dimarts, 13 de març del 2007

Jo no serveixo per això

És cert que parlem poc de bioquímica, però és que per molts de nosaltres constitueix el pa de cada dia, i de vegades quan escrius alguna coseta tens ganes de parlar de tot menys de feina. Avui, però, parlaré precisament d’això, de la nostra feina, que no deixa de ser una altra vessant de bioquímica.

A la carrera tot eren bones intencions, i tots estàvem il·lusionats amb les coses que apreníem. Això ens va unir, i va crear uns vincles i uns sentiments que perduren. No hem de menystenir els temps passats a l’aula 9 que al cap i a la fi, van sentar els ciments d’aquesta Comunitat. Però tot s’acaba un bon dia, i t’has de buscar la vida. Què millor que trobar una feina que allargui i amplïi el teu aprenentatge en bioquímica i biologia molecular. El doctorat és una opció per molts, és una meta, i assolir el grau de doctor, tot un repte. Però la realitat és que el que et trobes quan t’hi poses potser no és com t’ho havies imaginat.

Per començar, els becaris de doctorat som els últims monos. Ningú no entén que treballem com qualsevol altre, se’ns considera estudiants, i això em resulta pràcticament humiliant. Fins fa molt poc no gaudíem ni de seguretat social ni teníem dret a atur, però bé, tampoc cal generalitzar, els que avui en dia tenen aquesta sort només són uns quants. Jo no, per exemple. El que encara és pitjor és que molta gent creu que ens gratem la panxa tot el dia, això quan no et fan la típica broma del becari, tothom sap que els becaris ens dediquem a mamar-li al nostre cap (des del famós incident entre la Monica Lewinsky i en Clinton). Doncs no, estimats amics, els becaris currem, i no poc precisament, i per un sou que fa vergonya fins i tot esmentar. I això que quan hi ha un descobriment important, que pot millorar la qualitat de vida de mil·lions de persones, darrera molt probablement hi ha un becari (o diversos), i no aquell senyor o senyora que seu darrera la taula del seu despatx, i signa en darrera posició els treballs. Això si, aquest és el que ha aconseguit la pasta perquè tu puguis investigar, això no li treu ningú, i al cap i a la fi, com a tot arreu, els diners són el més important.

Com sempre, m’allargo i no arribo al quid de la qüestió. No cauré en el tòpic de dir que la feina de becari d’investigació és la més dura que hi ha, que és insuportable. Això seria mentida i ja hi ha prou gent que s’atribueix aquest mèrit. La feina de becari també té compensacions, no ho podem negar. Però per mi té una cosa que no es compensa amb res, l’estrés mental que provoca, la frustració, la desesperació. Les coses no surten, simplement. I això s’ha de tenir molt clar. Si penses que et menjaràs el món, estàs venut. S’han de tenir les coses molt clares per fer el doctorat, molt. Si no tens molta voluntat, més val que et dediquis a una altra cosa, perquè es passa malament, de vegades, molt malament. He vist gent plorar i he vist gent cridar, i també he vist baralles per simple nerviosisme. És dur veure com tots els teus esforços se’n van per la pica, mai més ben dit. La nostra feina és dura per això, causa depressions i acabes perdent la fe en tu mateix i en el que fas. Només per això, crec que ens haurien de pagar més, no és normal que la feina que tenim la sort de fer, perquè és el que volíem, el que desitjàvem, ens porti tants desenganys i ens afecti tant en la nostra vida personal i en la visió que tenim de nosaltres mateixos. O és que hi ha algun becari que no ha pronunciat mai la frase “jo no serveixo per això”? Això nostre és vocació i molta voluntat, si no, no es pot explicar. Però aquí seguim, en la lluita, fins que el cos aguanti.

dijous, 8 de març del 2007

El colibrí valent

Reconec que és força llarg, però tenint en compte que els posts de temàtica bioquímica no abunden, m'he sentit legitimat per no retallar-lo.
___________________

No us ha passat mai que esteu al metro i no podeu evitar sentir una conversa aliena?

