitat.

Guanyem-nos uns quants mèrits pedalejant.

El capítol 2 (15 milions de crèdits) és el més futurista, una societat tancada que viu per guanyar punts (mèrits) en funció del seu dia a dia. Viuen en cubicles, estan obligats a fer bicicleta estàtica (presumptament per generar energia) i viuen completament en un món virtual. La crítica aquí és la virtualitat precisament, el cada cop menys present contacte personal, i l'única manera de sortir-se'n, triomfar en un 'talent show' al qual et pots presentar després d'haver aconseguit un munt de punts. La publicitat i el preu de cadascú també hi juguen un paper important.

Recordant coses que més valdria oblidar.

Al tercer i últim (La història completa sobre tu), la gent porta un implant darrere l'orella que els permet recuperar i reviure a conveniència qualsevol record generat. Això dóna certs avantatges, però també molts inconvenients, començant per la paranoia i l'obsessió de no voler que se t'escapi res i analitzar cada situació una vegada rere l'altra.

En resum, una sèrie molt inquietant, que genera un mal rotllo important, però perquè està ben feta i et posa dins les situacions i t'obliga a pensar com actuaries. Et fa sentir molt miserable, perquè els humans ho som, de vegades. Els plantejaments, per més que futuristes, no són gens inversemblants.

Valoració: jo vull continuar mirant-la, ella diu que fa massa mal rotllo.

Més frases de pel·lícula

Com que el tema darrerament va de frases de pel·lícules, i després de fer també un post al Bona Nit, he decidit transportar el joc aquí, també per veure si encara algú es mira aquest blog. Us poso unes quantes frases de cinema més, una mica més difícils que les que vaig posar allà, a veure si les encerteu. Ah, i que serveixi això també per celebrar que d'aquí a tres dies aquest petit blog compleix 9 anys!

1. ¿Y un niño de nueve años ha descifrado un supercódigo del gobierno?

2. No necesito tu compasion de mierda, necesito mi puta tranca.

3. Noies com aquesta no se'n troben a cada dinastia.

4. Estas noches te espero mirando al sol. ¡Venga valiente, salta por la ventana!

5. Estoy perdida. ¿Eso tiene arreglo?

6. Esta noche el futuro de ambos mundos se encuentra en tus manos, o en las suyas.

7. Debo estar ablandandome. En otro tiempo te hubiera matado.

8. La primera ventaja es que cuando el cuento llega al final, no se acaba, se cae por un agujero y se le puede dar la vuelta.

9. Quiero a tu hija, Jack, más que a nada, pero francamente, tengo pánico a ser tu yerno.

10. A falta de pan, buenas son galletas.

Aliments per a nadons?

Avui potser crearé polèmica...

Una mare que hagi donat el pit sap que per tirar endavant sovint cal informació i recolzament, i que aquestes dues coses no es troben fàcilment. Per desgràcia, si a la mare li falta sort o recursos per sortir-se'n, acaba abandonant. Perquè quedi molt clar, desenvolupo la frase: Si tenim sort, algun dels professionals sanitaris que ens atenen tindran formació en lactància i ens ajudaran. Si no la tenim, potser tenim recursos per anar contra les indicacions dels què ens atenen i buscarem una segona opinió. Sí, és habitual que les mares que volen alletar hagin de lluitar per aconseguir-ho. Es troba a faltar la figura de la consultora de lactància als centres de salut i consciència de que no és una cosa que surt sola. No es tracta només de voler, sinó de també de tenir recolzament. És per això que les dones que més donen el pit a Catalunya (també a Espanya, a Europa, als EUA...) són dones amb estudis i de nivell social mitjà-alt. 

Per altra banda, destacar que la majoria de mares que han donat el pit que jo conec, quasi no han comprat ni llet artificial ni potitos. Algunes ni tant sols cereals en pols. Els potitos, per la seva composició i manufactura, són equivalents al fast-food dels adults i els fem servir per un dia d'emergència. Els cereals en pols no són estrictament necessaris, però de fer-ne servir, haurem d'anar en compte amb el què comprem, doncs no tots són aptes per infants pel seu alt contingut en sucres.

I perquè us explico tot això? Doncs perquè ahir vaig veure que es tornava a fer el famós tió solidari de Catalunya Ràdio, que recull llet de continuació i aliments per a nadons. A les imatges es veia llet en pols, potitos i cereals en pols. I ara ve la polèmica. 

