Venint des de Pça. Espanya, agafarem la Gran Via, passarem Hospitalet i Bellvitge i després de creuar el riu Llobregat (bregat, bregat!), agafarem la primera sortida del Prat de Llobregat. A partir d'aquí, seguirem aquest mapa:
divendres, 28 de setembre del 2007
dimarts, 25 de setembre del 2007
Les fabuloses aventures d'un plat
Algun dia de juliol, 18h, carrer Paral·lel, Barcelona
- Sí sí, miri com quan frena fa un soroll extrany, molt agut però perceptible.
- Doncs després de donar una volta amb ell no he notat res de res...en fi, que li donguin una ullada els nois a veure si poden fer alguna cosa.
Mitja horeta de revisió del sistema de frenat, desmuntant les rodes davanteres, pulint les pastilles dels frens.
- Bé, te l'hem inspeccionat i no hen trobat res fora de lloc; hem pulit les pastilles per si de cas,a veure com et va ara.
- Està bé, doncs ja ho aniré mirant, gràcies i passi-ho bé.
Un parell de dies més tard, 8:45h, Carretera del Canyet s/n, Badalona
- Com, què m'ha sortit disparat el plat de la roda davantera esquerra??!! Si fa res que me'l va posar el mecànic perquè em va estar revisant els frens!
- Sí, t'he volgut avisar abans fent-te llums, però no em veies. Ha sortit com un sputnik cap al voral, bastant aprop d'aquí.
- Ostres...bé, gràcies per la informació, vaig a veure si el puc trobar.
Sense gaire sort, dues persones rastrejen la carretera que dóna accés a l'hospital de Can Ruti, sembla que no pugui ser!
25 de setembre (2 mesos més tard), 8:45h, sortida Badalona nord des de la C-31
- Ostres, mira en aquell voral de l'esquerra! Allà a les herbes hi ha un plat de cotxe, creus que serà d'un Yaris?
- Ummm...podria ser, a veur si podem parar i anar-ho a veure de més a prop.
Avencen uns metres més enllà, i aparquen de mala manera a l'acera per tal d'anar a agafr el misteriós plat.
- Ei, sí que sembla el plat que vas perdre anant a Can Ruti!!
- Sí, efectivament pertany a un Toyota Yaris, i tot i que està bastant més ratllat del què em pensava, diria que és el meu, increïble!!!
Amics, aquesta és l'esgariifant història del plat viatger, que sembla va cobrar vida pròpia i va desplaçar-se des de les muntanyes del Canyet fins a l'autopista C-31 durant algun kilòmetre, pot ser en busca del seu anyorat amo, resident a Barcelona. És el final d'una llarga cerca que el Yaris va fer durant els dies d'estiu que va anar a Can Ruti, intentant trobar el perdut plat de roda en va. Pot ser va voler provar altres cotxes? conéixer món? Mai sabrem del cert què és el que el va fer sortir disparat aquell matí de juliol...
- Sí sí, miri com quan frena fa un soroll extrany, molt agut però perceptible.
- Doncs després de donar una volta amb ell no he notat res de res...en fi, que li donguin una ullada els nois a veure si poden fer alguna cosa.
Mitja horeta de revisió del sistema de frenat, desmuntant les rodes davanteres, pulint les pastilles dels frens.
- Bé, te l'hem inspeccionat i no hen trobat res fora de lloc; hem pulit les pastilles per si de cas,a veure com et va ara.
- Està bé, doncs ja ho aniré mirant, gràcies i passi-ho bé.
Un parell de dies més tard, 8:45h, Carretera del Canyet s/n, Badalona
- Com, què m'ha sortit disparat el plat de la roda davantera esquerra??!! Si fa res que me'l va posar el mecànic perquè em va estar revisant els frens!
- Sí, t'he volgut avisar abans fent-te llums, però no em veies. Ha sortit com un sputnik cap al voral, bastant aprop d'aquí.
- Ostres...bé, gràcies per la informació, vaig a veure si el puc trobar.
Sense gaire sort, dues persones rastrejen la carretera que dóna accés a l'hospital de Can Ruti, sembla que no pugui ser!
