Pa amb oli i sal

Avui, en l'apartat "no només d'Antònia Font viu l'home", us vull presentar un altre grup català que apunta maneres, almenys tenen un primer senzill molt i molt bo que fa una temporada que posen a la ràdio i que s'enganxa de mala manera. Es tracta de Blaumut, i la primera cançó es diu Pa amb oli i sal, i amb aquest nom és impossible no sentir-la immediatament, no trobeu? Aquí deixo el vídeo oficial de la cançó, que també està molt aconseguit. Que en gaudiu.

Lost in...

Per un dia que em vull agafar el pont, perquè em tocava, simplement, ens posen una experimental gran que no he cregut convenient encolomar a la companya i jo quedar-me a casa gratant-me la panxa. Així que ja em veus anant a la feina un divendres atípic, a l'hora habitual, quan encara hi ha poca gent a l'empresa, i avui encara menys. I just quan obria la nevera per agafar els reactius necessaris, em passa pel cap un concepte: 'Lost in transfection'. De seguida he somrigut, diríem que m'he fet gràcia a mi mateix. 'Lost in transfection', que bo. I no he pogut evitar recordar els nostres clàssics 'iogurt de propidi' i 'viagra de mòdena', aquells temps en que qualsevol broma científica ens feia partir de riure. Ai les cançons de l'aloperidol i dels SNARE...

Va, ajudeu-me a recordar-ne d'altres, o de noves, m'és igual. Era per això que vam estudiar Bioquímica, per les bromes, no? En recordeu alguna més?

Vostè és aquí

He esperat uns dies a fer el post, el temps que he trigat a fer un parell de passades al nou àlbum d'Antònia Font, el Vostè és aquí. No cal dir que el disc va venir cap a casa el mateix dia de sortir al mercat, el passat 9 d'octubre. Recordo que quan vam tenir a les mans el Lamparetes, el clam popular era que el grup s'havia fet gran, que allò no era Antònia Font, una mica de decepció, vaja. Abans de res, cal dir que els grups són el que volen ser, no el que nosaltres volem que siguin. Vist amb perspectiva, potser sí que el Lamparetes és el disc més fluix, encara que això va a gustos. Però porta el seu segell, sens dubte. De totes maneres, que ningú no es preocupi, aquella sensació que vam tenir desapareix amb el Vostè és aquí.

El disc de les línies de metro està directament sortit del caparró d'en Joan Miquel Oliver, i com tots sabem, el procés mental d'aquest home és diferent del de la resta de mortals. 40 cançons curtes, algunes de molt curtes i també d'instrumentals. Pensaments fets cançó, sense complicacions, idees senzilles, o no tan senzilles. Exercicis estrafolaris, música pop i algunes melodies que recorden les primeres èpoques.

És un disc estrany, no us enganyaré, però pel fet que tot va ràpid, les cançons passen volant i costarà lligar títols i melodies. Però es farà és clar. Amb només un parell d'escoltades ja tinc clissades algunes cançons que m'han cridat l'atenció i que he trobat bones. No està pensat per tenir èxits que desplacin els clàssics, difícilment trobarem una cançó que ens faci oblidar les nostres preferides, no té aquestes pretensions, però passa bé, és Antònia Font i és balsàmic.

No dic més, escolteu-lo i en parlem. Ara, un concert d'aquest disc pot ser la cosa més tediosa mai escoltada. Potser estaria bé esperar una mica abans d'anar-los a veure. Enyoro aquells concerts.

Banys de lluna plena

Des de fa un temps he adquirit l'hàbit d'aprofitar les nits properes a la lluna plena per anar a córrer pel bosc de nit. Equipat amb un frontal, em començo a allunyar del poble pels petits camps de conreus fins que m'endinso de ple en els boscos que cobreixen les estribacions del Montseny. És una activitat que havia vist practicar als ultrafondistes (quan corres quinze o divuit hores, alguna o altra t'enganxarà de nit) i que un company meu, també pare de família i amb dificultats per trobar moments per a l'entrenament, m'havia suggerit. La sensació és estranya i al principi contradictòria. Com diu el Kilian Jornet en el seu llibre, busquem estar en contacte amb la natura més salvatge, però sovint quan ho assolim ens persegueix una sensació de por i d'inseguretat per estar lluny i desprotegits de la manada. Corres per cirqüits que has fet mil vegades a plena llum del dia i, en canvi, tens certa por a allò que és desconegut, a trobar-te un gos perillós enmig del camí (quan mai te l'has trobat de dia), o un senglar (quan el primer que farà és fugir del llum del frontal). És un exercici de confiança en la realitat, un esforç per no deixar que la teva ment et convenci de pors i perills inexistents o sobredimensionats, però un cop ho aconsegueixes tot es capgira, et sents recollit, calmat, et sents formar part de la natura i no voldries abandonar aquest estat per res del món. Això sí, en l'era global quan et penses que ets una excepció, una raresa, veus dos llumets al mig del bosc (què és allò? Es mou? Seran caçadors?). Els llumets s'apropen i començo a sentir la respiració de dos corredors tranquils que em creuen saludant-me amb un "bona nit" tan normal que juraria que no sóc l'únic sonat que s'han creuat aquesta nit.

