diumenge, 28 de desembre del 2014

Una nova vida

Hem tornat, estem tots a Barcelona. Tot i la incertesa laboral, estic més feliç que mai. Sé que aquest és el nostre lloc, la nostra gent. Vivim moltes coses noves i recuperem d'antigues, que mai s'han de perdre. 

I creixem, la nostra familia tindrà un membre nou l'estiu que ve. La notícia s'ha fet oficial durant aquestes festes, ho hem comunicat a amics i familia. Tot segueix el seu curs. I sóc feliç, sóc molt feliç! T'esperem aquí fora, no tinguis pressa, però t'esperem i t'estimem tots nosaltres amb la nostra ànima. 

S'acaba aquest 2014, ple de canvis i emocions, i arriba el 2015 també molt carregat de novetats i molta molta il·lusió!

dimecres, 24 de desembre del 2014

Hivern

El cap de setmana passat, que ja feia una mica de fred, vaig reconciliar-me amb una part de mi que tenia oblidada. "A mi m'agraden totes les estacions" contesto quan em pregunten. Però és mentida, perquè la que més m'entén és l'hivern. La casualitat va voler que ahir els nens de 4t de l'escola de la meva filla recitessin un poema que em va arribar a l'ànima. Espero que els seus versos us abracin com em van abraçar a mi. Bones festes!

 Hivern
(Martí i Pol)

Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:
És una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses. L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

dimecres, 17 de desembre del 2014

Paternitat

No us sabria dir que és exactament el que n'espero. Sé que hi tinc moltes esperances posades. En mi i en ell.

Avui només vius en el meu imaginari, en varies imatges poc clares. No et conec però t'espero amb candeletes. Encara no he somiat en tu, però hi penso molt sovint. Abans no ho feia, però ara miro criatures encuriosit, amb ull de científic. I li pregunto coses a la gent mes propera, perquè ara ho vull saber.3

Com seràs? Ens agradaran les mateixes coses? Ens entendrem? Tindràs el caràcter del pare o de la mare? T'interessarà la ciència com a mi de petit?

Nomes ta mare sap quant espantat estic, quant gran se'm fa aquest nou capítol. Tinc por d'equivocar-me a cada forquilla del camí, però el repte alhora em porta a voler treure el millor de mi mateix. Aviat ens veiem.

diumenge, 30 de novembre del 2014

Look up

Un dia presumeixes de mòbil nou, i al següent descobreixes aquest vídeo en el que es critica, i en vers, l'ús abusiu dels dispositius mòbils i que estem més pendents del que passa lluny que del nostre entorn. Crec que val la pena veure'l, és tota una lliçó, que per descomptat, no aprendrem. Hi ha una versió amb subtítols, però he preferit posar-vos la transcripció del poema.



I have 422 friends, yet I am lonely.
I speak to all of them everyday, yet none of them really know me.

The problem I have sits in the spaces between,
looking into their eyes, or at a name on a screen.

I took a step back, and opened my eyes,
I looked around, and then realised
that this media we call social, is anything but
when we open our computers, and it’s our doors we shut.

All this technology we have, it’s just an illusion,
of community, companionship, a sense of inclusion
yet when you step away from this device of delusion,
you awaken to see, a world of confusion.

A world where we’re slaves to the technology we mastered,
where our information gets sold by some rich greedy bastard.
A world of self-interest, self-image, self-promotion,
where we share all our best bits, but leave out the emotion.

We are at our most happy with an experience we share,
but is it the same if no one is there.
Be there for you friends, and they’ll be there too,
but no one will be, if a group message will do.

We edit and exaggerate, we crave adulation,
we pretend we don’t notice the social isolation.
We put our words into order, until our lives are glistening,
we don’t even know if anyone is listening.

Being alone isn’t the problem, let me just emphasize,
that if you read a book, paint a picture, or do some exercise,
you are being productive, and present, not reserved or recluse,
you’re being awake and attentive, and putting your time to good use.

So when you’re in public, and you start to feel alone,
put your hands behind your head, and step away from the phone.
You don’t need to stare at your menu, or at your contact list,
just talk to one another, and learn to co-exist.

