München - HoCiMinh en una tarda-vespre

Molts de vosaltres sabeu que aquest estiu tenim la intenció d'anar al Vietnam, de moment ja tenim la primera pedreta: els bitllets comprats!!

Divendres passat vam quedar per anar a sondejar preus. Veient els preus i poques alternatives de les agències, vam decidir anar pel nostre compte. I com que a més a més, teníem la sensació que el preu del bitllet pujaria a cada nova inspiració, vam agafar 3 portatils i ens vam plantar en un Cafè on tenen WiFi gratuïta (parèntesi - que barat i que útil que és això! Si mai tinc un bar, també oferiré WiFi per la clientela - tanco parèntesi). I així és com, després de descobrir que no podíem comprar 4 bitllets per anar al Vietnam amb una targeta que té un límit de 1.000 €, vam pensar de comprar-los un per un. Nefast, va resultar que només un dels ordinadors (casualment el que treballa amb Linux, encara que aparentment això no hi va tenir res a veure) era capaç de comprar bitllets a Qatar Airways. Lentament vam anar-los comprant: primer un, després l'altre, després l'altre i finalment (i no amb gaires facilitats - A qui se li acudeix d'oblidar-se del codi de seguretat per comprar a través d'internet??) l'últim.

4. 4 Bitllets per anar München - HoChiMinh, a molt bon preu. Barcelona - München... tranquils, ja ho trobarem. I fixa't que fins i tot visitarem una mica Munich! Quina il·lusió. Però em pregunto... perquè collons l'argentí encantador de l'agència de viatges s'entestava en buscar-nos bitllets des de Madrid? Perquè no des de München? O Frankfurt? O Paris? Posats a no sortir de Barcelona...

La nostra ruta és: Barcelona - München, München - Doha i Doha - HoChiMinh. Serà magnífic!

Ells s'ho perden

Hi ha un tema que m'ha tret de polleguera darrerament, i si no vaig errat, avui mateix arribava a la seva fi. Si sóc sincer, no em sorprèn, però si que m'irrita. Parlo de la decisió del govern valencià de no permetre l'emisió de TV3 en aquelles terres, perquè, segons ells, ja tenen una televisió pròpia. Tampoc no és que tingui tota la informació a les meves mans, així que no en conec del tot els motius reals i no vull fer sang sense saber de què parlo. Però no crec que TV3 hagi pretès mai ser la televisió dels Països Catalans, deixant de banda les altres cadenes territorials. Del que si que estic segur, és que la nostra pionera cadena és la de més qualitat d'entre els canals autonòmics, i no crec exagerar si dic que està al nivell o per sobre d'algunes emisores de les anomenades estatals.

Fa temps que no trobo cap sentit a parlar de Països Catalans, i no pretenc convertir això en un ideari polític, simplement vull deixar patent la meva consternació pels fets que han succeït. Tampoc no es pot culpar al poble, en aquest cas, per molt que demostrin la seva animadversió cap a Catalunya de manera constant, crec que no estan d'acord amb aquesta decisió. Hi ha algú que no ho entén, i no és la gent del carrer. La tele és entreteniment, serveix per passar l'estona, per no pensar en els nostres problemes. Però també per estar informats, i potser és això el que fa por a certa gent, qui sap, no cal que digui qui mana a la Comunitat Valenciana, oi? Sigui com sigui, només els puc dir una cosa, ells s'ho perden. Ara, això si, s'ho perdran tots, no només els que han près aquesta decisió, i questa part em sap més greu, ja que a diferència de molta gent de per allà, jo, personalment, no tinc absolutament res en contra del poble valencià, i no tinc cap dubte de que molts valencians i valencianes perdran la seva televisió preferida.

Els millors desitjos

Només unes paraules per donar la benvinguda al nostre apartat de blogs amics a un membre de la Comunitat que ha decidit plantar-se per si mateix. Sabem que no ens deixarà a l'estacada, que continuarà aparaguent per quí i li desitgem molt d'èxit en la seva nova empresa (i una bona recuperació de la seva recent fractura...).

