dijous, 30 de gener del 2014

Sóc una bleda


Sóc una bleda, sempre ho he estat, i ploro fàcilment. Avui, sense anar més lluny, m'he posat a plorar escoltant "Hansel i Gretel". Resulta que fa poc vaig descobrir la bretolada que van gravar en Joan Miquel Oliver i l'Albert Pla el 2010, "Concert a París - En directe". Aquests dies l'he estat escoltant. No us en parlaré massa. Us deixo que el descobriu vosaltres mateixos, però abans, repasseu què diu la wikipedia sobre la sala de concerts Olympia de París. El meu primer il·lús comentari va ser "aquest concert devia ser una passada!".

Tornant a la cançó, em recorda a un moment de felicitat molt gran. Fa uns anys vam anar a Argentina, "Hansel i Gretel" era una de les cançons del recopilatori per aquell viatge, concretament la que fèiem servir de despertador. Estàvem a Humahuaca, en una pensió correcte però gens coquetona, de la que fèiem broma dient que devia llogar habitacions per hores. Recordo el cel blau, les mantes que pesaven i la planxa metàl·lica que feia de porta. Al despertar-me amb la cançó, vaig ser feliç, sense cap motiu en particular. Escoltar-la em transporta d'una manera molt intensa a aquell moment i sempre m'arrenca un somriure sincer. Avui sonava mentre sopava amb la meva filla i, de cop, m'he vist a Humahuaca. M'ha passat com una pel·lícula tota la vida des d'aquell moment fins ara i he tingut una sensació de felicitat que m'ha fet saltar les llàgrimes. De seguida he pensat que no podia ser. He pensat que potser plorava de tristesa, perquè abans de ser mare era lliure i podia anar a Argentina i altres llocs del món. No era això, us ho asseguro. És impressionant la de pensaments que et poden venir al cap en menys d'un segon. M'he sentit enamorada del meu company i feliç del que ha passat des d'Humahuaca fins al sopar d'avui, i m'he sentit afortunada de tenir una filla tan sana i tan riallera. "Mama, que plores?"   



5 comentaris:

  1. La música, com les olors i poques coses més, té la capacitat de transportar-nos molt lluny en el temps i l'espai. És una sort que en aquest cas et transporti a records tan feliços, i això repercuteixi en el teu humor, perquè ja sabem que també ens pot portar records nefastos. Jo sempre he pensat que ets una dona amb sort, està molt bé que petits fets t'ho recordin a tu mateixa.

    Ah, he de dir que Albert Pla no és sant de la meva devoció, personalment no hem fa cap gràcia, ho sento. Té algunes cançons remarcables, però diria que a ell no el trago massa. Li has creat una etiqueta i tot... oh my god...

    ResponElimina
  2. Les connexions mentals són increibles. Escoltar una cançó i que et transporti a on sigui mentres sopes amb la teva fill és genial. Som increibles i donar-nos compte i apreciar-ho és molt important.

    En Joan miquel en solitari m'agrada molt però junt amb l'Albert pla no m'acava de fer el pes. gràcies anyway!

    petons

    ResponElimina
  3. És preciós que hagis pogut estirar el fil d'aquesta manera a partir d'una cançó, escoltada en un context tan difirent al que et va marcar (a mi també em situen al punt en que em vaig emborratxar d'elles, però poques vegades m'ha detonat reflexions com aquesta), i trobo que és molt bonic que hagis arribat a la conclusió que arribes. Jo, malgrat tot, tampoc canviaria cap de les grans decisions que he pres els últims anys.

    ResponElimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. Efectivament la música ens acompanya en la nostra vida, i és increïble com et pot tranposrtar més raìd que la llum al moment marcat a dintre teu. Jo crec que, al menys per això, no ets una bleda, ets un espinac ;) (peroneu, estava escoltant el disc i suposo que em trastoca alguna neurona o astrpocit...per cert, a mi em mola en Joan Mi, però tampoc em fa gaire el pes el Pla).

    ResponElimina