The End of the F***king World, Temporada 1

Una mica orfes de sèries, ens hem deixat convèncer per una aposta una mica diferent a les vistes anteriorment. The End of the F***king World és una tragicomèdia protagonitzada per dos adolescents inadaptats i la primera temporada (desconec si n'hi ha d'haver més), consta només de 8 episodis d'uns 20 minuts cadascun, així que passa ràpid.

Aquí els tenim, els dos protagonistes, Alyssa i James. Cadascú a la seva... D'aquí.

En James és un nano esprimatxat i feble que no es comunica amb ningú. Va perdre la mare i el seu pare és un 'capullo' integral. Se sap diferent, i té l'esperança de matar a algú, es considera un psicòpata que només ha d'aconseguir la víctima adequada. Llavors apareix l'Alyssa a la seva vida, una noia que parla sense filtres i que es mou per impulsos. En James s'adona que per fi ha conegut la seva primera víctima, però endut per l'empenta de l'Alyssa començaran una mena de viatge cap enlloc, però lluny de la vida que coneixen, que als dos els fastigueja. En aquesta escapada, generaran vincles molt forts i hauran d'escapar-se de situacions molt complexes que encara els uniran més. Objectiu: arribar on viu el pare biològic de l'Alyssa, que segons ella els acollirà i hi estaran bé. Però les coses no sempre són com una espera.

Les dues policies que els segueixen trenquen tòpics. Un 10 en això. D'aquí.

Aquesta sèrie és molt rara, però no m'atreviria a dir que dolenta. Els protagonistes són esperpèntics, però els drames que es van trobant són ben reals. La seva manera de resoldre'ls, però, no ho serà tant. Té gràcia que podem tenir accés als pensaments dels protagonistes, a banda dels diàlegs, també 'sentirem' el que van pensant, que no sempre coincideix, o diguem que en veu alta no diuen tant com pensen. En James ja el tenim vist perquè va protagonitzar un dels capítols de Black Mirror, concretament el 3x03 Shut Up And Dance, que per cert és dels que menys m'ha agradat. Entre el repartiment també veurem dues cares conegudes més, el patòleg de Sherlock, i la Yara Greyjoy de Joc de Trons, germana d'en Theon, aquí en el paper de policia. I pel que fa a l'actuació dels personatges principals, jo em quedaria amb l'actriu que fa d'Alyssa, que val la pena dir que es diu Jessica Barden, que tot i que no és tan joveneta com la pinten a la sèrie (se suposa que en té 17), penso que la veurem molt a partir d'ara, perquè trobo que fa molt bé el seu paper.  

Aquest és el pare de la criatura que tenen tantes ganes de trobar... D'aquí.

En definitiva, una primera temporada molt curta que es pot mirar gairebé d'una tirada, com una pel·lícula llarga. No és una gran sèrie, però té detalls que intriguen i la fan distreta, i una situació inicial que fa venir ganes de mirar-la, recordem que l'objectiu d'en James és pelar l'Alyssa, com a primera informació que tenim de la sèrie, posat que són els dos protagonistes, no està malament. I també a destacar l'actuació d'ella, que penso que és notable. Si voleu una sèrie força friki que s'acabi aviat, ja sabeu.

Valoració: No sé si guanyarà massa Emmys, però es deixa veure.

Stranger Things, Temporada 2

Continuen les històries d'aquesta colla de nanos espavilats i saberuts en un poble de mala mort que, ves per on, acull un portal dimensional a un altre univers, el que ells anomenen 'el món del revés'. La segona temporada de Stranger Things fa honor al seu nom i hi apareixen coses cada cop més estranyes. Compta amb 9 episodis d'entre 45 i 65 minuts i manté aquella estètica vuitantera tan ben aconseguida.

A PARTIR D'AQUÍ HI HA SPOILERS

La imatge vintage d'aquesta temporada. D'aquí.