S'augura un gran futur pel nou espai:

BONA NIT I TAPA'T

Tot està connectat

Sembla mentida com en aquesta vida, dos fets aparentment inconnexos poden arribar a tenir tanta relació. Com sabeu, aquests dies estic a casa, la clavícula fracturada no em permet treballar i hauré de tenir el braç immobilitzat encara una temporada. Quedar-se a casa és un rotllo, et sents molt inútil, i més jo, que sóc un malalt pèssim i sempre he passat del que diuen els metges. Però crec que serà directament proporcional fer-me gran i fer més cas als metges...

El cas és que al viure sol, això podria suposar una putada, ja que no només em podria avorrir com una ostra, sinó que hi ha moltes coses que no podria fer. Però paradoxalment, aquests dies tinc més vida social que mai. Des que vaig entrar a viure al pis m'ha agradat rebre visites de tota mena, els pares mai em deixaven portar gent a casa abans. Però el que està passant aquests dies supera en molt la meva millor afluència de visites. Cada dia rebo a diverses persones, i m'encanta. I a sobre de no tenir temps d'avorrir-me, a més tothom m'ajuda a fer les cosetes de casa. Per no parlar de la gran quantitat de correspondència electrònica que m'arriba cada dia.

Així que estic encantat, m'hauré de trencar més sovint... No, això és conya, però si que em resulta estrany que de vegades ens costi tant fer una visiteta a algú que ens apreciem, quan en realitat ens encanta, i un trencament de clavícula pugui fer augmentar tant la vida social a algú. Com diuen els d'aquell diari gratuït: tot està connectat. Ja és ben bé que si. Misteris de la vida.

Crac!!! (2007 segona part)

Sento xafar el post de la Berta abans que alguns de vosaltres el pogueu llegir o comentar, però és que he d'escriure un nou capítol de la meva història nefasta d'aquest any. Si m'hagués esperat una mica a fer l'anterior, hagués pogut ser més llarg. Gent, m'he trencat la clavícula. Una altra gran notícia. I ha estat fent una altra de les poques coses que m'omplen, els castells.

Ara mateix una persona m'acaba de dir que m'ho mereixo, que no entén com no ens fem més mal. Perquè és una persona gran que probablement signi el meu proper treball, si no li hagués dit quatre de fresques. Els castells no són tant perillosos com la gent es pensa, però ara mateix tinc molt poca credibilitat escrivint això amb un cabestrell al braç esquerre... Però no ha estat en una caiguda, la gent es pensa que això és el que fa mal als castellers, però jo sóc de base. L'home que tinc a sobre, el segon, va posar els peus malament, i la meva clavícula simplement va dir 'prou'. Un 'crac!' que molts van sentir, i un crit que van sentir encara més.

Això va minar una mica més la meva moral, ja de per si malmesa, només em faltava patir un accident en un castell sense complicacions que he fet més d'una trentena de vegades. Però avui ja penso en tornar, i estic una mica més alegre gràcies a les mostres de suport, a l'ajuda impagable de gent com en GG i la Raquel i a alguns puntets de llum que s'han donat aquest cap de setmana entre la foscor que m'envolta i em persegueix al llarg d'aquest any. Què més ha de venir? Només estem a març. Algú veu l'interruptor?

No és fàcil fer les amèriques

Bé, finalment m'estreno en aquest blog a dos dies d'agafar un avió i tornar cap a terres catalanes! Bé, la veritat és que no sé ben bé perquè poso una exclamació... la veritat és que no estic massa emocionada de tornar. Aquest dies aquí han estat genials, i el que m'espera al tornar amb la tesi prefereixo no imaginar-m'ho. Crec que hauré de suar pq surti a temps... a més no només depen de mi. Però bé, això és una altra història que potser quan estigui acabada també la deixarés escrita aquí per la posterioritat!