Aquests productes que es recullen van a famílies necessitades, en aquest cas, a mares que no han tingut ni la sort ni els recursos per sortir-se'n. Aquestes famílies, si ja de per sí tenen manca de recursos, amb la falta d'informació i recolzament encara en tenen més! Hem de ser molt conscients de qui els ha fet dependents d'aquests productes i què estem promovent recollint-los i donant-los. Potser seria més útil invertir esforços en donar suport a les mares i explicar al món que no, que no necessitem "aliments per a nadons" doncs poden menjar el mateix que mengem nosaltres, triturat o no, i amb certes precaucions.

Amb això no estic dient res més que el què dic: que cal explicar més i millor, que fa falta formació pels professionals, més implicació de la societat a entendre que no es tracta d'una simple moda. Algunes trien no donar el pit i és respectable com qualsevol altre decisió a la vida. Però d'altres no trien no donar el pit, sinó que s'hi veuen arrossegades.

Queda molt camí per fer i les retallades en sanitat no ajuden. El Departament emplena de cartells de mares donant el pit els Hospitals i centres de salut, però no proporciona la formació ni la consciència per ajudar a les mares. No sóc pessimista, ben al contrari, però sí que veig que hi ha coses que no es fan de la millor manera per afavorir una re-normalització de la lactància i de la mal-anomenada lactància perllongada.

Sobre el procés

Vaig votar la CUP molt convençuda, doncs en el meu cap sempre han prevalgut les polítiques d'esquerres a la independència i aquesta opció està el 100% representada per aquesta candidatura. En un moment de la campanya fins i tot em van assegurar que no investirien a un president que ha liderat un govern de retallades, i em va agradar. Perquè tinguem-ho clar, les retallades no vénen de Madrid.

Si la correlació de forces al parlament hagués estat una altra, està clar que la CUP s'hagués abstingut i Mas ja seria president. Però ai las! Els vots del poble han transcendit fent que la CUP tingui un protagonisme particular. Això no és només una casualitat del destí o l'atzar dels números, sinó resultat de que molts votants es van decantar per la CUP per la seva contundència, la seva coherència i la seva intenció de no donar la presidència a les retallades i la injustícia social.

Potser sí, potser 2 d'aquests diputats són fruit dels vots d'independentistes convençuts a qui no importa si el president és un o un altre, però els 10 us asseguro que no. Molts són votants com jo, que no volen la independència a qualsevol preu. El curtmetratge de campanya de la CUP potser era premonitori... Minut 3:22 "És que no anem al mateix lloc", i molta gent ha prioritzat (ens agradi o no) fer una república social. 

Dit tot això, jo no tinc una proposta màgica per desencallar això, només una lectura d'una persona que s'estima la seva terra, la seva gent i que ha vist el procés des de la barrera, anant als 11 de setembre amb la boca petita i les espatlles encongides, perquè hi havia d'anar, però sense estar del tot convençuda de que això ens duria a alguna cosa millor. Admirada per les paraules del Baños "Esta República Catalana no rompe España ... porqué esa España es irrompible, pero el Estado Español es inviable", perquè sempre he valorat formar part d'un Estat plurinacional (encara que em diguin que no ho és, jo sé que sí i això és el què importa). 

Si tota la gent que ha votat JxSí, que omplia places catalunyes, ve baixes i meridianes es desinfla per un "entrebanc" com aquest, el meu país em decebrà. I si els que deixen de votar per la independència són els que estaven mig convençuts, doncs què voleu que us digui: Catalunya serà independent si la seva gent ho vol, no si els convencem via Rac1 per les circumstàncies econòmiques del moment. 

Jo vull un país que defensi l'escola pública, la sanitat pública, el benestar de les famílies, la dignitat de les persones, que vetlli perquè la gent pensi, discrepi, rigui, plori i folli amb qui vulgui. Ara mateix ni Catalunya ni Espanya em donen això, ni crec que m'ho puguin donar sense un canvi de mentalitat important.

Benvingut Biel

Seguint el post passat, ja ha arribat en Biel Frigola Vidal. Va neixer el 10 de Març. Igual que els seus pares el pes i la mida no eren massa grans ni massa petits.

Ha passat un mes, i de moment he tret poques conclusions. Potser la primera es que ver una experiencia amb una carrega emocional mol alta. Vaig passar 3 o 4 dies plorant per no res. Alegria!

Tambe, que va ser amor a primera vista! I que he reaccionat de la millor manera que podia esperar. (Punts positius per mi!). Passo la nit en vela, canvio bolquers, canto cançons... Soc el mateix d'abans, però soc una persona diferent.

Es fascinant veure com evoluciona dia a dia. L'evolució es petita, i incrementarà exponencialment. I jo hi seré per veure-ho, ajudar-lo, encoratjar-lo i sentir-me'n orgullós cada dia.

Seguim!