Ha passat un any a Hawkins i torna a ser Halloween. Aparentment, tot torna a ser com abans, en Will va aconseguir tornar del món del revés, però la seva mare, la Winona Ryder, segueix molt preocupada per ell. No s'acaba de trobar bé i li han de fer proves periòdicament. I fa bé de preocupar-se, perquè nosaltres ja sabem que en Will té alguna cosa ficada al cos que no és d'aquest món. Mentrestant, el poble sencer comença a experimentar una mena de putrefacció que acaba amb totes les collites, i és que alguna cosa es cou al subsòl. Un portal es manté obert i per allà hi entra de tot, però res amb bones intencions. En Will és una mena d'espia, l'altre món hi veu a través d'ell i sap els passos que fan els nostres amics. I l'Onze? On ha anat a parar? No se la veu des que va aconseguir vèncer el Demogorgon a la primera temporada. Doncs la té el cap Hopper amagada en una cabana aïllada, perquè no s'exposi a aquells que la busquen per experimentar amb ella. Però s'enyora dels seus amics, especialment d'en Mike, que encara cada nit intenta contactar amb ella a través d'un walky talky. Cansada d'estar tancada, decideix anar a donar una volta, i de pas saber algunes coses del seu passat.

Els nous d'aquesta temporada, Bob, Billy i Max. D'aquí.

En aquesta temporada tenim la incorporació estel·lar d'en Sean Austin, més conegut com a Sam Gamgee del Senyor dels Anells, que farà de parella de la Winona, però no li hem d'agafar massa afecte. També apareixen un parell de germanastres amb cert paper, la Max, que s'integrarà al grup, i el seu germà gran que és un paio odiós i desagradable. Sobre els personatges ja coneguts, en Dustin creix i Onze perd una mica. Els altres tres continuen sent d'hòstia, per aquest doblatge que els posen. Bé, en Will no, pobre, que sempre està fet un nyap. I la Joyce, la Winona, segueix fent un paperàs.

Sembla que vol ploure. D'aquí

La temporada manté un bon nivell d'interès i no perd respecte la primera. És una mica més explícita en escenes de 'terror', sense arribar a fer massa por. Els nens estan creixent i comencen a demostrar interessos romàntics, i això pot sobrar una mica, però és inevitable. L'ambientació segueix sent molt bona, i la intriga es manté. Encara hi ha molts enigmes per resoldre, i tot i que sembla un final conclusiu, els guionistes ens recorden que alguna cosa (força grossa, i també estranya) encara vigila des de l'altra banda, així que els nostres amiguets no es poden confiar, i nosaltres hem de seguir pagant Netflix per mirar la tercera temporada que, sens dubte, arribarà.

Valoració: no ens tornem bojos en lloar-la, però paga la pena dedicar una estona a mirar-la. 

Estiu 1993

No miro gaire sovint cinema català, senzillament perquè no se'm planta davant, però si una pel·lícula està acaparant portades, elogis i premis darrerament, aquesta és 'Estiu 1993', de la directora Carla Simón. Quan la vaig veure ofertada a una de les plataformes que tinc a casa, no m'ho vaig pensar. La vam mirar just el dia abans dels Gaudí, precisament.

La Frida, un dia que decideix maquillar-se. D'aquí.

Estiu 1993 explica la història de la Frida (alter ego de la mateixa directora), una nena que acaba de perdre la mare i, com a mesura d'urgència, l'envien al poble a passar l'estiu amb el seu oncle i la seva família. La Frida es mostra molt tibada, distant i entremaliada, els ho posa molt difícil a l'Esteva i a la Marga, i també a la seva innocent cosineta Anna. Però ja se sap que rere una nena enrabiada amb el món i que no para de fer malifetes sense que sembli que li importi, hi ha una nena immensament trista.

No ha de ser fàcil treballar amb aquests espinguets. D'aquí.