L'altre dia estava jo assegut en un d'aquests espais reservats per a la gent gran (entre d'altres). El trajecte no era especialment llarg, però a aquella hora del matí estic força cansat i sempre prefereixo fer-lo assegut. El moment de relax no duraria gaire: A la primera estació vaig veure com dos homes grans (en aquestes alçades de la vida sempre és difícil posar una edat, però juraria que no baixaven dels setanta) entraven al vagó continuant el que semblava una conversa-discusió d'aquelles que tenen sovint els nostres avis, quan prenen consciència de que si ells dirigissin el món (o el govern, o el Barça) les coses anirien millor. Un d'ells es va asseure just davant meu i, malgrat la mandra matinal, no vaig poder evitar aixecar-me per cedir-li el lloc al seu company de batalles i batalletes.


Encara no sé ben bé si era degut a una lleugera sordesa, o a les ganes de tenir la raó, però el to de la seva conversa era prou alt com perquè acabés renunciant a la lectura. Vaig tancar el llibre amb resignació i vaig desviar la meva atenció cap a la seva conversa.


―I dius que tenen una taxa metabòlica basal de 40 ml d'oxigen? Va, home, va! No diguis vajanades!


Com molt bé us podeu imaginar, fins i tot a aquella hora del matí les meves orelles bioquímiques es van posar de punta.


―Que sí, coi, que ho he llegit! Es veu que els colibrís tenen un carnitin palimtoil-CoA transferasa que els permet oxidar àcids grassos a la velocitat de la glicolisi.


Reconec que per un moment vaig pensar que m'havia adormit de peu i que estava somiant el que acabava de sentir, però vaig obrir els ulls i la meva mirada d'al·lucinació es va creuar amb el rostre escèptic de l'altre senyor, que no semblava gaire convençut. En qualsevol cas, vaig poder constatar que efectivament eren ells dos els protagonistes del diàleg emputat que acabava de sentir.


Vaig estar temptat de saltar-me la meva parada per escoltar més, però RENFE em feia arribar tard com de costum i la situació era tan surrealista que no em garantia un desenllaç amb cap i peus.


(...)


Vaig arribar al laboratori disposat a aparcar-ho tot per comprovar si havia d'anar al psicòleg per haver sentit allò en boca de dues persones que feien més pinta de discutir sobre el futbol o la política , que no pas sobre... Sí, sí, perquè no dir-ho? Sobre bioquímica!


Havia retingut dues paraules que semblaven no tenir cap mena de connexió, però que vaig posar cegament al google scholar: “Colibrí” (bé, hummingbird) i “carnitin palmitoil-CoA transferasa”. El resultat va ser per flipar, i és per això que l'he volgut compartir amb vosaltres.


Es veu que un bioquímic sonat (o curiós) es va sorprendre que el colibrí fos capaç de mantenir una activitat del múscul esquelètic tan bèstia durant el vol. Per als que no estigueu familiaritzats amb l'etologia del colibrí, us diré que aquest bitxo bat les ales vuitanta vegades per segon. Això, traduït en termes bioquímics significa que una cèl·lula d'una fibra muscular està treballant a un ritme de vuitanta contraccions per segon. I aquesta meravella metabòlica encara és més bèstia si considerem la migració que cada any fa aquest animal des de Mèxic fins al Canadà (i tornar!). És a dir, que aquest animaló té durant el vol una taxa metabòlica relativa a la massa (consum d'oxígen per hora i gram) deu vegades superior a la d'un atleta d'helit durant l'exercici i, malgrat tot, és capaç de volar milers de quilòmetres.


Segurament aquesta proesa passi més o menys desapercebuda a qualsevol mortal en edat adulta, però a un bioquímic o una bioquímica que ha estudiat el metabolisme en condicions extremes (dejú, exercici, etc.) el convida a imaginar tot un nou paradigma metabòlic. I, de fet, és així: Tota la vida pensant que la glucosa era l'únic substrat capaç de fer possible una explosió de contraccions musculars a velocitat de vertígen, i ara resulta que un insignificant ocellet és capaç de passar-s'ho pel forro i utilitzar els àcids grassos com cap de nosaltres és capaç de fer.


