Els Marcel

Algú ho havia de fer.

I just called to say I love you

Tens sospites de que estàs embarassada. Un dia, agafes un test d'embaràs de la feina i al matí següent (ben d'hora ben d'hora) es confirma. No t'ho acabes de creure i si t'ho creguessis tampoc sabries ben bé el que comporta. Seré mare!

El ginecòleg acaba de confirmar-ho. Sents el seu batec per primera vegada i t'endús al bolso una ecografia del teu petit llangardaix. Els primers tres mesos d'embaràs són una merda. Estàs cansada i no tens ganes de res. Ni de parlar de la criatura que ha d'arribar. Passat aquest període, tot és vitalitat i energia. Et sents una Joana d'Arc, una triomfadora amb ganes de menjar-se el món. Et conformes amb una llesca de pa amb nocilla, però no cada tarda no fos cas que ens engreixéssim massa. El mateix dia que saps que és una nena, et diuen que hi ha una cosa al cor que no quadra. Plores i és aleshores quan t'adones que ja te l'estimes. Penses en una amnicentèsi i et planteges què faries. Tu que sempre ho havies tingut tan clar... Per sort, tot queda en un no-res i aprofites per aprendre de l'experiència. Ja t'ho havien dit, que tenir fills vol dir patir, però no t'havies imaginat que seria així. És dolorós!

Penses en el part... de fet, hi has pensat des del primer dia, però ara hi penses de debò. A la primera classe d'educació maternal la llevadora té la capacitat de llevar-te la por i de fer-te veure que no és necessari que t'estaborneixin, que pot fins i tot ser una experiència bonica. I així és. No es pot descriure amb paraules. Després d'hores de dilatació conjunta amb el meu company de vida (sense el qual no hauries pogut arribar fins aquí i no em refereixo només a la biologia del tema), la veiem. La sortida es preciosa, és una explosió d'emocions. D'ella, nostres... És un moment indescriptible que vull guardar com un tresor.

Els primers dies estàs en un núvol. Tens energia i paciència per parar un carro. Els següents ja costa més, però poc a poc també et compensa més. No saps perquè, no saps com, però et compensa molt. Ja te l'estimaves, però ara és diferent. Te la mires mentre dorm i penses que te la menjaries. Aquestes galtones tan molsudetes... però no vols destorbar-la. La deixes dormir i repasses la cançó que li cantaràs la propera vegada que hagi d'adormir-se:

I just called to say I love you

I just called to say how much I care

I just called to say I love you

And I mean it from the bottom of my heart

Lopes

Aquests dies que es parla tant del català a les escoles, de les noves lleis, dels atacs continus que rep el nostre país, posem-hi una nota d'humor, perquè de pedres al fetge ja no ens en caben més. No us perdeu aquest vídeo que m'han enviat del mític Lopes de Plats Bruts explicant què és Catalunya i el català en només 47 segons. Impagable.

Sant Quirze, i ja en van 30

Ja se sap que canviar d'edat i posar un 3 a davant, no es posa igual de bé per tothom. És el que es diu la crisi dels 30, però jo fa temps que vaig deixar enrere tot això, de fet no la vaig passar quan tocava. Ara en tinc una nova oportunitat, i és que ahir a la nit, en diumenge, vaig assistir al meu trentè concert d'Antònia Font.

A banda d'aquesta efemèride, el concert va ser especial per algunes altres coses. El motiu principal pel qual em vaig comprar un cotxe va tenir sentit, el C3 ens va portar al seu primer concert. Bé, els dos C3os ens hi van dur. La N va viure el seu darrer concert prenatal, al proper que vagi esperem que ja sabrà almenys la meitat d'Astronauta Rimador (la seva mare es queixa, però està en una forma envejable, l'hauríeu d'haver vist cantant-la!). A més, era un últim concert in extremis, per acabar l'estiu de l'única manera que el podíem acabar.

En Pau, fent que toca la guitarra

Si analitzem el concert, no el comptaria entre els millors. Era en diumenge, i alguns teníem coses a fer dilluns al matí, com treballar, per exemple. El vam veure des d'una perspectiva diferent, des del costat de la taula de so, per temes logístics, però això no va ser impediment per gaudir-ne. Lamparetes sencer a excepció de Calgary88 que la fan al final (ja no la canten dos cops), ens ho agafem amb resignació. I la selecció d'èxits de després seria millorable, però és que hom, després de 30 concerts, es torna exigent. Ens en va faltar alguna d'important (Viure sense tu!), com ve sent costum, i en sobraven d'altres (Robot, Holiday...). Algunes no podien faltar (Portaavions, Tots els motors...) i em va semblar rància la versió de Final (una cançó que m'encanta), per una gran Darrera una revista. I és que no sé de què em queixo, si al final no vam parar de cantar i ballar. Antònia Font, què vols?

En Joan Roca en el seu paper, però no s'aprecia si està content...