La pel·lícula està gravada amb quatre canyes, és d'aquestes minimalistes i conceptuals, amb llargs silencis, on els plans fixos segur que volen dir alguna cosa, però els pobres profans no acabem d'entendre. D'entre el repartiment destaca l'omnipresent David Verdaguer, l'home de moda del cinema català, que fa el paper d'oncle Esteve. La tieta Marga (Bruna Cusí) ho fa prou bé, encara que la Frida (Laia Artigas) és la que s'emporta totes les mirades. Fa un paper difícil i se'n surt prou bé als seus sis anyets, però personalment no em va semblar una actuació d'Òscar.

La cara que et queda quan has d'aguantar la Frida. D'aquí.

Seré sincer a risc que algú em tiri pedres. Estiu 1993 té tots els números per ser un èxit de crítica, per a que els diaris i tertúlies li dediquin pàgines i hores d'elogis. Però és una pel·lícula perquè l'espectador mitjà, un cop acabada, es miri amb el seu acompanyant i digui 'i ja està?'. És una pel·lícula amb missatge, explica una situació molt concreta com és la superació d'un dels tràngols més durs pels quals es pot passar, i ho fa de manera tendra, costumista i probablement fidedigna a com ho va viure l'autora, però no té més. Una història petita com una altra, una mica sobrevalorada pel bombo que se li està donant. Però què sabré jo, que sóc tan mal cinèfil, oi?

Valoració: No n'hi ha per tant. 

Mindhunter, Temporada 1

D'aquí.

Una sèrie policíaca que parla dels inicis de la psicologia en els interrogatoris policials, d'establir patrons de comportaments aberrants a partir de psicòpates, sociòpates i assassins en sèries, a qui pot no agradar-li això? La primera temporada de Mindhunter està ambientada a finals dels '70, té 10 capítols de llargada variable i és bàsicament la presentació del que haurà de venir després. Està basada en fets reals.

Els detectius Bill Tench i Holden Ford no triguen a congeniar i a formar la unitat de ciències del comportament de l'FBI. L'obsessió per la psicologia darrera dels crims violents i de caire sexual els portarà a entrevistar a pervertits i delinqüents de la pitjor classe per establir patrons de comportament, i a encunyar termes com 'assassí seqüencial' que acabarà esdevenint 'assassí en sèrie'. Els aprenentatges els serviran per resoldre casos més comuns. Especialment en Holden, que és un coco però que sembla una mica tocat de l'ala, s'acabarà involucrant molt amb els entrevistats, mentre que en Bill, més gran i experimentat, se'n manté a certa distància. La seva tasca interessarà i preocuparà per igual als seus superiors, que es veuran obligats a picar-los la cresta més d'un cop. Encara que la seva superior directa, la doctora Wendy Carr, és la responsable del projecte que tenen entre mans i en el transcurs d'aquesta temporada passarà del món de l'acadèmia a supervisora de l'FBI.

El moment que t'adones que has aconseguit una cosa gran. D'aquí.

Costa una mica d'adonar-se'n, però la doctora Carr és en realitat l'Olivia Dunham de Fringe. Així que ja tenim una dels protagonistes que ha sortit a una altra sèrie amb un paper destacat, però aquí acaba l'apartat de cares conegudes de Mindhunter, almenys per mi.

En Kemper, un crac. Però si se t'acosta... millor fuig. D'aquí.

La sèrie pinta bé, té elements que la fan molt interessant i la ambientació està notablement aconseguida. La tecnologia, les maneres i els costums dels 70 estan ben reflectides, i els personatges estan ben triats, encara que desconec la seva semblança amb els agents de l'FBI en els que estan basats. I si parlem dels tarats que entrevisten, són inquietants i deixen alguns moments força estel·lars. Si se li pot retreure alguna cosa a la sèrie és que és força lenta, hi passen poques coses i hi ha molt de diàleg. En funció de què busques en una sèrie et pot agradar més o menys, a mi m'ha agradat força. No he parlat d'una altra protagonista de la sèrie, que és la parella d'en Holden, la Debbie Mitford, que desconec per què té tant de protagonisme. Bàsicament perquè en Holden li foti la xapa i perquè surti algun nu de tant en tant. La resta estan molt ben trobats.