25 de setembre (2 mesos més tard), 8:45h, sortida Badalona nord des de la C-31
- Ostres, mira en aquell voral de l'esquerra! Allà a les herbes hi ha un plat de cotxe, creus que serà d'un Yaris?
- Ummm...podria ser, a veur si podem parar i anar-ho a veure de més a prop.
Avencen uns metres més enllà, i aparquen de mala manera a l'acera per tal d'anar a agafr el misteriós plat.
- Ei, sí que sembla el plat que vas perdre anant a Can Ruti!!
- Sí, efectivament pertany a un Toyota Yaris, i tot i que està bastant més ratllat del què em pensava, diria que és el meu, increïble!!!
Amics, aquesta és l'esgariifant història del plat viatger, que sembla va cobrar vida pròpia i va desplaçar-se des de les muntanyes del Canyet fins a l'autopista C-31 durant algun kilòmetre, pot ser en busca del seu anyorat amo, resident a Barcelona. És el final d'una llarga cerca que el Yaris va fer durant els dies d'estiu que va anar a Can Ruti, intentant trobar el perdut plat de roda en va. Pot ser va voler provar altres cotxes? conéixer món? Mai sabrem del cert què és el que el va fer sortir disparat aquell matí de juliol...
dilluns, 24 de setembre del 2007
HeLa
Encens la campana i l'esterilitzes amb etanol. A dins hi poses pasteurs de vidre, el pipetus, PBS, medi DMEM suplementat amb glutamina, antibiòtic i sèrum boví, tripsina, flascons. Vas a buscar el teu flascó a l'incubador, i també el poses dintre. Aspires el medi amb una pasteur i amb l'ajuda de la bomba de buit. Afegeixes de 10 a 12 mil·lilitres de PBS. Remous una mica el flascó per extendre bé el PBS. Aspires. Introdueixes 1 ml de tripsina (amb un n'hi ha prou). Vas movent el flascó fins que t'assegures que la tripsina ha cobert tota la monocapa de cèl·lules. Aspires la tripsina. Dones uns copets al flascó per fer que les cèl·lules comencin a desenganxar-se. Apartes el flascó i rotules un nou flascó, o els que calguin, amb la data, el teu nom, el nom de les cèl·lules i el passatge. HeLa p25 XeXu 240907. Reculls el flascó antic i probablement les cèl·lules ja s'estiguin desenganxant. Amb el pipetus i una pipeta de 5 agafes 5 ml de medi i el poses al flascó. Amb la mateixa pipeta agafes 5 ml més i també els poses al flascó. Resuspens bé les cèl·lules (per això la pipeta de 5 va millor), tirant medi per les parets del flascó per acabar de desenganxar les cèl·lules que quedin. Reculls el medi i el fas passar una mica a pressió contra la paret inferior del flascó, perquè els grumolls de cèl·lules es desfacin. Reculls (sense canviar de pipeta) el volum de cèl·lules que vols en funció dels flascons que penses fer i de la dilució que desitges, i ho reparteixes en els flascons. Canvies la pipeta i poses fins a 12 o 13 ml de medi fresc a cada flascó. Els portes a l'incubador. Neteges tot el que queda a la campana, tapant bé les ampolles de medi i el PBS. Guardes cada cosa al seu lloc, esterilitzes la campana amb etanol, i encens els ultraviolats.
divendres, 21 de setembre del 2007
Com hem arribat fins aquí?
Na Txaro i en XeXu, reunits en concili en la present nit, amb una ampolla de Martini consumida, han arribat a la conclusió de que el culpable de tot, és en GG. Punt.
dimecres, 19 de setembre del 2007
La màquina del temps
En aquests temps que corren, és difícil parar un moment quiet, simplement pel plaer de no fer res, de reflexionar, de meditar, o de la tècnica que cadascú vulgui anomenar. Si ara podeu, tanqueu els ulls i intenteu imaginar que sou al bell mig d'un camp de gespa verda, envoltat d'arbres imponents, de sorollets d'aus, amb papallones i tot un seguit de bèsties voladores. Si sou més de la mar, imagineu-vos en aquella cala tan solitària i plàcida, amb aquella brisa marina movent rítmicament les aigües, trepitjant la sorra mig humida, sentint com l'alè marí t'atrapa i penetra als teus pulmons.