Bé, anem a pams. Els colibrís s'alimenten essencialment de la sacarosa que treuen del néctar (tothom té al cap a l'animaló suspès a l'aire com un helicòpter amb el bec clavat a una flor). La primera gran adaptació d'aquest ocell és un transport intestinal de glucosa extremadament àgil. El problema és que la segona adaptació és una enorme superfície de membrana mitocondrial interna, poblada de cadenes de transport d'electrons que, juntament amb l'elevada concentració d'enzims catabòlics, engolleixen tota aquesta glucosa a una velocitat d'escàndol. Tant és així, que un colibrí volant sense nodrir-se al mateix temps, amb els dipòsits de glicogen al màxim i utilitzant només glucosa com a combustible, moriria en pocs minuts. De fet, la única forma en que el colibrí pot volar metabolitzant glucosa és menjar al mateix temps o anar de flor en flor en intervals de poc més d'un minut (d'aquí el típic comportament que veiem per la tele).


Llavors, com collons s'ho fot per migrar milers de quilòmetres?


Com ja us he anticipat, el secret està en els àcids grassos. Just abans de la migració, el colibrí s'atiborra de sacarosa evitant de volar sense alimentar-se al mateix temps (xucla el néctar aturat en una branca i minimitza els temps de vol en busca de flors). D'aquesta manera el seu fetge pot anar transformant grans quantitats de glucosa en àcids grassos, que l'animaló anirà acumulant fins augmentar el seu pes un 10%. La relació massa/energia dels àcids grassos és molt baixa, fins al punt que acumulant la mateixa energia en forma de glicogen, el pobre ocellet no podria ni aixecar al vol.

Però en Pastor no va deixar de repetir-nos que la beta oxidació és lenta, molt energètica, però lenta per fer front a un moviment tant ràpid i potent. Què fa llavors el nostre ocellet amb tots aquets àcids grassos?


El secret està en una isoforma de la carnitin palmitoïl-CoA transferasa (CPT1). Aquest enzim, limitant en la velocitat de la beta oxidació, té una Vmax espectacular i un sistmea de control que li permet funcionar només quan cal. Consumir àcids grassos quan hi ha glucosa disponible és poc rentable. El cost energètic de la conversió de glucosa en àcids grassos fa que aquesta font sigui un 16% menys rentable. Així, quan hi ha un accés abundant a la glucosa, els nivells elevats de malonil-CoA inhibeixen la CPT1, evitant l'ús de la beta oxidació. Als pocs minuts d'haver començat la migració les reserves de glicogen s'esgoten, el malonil-CoA decau i la CPT1 es posa a treballar amb la seva Vmax privilegiada, fent funcionar la beta oxidació. Al mateix temps, i per un mecanisme encara desconegut (Xexu, tens tota la vida per trobar-lo), la Piruvat deshidrogenasa (PDH) s'inhibeix, tallant la connexió entre la glicolisi i el cicle de krebs. És en aquest moment que els músculs de les ales comencen a cremar àcids grassos al ritme de vuitanta aletades per segon.




dimarts, 6 de març del 2007

Hores de son

Resulta que fa dies que em tenen treballant com un puto esclau al laboratori. I encara no havia tingut el temps i l'energia d'escriure un post una mica allò amb cara i ulls!

El meu cap de setmana va començar quan vaig marxar de la feina el divendres. Com no podria ser d'altra manera vaig acabar el dia al Citometre de Fluxe, la meva maquina mes millor predilecte! Després corre per arribar a temps a futbol (ara jugo a futbol, qui ho havia de dir). La primer part la muerte 6-0. La segona un infierno: ens empaten fins a 6-6 pero al final vam guanyar 8-6. Tothom, evidentment, volia sortir a privar i a celebrar-ho. Jo, home responsable on els hi hagi, vaig haver de declinar la invitació: tot sigui per un futur brillant...

