5 rellotges i cap a l'hora

8:07, ja he deixat el cotxe al taller i tinc temps més que de sobres per arribar fins l'estació (a 3 minuts) i agafar el tren de les 8:19. Entro a l'estació. Txari, no et deixis intimidar, encara que al rellotge de la pantalla siguin les 8:20 i el de paret marqui les 8:21, el tren encara no ha sortit. El meu marca les 8:13, encara tinc 6 minuts per esbrinar de quina via surt i demanar un horari. La via la sé perquè la senyora el davant de la cua ho pregunta (veig que no sóc l'unica que tinc dubtes...). És la 6. D'horaris no en tenen: "Encara no m'han arribat els nous". Vaja.

Vaig cap a la via 6, fent un esforç per no mirar el rellotge de fora perquè sé que marcarà les 8 i vit-i-pico i em farà patir pensant que el tren ja ha sortit... Són i quart (ho sé perquè el meu és el que va bé). Camino per l'andana 6 per anar al principi del tren. "Tinc temps" em repeteixo dins del meu cap. Puc arribar fins al primer comboi i després vaig per dins fins al davant de tot. "Pi, pi, pi, pi" senyal de que es tanquen les portes. Pujo. Sóc al segon comboi i dins del tren constato (per si no n'estava prou segura) que encara són i 17 i el tren no ha de sortir. Era una falsa alarma. Camino per dins del tren i decideixo arriscar-me a sortir per entrar al primer comboi. Agafo aire, surto ràpid i vaig fins a la darrera porta del primer comboi. Entro. Ja hi sóc. El rellotge de dins marca i 16. Somric. Ho volen fer expressament i no poden. Des de que he entrat a l'estació i fins que m'he assegut al tren, m'he topat amb 5 rellotges, tots 5 marcant hores diferents i cap a l'hora.

El tren acaba sortint a i 25 perquè el Catalunya Exprés (perdó, "el Mitja distància") de les 8:16 ha passat tard.

La verdura

Ahir teníem un dubte sobre què era i què no era la verdura. He fet una cerca i m’agradaria compartir-la amb nosaltres.

La definició de l’enciclopèdia catala per la paraula verdura és:

Nom genèric de les hortalisses que hom conrea per aprofitar-ne les fulles i les tiges tendres (enciams, cols, espinacs, etc) o les inflorescències (bròquil, coliflor, carxofes, etc), i que es mengen cuites o també fresques en amanides.

Així, la verdura seria un subgrup dins les hortalisses i en algun lloc he trobat que es tractaria d’aquelles que són verdes (clar: VERDura). Així, la col no seria verdura.

I el tomàquet… què és?

Encara hi ha possibilitats

Dedico aquest post a la Txaro, és un vídeo curtet que potser, amb una mica de sort, li permetrà emportar-se l'àlbum de Japó a Edinburgh.

Santification Party

Els del Matí i la mare que el va parir de Ràdio Flaixbac han fet un tall humorístic en honor a la visita del Papa d'aquest diumenge a Barcelona. Han emulat un anunci de discoteca típic del grup Flaix, sobretot de macrofestes com les de cap d'any o Sant Joan, mantenint l'accent del que sempre els fa, però posant-hi la lletra. La veritat és que m'ha fet molta gràcia, i és que es pot fer broma de tot. N'han fet fins i tot un vídeo i aquí us el poso, però el que fa més gràcia no són les imatges sinó el que diuen. Si coneixeu aquests típics anuncis de discoteca, potser el trobareu divertit com jo. A veure si rieu una estona.

Divertimento

Amb un cap de setmana llarg, i massa temps per pensar, m'adono que serà molt difícil viure sense tu. Tants plans i tantes hores i al final no farem aquell viatge a una cala transparenta. Res d'aquest món no m'importa tant com el temps que vam compartir encara que ens destrossàvem mútuament ses vides. Ja no crec que es vere que t'he d'esperar, quin greu no haver compartit ses boires d'Escòcia amb tu. El que passa és que després de convertir-me en el rei de ses capavallades, jo encara t'enyor, ningú no és perfecte. M'agradaria sentir aquelles coses alegres als dematins, quan el meu natural és trist. M'agradaria compartir la posta de sol des d'un penya-segat i una pluja suau de pols estel·lar. I no cal parlar de mil cent cinquanta condons, oi? El meu vidre és entelat, el meu cel insuficient i sento aquella buidor de l'absència. Però al final sa tristesa se destil·la i s'evapora, i encara que jo volia fer un reggae d'aquesta vida, no podré dir adéu des d'allà dalt, hauré de tenir els peus a terra. Li falta una banda sonora en aquesta mirada d'oliva i de gel, ja et canviarà la manera de veure les coses. A mi aquesta mirada sovint m'ha deixat fet una puta braga, com per desaparèixer del tot, aproximadament per no existir. Com també altres coses, per exemple es teu llit de penombra i llençol. Encara que malgrat els mals moments, com dos asteroides que han desviat sa ruta, direm que ha estat fantàstic, i tot es quedarà només en es meu eclipsi total. Si al final, la vida és curta i tot passa com un tir de bala. Però hi ha coses que queden, ja mai podré tornar a escoltar igual Bamboo.

Demà serà un altre dia

Tapes el flascó i mires el rellotge. Les nou. El poses en posició horitzontal i comptes: un, dos, tres, quatre... Diuen que deu vegades costat per costat és ideal perquè tot plegat quedi ben repartit. Avui, però, en seran només quatre. Obres l'incubador i hi deixes, amb cura, el fràgil ecosistema. Ja està. Aixeques la mà i, sense mirar, portes els dits cap al botó de la llum. L'apretes i el llum de la vitrina s'apaga. Amb la mateixa inconsciència, mous els dits cap al botó del flux. L'apretes i un soroll de motors trenca el silenci de la sala (merda...), indicant que no calia apagar el flux perquè en realitat ha estat apagat durant tota l'estona. És en aquest moment quan entens que el teu amic Xexu tenia raó, i que ja fa estona que és hora d'anar cap a casa. Au, l'últim, que tanqui la porta.

Higher ground

Un sopar al que assisteix molta gent, una quarantena llarga potser. Molts retrobaments amb les seves abraçades i petons. Sense haver assumit les absències, és com un dia de cada dia, però de nit i en un restaurant. Però alguns feia més que no hi eren. Entre tanta, tanta gent, mirades que es creuen i somriures que es dibuixen. Qui pot saber què hi ha rere aquestes mirades i somriures? Ningú, ningú no ho sap. Només aquestes dues persones. Distància i un punt de vergonya. Res estrany a ulls de la resta de convidats. Res estrany, per sort. Però molt d'amagat. Per sort.

I una petita reflexió en acabar. Per què han de ser només aquestes dues persones les que tenen històries per explicar? És possible que només en tinguin elles? No, no pot ser. Seria inversemblant. Hi ha tantes coses que no sabem. Hi ha tants somriures i tantes mirades que ningú sap interpretar... Però és millor quedar-se en la superfície. Ignorància és felicitat. Mentre no es passi de la superfície, tots contents.