Doncs l'arribada als EUA va ser una mica sonada. Anava a Washington via Nova York. I resulta que a Nova York al matí havia estat fent un xafec de nassos. Els avions que volen de Washington a Nova York són una mena d'autobusos voladors que quan cauen 4 gotes no surten, i es veu que al llarg de tot el dia es van anar cancelant vols. El meu havia de sortir a les 5 de la tarda i al final a les 8 del vespre el van cancelar, em van recolocar a un vol pel dia següent i em van portar a un hotel. Quina decepció! Amb les ganes que tenia d'arribar!

El dimarts següent va ser el dia de l'entrevista... No va ser com jo me l'esperava. La veritat és que vaig pecar d'innocent. Resulta que aquí les entrevistes duren un dia sencer. Primer estas una bona estona parlant amb el jefe, després vas parlant amb tots els post-docs un rera l'altre, fas una xerrada, dines amb el jefe... i jo no estava preparada per això. No sabia que eren d'aquest estil. La xerrada no va anar malament, el contrari, més aviat n'estic bastant satisfeta, però això SÍ que m'ho havia preparat. Lo altre no se... canviaria forces coses de les que vaig dir. La veritat és que quant més hi penso més crec que no tinc gaires possibilitats. Jo era a la primera persona que entrevistava, i al llarg del març n'ha d'entrevistar 2 més. La última el dia 30. Així doncs a finals de març principis d'abril sabré alguna cosa. Ja veurem.

I he enviat més curriculums, i res, no contesten. Només una em va contestar dient que no tenia places. No sé què opinareu o quina sera la vostra experiència quan intenteu buscar un postdoc (si és que és aquesta la vostra intenció), però crec que canviar de camp és molt complicat. Encara no he començat a enviar curriculums a grups HIV. De moment només n'estic enviant a grups de trafic de vesícules i endocitosi. Però se m'estan acabant els recursos. Només estic buscant, evidentment, grups que estan a washington, i l'oferta es limita bastant. No és que m'estigui desanimant, o potser una mica, però ho veig complicat.

De totes maneres, em vé de gust viure una temporadeta a Washington. I no és només perquè hi hagi en Guerau, eh? De fet, això influeix molt. Però aquests 15 dies que he esta per aquí, la ciutat i l'estil de vida m'han agradat força. Crec que podria ser una experiència! Bé, qui més sap de què vol dir viure a EUA és en Frigo, no?
Però ja veurem si ho acabaré aconseguint o no... jo ho intentaré però ja veurem.

Una abraçada ben forta des d'aquestes terres americanes on espero algun dia poder-hi treballar!

2007

Des del mateix escenari on vaig descobrir que la Txaro havia decidit tirar pel dret i obrir el blog, encara que no des del mateix ordinador, perquè si no m'hauria de posar dos parells de guants, mascareta, peücs i bata blava, us dedico avui unes paraules. Torno a estar a Can Ruti, a fer uns experiments amb cultius primaris de limfòcits, no entrarem en detalls. No hi tornava des d'aquest dia que us dic, quan La Comunitat del Fosfat va ser concebuda com a blog, i d'això ja fa una mica més d'un mes, efemèride que ningú no va tenir a bé comentar.

No tinc grans històries per explicar avui, només em venia de gust deixar algunes línies en el nostre espai, després d'un desengany laboral, un més, dels que es donen massa sovint en els darrers temps. M'ho intento fer passar mirant a altres bandes, però tampoc no hi ha massa coses positives on mirar, i per això escric aquí, i sobre el nostre blog, que considero una de les millors coses que m'han passat en aquest any 2007, i que em segueix il·lusionant com el primer dia.

Sense pretendre ser massa negatiu, ho sóc. Hi ha moltes coses maques a la vida, i algunes m'envolten i em fan feliç. Per exemple, la 'Jana'... però no vull ser jo qui en parli. Mals dies els tenim tots, oi? Diguem que aquest no és el meu any, almenys de moment. Espero poder escriure algun dia l'antagonista d'aquest post, però per ara, això és el que hi ha. Sort en tinc de vosaltres, gràcies per ser aquí.