Records d'infància. O no.

He anat uns dies a un poble del Maestrat. La meva relació amb aquest poble va començar fa uns 20 anys, quan hi vam anar per primera vegada a visitar uns amics. Fa uns 7 anys, els meus pares van comprar una casa allà. En aquells moments estava molt bé de preu, i el lloc els agradava prou. En total potser hi hauré anat unes 4 o 5 vegades. El fet curiós, és que aquests dies allà m'he sentit com si hi tingués una part de les meves arrels. No sé com expressar la sensació de familiaritat que hi tinc. Fins i tot en algun moment m'han vingut records de moments que no he viscut. Seré una replicant i m'està fallant el software?

Crec que el fet de tenir una filla i que ella comenci a crear els seus records m'influeix. Us ho explicaré. Aquest estiu amb ella he m'han vingut molts records dels meus estius d'infància. Penso, aleshores, en ella d'aquí a uns anys, quan recordi la seva infància. I hi penso tant que acabo integrant com a record el que ella està vivint ara. Entenc que una cosa així deu ser difícil d'entendre si no l'has viscuda, però és el què em passa. 

Parlant amb una amiga de l'adolescència, em va dir que amb els anys els records es fan estranys. Barreja records de la seva vida amb els d'altres persones. Per entendre'ns, no sap si una cosa li va passar a ella o a mi. També li passa que no es reconeix amb els records. I és que, en definitva, ja no som aquell infant de 10 anys ni aquells joves de 20, de manera que es fa difícil pensar que nosaltres haguem viscut segons quines coses.

Sempre m'ha agradat recordar. 

Tenir els records presents és una manera de sentir-me viva.

Oda a les Crocs

A una amiga meva li ha crescut el peu. Tenia un 39, el meu número.

- A tu t'aniran bé

- Si - Li vaig contestar amb una mica de por. Ho percebia com una invasió extraterrestre. 

No m'han agradat mai, aquestes sabates de mentirijilla. Sabia, però, que no trigarien a envair-me, perquè al meu voltant s'han extès com la mala herba. Si famílies senceres han estat colonitzades, perquè no m'havia de passar a mi?

Doncs incrèdula de mi, us he de dir que em van de conya! No sé de quina mena de material estan fetes, però són magnífiques. Pots caminar còmodament, passar per un riu, sucar els peus, i seguir caminant. S'assequen de seguida i després no rellisquen massa. Pots posar-te-les i treure fàcilment, i això per fer escalada esportiva és molt important.

Avui les prendré per anar a la platja. Sí, em fa una mica de vergonya sumar-me a la moda, però és que quan una cosa va bé. Va bé. 

Per saber-ne més: http://en.wikipedia.org/wiki/Crocs

En pau amb el passat

Amb un November Rain i dos Don't Cry en tenia prou per sentir-se en pau amb el seu passat adolescent. No obstant, si això no era suficient, sabia que podia recórrer a la banda sonora de Braveheart per fer net del tot.

Amb el permís de Jpmerch a qui he descobert a través d'en Xexu.

Dijous i Divendres, Madrid.

Aquest viatge ha estat molt diferent. Des del primer moment, i no em pregunteu perquè, m’he sentit com una espia. Suposo que el tren ja ho té, això. Intercanviar informació és des de fa un temps més fàcil en l’àmbit ferroviari que en l’aeri. Per molts motius, però el principal, que ja no hi ha veritable primera classe en els vols curts. Els seients són massa estrets i si has de moure’t massa, despertes sospites. El control de maletes és un altre punt a tenir en compte. A l’aeroport s’ho prenen molt seriosament, ja no es poden dur microxips amagats a la sola de les sabates ni al cinturó. I si jo fos una espia? Crec que m’agradaria ser agent doble, però seria quelcom massa arriscat i no voldria posar en perill la meva família, així que res. Agent simple. I què o a qui espiaria? Doncs tenint en compte la meva professió, crec que està clar. Històries clíniques. Aniria als hospitals amb l’excusa de recollir dades per un estudi. Quan em deixessin sola amb les històries clíniques, trauria la meva mini-càmera de la pitrera i faria fotos indiscriminadament. Amb quin objectiu? No ho sabria, compliria ordres. M’allotjaria en un hotel, rebria un paquet confidencial, pujaria a l’habitació sense despertar sospites i al tancar la porta l’obriria d’una revolada. Un sobre. Instruccions. Què cal fer? És ben fàcil: memoritzar-les, destruir-les i seguir-les. Sense preguntar, sense contemplacions. Em costaria dur una arma. Màxim una navalleta per defensar-me, però res més. En algun moment la posaria al coll d’algú, sense atraure les mirades de la gent del voltant, i... Merda! M’han descobert! He d’anar a l’Schlecker comprar-me un tiny i unes tisores. No crec que sigui difícil trobar un Motel. Digueu a la meva filla que la seva mare sempre la va estimar molt. Que no em busqui. És perillós.

