L'herència

Mai he tingut un hobby que m'hagi durat més de dos mesos. I tiro molt llarg. Sempre he gaudit, però, de l'art audiovisual. Jo tenia moltes pel·lícules i sèries guardades, ben etiquetades, amb els subtítols; però el meu disc dur es va esconyar i ho vaig perdre quasi tot. Va ser una pena, però vaig pensar que tampoc n'hi havia per tant. Amb la facilitat que hi ha avui en dia per veure pelis amb streaming, quina necessitat hi ha de guardar-les? 

Doncs de necessitat cap, però hi ha coses en aquesta vida que no les fem per gust. I ara m'estic dedicant a recuperar el què tenia. L'objectiu és clar: aquesta serà l'herència que deixaré. 

Tinc tres grans carpetes: 

- Pelis

- Pelis director*

- Sèries

Vaig adonar-me que, curiosament, les pel·lícules d'un mateix director (aquí hauria de d'afegir "o directora", però desenganyem-nos... No tinc cap directora) solen agradar-me i per això vaig fer aquesta carpeta. Recentment, per exemple, he descobert un tal Linklater. El coneixereu per la magnífica trilogia "Antes del amanecer", "Antes del atardecer" i "Antes del anochecer". Aquest cap de setmana vaig mirar "Boyhood" i vaig reconèixer que era del mateix director. Us les recomano totes i 20 vegades cadascuna, i és per això que s'ha guanyat un lloc a la meva carpeta de directors.

A Pelis hi tinc:

- 127 hours

- Across the universe

- Blue valentine

- Into the wild

- Life of Pi

- Lo imposible

- Reality Bites

- The Best Exotic Marigold Hotel

- Vivir es fácil con los ojos cerrados

A Directors hi tinc:

- Alfred Hitchcock (Yo confieso; me'n falten taaaantes!!)

- Kieslowsky (triolgia Azul, Rojo i Blanco)

- Scorsese (Shutter Island)

- Quentin Tarantino (Django unchained)

- Linklater (La Triolgia i Boyhood)

- Woody Allen (quasi totes)

Sèries la recuperaré en una segona fase, però crec que no hi haurien de faltar:

- Dexter

- Six Feet Under

- Friends

- Lost

- Medium

- Breaking Bad

- Los Soprano (que no he vist, encara)

Tinc clar que em queda molt per fer, però vaig poc a poc.

Si teniu alguna recomanació... endavant. No us garanteixo que entri a la carpeta, doncs és una cosa que depèn 100% del meu gust, però sí que us garanteixo una nota d'agraïment al testament.

Pelis que vull afegir:

- Little Miss Sinshine

- Dancer in the dark

- Singing in the rain

- Dirty Dancing

- Pretty woman

- Mother and Child

- La canción de Carla (i més d'en Ken Loach, com Sweet sixteen)

- El Padrino (la trilogia)

- Requiem for a dream

- El último emperador (potser faig una carpet a Bertolucci, afegint Dreamers, El último tango en París i Belleza robada)

- Slumdog millionaire

- Cinema Paradiso

- La Princesa Prometida

- Oficial y caballero

- El nombre de la Rosa

- Braveheart

- About time

- Love Actually

... i moltes més. 

Ser o no ser... un planeta

M'ha fet gràcia llegir aquest titular:

Pluto Is a Planet Again, According to Harvard Astronomers

Aquí trobareu la notícia complerta:
http://2paragraphs.com/2014/10/pluto-is-a-planet-again-according-to-harvard-astronomers/

Scotland 18 September 2014: To be or not to be...part of the UK?

Falten tan sols unes quantes hores ja, per a què a Escòcia succeeixi un esdeveniment històric, que pot canviar el destí d'aquest petit i peculiar país. Després d'haver viscut durant un cert temps en aquesta ciutat que és Edimburg, i el fet de estar aquí durant aquesta data tan senyalada, em fa sentir un privilegiat per poder ser testimoni en primera persona d'aquest event. 

