El 4 de Juliol presento el DEA!!

Nens, el dia 4 de Juliol presento el DEA.

Segurament la hora i el lloc ja estan posats, però jo no els se pas. Si algú vol venir per donar suport moral, jo encantat!

Per cert, que va del canto d'un duro que no presento DEA. No havia fet pas la preinscripció ni res. Sort del meu papi que es un campeón i avui va a BCN per matricular-me del DEA (papa t'estimo!)

Punt d'inflexió

Ai nens, ahir me'n vaig anar a dormir emprenyat. Resulta que com que estic en últim any de tesi, he de fer un resum de resultats, per veure com es poden incloure totes les dades que he aconseguit en tot aquest temps, reflotar temes que havien quedat en l'oblit i veure què cal reforçar d'ara al final. Per ser sincer, aquest resum em fa moltíssima mandra, però igualment, sóc conscient que l'he de fer.

Encara m'estic mirant la llibreta del 2004 i ahir a la nit mirava la feina que vaig fer en la clonació d'un transportador. Feia gràcia perquè semblava que sortia, i estava seguint una bona evolució. Ja sabia que en algun moment m'havien fet passar aquesta part del meu treball a un altre noi del laboratori perquè ell continués. Però el punt en que ho vaig deixar era interessant, en aquell moment no podia saber el per què d'algunes coses que em sortien. Aquest noi ha basat la seva tesi en aquest transportador, i ha aconseguit un conjunt de dades espectaculars, segurament, el millor treball del grup, si més no, de l'actualitat. Cada cop que fa un seminari ens quedem embadalits de la feina que ha fet, i sempre es comenta que té una flor al cul, perquè a part de ser un crack, que ho és, ha tingut força sort en els experiments.

Ha fet moltíssimes coses, algunes amb el que jo li vaig passar, i altres per altres vies. No vaig poder evitar pensar que aquest xaval està vivint la vida que em pertoca a mi. Acabarà la tesi amb diverses publicacions destacades i serà un gran treball, que tots elogiaran. La meva, en canvi, serà fluixet i de poca monta, sense grans resultats. Em queda el consol de que probablement jo no hagués arribat ni a la meitat de lluny que ell si m'hagués quedat jo aquest projecte, perquè ell és molt bo i té empenta i iniciativa. Però igualment, el meu sentiment d'impotència em va fer tancar les llibretes de cop i anar a dormir. Amb el temps se m'han passat les ganes de continuar amb la tesi, i de seguir en el món de la investigació. I pensar que la història podia haver canviat molt si no hagués perdut aquest transportador i m'hagués quedat amb el dolent...

Quan falta per Torredembarra??

Doncs com demanava en Gerhart, jo completo la seva gran crònica del concert amb dues imatges del grup, captades des de la meva càmera. No sé vosaltres, però a mi aquest concert em va deixar un somriure als llavis que encara em dura. I no va ser un dels millors, ja n'hem parlat abastament, però mira, vaig quedar a gust, i sobretot, amb ganes de més. Mamaaaaaa, quan falta per Torredembarra!!!???

La primera és d'en Pau amb les seves pilotetes (no pensar malament) a Darrera una Revista. Magnífic tema per començar el concert i deixar la gent perfectament encarada per un parell de bocins de A Rússia, abans de tornar al Batiscafo.

La segona, en Joan Roca, el més catxondo del grup, i no ho dic pels seus mugronets trempats (cosa que s'aprecia a la foto). Aquest dia ens va regalar alguns moments divertits, com una imitació d'en Pau. De fons, a la part fosca de l'escenari, en Pere Manel a la bateria.

Entre el passat i el futur: Tiana

Les nits antoniafòniques no coneixen el fracàs. I suposo que us preguntareu a què treu cap que comenci la crònica amb una afirmació inapel·lable i d'una evidència que la fa innecessària per a molts de vosaltres. Però en la parcel·la de realitat del que escriu aquestes línies aquest desenllaç feliç no era ni de lluny evident.

Aquell dissabte va començar per a nosaltres una hora i quart més tard que per a la resta d'habitants de la zona horària GMT+01:00. Però aquest desfalc temporal amb que vam posar el peu a terra va resultar ser poc més que el pròleg de tot un seguit d'errors evitables que ens van conduir a situacions vergonyants, per a les quals demano disculpes col·lectives amb l'esperança que aquestes línies sepultin, d'alguna manera, el record d'aquelles escenes. A saber, i entre d'altres, endarrerir els desitjos alimentaris de la Nora i inquietar innecessàriament a la seva mare... En fi, disculpes a tots els damnificats directes i indirectes.