Valoració: bona sèrie, esperant que la segona temporada mantingui el nivell i ens resolgui moltes incògnites!

Black Mirror, Temporada 4

La tripulació de l'USS Callister. D'aquí.

La quarta temporada de Black Mirror ha despertat l'interès dels molts fans de la sèrie, tot i que tots intuíem que no seria tan bona com alguna de les anteriors, ni que sigui perquè el factor sorpresa no és fàcil de mantenir. És agraït poder parlar d'aquesta sèrie perquè cada capítol és completament independent, tant en temàtica com en personatges i els actors i actrius són diferents, per tant es poden mirar en l'ordre que es vulgui, no hi ha perill d'spoilers argumentals. El fil conductor és la tecnologia portada a l'extrem, recordem que el 'mirall negre' al que fa referència el títol no deixa de ser qualsevol pantalla un cop s'ha apagat la imatge. També trobarem alguns elements auto-referents cada temporada que són la delícia dels aficionats, una cançó que es repeteix, la interfície d'una aplicació, coses que als fans ens agraden. La quarta temporada compta amb 6 capítols d'una hora o menys.

Sense voler revelar massa què passa en cada capítol, explico la motivació de cadascun d'ells:

Control parental bèstia. D'aquí.

1. USS Callister: Parla dels jocs de simulació amb avatars, en aquest cas, auto-conscients.

2. Arkangel: Control parental, portat fins a l'obsessió.

3. Crocodile: Tecnologia per recuperar els records aplicada al món de les assegurances.

4. Hang the DJ: Porta a l'extrem de la professionalització les aplicacions per lligar tipus Tinder.

5. Metalhead: Què estaríem disposats a fer pels nostres en un escenari post-apocalíptic.

6. Black museum: La possibilitat de transferir la consciència humana a altres formats després de la mort.

En aquesta sèrie solem veure poques cares conegudes, i en aquesta temporada només hi he reconegut en Gavin Orsay de House of Cards.

Quin monet més simpàtic, oi? #NO. D'aquí.

Penso que la sèrie manté força el nivell i els seus atractius, encara que comencem a veure repetició de temes perquè també la imaginació en tecnologia ha d'anar flaquejant. Per exemple, el primer capítol 'USS Calister' conté elements de l'especial de nadal 'White Christmas', de 'Playtest' i de l'aclamat 'San Junipero'. O 'Crocodile' incideix en el tema de recuperar els records que ja va explorar un gran capítol com és 'The Entire History of You'. I parlant de 'San Junipero', 'Black Museum' és una mena d'antecedent d'aquell capítol quan la transmissió de consciències humanes estava en fase experimental. És el capítol més auto-referent dels 19 que porten fins ara. A banda d'això, Black Mirror segueix fent bo de veure i ens segueix fent pensar en les nostres vides i el futur proper que ens espera. En molts casos és només qüestió de temps. Si he de triar, per mi els millors són 'Arkangel', i 'Hang the DJ'. 'Black Museum' déu n'hi do també, encara que té moments força esgarrifosos.

Valoració: Encara res em fa apagar el mòbil, ho sento.

Figuras ocultas

Si una pel·lícula dels darrers temps em cridava l'atenció aquesta era 'Figuras ocultas' (Hidden Figures, Theodore Melfi, 2016), i finalment la vaig poder veure. És una pel·lícula que denuncia els estereotips de gènere i de raça en la pell de tres dones que parteixen amb tots els desavantatges possibles i que s'acaben imposant per pura capacitat, en un món tan elitista com ho pot ser una agència aeroespacial en l'època dels primers viatges tripulats. És una història basada en fets reals.

Les tres protagonistes indiscutibles, la Mary, la Katherine i la Dorothy. D'aquí.