Nosaltres, pel fet d'haver estat residint-hi establement durant un cert temps tenim el dret a votar en el referèndum. Tot i així no ens vam registrar i no votarem. Perquè creiem que no és just influïr d'una manera tan decisiva en un país que, tot i ser la nostra llar durant un temps i viure-hi experiències significatives, no és el nostre, i el nostre camí futur no és en aquestes terres. Si us he de ser sincer, no ho tinc clar per quina opció em decantaria. Sí, m'atrau la idea d'un nou país que pot materialitzar els seus anhels d'identitat en una nació soberana. També és un factor a favor que la victòria del "Yes" aquí dalt pot donar cert impuls positiu a les nostres aspiracions de consulta a Catalunya. Però cap d'aquests motius em transmeten la força suficient per a un possible vot a favor d'en Salmond i companyia. Per a votar una opció s'ha d'estar convençut fins al moll de l'òs, i aquest no és el meu cas (si que ho seria en el cas català). 

Per tal de convèncer els votants, aquí han fet una campanya intensíssima des de ja fa força temps (i evidentment amplificada aquests darrers dies), per part de totes dues bandes, incloent visites porta a porta, infinitat de cartells, xerrades, debats i mexandatge abundant. Tothom té molt bones raons i passió per la seva causa, però el to que s'ha respirat en tot moment ha estat de respecte (lamentablement diferent de la situació que es viu a Espanya). L'argument principal de la gent que votarà seguir formant part del Regne Unit són raons econòmiques. Tenen por que els diners marxin i això s'enfonsi. També argumenten que moltes de les reivindicacions de campanya del "Yes" ja les gaudeixen ara mateix.  Per altra banda, l'aspecte econòmic, i sobretot social, és una de les claus de la campanya independentista, ja que una Escòcia independent estarien millor administrats els recursos i seria possible mantenir o millorar molts béns socials. 

Tot i això, encara hi ha molta gent que no sap cap a on tirar, amb aproximadament un 10% d'indecisos. Les enquestes donen ara mateix un resultat ajustadíssim, amb un mínim aventatge dels unionistes, però aquests vots que encara no tenen amo poden ser decisius pel resultat final. 

No sé què passarà demà i quin serà el veredicte d'Escòcia a les urnes, però en tot cas el sol fet de podar expressar lliurement per a determinar el futur del seu país, ja és un motiu sufucient per a estar orgullós i satisfet.  En el seu dia van decidir juntar-se amb Anglaterra i formar el Regne Unit, i ara, 300 anys després el camí podria ser justament l'invers (és curiós el paral·lelisme històric uneix temporalment els camins de Catalunya i Escòcia!).

Ara és el torn dels escocesos, però CatalansVote9N2014! Amics, visca la democràcia i visca la llibertat, que s'obrin les urnes!

Una corrua de post-its

El dia que es confirma que tornaré a treballar no hi ha com arribar a casa i trobar-me una corrua de post-its amb frases d'Antònia Font que em fan seguir un camí cronològic entre versos i em condueixen cap un escrit preciós de felicitació. Però els post-its i les frases continuen fins a convertir-se en fletxes que m'acaben portant a trobar un tresor que sé del cert que ha costat força reunir.

Tenir tota la discografia sencera de discs originals és el mínim que hauria de fer algú que ha anat a 33 concerts d'un mateix grup, però confesso que no els tenia. Ara sí, molts d'ells encara amb precinte, però els obrirem i gaudirem, és un regal fantàstic, i el muntatge un detall genial. I què dir, el motiu s'ho val, tot i que no calia, no puc deixar d'estar agraït i somriure. Gràcies amor.

Ah, per cert, mireu també què estic llegint. Si sembla que algunes coses no canvien, oi?

Encara ens passa

Doncs sí, encara ens passa que un bon dia ens llevem i diguem: mira tu, un concert gratuït dels Amics de les Arts aquesta nit! Ui, però tinc assaig, i així de sobte... Ah, que és a les dotze? I no cal pensar-s'hi massa més. Deixa'm fer un parell de trucades.

Encara ens passa també que tornem d'Edimburg després de tres setmanes de no veure dona i fill i rebem una proposta de concert aquella mateixa nit, amb convocatòria ni dues hores després de posar un peu a Catalunya. I ves per on, encara ens passa que diguem que sí.

Potser ja no ens passa tot, no ens passa que treballant el dia següent a les 7h o estant a més de 200 km puguem anar al concert. Però encara ens passa que en tinguem ganes.

