dissabte, 17 de febrer del 2007

Qui en sabés tant com Gaia...!

Aquesta vida sembla un joc d'equilibris. Tots sabem que bioquímicament, l'equilibri és la mort, però no escric per recordar aquelles classes de Biofísica que tant lluny queden a les nostres ments. Tot sembla regir-se per una qüestió de balanços. Algunes coses pugen i les altres baixen i no hi ha res que sembli avançar en la mateixa direcció per tots. Diuen que la Terra és un ésser viu capaç d'autorregular-se, aquesta és la hipòtesi Gaia. Ella sap solucionar els seus propis problemes, i mira que li posem difícil! Però que ens regula a nosaltres? Sembla que cada factor universal té un valor fix que no es pot modificar, i per tant, si nosaltres movem aquest valor, això provocarà una oscil·lació en alguna altra persona, igual però de sentit contrari. No ho puc demostrar, evidentment, però l'experiència em porta a sospitar que això és així. Si ens aprimem hi ha algú altre que s'engreixa, si perdem diners, un altre n'obté de no se sap on. I no parlo d'Efecte Papallona ni històries d'aquestes, no cal anar tant lluny, passa al nostre voltant. Hi ha gent que cada cop estabilitza més la seva situació, assoleix prosperitat i bones expectatives. Però la meva entropia segueix augmentant, no hi ha manera d'aturar-la. Tant de bo sabés arreglar els meus problemes com ho fa Gaia, o com ho feia fins que nosaltres vam decidir que el seu regnat s'havia d'acabar.

XeXu

2 comentaris:

  1. En Gerard em fa observar que per primera vegada justifiques el teu post. Ja està bé, després de tanta irracionalitat.

    La resposta a l'estil Gaia, seria reequilibrar l'entorn, de manera que repartiria el caos entre l'ordre que t'envolta. Seria com desordenar per poder ordenar.

    ResponElimina
  2. Bé, un comentari d'aquest post requereix un sofà i una cervesa (perdó, un martini). Però perquè t'entretinguis una mica, et deixaré anar que sovint caiem en el vici de llegir la vida sota una òptica exclusivament socràtica: “una vida sense examen -anàlisi- no mereix ser viscuda”. Però més de dos mil anys de filosofia han donat lloc a una enorme varietat d'eines per qui vulgui anar més enllà.

    Segons el budisme, la inclinació (apego) que tenim pels conceptes o les coses són l'origen dels nostres maldecaps i proposa tota una llista de mesures per rebaixar aquest desig i acomodar-se més al que hi ha. D'altra banda, el materialisme històric (ara Marx ja no està de moda) et convenceria que fins i tot les coses que aparenten escapar del nostre control poden ser transformades si hi lluitem (res no controla el destí, som nosaltres qui el contruïm). I entre aquests dos extrems, mil i un matisos com el de Kant (la realitat és la suma de múltiples interpretacions) o el de Pitàgores sobre el que ens influeix i el que no (qui no sigui propietari dels seus actes no serà lliure)... En fi, quin rollo! Només volia suggerir-te que no et tanquis en el cercle de repetir-te a tu mateix mil vegades una única interpretació, obviant tot l'espectre d'òptiques que té la vida. Ànim!

    ResponElimina