Dilluns, Alacant. Dimarts, Murcia.

Abans gaudia fent aquests viatges. Ara... Doncs miro d'esforçar-m'hi, però em costa més trobar-hi la gràcia. Aquesta vegada, però, no m'hi he hagut d'esforçar massa. Alacant ha estat feixuc. El que en algun altre hospital hagués estat un plis plas, aquí va ser lent. L'experiència a l'estació d'autobusos va ser molt dolenta i vaig arribar a Múrcia molt cansada. 

Múrcia em va sorprendre. Placetes, arbrets i plantes per totes bandes... Em va fer pensar en Granada, que tothom sap que és la ciutat més bonica del món. A les 9 de la nit vaig sortir a sopar, pensant endrapar qualsevol cosa i ràpid tornar per fer un bany (és un dels grans al·licients de dormir en un hotel, doncs a casa no tinc banyera!) i dormir. Txari, estaves molt equivocada. L'ambient de la Plaza de las Flores em va absorvir. Sempre m'ha costat, això d'anar de tapes sola, però ahir em vaig llençar. Vaig seure a una terrassa, vaig demanar una canya i la resta va venir rodada. "Que puedo comer?" i la cambrera ja em recomanava tot de coses que no havia sentit mai. Entre les dues, i sense pensar-ho massa, vam decidir que volia un entrepanet de caballa amb pimiento i formatge fresc i un "tomate partido". Oh! Que bo! En acabar, vaig demanar-me una altra canya, només pel gust de prendre-me-la allà, veient la vida passar. 

Aquest matí, a l'Hospital he anat més ràpid del què em pensava i he plagat a la una. He callejeat passant per la Catedral, per places, per carrerons, observant la gent i escoltant aquest accent tant magnífic que tenen els murcians. Al dinar he repetit l'estratègia: canyeta i pregunta al cambrer. En aquest cas, no sabia massa bé què demanava, però he gaudit molt. 

Us puc dir que Murcia m'ha agradat molt. Hauré de tornar l'any vinent i intueixo que no em sabrà tan greu llevar-me a les 5 de la matinada i no tornar fins l'andemà a les 10 de la nit.

PD: viatjant per Espanya, em sento una turista privilegiada, perquè tinc aquell punt de facilitat per la logística, però a la vegada una distància cultural prou gran com per gaudir observant els costums.

Up all night to get lucky

We're up all night to the sun

we're up all night to get some

we're up all night for good fun

we're up all night to get lucky

I escoltant aquesta genial cançó dels Daft Punk que han tornat aquest 2013, i a la que m'he enganxat sense remei, em venen pensaments d'una nit en que vam quedar a la Catedral, d'un sopar amb moltíssima gent, d'un Panam's fins les tantes, d'alguns que van anar a la platja després, d'un cafè amb llet a l'Estudiantil (algú encara prenia cervesa), d'un autobús cap a la Zona Universitària i d'una classe de Genètica Molecular a primera hora. We're up all night to the sun.

Una nit que va canviar la vida a alguns, i que va deixar algunes actuacions memorables que marcarien la concepció que ens quedaria d'uns altres. Una nit per recordar, tot i que molt probablement alguns no en recordin massa cosa. Una nit a la que crec que li devem força. We're up all night to get lucky.

¡Que se jodan!

Fa temps vaig escriure això, en motiu de l'exclamació de l'Andrea Fabra al congrés ("¡que se jodan!"). M'agradaria immortalitzar-ho al nostre blog.

Com era allò? Se'ns pixen a la boca i diuen que plou?

Ja no queda honestedat ni responsabilitat. Però, què podem esperar? Els missatges publicitaris ens minen. "Compro més barat i així tinc el doble de coses", i així tinc, tinc, "has de tenir" i tinc més. "Fuera lo viejo y venga lo nuevo". I sóc més espavilat que la resta perquè pago menys en l'assegurança el cotxe i em beneficio d'un ajut encara que no em faci falta. I ajudo als meus i la resta "¡que se jodan!". I tiro la pilota endavant. I no som responsables dels nostres actes perquè, total, "tothom fa el mateix" i "és legal". Vergonya!

Es veia a venir i "els de dalt" no han fet res per prevenir-ho, han estat uns irresponsables. I nosaltres també, per deixar-nos enganyar. El problema és que a nosaltres ens toca pagar. I "els de dalt" segueixen fent el que convé als seus amiguets, tornant favors i procurant que no els toquin el seu sou vitalici. Vergonya!

Hi ha altres maneres de sortir d'aquest pou. Alliberant la càrrega només aconseguirem caure més a poc a poc, però caurem igualment.