Una corrua de post-its

El dia que es confirma que tornaré a treballar no hi ha com arribar a casa i trobar-me una corrua de post-its amb frases d'Antònia Font que em fan seguir un camí cronològic entre versos i em condueixen cap un escrit preciós de felicitació. Però els post-its i les frases continuen fins a convertir-se en fletxes que m'acaben portant a trobar un tresor que sé del cert que ha costat força reunir.

Tenir tota la discografia sencera de discs originals és el mínim que hauria de fer algú que ha anat a 33 concerts d'un mateix grup, però confesso que no els tenia. Ara sí, molts d'ells encara amb precinte, però els obrirem i gaudirem, és un regal fantàstic, i el muntatge un detall genial. I què dir, el motiu s'ho val, tot i que no calia, no puc deixar d'estar agraït i somriure. Gràcies amor.

Ah, per cert, mireu també què estic llegint. Si sembla que algunes coses no canvien, oi?

Encara ens passa

Doncs sí, encara ens passa que un bon dia ens llevem i diguem: mira tu, un concert gratuït dels Amics de les Arts aquesta nit! Ui, però tinc assaig, i així de sobte... Ah, que és a les dotze? I no cal pensar-s'hi massa més. Deixa'm fer un parell de trucades.

Encara ens passa també que tornem d'Edimburg després de tres setmanes de no veure dona i fill i rebem una proposta de concert aquella mateixa nit, amb convocatòria ni dues hores després de posar un peu a Catalunya. I ves per on, encara ens passa que diguem que sí.

Potser ja no ens passa tot, no ens passa que treballant el dia següent a les 7h o estant a més de 200 km puguem anar al concert. Però encara ens passa que en tinguem ganes.

I així va ser, no tots, però si alguns ens vam desplaçar a Palau Solità i Plegamans per veure els Amics de les Arts finalment en un concert de la gira del 'Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure', com als vells temps, sense previsió, només perquè hi ha un concert, i hi podem anar.

Els concerts dels amics ja no són com els d'abans, ja no supleixen la poca discografia amb divertits diàlegs entre ells, molts preparats, i alguns d'espontanis. Ara tenen temes bons per donar i per vendre i parlen poc, sense oblidar l'essència. Fan participar el públic activament i deixen anar algunes bromes que també arrenquen rialles. Bé per ells en aquest sentit, l'espectacle més d'humor que musical no podia durar sempre.

I què dir de les cançons? La selecció la vaig trobar molt encertada, han sabut resumir bé la seva carrera, i penso que ara que no els veig tan sovint, deuen seguir fent variacions, fent tots els concerts una miqueta diferents, que és un toc de qualitat. Inevitable trobar a faltar algun tema, però tampoc en sobrava cap. A més, saben què agrada al públic, perquè acabar amb 'A mercè d'un so' és saber que acabaràs allà dalt de tot. Ah, l'Eduard Costa es va equivocar cantant '4,3,3', però els altres li van seguir el rotllo, va fer gràcia. Molt bon 'setlist' i bona sintonia amb el públic, que sabia majoritàriament totes les cançons, tot i que se sentia una xerrameca molesta de fons.

Ja no són els amics d'abans, són -i han de ser conscients que són- un dels grans grups de l'escena catalana, però marxes del concert igual de content i satisfet que abans. Se'ls treballen, i això s'agraeix. Radars alerta per detectar algun altre concert possible. Quan hi tornem?

Ah, les fotos són fetes amb el mòbil, per això són tan lamentables.

Absurditats estiuenques

- Necessitar vacances, desitjar vacances (o cap de setmana) com si fossin els únics dies de l'any que valen la pena... de debò? Qui realment pensi això, si us plau, que intenti canviar la seva vida, perquè les vacances són només una petita part de la nostra existència. Això està al mateix nivell que la meva companya de feina que només parla del divendres. "Vinga, que ja falten pocs dies pel divendres" (Dilluns i dimarts), "Va que ja estem al mig de la setmana" (Dimecres), "Va, que demà ja és divendres" (Dijous). Me l'estimo molt, però em desalenta. Sovint em pregunto si serà dolent que gaudeixi d'un dia de feina. Potser m'ho he de fer mirar.

- L'impacte econòmic de les coses. Escolto la notícia de que fan l'Aquelarre de Cervera. Penso en el foc, la màgia de tot plegat, l'emoció del poble, els nens que per primer any podran anar al correfoc sols... La notícia acaba amb "L'impacte econòmic per Cervera serà de XXX mil euros". Igual amb el festival de torn o el fet que un creuer pari a determinat port. Em fa pensar en aquell que comptava les calories de les coses. Se'ns atrofien els sentits i ja no podem fer res més que comptar.

