Mikimoto a Edimburg

Crec que és de justícia que deixem constància aquí de l'Afers Exteriors que TV3 ha dedicat a Escòcia, especialment a Edimburg, per tot el que significa per nosaltres. Gairebé totes les imatges que apareixen al programa les coneixem perfectament, és xulo que te les expliquin des d'una altra perspectiva. El que no entenc és per què el foteta d'en Miquel Calçada no va visitar una parella jove que va marxar a Edimburg a buscar un futur i han tingut un fill allà, hagués estat de molt interès saber com es gestiona aquesta situació en un ambient tan inhòspit! Ell s'ho perd, quan es presenti a president de Catalunya no el votaré!

La cançó 36

Quan et poses a remenar sempre t'endús sorpreses, ja sigui per casa o per l'ordinador. I remenant remenant he ensopegat amb una cançó que no em va venir al cap quan, ara fa més de dos mesos, se'ns va demanar que diguéssim cançons per fer-li un CD a en GG. I mira que és una cançó que en el seu dia vaig posar clarament a la carpeta mental etiquetada amb el seu nom. Algú recorda el 'Disc de tres cançons'? Al final en va tenir més, és clar, però aquesta era una de les tres originals: Por mi tripa de Pereza.

Ara no em vingueu amb les mans al cap perquè destaqui Pereza, no oblideu que escoltàvem Sr. Trepador! Com que no cal que sigui cap dia especial per homenatjar en GG, encara que sigui una mica tard comparteixo aquí la cançó perquè em segueix agradant i podria estar en el CD del 35.

"Yo curo más

que todo lo que puedas respirar.

Vamos a frenar

confia brother sigue mi compás

tú puedes todo, y más."

"Salir cada noche a matar

hacer un par de rotos,

amanecer charlando

con cara de locos.

Hoy me he quedao pillao al verte

me pareces otro,

pero eres el más grande

eres un terremoto."

Va per tu, brother.

Últims minuts antòniafònics

No hi vam ser. No hi vam ser físicament, però sí que hi vam ser de tot cor. Hi vam ser per formar part d'aquest gran món que ha estat Antònia Font. M'he sentit part d'ells, malgrat només haver-hi parlat una vegada i d'aquella manera. M'han deixat entrar al seu món, com a tots vosaltres. L'han compartit sense demanar res a canvi*. M'he fet meves les seves cançons i les duré per sempre amb mi. Per ballar, per fer adormir a la meva filla i com a consell en un dia difícil.

"I per què pleguen?" em va preguntar la meva mare. "Doncs perquè ja ho han fet tot i ara faran altres coses" li vaig contestar jo, sense tampoc tenir-ne massa idea. "Quan un grup així ho deixen córrer, és perquè algun problema tenen", sentencia ella. WTF? No ens entra al cap que les coses, si s'acaben a temps, perduren més? I que els projectes van i vénen i la gràcia de la creativitat és no estancar-se? Li vaig intentar explicar tot això i afegint que algun problema hauran tingut, amb 17 anys de carrera, però que bla bla bla. "Així que fan com en Guardiola, que ara ho he guanyat tot i a partir d'ara només podria decebre al públic?" és el màxim que vaig obtenir.

El seu final em genera el mateix efecte que les seves cançons. Ni tristes, ni alegres, ni animades ni per posar-se a plorar, però una mica de tot a l'hora. Boniques perquè sí i profundes quan les escoltes atentament. Fins aquí.

Us deixo amb un vídeo que m'ha agradat especialment per dos motius. El primer, perquè se sent el públic entregat cantant amb accent mallorquí (que patates que devem sonar nosaltres cantant en mallorquí). El segon, perquè són els últims minuts de l'últim concert de quasi l'últim dia de l'any.

Ah! i un regal per la Rach, perquè van tocar "En s'estiu".

*Bé, només una mica de traça a l'hora de seguir-los concert rere concert, que molta anticipació i molt ben anunciat no ho han tingut mai! 

Edito per afegir el recull de coses interessants que he trobat per la xarxa:

Pau Debon, cantant d'Antònia Font: "Si ho deixem és per qüestió de necessitat de canvi de vida"
30/12/2013 El matí de Catalunya Ràdio
 

Crònica del darrer concert (inclou el setlist).

Va ser una monada!