I can’t stand to hear the silence, of a busy commuter train,
when no one wants to talk through the fear of looking insane.
We’re becoming unsocial, it no longer satisfies
to engage with one another, and look into someone’s eyes.

We’re surrounded by children, who since they were born,
watch us living like robots, and think it’s the norm.
It’s not very likely you will make world’s greatest dad,
if you cant entertain a child without a using an iPad.

When I was a child, I would never be home,
I’d be out with my friends, on our bikes we would roam.
We’d ware holes in our trainers, and graze up our knees;
we’d build our own clubhouse, high up in the trees.

Now the parks are so quiet, it gives me a chill
to see no children outside and the swings hanging still.
There’s no skipping or hopscotch, no church and no steeple,
we’re a generation of idiots, smart phones and dumb people.

So look up from your phone, shut down that display,
take in your surroundings, and make the most of today.
Just one real connection is all it can take,
to show you the difference that being there can make.

Be there in the moment, when she gives you the look,
that you remember forever, as when love overtook.
The time you first hold her hand, or first kiss her lips,
the time you first disagree, but still love her to bits.

The time you don’t need to tell hundreds, about what you’ve just done,
because you want to share the moment, with just this one.
The time you sell your computer, so you can buy a ring,
for the girl of your dreams, who is now the real thing.

The time you want to start a family, and the moment when,
you first hold your baby girl, and get to fall in love again.
The time she keeps you up at night, and all you want is rest,
and the time you wipe away the tears, as your baby flees the nest.

The time your little girl returns, with a boy for you to hold,
and the day he calls you granddad, and makes you feel real old
The time you take in all you’ve made, just by giving life attention,
and how your glad you didn’t waste it, by looking down at some invention.

The time you hold your wife’s hand, and sit down beside her bed
you tell her that you love her, and lay a kiss upon her head.
She then whispers to you quietly, as her heart gives a final beat,
that she’s lucky she got stopped, by that lost boy in the street.

But none of these times ever happened, you never had any of this,
When you’re too busy looking down, you don’t see the chances you miss.

So look up from your phone, shut down those displays,
we have a finite existence, a set number of days.
Why waste all our time getting caught in the net,
as when the end comes, nothing’s worse than regret.

I am guilty too, of being part of this machine,
this digital world, where we are heard but not seen.
Where we type and don’t talk, where we read as we chat,
where we spend hours together, without making eye contact.

Don’t give in to a life where you follow the hype,
give people your love, don’t give them your like.
Disconnect from the need to be heard and defined
Go out into the world, leave distractions behind.

Look up from your phone, shut down that display,
stop watching this video, live life the real way.

divendres, 14 de novembre del 2014

La teoria de les relacions i la plastilina

Aquesta teoria la vaig desenvolupar a la dolça edat de 12 anys, quan vaig aventurar-me a anar al pati amb un grup de nenes amb el que no havia anat mai. Em vaig sentir molt a gust. Vaig deixar enrere embolics de millors amigues i vaig assaborir la nova relació com qui enceta un paquet nou de plastilina. La relació amb les amiguetes de sempre era una bola de plastilina grisosa per la barreja de colors, i ja no era divertit jugar-hi. He desenvolupat altres teories relacionades amb les relacions i l'amistat, però aquesta ha estat sempre present i avui l'he recuperat. Sento que estic en una relació on els colors s'han barrejat una mica. Encara no és de color gris. És aquell moment toticolori en el que no obres un paquet nou perquè encara pots separar els colors i aprofitar-los. No sé si la bola es farà grisa igualment, encara que jo hi posi de la meva part. Temo que sí, però igualment ho intentaré. Si s'ofega, que no sigui perquè jo no hi he posat de la meva part.

dissabte, 11 d’octubre del 2014

Una mica despenjat...