- La ràdio d'estiu m'agrada més que la de la resta de l'any, i se suposa que és de menys qualitat. Hi ha menys notícies, menys pressa, més calma. Més seccions per entretenir... No podria ser així tot l'any? Perquè ens entestem a viure amb una cotilla posada durant tot l'any i treure'ns-la només dos mesos?

Bé, de moment només això. Suposo que és que dec "necessitar vacances" i com que "l'impacte econòmic" de la meva feina no és prou gran, només em puc permetre entretenir-me amb la ràdio. I una s'acaba avesant a tot. Fins i tot a la ràdio d'estiu.

A la merda el sistema

Necessito un lloc on desfogar-me que no sigui el Bona Nit perquè no m'agrada parlar de les mateixes coses en tan poc temps.

Primerament, jo: Dues carreres, un doctorat sense rematar, titulació d'anglès, coneixements d'informàtica i 10 anys d'experiència. A l'atur des de fa molts mesos.

El meu cosí: Problemes per acabar l'escola, una FP, carnets de conduir de tot vehicle que es mogui. Feina estable i ben remunerada. Boda a l'engròs i viatge de noces a Nova York i a Riviera Maya.

I a sobre hauré de comprar roba i pagar el regal de la seva puta boda. A la merda el sistema.

Una meravella

Avui me mare m'ha dit que estic molt enamorada de la meva filla. Per sobre -diu- de la resta de mares que coneix. M'ho ha dit com si això fos una cosa negativa. I pot ser que sigui així, mai sabem què és allò bo i què és allò dolent de les emocions, si és que hi ha bo i dolent.

Just abans, amb ella, parlàvem de que avui en dia els pares estem massa pendents dels nens. M'ha fet pensar que abans el model era diferent. Els avis estaven disponibles el 100% del seu temps per cuidar als nens. No com ara, que la meva mare em dóna un cop de mà, però jo a les 5 hi he de ser sí o sí perquè ha d'anar a treballar. La relació amb els avis no pot ser la mateixa que era abans ni de conya. Com tampoc pot ser-ho la relació amb els pares, doncs avui en dia hem de cuidar-los molt més nosaltres que els avis. O nosaltres, o la llar d'infants o els cangurs.

També he pensat en el que ahir ens va sortir a la conversa amb una amiga, que tant ella com jo notem que tenim un vincle amb les nostres filles més enllà del que poden tenir altres mares. Per haver-les alletat, però especialment per haver-nos passat moltes hores amb elles.

Estic en contra de pensar i fer pensar que criar és desagradable. Està clar, que hi ha moments que regalaria la meva filla! Però no per això he de deixar-la en evidència cada cop que li tiren una floreta. "Que bé que menja, no?", "Sí, sí, però ja te la deixaré un dia a dormir i veuràs que no és tan maca com sembla". Però, què té a veure una cosa amb l'altre? A mi que no m'hi comptin. Si la meva criatura menja bé, doncs agraïda estic i que segueixi així!

Per altra banda, i ara vaig al meu jomés científic, és que no puc deixar d'estar meravellada amb la meva filla. És que si ens hi parem a pensar -oh, estudiants de les ciències de la vida- veure una criatura desenvolupar-se és una de les coses més màgiques d'aquesta vida. I poder viure-ho d'aprop no té preu. Ho dic des de la curiositat científica, de l'interès per conèixer els processos pels quals la vida s'obre camí i ens fa ser el què som.

Repeteixo el que deia al principi. No sé si això és una cosa bona o dolenta. Potser senzillament és una cosa més.

Canvien els gustos

Si fem memòria veurem que els nostres gustos musicals han canviat al llarg del temps, fa uns anys seguíem The Cranberries i ens delíem per:

There was a game we used to play,

we would hit the town on friday night

stay in bed until Sunday.

We used to be so free

were living for the love we had,

living not for reality.

I ara som més dels Amics de les Arts i preferim un:

Ja no ens passa, ja no sortim de nit

que l'endemà no som ningú

i el dia que sortim cantem tant allà al mig

que ja podríem ser els pares d'algú

i això ja és massa!

Els gustos musicals no són l'únic que ha canviat, oi?

Per quan el Pedra?

 Aquests ja l'han gaudit.

Què, bonica la imatge, oi? Tothom la reconeix. Els Pollegons, l'Enforcadura... A més, la foto és preciosa. Però com és possible que aquesta foto no l'hàgim pogut fer encara al natural, eh!? Com pot ser que no estigui en les nostres càmeres? Per quan el Pedra? Per quan???