La voràgine nadalenca d'aquests dies ha fet que la justa crònica del nostre acte antoniafònic final s'endarrerís. Ja que no hem pogut anar als concerts que aquests dies el grup farà a mode de comiat, si és que s'acaben aclarint amb les dates, ja que són curts de gambals fins i tot per això, nosaltres ens vam muntar el nostre propi comiat.

Una trobada d'aquestes característiques no s'havia produït mai. La guarderia muntada a Can GGRach ho va fer tot caòtic a estones, però en cap cas no va enterbolir una gran celebració en la que destacaria dos fets importants, a banda del bon ambient i les nostres ganes d'estar junts. La primera, la decoració que els amfitrions es van currar, amb un munt de detalls escampats que no passaven desapercebuts als antoniafònics experts, un cub de rubik per aquí, un llapis d'IKEA per allà, un cartell de benvinguda fet a mida o les caràtules dels discos penjant de l'arbre de vinil del menjador, entre d'altres. Uns detalls genials, gràcies parella!

El segon fet, el genial joc que es va empescar la nostra mà innocent. Quines cançons triaríem cadascú com les nostres preferides, o les més importants? No era tan fàcil encertar les dels altres, ni tan sols les pròpies, oi Txaro? Un joc molt ben organitzat i amb un premi de molta categoria pel guanyador, un bocí de la nostra història en un CD, paraules antoniafòniques, concerts, discos, lletres de cançons i una compilació creada, sense saber-ho, per tots nosaltres. Al final, triple empat, però això és el de menys. Gràcies Mà Innocent!

I per acabar, unes quantes imatges de la vetllada, no es pot dir una altra cosa, va ser una monada!

Amb aquesta rebuda la nit pintava genial!

 Aquest arbre sí que dóna bons fruits!

Fragment del premi genial, està ple de detalls, no us els perdeu!

On és el pistatxo???

Apadrina!

Aquestes dues ampolles de Martini no tenen on passar les festes nadalenques, no es pot permetre que no tinguin una llar on les tractin convenientment. Si tens cor, apadrina-les, no les deixis soles. Pensa que elles mai no ho farien.

El substitut

Per alguna estranya raó, des que nosaltres tenim consciència musical el panorama català ha comptat amb bones propostes, però hi ha hagut un grup de quatre que han centrat totes les mirades. A l'època de l'institut aquests quatre eren Sau, Sangtraït, Sopa de Cabra i Els Pets. En el moment que Sopa va decidir cantar en espanyol va caure un mite, i l'imaginari català els va desplaçar en favor de Lax'n'Busto. Seguien sent quatre.

Els Pets i Lax continuen actualment, tants anys després, però es mantenen en un segon pla, encara que pels seus fans encara són incontestables. Però a dia d'avui tornàvem a tenir quatre grups cabdals en la música catalana, amb tot un elenc de secundaris. Manel, Antònia Font, Mishima i els Amics de les Arts, mantenint la proporció.

I ara ens trobem amb un problema, Antònia Font deixa de ser del grup selecte dels quatre grans, de manera que queda una bacant que caldria cobrir. Quins grups tenim que puguin completar la tètrada? Jo faig les meves apostes, a veure què hi dieu vosaltres, quin serà l'escollit?

Objectiu 35

Un altre any s'acosta a la fi i estic content perquè tenim plans i ganes de veure'ns. Per més que la vida ens hagi canviat, ens empesquem maneres de trobar-nos, diferents potser, però no menys valuoses, potser justament les hauríem de valorar més. I així seguirem espero. El que Antònia Font va unir, no ho separarem nosaltres, oi?

El meu pensament d'avui va per aquest blog, però. Un blog que aviat farà 7 anys d'existència i que forma part de nosaltres, un punt de reunió obert a qui vulgui participar-hi, però molt nostre. Tenim un ritme de publicació baix, però sempre és un plaer passar per aquí a veure què dieu. Darrerament m'ha vingut de gust dir algunes cosetes aquí, i no perquè em sobri la inspiració d'escriure, però cadascú s'imagina aquest lloc per algunes coses, encara que hagi donat lloc a tants altres projectes. Aquest any hem publicat més que l'anterior, entenc que això vol dir que la Comunitat no es mor poc a poc. I he pensat que estaria bé recuperar els números almenys de 2011. Què us sembla? Després d'aquest post, en quedaran només 4 per fer els mateixos que aquell any, i 5 si ens volem superar. En tenim prou amb publicar un post més cadascú! Us hi animeu?