Us preguntareu, per què nassos aquest bon home ens fa pensar aquests supòsits? Doncs la resposta està davant vostre i l'acabo d'esmentar en la frase anterior: els nassos. Posant-vos en les situacions exemple que us he proposat, heu imaginat els colors, les formes, heu sentit els sons associats, i fins i tot heu pogut sentir el tacte de la sorra als vostres peus, però què me'n dieu de les olors, heu sentit la flaire del mar o de la verdor de la muntanya? Amb aquest exercici voldria reflexionar sobre un sentit, l'olfacte, que tot i la potència que té, sobretot en el món animal, està mal vist per l'home avui en dia, fa primitiu. Efectivament, és dels sentits evolutivament més arcaics, i ha estat i és una eina essencial per a la supervivència animal. L'home actual no es caracteritza per una gran agudesa sensorial, però des d'aquest post voldria apostar per la presa de consciència dels aspectes més aviat sensorials, en un món mogut en molta part pel racionalisme. Una olor, ja sigui bona o dolenta, et pot transportar en un moment al precís lloc i temps on la vas olorar, donant un record molt fidel.
En el meu cas, tot això ha sorgit pel canvi d'unes cortines de dutxa. Sí, sona extrany, però unes humils cortines de PVC, fetes per a evitar esquitxades indesitjades a la dutxa, m'han fet retrocedir en el temps, fins als dies en què el carrer Cid es va estrenar, ara ja fa bastants mesos. El cas és que l'altre dia va tocar renovar-les (es veu que no són eternes), i l'olor que desprenen, molt característica, m'ha portat records, bons records de quan encara estàvem muntant mobles i històries a casa. Una simple olor de PVC, ha estat com una màquina del temps, desafiant les lleis de la física, però no pas les de la bioquímica.
Ja sabeu, si teniu temps, feu les coses pensant, però pensant amb els cinc sentits!
dilluns, 17 de setembre del 2007
A dress to die for!
En menys d'una setmana he vist 4 pel·lícules d'aquelles heavy metal: Sabrina, Casablanca, Desayuno con dimantes i La finestra indiscreta. Toma ya!
Aquest tipus de pel·lícules m'agraden per l'estètica que desprenen. Quan dic estètica, no em refereixo només al cigarro de Humphrey Bogart, els guants i la boquilla de l'Audrey Hepburn o el vestit de la Grace Kelly (que també ho són). Em refereixo a frases com "No se puede leer una nota así sin llevar los labios pintados" o "Es un cañonazo o el latido de mi corazón". És tan cinematogràfic, tot plegat!
Mai no hi tornarà a haver actrius de Hollywood amb aquest glamour i aquest savoir faire, i mai hi haurà ningú que dugui una gavardina com ho fa en Humphry Bogart.
Tampoc hi haurà ningú que pugui reemplaçar a la Jean Fontaine a Rebecca, perquè és massa teatral, i ara les coses ja no són així. Aquella por i aquella inseguretat que et transmet només amb una mirada és fa tan evident que ara ja no ens la creiem. Hòstia, i què me'n dieu de la erra brodada en seda sucumbint a l'incendi de Manderlay? És senzillament brutal!! "Y otra cosa: no se ponga nunca un vestido negro, ni un collar de perlas, ni tenga nunca 36 años".
Perquè la millor de les quatre pel·lícules que us deia al principi és, amb diferència i a mon avís, La finestra indiscreta. Hitchcock aquí va superar-se a sí mateix, perquè va aconseguir fer una barreja perfecte d'originalitat, intriga, comèdia, elegància i tècnica. Sí, sí, tècnica.
I no us penseu que és queda tot aquí, perquè Hitchcock va aconseguir anar més enllà i va plantar un somni dissenyat per Salvador Dalí (amb homenatge a Buñuel inclòs) a Recuerda, una de les que no ha de caure a l'oblit. No és estètic, això?
Mira, he pensat que més endavant faré algun post sobre aquestes pel·lícules, però avui us deixo amb la delicadesa d'un vestit de somni... el que us deia, el de la Grace Kelly...
