dimarts, 8 de juny del 2010

El vent i el temps

Ahir a l’Ofici de viure van fer dues metàfores que em van semblar molt encertades per descriure què és el maneig de les emocions i com tractar l’estat d’ànim d’un mateix.

Us heu d’imaginar que nosaltres som un vaixell de vela i les emocions són el vent. Nosaltres no podem controlar el vent, però sí que podem controlar la vela i aprofitar les emocions per anar cap on volem.

En el cas de l’estat d’ànim, ens hem d’imaginar que tenim vacances i volem anar a la platja, per tant, anem a una zona de costa. Quan estem allà, però, no fa sol. Plou. Plou i no podem anar a la platja. No ens estarem a l’apartament compadint-nos per no poder anar a la platja. Acceptarem que amb el temps que fa (l’estat d’ànim que tenim) no hi podem anar, i buscarem una altra activitat per entretenir-nos i aprofitar els dies de vacances.

En tots dos casos és vital saber veure cap on bufa el vent i quin temps fa. Si no som capaços de veure aquestes coses (i.e. ser conscient de les emocions i de l’estat d’ànim) ens serà més difícil aplicar les metàfores.

Què us sembla, tot plegat?

dissabte, 29 de maig del 2010

Com uns senyors

Ahir a la nit era l'aniversari del local al que sempre solem anar els caps de setmana, del qual ja us he parlat. Van regalar samarretes, sortejaven nits d'hotel, hi havia molt bon ambient. Ja són 16 anys, i jo hi anava pràcticament des de l'inici. Però ahir van preparar una altra sorpreseta pels clients també. Si ho volies, podies apuntar-te a fer una volta en limusina, una gran limusina blanca que jo havia vist molts cops pel poble. I nosaltres ens hi vam apuntar, i tant! Com uns senyors vam pujar al trasto aquell que ens va portar a fer un tour pel poble, tot i que no vam estar massa atents de per on passàvem. Va ser una cosa curiosa i que no es té massa oportunitats de fer. Tampoc és que fos res de l'altre món, però caram, et sents important! En tornar a davant del local hi havia gent esperant per la següent volta, i uns quants més que ens van aplaudir i tot. Va ser curiós, si més no, una experiència nova per divendres a la nit, que va generar infinitat de bromes. Potser ens hi podríem acostumar, no?

dissabte, 22 de maig del 2010

Els amics de les arts, concert 1

Amb una mica de retard, faig la crònica anunciada del primer concert dels Amics de les Arts de la Comunitat. Un concert que personalment em va arribar en molt mal moment, però que em va servir per passar una bona estona i no pensar en el pobre Bamboo. Recuperàvem les nostres trobades de les quals tenim molts records de tants i tants concerts d'Antònia Font. Aquest cop no ens va caldre anar massa lluny perquè el concert era a Barcelona, a la sala Apolo 2, el divendres 14 de maig. Vam quedar per menjar alguna cosa abans del concert, i deixar passar grups del festival que no ens interessaven massa. La Txaro causava baixa. La grip, o l'al·lèrgia, o ves a saber què la van deixar KO. I mira que la vaig convèncer de venir, ho va intentar, però la raó es va imposar, i al final no hi va poder ser. Esperem arreglar això aviat.

Després d'esperar una estona i prendre posicions, va començar el concert i de seguida vam veure que estaria molt bé. El grup no té encara massa cançons, però les que tenen les feien molt bé, amb algunes modificacions respecte al que es pot sentir als discs. I no només això, van saber captivar el públic amb la seva simpatia i la seva frescor a l'hora de fer comentaris i les introduccions d'algunes cançons. Com que només hem anat a un concert és d'hora per saber quanta improvisació hi havia allà, i quantes bromes preparades i enllaunades. Ja veurem. Però la primera experiència va ser molt positiva. Jo, personalment, vaig riure força amb ells, i vaig gaudir de les cançons.