Sigui com sigui, i per una raó més supersticiosa que estadística, la por al fracàs d'aquell dia no deixava pas a l'emoció que generalment s'apodera de nosaltres a cada concert d'Antònia Font. Ja sabeu, aquell regust còmplice a novetat (la novetat de veure per primer cop els Antònia Font a Tiana, la novetat de consagrar per primera vegada el meu 8è concert). A més, les condicions a priori tampoc prometien contribuir molt en la lluita contra el pessimisme: Poca afluència inicial (tot i ser gratuït), teloners més o menys desconeguts que forçaven un retard en l'inici del plat fort...

Amb molta parsimònia, i asseguts a unes escales com si fóssim nosaltres els que esperàvem per actuar, deixàvem passar els minuts la Txari, el Xexu, la Rachel, el Gigi, un servidor i tres agradables companys de viatge d'aquella nit: dos vells amics de la Rachel (veterans ja en això d'Antònia Font) i una molt bona amiga nostra, que va renunciar al seu vespre de “rodríguez” per estrenar-se en el directe antòniafonic. De fet, abstret en la meva paranoia, no em podia treure del cap aquelles sàvies paraules de la meva àvia “... recorda que la primera vegada sempre és decebedora...” Seria aquell el cas de la primera experiència antoniafònica de la nostra amiga?

El moment va arribar. No sé si em sabré expressar prou bé, però en aquell moment en que un Pau rialler i armat amb dues pilotetes de goma va aparèixer a l'escenari acompanyat pels primers acords de Darrere una revista, el dissabte va desaparèixer del curs del temps. Des d'aquell moment, passat i futur van deixar d'existir. Només el present tenia sentit, i hagués estat el mateix present si el concert hagués tingut lloc dos dissabtes enrere o tres diumenges més tard. Amb els matisos que cada ocasió ens aporten, es van anar succeint totes les situacions senzilles, però que ens fan feliços de debò a cada concert: Aquell petó d'en Xexu a Vos estim a tots igual que només nosaltres entenem, la satisfacció de no patinar a la segona part de Nata o el petit vals Txari-Gerhart, que aquest cop no va poder ser a Vitamina sol, però que vàrem gaudir com mai a la tornada de Jo, robot. Més enllà d'aquests incondicionals moments, els Antònia Font van treure un excel·lent en feeling; feeling amb el públic, però també entre ells. Poques vegades hem vist en Joan Miquel Oliver comunicar-se tant (vervalment, vull dir) amb la resta del grup. La complicitat i els somriures entre ells era contagiosa, per no parlar del bon humor d'en Joan Roca que, amb els mugrons tan trempats com sempre, es va llençar a la piscina de les imitacions per parodiar a en Pau amb un erroni "... un cigarro... un cafè..." burlesc.

El d'ahir no va ser un concert especialment llarg (si més no, no tan llarg com -corregiu-me si m'equivoco, si us plau- en Xexu va pronosticar al punt d'inflexió Alegria), però l'eufòria no va davallar en cap moment. En Gerhart va ballar i cantar Alpinistes samurais com mai (Txari, m'hauries d'haver vist!), en Gigi i la Txari no van parar de ballar ni a la cua de la barra, i fins i tot la nouvinguda, sense poder compartir la majoria de lletres, es deixava portar per la música saltant i ballant amb un somriure d'orella a orella.

El bis -més aviat ranci i oportunista- de Wa yea! marcava el final del concert, donant l'entrada al diumenge dia deu de juny. Vam marxar cap a casa amb el bon regust de boca d'haver començat un nou dia en un concert d'Antònia Font.

::::: :::::

Nota de l'autor: Potser la meva crònica està escrita des d'un prisma un tant particular, donades les circumstàncies de l'autor. Potser algunes de les sensacions que, amb tota la sinceritat del món, he destacat no són compartides per la resta d'assistents. En tot cas, les imatges que en Xexu i la Rachel van capturar amb les seves càmeres noves de trinca poden ser un molt bon complement a la meva crònica. Què me'n dieu? Us animeu a completar el post?

De com Renfe inverteix... en el que li interessa

Dimarts vaig fer un viatge en el passat agafant l'Andalucía Express de Sevilla a Jerez. Vaig tornar al temps en el que encara no hi havia bitllets de cartró gruixut amb banda magnètica, al temps en el que l'interventor es deia revisor i et marcava el bitllet amb aquella màquina que no he aconseguit saber com es diu, al temps en el que es podia baixar a l'andana a acomiadar a algú sense haver de picar bitllet, al temps en el que no havies de guardar el bitllet fins al final del trajecte per poder sortir de l'estació, ...