Creieu-me si us dic que no passo de vosaltres ni dels vostres posts. M'agrada llegir-vos, pel que dieu, per com ho feu i perquè així em sento una mica més a prop vostre. Però nois, no me n'entero mai. No tinc cap RSS, els blogs que llegeixo els rebo pel twitter i, si el títol m'interessa, hi entro. Total, que avui anava a llegir l'últim de la Txari (vaig veure com l'escrivia) i me n'he adonat que feia molt que no entrava a la comunitat del fosfat. Total, que malgrat estar a la farmàcia, m'ha enganxat en un moment una mica gos, amb la jefa arrossegant els peus i explicant-me coses que no m'interessen, així que he anat llegint i he decidit comentar-los en forma de post retrospectiu. Ja sé que això no es fa, però mira, així us dono la possibilitat de mirar enrere...



L'herència

Gran descobriment, això de que les pelis d'un mateix autor et solen agradar...! ;) Ja saps que el tema dels gustos cinematogràfics és molt complicat, però així d'entrada, et diria que hi trobo a faltar elfs, nans i hòbbits en aquesta selecció (perquè això de "127 hours" no serà aquella de "127 hours at the middle earth"?).

Fora conyes, hi ha coses d'aquestes que ens fan sentir bé, que ens fan salivar mentre ho fem. Els hi passa als nens quan col·leccionen cromos (en àlbums que acabaran a la brossa en pocs anys) i els hi passa als senyors o les senyores (també solen ser senyors) que munten vaixells a dins d'ampolles de vidre i després els col·loquen en algun lloc del menjador a criar pols. Gaudeix, saliva de mirar-te la teva selecció, de comprar-te dos discs durs externs i mirar-te el que tens guardat a l'armari amb aquells ulls de que "tu tesooooro" està ben guardat. I, sobretot, marca't el gustasso de seure un dia al sofà i (re)posar-te una peli que t'agrada i que no perds ni mig minut en trobar perquè la tens més que a mà.

Pel que fa a les aportacions, ja saps que poca cosa hi puc fer, però "Memento" és una d'aquelles que no fa pal mirar més d'una vegada, i pel meu gust, la carpeta "Tarantino" hauria de créixer: Four rooms, Pulp fiction, Kill bill 1, kill bill 2 Inglorious bastards (n'hi ha per fer doble clic, mirar la primera escena i anar-te'n a dormir pensant "què bo és aquest paio!"), etc.

Endavant!

Ser o no ser... Un planeta

El tema de plutó no el tinc clar. Per què no orbita pla, com els demés? Per què la resta de cossos orbitants que tenen mides semblants no són considerats planetes? Mmm... em sembla que hi haurem d'anar per treure'n l'entrallat.

Scotland 18 September 2014: To be or not to be...part of the UK?

Realment, el vostre periple Edimburguès ha coincidit en un moment important per la història d'Escòcia. clar, llegit amb la perspectiva del temps i del resultat, la cosa es veu diferent. M'ha agradat conèixer la teva opinió, que més tard ens vas resumir per whatsapp, si no recordo malament. El que no sabia és que la campanya havia estat tant bèstia. Pensava que l'olla havía bullit menys. Sobre el referèndum escocès, una de les millors anàlisis que vaig sentir és la d'en Bassas, que venia a dir que David Cameron havia sigut prou intel·ligent com per guanyar aquest referèndum (polítiques de la mà estesa, no posar traves a la voluntat de decidir del poble, etc.) i, amb unes altres paraules, venia a dir que Rajoy és prou inútil com perdre el referèndum català en cas que mai s'arribi a fer.

Una corrua de post-its

Hòstia, això és un detallàs! Realment, Xexu, era una assignatura que tenies pendent. No feia per algú com tu (autèntic, un pèl fetitxista, i d'aquells que "si s'ha de fer, es fa") no tenir els originals d'AF (bé, sí, tenies "l'últim disc d'Antònia Font", però un de nou no fa col·lecció). Me n'alegro molt per tu. Una abraçada!

Encara ens passa

Quina envejeta, nanos!! Més enllà del concert, el que de debò m'enveja és la improvització aquesta a l'estil dels vells temps. Que per molts anys ho poguem fer!