A les 10 cap a dormir que l'endema al matí, a les 5.30 com un clau el despertador sona. Toca conduir 90 minuts cap a Minneapolis per fer 7 hores de classe (toca'm els ous!). Primera classe, Finances, bé. Segona classe, Marketing... el dissabte que ve haurem de presentar un treball. Treball que hauria d'estar escrivint ara mateix, enlloc d'esciure al blog.

Diumenge, tancat a casa fent el puto treball... Respira... el semestre s'acaba d'aquí un mes... Llavors podré dormir....

Per cert que parlant de concerts avui m'ha arribat les entrades per anar a veure The Fray (que canviaria ara mateix per haver pogut anar a veure AF amb vosaltres!). Si tot va bé durant aquests proxims mesos veuré Snow Patrol, The Killers i potser Scissor Sisters.

Us enyoro molt i gaudeixo molt del tot el que escriviu!

dilluns, 5 de març del 2007

Antònia Font a la sala Clap

El meu dissabte va ser tan llarg que va començar la narcolèptica nit de divendres. Adormir-me al menjador de casa en una conversa entre dues de les meves millors amigues, va marcar l'inici del cap de setmana.

Dissabte al vespre, després d'un acúmul de casualitats i previsions males de calcular, em vaig trobar totsoleta, a 150 per l'autopista, acompanyada per la música i un nerviosisme quasi malatís. Vaig arribar a Mataró, vaig fer cua i vaig aconseguir ses entrades. Totes. Crec que no em vaig equivocar amb el canvis de la gent, perquè després em vau acompanyar al cotxe a buscar un entrepà (tot i que les pastes que duia també eren un alicient, pillus!).

La sala estava bastant plena... entrem, no entrem? a dalt, a baix? a contracor ens vam separar i els més antòniafònics vam viure el concert a prop de l'escenari (cada cop més a prop). Ens vam topar amb una cervesa, un martini, un pilar de 3, una nena de 9 anys, uns hippies entranyables i el típic alcohòlic-fan de primera fila. El nostre primer concert d'AF del 2007 va estar a l'alçada. Si bé és cert que van faltar cançons com "Camps de maduixes" i "Focs artificials", no hem de passar per alt la meravellosa versió de "Productes de neteja" i nous arranjaments que van fer les delícies de tots els antoniafànics que estàvem allà.

En sortint em vaig trobar en Claudi, que feia uns 10 anys que no veia. Al següent concert segur que ens el trobem... En aquells moments d'eufòria, alguns dels meus companys expresaven esgotament. Esgotament? però si la nit acaba de començar! Sort que em vau regalar uns moments abans d'anar tots cap a casa, quina xamba poder trobar un bar obert on fer una cervesa asseguts escoltant... GG, què sonava? era raro, no? Potser per això ens van venir ganes de recordar les cançons d'Antònia Font...
Declar que he sortit de la mar, i he perdut s'escafandre, que s'exili era provisional, que ja sé respirar.


dissabte, 3 de març del 2007

Només per a bons clients

M'agradaria explicar-vos una coseta que va passar ahir, que a mi em va fer especial il·lusió. Com gairebé cada cap de setmana, vaig anar a Sant Boi, el poble on he viscut la major part de la meva vida, i on encara hi tinc amics i família. Ens agrada sortir per allà perquè hi ha un bar on ens hi trobem com a casa, 'La Última Taberna'. El local porta obert des del 1994, i no em feu dir des de quan hi vaig jo, però us ho podeu imaginar. Si he de ser sincer, és de les poques coses que paguen la pena de Sant Boi, una ciutat dormitori sense cap altre aspiració aparent que aixecar la rambla cada dos anys per canviar-li la cara i així embussar encara una mica més els escassos accessos.