Sibaritismes d'estar per casa

Mira, poses ceba a sofregir; força oli i foc fortet. A mig fer hi poses un gra d'all i quan la ceba ja està dauradeta hi tires l'arròs. Gros; Montsià, si pot ser. Llavors es tracta de sofregir l'arròs i deixar que es cogui en el seu propi midó, ajudat de tant en tant per cullerades del brou de pollastre que tens en un cassó, mantenint-se al punt del bull. Una mica de brou i remenar fins que se'l begui tot. L'operació no és complicada, però requereix paciència. Sovint penso que algunes actituds de la saviesa popular ens esclavitzen i no ens permeten veure la vida sense el component falsament necessari del patiment, però en aquest cas, els vint minuts ben bons que et pot costar el procés donen valor a allò de que "és bo tot el que es fa desitjar". De fet, apreciaràs més el procés si algun cuiner colega et confessa que als restaurants hi solen posar nata per estalviar-se de tenir algú remenant l'arròs durant vint minuts. Quan ja fa quasi el temps, el rectifiques de sal i hi afegeixes una darrera cullerada de brou. Al final ha de quedar un pèl sosso de sal i més aviat sec, doncs un cop acabat de coure el retiraràs del foc i li afegiràs mantega i formatge parmesà ratllat. L'escalfor de l'arròs desfarà, ja fora del foc, aquests dos últims ingredients, que li donaran la textura cremosa i el punt de sal que el plat requereix. Dues fulletes de julivert, per allò de que la bona cuina també entra pels ulls, i a dinar. Si t'ha quedat tan bé com esperaves (o la gana t'ho fa apreciar tant com et mereixes) acompanyaràs el risotto d'un vi blanc ben fresquet i substituiràs l'atabalament del telenotícies pel bon rotllo d'una música tranquil·la, però viva. A la teva pròpia salut!

AF a Banyoles, més lamparetes

Banyoles era un marc incomparable per un gran concert. Hi havia dos inconvenients inicials: que era de pagament, i com arribar-hi. Cap dels dos no va suposar cap problema. Un cop allà, pintava molt bé la cosa: a l'aire lliure, al costat de l'Estany, una nit força agradable. Però quan vam entrar, una petita decepció, davant l'escenari, cadires de plàstic. I jo que ja m'imaginava un concert com aquells del principi...

De manera incomprensible, vam poder seure a la segona fila. Després de l'Uao, uao, uao, uao... inicial, vam sentir el Lamparetes sencer, sense canvis, sense variacions, i amb les cançons que ja seria hora que aparquessin per donar lloc a alguns clàssics oblidats. Conclusió: paciència.

Després d'això, en Pau va anunciar que farien una barreja de cançons dels altres discos, amb la seva dicció característica. Aquí la cosa va començar a anar bé, però el públic no estava massa animat. Em preguntava quan es començaria a aixecar la gent, i va ser amb Alegria, aquí el personal va abandonar les cadires i ens vam anar acostant a l'escenari mica en mica. La barreja va ser l'habitual, però era un concert curt i es va trobar a faltar Tots els motors (imperdonable) i alguna més. Segueixen sense tocar res del primer disc. Un únic bis amb Astronauta Rimador i Calgary 88, no hi havia temps per més.

No va ser el millor concert, però és impossible no gaudir-ne, és clar. Faltàveu vosaltres, però vaig mirar de seguir els rituals. Els bons costums no s'han de perdre.

A menys somriures, més turisme

Mirar el telenotícies mentre es dina és una activitat familiar i entranyable. Els meus pares m'ho van inculcar de petit i, ara que puc, intento fer coincidir l'hora del dinar amb l'inici del butlletí informatiu. Però en els temps que corren aquesta activitat comporta un risc inesperat i poc menyspreable.

Avui el noticiari català ha mostrat com el conseller de Territori i Sostenibilitat inaugurava (tot i amb un cert retard per la retallada) el desdoblament de la C-31 entre Palamós i Platja d'Aro; uns 23 milions d'euros que facilitaran sens dubte l'accés del turisme a aquestes poblacions. El noticiari ha anat progressant amb normalitat, fins que dues o tres cullerades d'arròs més tard, a la secció de minireportatges de societat, TV3 ha fet extensiva a l'audiència la queixa de l'associació Pallapupas que, degut a les retallades, hauran de renunciar a arrencar un somriure a més de 6.000 nens i nenes que cada any combaten el seu càncer amb llargues i dures sessions de quimioteràpia. I llavors ha succeït l'inevitable: el pols se m'ha accelerat i l'arròs amb verdures recent ingerit ha iniciat un cruel intent de fugida cap a les vies altes de l'essòfag, acompanyant l'evasió d'una desagradable nàusea, detonada per la vergonya i el fàstic de que al meu país hi puguin coexistir dues notícies com aquesta. No es tracta ni tan sols de bromes macabres com ara tancar els quiròfans per la tarda o eliminar el sostre dels temps d'espera per a intervencions quirúrgiques, sinó d'un servei (el de fer somriure) aparentment més innocent i prescindible, que no salva vides ni fa reduir les llistes d'espera de cap hospital, però que millora la qualitat de vida de molts nens i nenes que estan passant per una situació que alguns adults no suportaríem. ¿Algun membre del govern té el valor d'agafar un micròfon i proclamar que li preocupen més les retencions de la C-31 que el benestar dels milers de nens que reben quimioteràpia cada any? Podríem preguntar-li al conseller Boi Ruíz, expresident de la UCH (principal associació d'hospitals privats de Catalunya), per a qui probablement el concepte "sanitat pública" té tan poc sentit com per a un nen amb càncer la paraula "desdoblament".