Absurditats estiuenques

Interessants reflexions, Txari. De debò. No sé per on començar, perquè es prestarien a un rollaco terrible, però un dels denominadors comuns de tot plegat és el deixar-nos arrossegar per tòpics. Ens marquen una manera de pensar, de llegir el món i tothom cap allà. Mmm... interessant, me'l tornaré a llegir.

A la merda el sistema

Doncs tens tota la raó, Xexu. Encara que ara la teva situació hagi canviat, el sistema està podrit. El benefici individual està per sobre del col·lectiu; la corrupció i l'estafa no només no es condemna, sinó que de vegades és sinònim d'èxit; les coses no es valoren pel que valen, sinó per com està el mercat en aquests moments; la intel·ligència i la responsabilitat no són valors que facin pesar més el teu CV; i les decisions polítiques no es prenen per justícia, sinó per interessada conveniència.

dimarts, 7 d’octubre del 2014

L'herència


Mai he tingut un hobby que m'hagi durat més de dos mesos. I tiro molt llarg. Sempre he gaudit, però, de l'art audiovisual. Jo tenia moltes pel·lícules i sèries guardades, ben etiquetades, amb els subtítols; però el meu disc dur es va esconyar i ho vaig perdre quasi tot. Va ser una pena, però vaig pensar que tampoc n'hi havia per tant. Amb la facilitat que hi ha avui en dia per veure pelis amb streaming, quina necessitat hi ha de guardar-les? 

Doncs de necessitat cap, però hi ha coses en aquesta vida que no les fem per gust. I ara m'estic dedicant a recuperar el què tenia. L'objectiu és clar: aquesta serà l'herència que deixaré. 

Tinc tres grans carpetes: 

- Pelis
- Pelis director*
- Sèries

Vaig adonar-me que, curiosament, les pel·lícules d'un mateix director (aquí hauria de d'afegir "o directora", però desenganyem-nos... No tinc cap directora) solen agradar-me i per això vaig fer aquesta carpeta. Recentment, per exemple, he descobert un tal Linklater. El coneixereu per la magnífica trilogia "Antes del amanecer", "Antes del atardecer" i "Antes del anochecer". Aquest cap de setmana vaig mirar "Boyhood" i vaig reconèixer que era del mateix director. Us les recomano totes i 20 vegades cadascuna, i és per això que s'ha guanyat un lloc a la meva carpeta de directors.

A Pelis hi tinc:

- 127 hours
- Across the universe
- Blue valentine
- Into the wild
- Life of Pi
- Lo imposible
- Reality Bites
- The Best Exotic Marigold Hotel
- Vivir es fácil con los ojos cerrados

A Directors hi tinc:
- Alfred Hitchcock (Yo confieso; me'n falten taaaantes!!)
- Kieslowsky (triolgia Azul, Rojo i Blanco)
- Scorsese (Shutter Island)
- Quentin Tarantino (Django unchained)
- Linklater (La Triolgia i Boyhood)
- Woody Allen (quasi totes)

Sèries la recuperaré en una segona fase, però crec que no hi haurien de faltar:
- Dexter
- Six Feet Under
- Friends
- Lost
- Medium
- Breaking Bad
- Los Soprano (que no he vist, encara)

Tinc clar que em queda molt per fer, però vaig poc a poc.

Si teniu alguna recomanació... endavant. No us garanteixo que entri a la carpeta, doncs és una cosa que depèn 100% del meu gust, però sí que us garanteixo una nota d'agraïment al testament.

Pelis que vull afegir:
- Little Miss Sinshine
- Dancer in the dark
- Singing in the rain
- Dirty Dancing
- Pretty woman
- Mother and Child
- La canción de Carla (i més d'en Ken Loach, com Sweet sixteen)
- El Padrino (la trilogia)
- Requiem for a dream
- El último emperador (potser faig una carpet a Bertolucci, afegint Dreamers, El último tango en París i Belleza robada)
- Slumdog millionaire
- Cinema Paradiso
- La Princesa Prometida
- Oficial y caballero
- El nombre de la Rosa
- Braveheart
- About time
- Love Actually

... i moltes més.