Però centrem-nos, estem a la Taberna. He tingut temporades, no sempre hi he anat amb la mateixa regularitat ni amb la mateixa gent, però darrerament no hi ha setmana que no hi anem. Aquest lloc s'ha caracteritzat sempre per ser un lloc on es va a beure a l'engròs, i un dels clàssics llocs de jugar al duro del poble, ja que és famós el seu kalimotxo amb grosella (de vegades, una mica massa de grosella...). Però la seva característica principal és que tota la música que posen és espanyola, o com a molt llatinoamericana. Tinc constància de que per cap d'any solen posar altres tipus de música, però no hi he estat mai per comprovar-ho. Com podeu pensar, ens hem de tragar unes quantes cançons que Déu n'hi do, però també hi ha molt bones cançons en castellà que ens posen de molt bon humor (potser els litres i litres de kalimotxo també hi tenen alguna cosa a veure...). De tant en tant se'ls escapa alguna cançó de Lax'n'Busto, o l'Empordà de Sopa, però per sentir-les hi ha d'haver una conjunció de planetes. I en anglès... doncs com a molt la part del Wyclef Jean del 'Hips don't lie' de Shakira (versió en castellà, és clar). Però el fet d'anar-hi tant porta a que inevitablement els treballadors d'allà et coneguin, i amb el DJ tenim bon rotllo, i sovint li demanem cançons, o li aixequem un polze quan posa una cançó que ens agrada. Està una mica boig el paio, però em cau bé. I més bé em cau des d'ahir, que ens tenia preparada una petita sorpresa. A primera hora, quan hi ha encara poca gent, ens va regalar, només per nosaltres, una cançó d'Antònia Font. Ni més ni menys que 'Extraterrestres'! No serà la millor, però podeu imaginar-vos què és que ens colin aquesta cançó en un local on en 13 anys només he sentit dues cançons en català?? No es pot negar que som bons clients, però això ens va arribar a l'ànima, l'amic Redcrash pot donar fè d'això. No crec que la tornem a sentir mai més allà, però quedarà per la història.


Ara que, això em porta a pensar una cosa, que ja he pensat en més d'una ocasió. És bo que en un bar et tractin tant bé com a nosaltres, que tinguem tanta confiança amb els d'allà? No serà que som una miqueta massa 'bons clients'? Potser hauríem de frenar el turnover de la nostra ADH, que deu parar boja...

divendres, 2 de març del 2007

Paper i boli

Ahir em vaig adonar de la importància que té tenir un paper i un boli en un moment donat. Per raons que no venen al cas, em vaig veure obligada a esperar durant quasi una hora a Pg. de Gràcia amb Aragó. Ja sé que hagués pogut entrar a qualsevol botiga a mirar o comprar-me algo, però la qüestió és que vaig decidir no fer-ho. Per contra, vaig seure en un banc per pensar-me el proper post del blog. Volia parlar-vos sobre els dies bons i els dies dolents i si això es pot aplicar també a la vida en general. Ai! si hagués tingut paper i boli... És com quan un mail que t'havies currat s'esborra i ja no el pots tornar a escriure igual, si ustedes me entienden...

He decidit que, així com no surto sense claus ni mòbil (ni guants, ni ulleres de sol, ni tabac, ni moneder, ni targetes, ni pinta-llavis de cacao, ni agenda!, ...), no sortiré sense paper ni boli. M'hauré de comprar un bolso nou, més gran.

dijous, 1 de març del 2007

Babel - Lliçons d'economia recreativa

Aprofitant els Oscars no he volgut deixar passar l'oportunitat d'escriure sobre el recent catacrack de les borses aquesta setmana...



A la imatge podeu veure el Dow Jones de la borsa de Nova York, i com va caure uns 150 punts, tot degut a una caiguda de les borses a China. Tot això va fer que les borses europees caiguessin també. Al següent dia, surt el jefe de la reserva federal americana i diu "La bolsa va bien" i flas!, les borses americanes es recuperen, i llavors les europees i les chineses.

No he pogut evitar pensar en la pel·licula Babel i el fet que vivim en un món on tot esta connectat.