Sabadell per sorpresa

Si es pensen que es lliuraran de mi tan fàcilment, ho porten clar. D'un temps ençà és molt difícil saber quan toca Antònia Font, no surt publicat ni a la seva web i és molt difícil trobar-ho a la xarxa. És com si volguessin que només hi vagi la gent del lloc, ja que els locals sí que estan pertinentment informats. Darrerament m'assabento dels concerts unes hores abans només. Diumenge va ser així, però el concert era a Sabadell i gratuït. Ara que tinc cotxe, no podia deixar passar l'oportunitat, encara que dilluns treballava, i que ja estava totalment d'estar per casa.

Amb temps de sobres i sense perdre'ns, ens vam plantar al lloc del concert per observar amb sorpresa que començaven amb Clint Eastwood. Això semblava cremar les naus d'inici, però hi ha molta nau per cremar amb Antònia Font. El concert va ser com els d'abans, amb una bona combinació de les cançons del darrer disc i una pila d'èxits de sempre, res de prem el play i deixa sonar el Lamparetes. I quan dic com els d'abans, també vull dir que ells no diuen pràcticament ni ase ni bèstia, només canten i toquen. I van per feina, que hi ha moltes cançons que han de sonar. I també n'hi ha que no han de sonar i sonen, com Robot o Holidays, però és igual. Val la pena per sentir-les acompanyades de Portaavions, Final, Tots els motors i sí, Astronauta rimador als bisos.

En Pau segueix fent veure que toca la guitarra, i els altres segueixen fent veure que no estan allà, si us plau, no ens diguis res que ens morim de vergonya. Però son ells, fan les seves coses i marxen, i tu t'has quedat amb la magnífica sensació que ho has gaudit, que d'alguna manera, t'has tret un pes de sobre.

L'anècdota del concert, petita si voleu, és que davant nostre hi havia una família, pare i mare quarantins i filla adolescent. Vaig trigar a adonar-me'n, pensava que eren tots amics de certa edat. I és que no sabria dir qui dels tres xalava més.  Res de conflictes generacionals aquí.

Per cert, treuen disc molt aviat, estan a punt de preestrenar-lo. Tornaran els concerts avorrits, però tornaran els concerts, i miraré d'anar a algun de la nova gira. No sense estudiar una mica abans, és clar. Ja tinc ganes de tenir el disc a les mans, a veure amb què ens sorprenen aquest cop.

Call me maybe

No es pot dir que sigui un gran aficionat a la natació, de fet, vaig deixar d'anar a la piscina tant bon punt em va ser possible. Però potser si hagués tingut uns companys com els que us presento ara m'ho hagués repensat. Amb una de les cançons del moment, el Call me maybe de la Carly Rae Jepsen, l'equip olímpic de natació dels Estats Units es marca una mena de lip dub que jo trobo particularment divertit, es nota que ho van passar de conya fent-lo, especialment les noies, i transmeten un bon rotllo que penso que val la pena compartir. No us ho perdeu, fins i tot hi apareixen els mega cracks Phelps i Lochte, encara que poquet. Rancis!

Moments vitals

Em considero afortunada de tenir molt bones amistats. Fa poc m’ho van recordar, i vaig estar pensant en la transcendència que aquestes persones han tingut, tenen i tindran en la meva persona. Algunes m’han ajudat a veure el camí, d’altres a seguir-lo i d’altres a deixar-lo quan ha calgut. Tinc records de moments importants de la meva vida i sempre he tingut algú a prop. Això és una sort. Perquè és que a més a més, ens ho hem passat bé fent això que sembla tan difícil i complicat.

Les amistats d’adolescència, que encara conservo, són uns pilars per la meva existència. D’aquests, n’hi ha un amb el que sempre he tingut una connexió especial. Mai hem deixat de veure’ns ni de comentar les nostres coses, però va ser en l’adolescència quan més vam coincidir i ara, amb la maternitat, ho tornem a fer. No sé a qui o a què he de donar gràcies per haver-nos fet coincidir en aquest moment vital, perquè l’estima i l’admiració compten molt per forjar una relació, però sovint costa entendre i compartir amb l’altre quan no s’està vivint el mateix.