I de les cançons, doncs que no es pot dir que triessin bé el repertori, és que no hi havia un altre per triar! Es van estalviar les més lentetes del nou disc, que no dubto que també es poden intercalar en altres concerts, però aquest dia calia fotre canya. El concert creixia perquè van guardar-se les millors pel final, i en el bis ens van sorprendre a tots amb una magnífica 'Exercici seixanta' que em vull aprendre des de ja. Així que només puc dir que vaig gaudir d'un bon concert i em van quedar ganes de repetir. Quan anem a veure un concert d'ells només? Aviat, segur que molt aviat. Encara que hi hagi pluges torrencials, eh Rach?

dimecres, 5 de maig del 2010

Ràdio ben feta

No poso en dubte la gran capacitat informativa i de debat que tenen els matins de Catalunya Ràdio, ni que us agradés tant El món a Rac1, tot i que suposo que ara ja no. Ja vaig dir que jo optava per una mena de despertadors més desenfadats, segueixo amb El matí i la mare que el va parir de Flaixbac i l'altre dia vaig sentir una cosa que em va fer pensar en explicar-ho aquí. Perquè veieu una mostra del que és ràdio ben feta, hehehe. El presentador, en Carles Pérez, comentava que durant el cap de setmana s'havia enamorat d'una noia que seia al seu costat al cinema. Com que no la va conèixer llavors, i no en sabia res, només el nom perquè li havia sentit a la seva amiga, es va servir de la seva posició i del micròfon de Flaixbac per fer una crida, donant una mica la descripció de la noia, el nom, la pel·lícula que miraven, l'hora, el lloc... vaja, que si la noia l'escoltava, que truqués. Estem parlant del conductor del programa, eh? Amb dos collons. I no és maco això?

dimecres, 21 d’abril del 2010

De funàmbuls i tallats de cabells

Pots estar anys anant a la mateixa perruqueria, però quan de debò coneixes a la teva perruquera és quan et fas un canvi d’estil. Mentre em tallava quasi un pam de melena que ella mateixa ha anat modelant al llarg de dos anys*, em parlava i m’explicava mil coses. Estava nerviosa... – em quedarà bé? – i potser per això em parlava. Per tranquil·litzar-me. De totes maneres, us diré que el nerviosisme que es passa quan et tallen els cabells és relatiu. És com un funàmbul caminant amb una xarxa de protecció, perquè saps que si no t’agrada sempre pots tornar a deixar-te’l créixer. L’únic desastre que mai he fet va ser als 13 anys, quan vaig decidir tallar-me el serrell. Mai, repeteixo, MAI ho feu amb els cabells molls!!


*Xexu: em sap greu...



dimecres, 14 d’abril del 2010

Conjugació de saber

Ja sé que darrerament estem molt enfeinats, la vida ens absorbeix. Ja sé que he estat una mica desconnectat, i no sé si prou a l'aguait del que està passant, us està passant, ens està passant. Ja sé que sabeu que hi sóc i sé que sabeu que sé que vosaltres també. I ja sé que la vida passa i que es perden moments i oportunitats. Però tot i saber totes aquestes coses, vull que vosaltres sapigueu que esteu sempre en el meu cap i que mai m'oblido de vosaltres, que, al contrari, penso en vosaltres molt sovint, més del que creieu. AF ha tornat, i ahir vaig saber que necessito amb molta urgència, però molta, anar a un concert seu. Escoltant cançonetes i cantant-les davant de la finestra em veia a mi, però pensava en vosaltres. Em cal un concert amb vosaltres. Milers d'imatges. Milers de records. I en vull més, vull sumar, vull acumular, vull col·leccionar moltes més estones amb vosaltres. I jo faré un martini bianco. Vull que sapigueu també que vos estim amb total desmesura.

Què mires?

dilluns, 12 d’abril del 2010

Bioquímic honoris causa

Avui he llegit una entrevista a en Joanmi a l'Avui i m'ha agradat molt. La copio perquè crec que ens donarà molt tema. Aquest tio és un CRAC i es mereix ser bioquímic! Creieu que podríem entabanar a la UB perquè li donessin un títol honoris causa?

