En algun moment de la llarga espera se'ns va insinuar la por de que el nou disc, o fins i tot el concert, ens descebessin. Però aquesta possibilitat quedava descartada perquè, tal i com va insinuar en Pau Debón, el públic fa el concert. I així va ser. La cosa va començar amb les novetats intrigants d'un escenari decorat amb senzilles lampadetes d'Ikea i l'afició d'en Pau per nous intruments, com un petit xilòfon, una flauta de bec (sí, sí, la de foradets) o fins i tot una guitarra!, que s'afegien als ninotets de goma i al xiulet d'èmbol que sempre tenien el seu moment de glòria en els concerts de fa dos o més anys. La inquietut, però, es va anar apagant a mesura que la gent començava a prendre consciència de que presentar el disc volia dir tocar totes les cançons una darrere l'altra, com si enxufessis el CD, però amb les imperfeccions del directe i les mancances de l'acústica. Talment com si fos un examen oral: "aquest és el treball que hem fet i així us el mostrem". Però el públic teníem ganes d'AF, i vam respondre a aquesta passivitat amb un entusiasme contagiós, encenent la flama extraterrestre dels AF, que ens ho van agrair creixent-se a la segona part del concert. La glucosa va arribar a les cames d'en Pau, i fins i tot en Joan Roca mostrava signes de trempera. Van caure incunables com Bamboo, Portavions, Astronauta rimador, Darrera una revista o Wa yeah!, i no vam perdre cap oportunitat per escenificar la nostra estima equitativa pels demés, la llunania de Paris que va marcar aquell punt d'inflexió en les nostres vides o el somriure de cabells rossos de les llunes d'Antònia Font. Un bon record del que havien estat totes aquestes cançons, i un preludi del que en seran d'altres com Icebergs i geissers o Calgary 88.