I així va ser, no tots, però si alguns ens vam desplaçar a Palau Solità i Plegamans per veure els Amics de les Arts finalment en un concert de la gira del 'Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure', com als vells temps, sense previsió, només perquè hi ha un concert, i hi podem anar.

Els concerts dels amics ja no són com els d'abans, ja no supleixen la poca discografia amb divertits diàlegs entre ells, molts preparats, i alguns d'espontanis. Ara tenen temes bons per donar i per vendre i parlen poc, sense oblidar l'essència. Fan participar el públic activament i deixen anar algunes bromes que també arrenquen rialles. Bé per ells en aquest sentit, l'espectacle més d'humor que musical no podia durar sempre.

I què dir de les cançons? La selecció la vaig trobar molt encertada, han sabut resumir bé la seva carrera, i penso que ara que no els veig tan sovint, deuen seguir fent variacions, fent tots els concerts una miqueta diferents, que és un toc de qualitat. Inevitable trobar a faltar algun tema, però tampoc en sobrava cap. A més, saben què agrada al públic, perquè acabar amb 'A mercè d'un so' és saber que acabaràs allà dalt de tot. Ah, l'Eduard Costa es va equivocar cantant '4,3,3', però els altres li van seguir el rotllo, va fer gràcia. Molt bon 'setlist' i bona sintonia amb el públic, que sabia majoritàriament totes les cançons, tot i que se sentia una xerrameca molesta de fons.

Ja no són els amics d'abans, són -i han de ser conscients que són- un dels grans grups de l'escena catalana, però marxes del concert igual de content i satisfet que abans. Se'ls treballen, i això s'agraeix. Radars alerta per detectar algun altre concert possible. Quan hi tornem?

Ah, les fotos són fetes amb el mòbil, per això són tan lamentables.

Absurditats estiuenques

- Necessitar vacances, desitjar vacances (o cap de setmana) com si fossin els únics dies de l'any que valen la pena... de debò? Qui realment pensi això, si us plau, que intenti canviar la seva vida, perquè les vacances són només una petita part de la nostra existència. Això està al mateix nivell que la meva companya de feina que només parla del divendres. "Vinga, que ja falten pocs dies pel divendres" (Dilluns i dimarts), "Va que ja estem al mig de la setmana" (Dimecres), "Va, que demà ja és divendres" (Dijous). Me l'estimo molt, però em desalenta. Sovint em pregunto si serà dolent que gaudeixi d'un dia de feina. Potser m'ho he de fer mirar.

- L'impacte econòmic de les coses. Escolto la notícia de que fan l'Aquelarre de Cervera. Penso en el foc, la màgia de tot plegat, l'emoció del poble, els nens que per primer any podran anar al correfoc sols... La notícia acaba amb "L'impacte econòmic per Cervera serà de XXX mil euros". Igual amb el festival de torn o el fet que un creuer pari a determinat port. Em fa pensar en aquell que comptava les calories de les coses. Se'ns atrofien els sentits i ja no podem fer res més que comptar.

- La ràdio d'estiu m'agrada més que la de la resta de l'any, i se suposa que és de menys qualitat. Hi ha menys notícies, menys pressa, més calma. Més seccions per entretenir... No podria ser així tot l'any? Perquè ens entestem a viure amb una cotilla posada durant tot l'any i treure'ns-la només dos mesos?

Bé, de moment només això. Suposo que és que dec "necessitar vacances" i com que "l'impacte econòmic" de la meva feina no és prou gran, només em puc permetre entretenir-me amb la ràdio. I una s'acaba avesant a tot. Fins i tot a la ràdio d'estiu.

A la merda el sistema

Necessito un lloc on desfogar-me que no sigui el Bona Nit perquè no m'agrada parlar de les mateixes coses en tan poc temps.

Primerament, jo: Dues carreres, un doctorat sense rematar, titulació d'anglès, coneixements d'informàtica i 10 anys d'experiència. A l'atur des de fa molts mesos.

El meu cosí: Problemes per acabar l'escola, una FP, carnets de conduir de tot vehicle que es mogui. Feina estable i ben remunerada. Boda a l'engròs i viatge de noces a Nova York i a Riviera Maya.

I a sobre hauré de comprar roba i pagar el regal de la seva puta boda. A la merda el sistema.