Aquest tipus de pel·lícules m'agraden per l'estètica que desprenen. Quan dic estètica, no em refereixo només al cigarro de Humphrey Bogart, els guants i la boquilla de l'Audrey Hepburn o el vestit de la Grace Kelly (que també ho són). Em refereixo a frases com "No se puede leer una nota así sin llevar los labios pintados" o "Es un cañonazo o el latido de mi corazón". És tan cinematogràfic, tot plegat!
Mai no hi tornarà a haver actrius de Hollywood amb aquest glamour i aquest savoir faire, i mai hi haurà ningú que dugui una gavardina com ho fa en Humphry Bogart.
Tampoc hi haurà ningú que pugui reemplaçar a la Jean Fontaine a Rebecca, perquè és massa teatral, i ara les coses ja no són així. Aquella por i aquella inseguretat que et transmet només amb una mirada és fa tan evident que ara ja no ens la creiem. Hòstia, i què me'n dieu de la erra brodada en seda sucumbint a l'incendi de Manderlay? És senzillament brutal!! "Y otra cosa: no se ponga nunca un vestido negro, ni un collar de perlas, ni tenga nunca 36 años".
Perquè la millor de les quatre pel·lícules que us deia al principi és, amb diferència i a mon avís, La finestra indiscreta. Hitchcock aquí va superar-se a sí mateix, perquè va aconseguir fer una barreja perfecte d'originalitat, intriga, comèdia, elegància i tècnica. Sí, sí, tècnica.
I no us penseu que és queda tot aquí, perquè Hitchcock va aconseguir anar més enllà i va plantar un somni dissenyat per Salvador Dalí (amb homenatge a Buñuel inclòs) a Recuerda, una de les que no ha de caure a l'oblit. No és estètic, això?
Mira, he pensat que més endavant faré algun post sobre aquestes pel·lícules, però avui us deixo amb la delicadesa d'un vestit de somni... el que us deia, el de la Grace Kelly...
Regaleu-me'l pel meu aniversari, vale?
La vida no fa por
Perquè avui m'he llevat d'hora, amb ganes de menjar-me el món, i fer moltes coses. I en realitat no he fet el que em proposava, però he estat content igualment. Segueixo amb les ganes de menjar-me el món. I mira que generalment no em faig massa cas a mi mateix quan em proposo fer coses, però comença a ser hora de que em faci cas, i avui és el dia que m'havia marcat per començar. Sé que les responsabilitats es compliran, ho faré, perquè ho he de fer, però també perquè ho vull fer, d'aquelles coses que cal demostrar-se a un mateix que es poden fer.
Però aquest post és per altres coses també. Perquè enfilant la recta que em porta a l'edifici on treballo m'ha vingut al cap Darrera una revista, i me l'he cantat fins que he entrat per la porta. I he vist que ja espero el següent concert, que tinc moltes ganes d'anar-hi amb la gent que m'estimo. I perquè espero trobades de Martini i de confessions, i perquè em sento viu i tinc moltes ganes de fer coses. Perquè no els tindré, però sé que podria tenir aquells més de 350 quilos sobre les espatlles, i perquè veig que al meu dia li falten hores per poder fer tot el que he de fer, i tot el que vull fer. I això m'agrada. És estrany, oi, em podria sentir estressat. Doncs ara no, vull més coses per fer, us vull veure més, vull no parar ni un segon. I és que sabeu, la vida no fa por.
Però aquest post és per altres coses també. Perquè enfilant la recta que em porta a l'edifici on treballo m'ha vingut al cap Darrera una revista, i me l'he cantat fins que he entrat per la porta. I he vist que ja espero el següent concert, que tinc moltes ganes d'anar-hi amb la gent que m'estimo. I perquè espero trobades de Martini i de confessions, i perquè em sento viu i tinc moltes ganes de fer coses. Perquè no els tindré, però sé que podria tenir aquells més de 350 quilos sobre les espatlles, i perquè veig que al meu dia li falten hores per poder fer tot el que he de fer, i tot el que vull fer. I això m'agrada. És estrany, oi, em podria sentir estressat. Doncs ara no, vull més coses per fer, us vull veure més, vull no parar ni un segon. I és que sabeu, la vida no fa por.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)