I després ens queixem de que Renfe no hagi invertit en infraestructures a Catalunya... és que la culpa "es de los catalanes"!

PD: em van regalar un testet amb terra i llavors per poder jugar a ser jardinera.

Llista del que em vull endur a Vietnam (encara està per retocar...)

Calçat:
- Bambes
- Sandàlies de riu
- Sandàlies normals grogues

Roba:
- Texans
- Samarreta de la puka
- Samarreta M/C "No perdis el nord"
- Samarreta S/M groga
- Samarreta S/M negra
- Samarreta tirants negra
- Top groc que a en Gerard no li agrada
- Top groc H&M
- Top marró
- Faldilla ratlles de fil
- Mini texana
- Pantalons curts texans
- Pirates negres ?
- Pareo
- Bikini gropc
- Bikini del peix ?
- Pantalons xandal (prims)
- Jaqueta yoli o decathlon
- Jaqueta Mètric
- Vestit marró
- Roba interior

Neceser:
- Sabó de cos
- Xampú
- Pinta
- Desodorant
- Protector solar
- After sun
- Oli johnsons Aloe Vera (en envàs petit)
- Cutxilla
- Raspall i pasta de dents
- Toallitas refrescants
- Tampax
- Diadema
- Monederet amb gomes, clips, ... per recollir els cabells
- Tovallola gran
- Tovallola petita
- Kleenex

Altres:
- Càmara petita
- Carregador de la càmara
- USB per passar les fotos
- MP3 (si en tinc!)
- Llibre
- Ulleres de sol
- Tabac
- Encenedor
- Passaport
- DNI
- Targeta de Crèdit
- Targeta de Dèbit
- Targeta Qatar Airways Privilege Club
- Llibreta (diari)
- Bolis
- Celo
- Sac de dormir?
- Xiclets
- Coixí per l'avió (inflable)
- UNO
- Trivial??
- Menjar per l'avió (Pim's!) - ens en deixaran portar?
- Mòbil
- Carregador del mòbil
- Ronyonera "slim"
- Moneder pel pot (segur que ningú més hi pensa!)

Equipatge:
- Motxilla nova (si m'arriben els vales del Decathlon!).
- Motxilla de sempre (si no m'arriben els vales de Decathlon!).
- Motxilleta petita verda.
- Motxilla "plegable" (regalada per Rac105).
- Ronyonera verda ?

Botiquín: parlaré amb el farmacèutic...

Gràcies, Citroën

Tot va començar amb l'anunci d'un cotxe amb nom de pintor. Per la nostra generació, els anuncis han estat una via de coneixement de noves músiques. Em vaig comprar un CD pensant que serien tot versions dels anys 50 i 60, però no, nens i nenes. El que estava comprant era una entrada a un món fins aleshores desconegut per mi: el món de la música en estat pur. Amb Pink Martini vaig començar a fixar-me en com de fantàstics podíen ser el que fins aleshores eren per mi un complement de la veu: percussions, trompeta, trombó, violins, xelo, baix, guitarra, segones veus, ... Quin espectacle, senyores i senyors!

I què millor podia esperar jo que veure'ls a l'Auditori? Van fer pujar a l'escenari el glamour que només es troba a les pel·lícules en blanc i negre, l'escència de les orquestres dels anys 50-60 i el sentit de l'humor que només poden tenir aquells estadunidencs que no voten a Bush. Canten en italià, francès, turc, portuguès, japonès, espanyol, crota i també en anglès. Parlen sobretot de l'amor, però amb molta picardia, passen d'estar al Carnaval de Río a una terrassa de Nàpols i no deixen de visitar les ànimes del Japó. I ballen, tots ballen i tmbé composen, ah! i de tocar en saben molt, com demostren al final fent espectaculars solos que només es poden contestar aixecant-te, aplaudint molt i cridant!

Sense deixar d'anomenar les fabuloses sabates de la cantant, China Forbes, i la brillant posada en escena del pianista, Lauderdale, m'acomiado de vosaltres amb un...

Una notte a Napoli
Con la luna ed il mare
Ho incontrato un angelo
Che non poteva più volar
Una notte a Napoli
Delle stelle si scordò
E anche senza ali
In cielo mi portò

Sóc conscient de que em queda molt món per conèixer...