Arbre que mira fanal. Fanal que mira façana. Façana que mira rellotge. Rellotge que mira campana. Campana que mira Bibiana. Bibiana que mira Joan Miquel. Joan Miquel que despista mirada. A les cançons del Joanmi les coses es miren. Però en una entrevista, ell desvia contínuament la mirada. Amb prou feines em mira, però en canvi diu que ha xerrat més avui que en els últims dos anys de la seva vida.

UN MÓN HORRIBLE. Curiós, és tímid, però li agrada disfressar-se. De Blancaneu, d'astronauta, de submarinista, de karateka. És algun tipus de teràpia de xoc això? És un mecanisme de defensa, una tàctica per superar la timidesa. M'ha costat, però estic aprenent a viure en societat sense que això m'afecti. Difícil? Sí, perquè a mi em fa por tot. A mi em fa por el món: és un món horrible i vivim en una guerra ininterrompuda. Tothom està molt desesperat. Jo també.

WA YEAH! Les lletres de les teves cançons estan plenes de marcianets, asteroides, maquinetes, piruletes i robots. Fas música per a nens adults? Crec que no. Jo faig música per a tots els públics, música fàcil d'entendre, jo vaig a lo fàcil. I fer música fàcil és molt difícil? Sí. És molt més complicat fer una cosa senzilla que una cosa complexa. Per cert, corre el rumor que Antònia Font se separa, veritat? No, mentida. El sentit de l'humor és la teva gran arma? L'humor és un mecanisme mental obligat: a mi el sentit de l'humor em fa gràcia.

MISTERIS I AMORS. El Joan Miquel fa el que vol, i sempre li surt bé. I escriu llibres però no en llegeix. El misteri de l'amor és el títol de la seva primera novel·la. Has resolt l'enigma? Sí. Els humans ens hem de reproduir, però com que per desgràcia els éssers humans tenim intel·ligència, en lloc de relacionar-nos sexulament de forma pràctica com els lleons i les flors, ens hem hagut d'inventar això de l'amor -que és una complicació extraordinària i pura farsa-. T'has enamorat molt, tu? No. Jo tinc una parella, amb ella he complert la meva etapa reproductiva i ja no tinc cap necessitat d'escampar la meva genètica pel món.

SEXE I SEDUCCIÓ. Has estimat més o t'han estimat més? He estimat poquet. Sóc un individu solitari. Estimar va en detriment de la meva feina: com més sol estic, millor em va tot. Hi ha una cosa que em fa molt feliç: i és que la feina em vagi bé. I perquè em surti bé, necessito estar molt temps sol. I com es compgina això amb la família? Tenint una família que ho entengui. Amb què et quedes, amb el sexe o la seducció? El sexe és una activitat biològica, la seducció una activitat social, per tant em quedo amb el sexe. La seducció no té cap interès.

ESTRELLES I ROCK. El Joan Miquel és més antiheroi que sex symbol i pateix més que disfruta damunt l'escenari. Ets l'antítesi de l'estrella de rock? No hi ha res mes patètic que una estrella de rock, aquest xou de jupa de cuir i pose damunt l'escencari és deplorable. Posats a estripar, caga't amb alguna altra cosa: el futbol és una merda absoluta, representa tot el contrari del que per a mi significa la civilització. El trobo primitiu, una cosa horrorosa.

MÉS O MENYS: Què ets més, inconformista o irònic? Sóc molt inconformista i massa irònic. La ironia és impertinent, no m'agrada. Ho estic intentant deixar. Desconcertant o dispers? La meva dispersió a vegades es concentra: no pienses que estoy triste si no me ves sonreir, es simplemente despiste. Caradura o narcisita? Sóc totalment bipolar: hi ha dies que em penso que sóc el millor artista del món i dies que em veig com un absolut desastre. L'autocrítica és una cosa que s'ha de cultivar. I una mala crítica, et pot ensorrar? Fa que sí amb el cap, per un moment em mira i automàticament torna a posar la mirada a l'infint.