A la NASA, el paper de les dones era irrisori, i el de les dones negres ja no diguem. Eren simples calculadores que es dedicaven a fer la feina bruta, i a més tenien les seves pròpies dependències, no es podien barrejar amb la resta de treballadors blancs. Però la Katherine, la Dorothy i la Mary no estaven disposades a conformar-se. La primera, matemàtica, va participar en els càlculs per enviar la primera càpsula tripulada dels EUA, i les seves dues col·legues i amigues també van ser pioneres en els seus camps, donant una bona lliçó al món, i canviant la percepció de les dones afroamericanes i els clixés que les acompanyaven.

L'entorn laboral de la Katherine no és gaire engrescador... D'aquí.

Les tres protagonistes no m'eren conegudes, però en el repartiment hi apareixen unes quantes cares de l'star system, com en Kevin Costner, la Kirsten Dunst, en Jim Parsons (aka Sheldon Cooper) o en Mahershala Ali, més conegut com a Remy Danton.

Però acaba sent la mà dreta d'en Kevin. D'aquí.

La pel·lícula és notable i explica bé una realitat molt dura i que encara no ha acabat actualment: les dones han de ser realment excepcionals per tenir una oportunitat. I si a sobre són negres, els esforços s'han de redoblar. Les tres protagonistes, especialment la Katherine, que és qui té més quota de pantalla, eren unes fora de sèrie, i fins i tot així la història no els fa justícia, perquè fins que una pel·lícula ha explicat les seves vivències eren unes desconegudes. Malgrat mostrar el menyspreu i el menysteniment que pateixen, segurament endolceix una mica la trama per fer-la més cinematogràfica, i dóna també importància a una història d'amor, que vull creure que també és fidedigne a la història, perquè si no no treu cap a res.

Valoració: El conjunt és força satisfactori, una pel·li prou interessant i reivindicativa que fa bo de veure.

Stranger things, Temporada 1

La generació que mira sèries de manera compulsiva és la que ara tenim entre 30 i 50 anys. Apel·lar als anys 80 sembla un bon pla per atreure a tota aquesta gent, i això fa Stranger Things, la sèrie de Netflix que ha conreat una bona legió de fans amb només 8 capítols de quaranta i escaig minuts. Ambientada en els primers 80, i molt ben caracteritzada, aconsegueix crear una atmosfera intrigant que et manté ben atent a la pantalla.

Fins i tot la presentació de la sèrie és retro. D'aquí.

Al petit poble de Hawkins, a Indiana, quatre nens de 12 anys, els 'empollons' de la classe, juguen a rol al soterrani d'un d'ells. Després d'aquella partida, en Will desapareix en circumstàncies molt estranyes. La seva mare Joyce Byers, interpretada per la Winona Ryder, i els seus amics Mike, Dustin i Lucas es posaran a buscar-lo. Comptaran amb l'ajuda del cap de la policia local, en Jim Hopper. Aquest al principi pensarà que el nen senzillament és mort, però alguna cosa estranya passa a l'edifici del Departament d'Energia dels EUA que tenen prop del poble. Diversos fenòmens estranys els fan sospitar que no es poden refiar de ningú. La Joyce començarà a rebre missatges a través dels llums de casa. Tothom pensarà que ha embogit, però i si és el seu fill que li parla des de ves a saber on? Tot es torna encara més estrany quan apareix l'Onze, una nena que fuig de no se sap què, i que té uns poders que anirem descobrint. Entre tots hauran de trobar les fronteres entre dos mons que es complementen i es toquen, mentre que algú o alguna cosa terrorífica comença a fer de les seves.

La Winona ja li podria haver comprat un smartphone a son fill... D'aquí.

A casa no tenim costum de veure sèries o pel·lícules de terror, però Stranger Things no es pot dir que faci por, però sí que és molt inquietant. Hi passen coses paranormals que es van barrejant amb l'existència tranquil·la dels protagonistes. La Winona Ryder fa molt bon paper de mare trasbalsada, i la jove actriu (Millie Bobby Brown) que interpreta Onze també. Els altres nens sobreactuen una mica, però potser és per les veus que els han posat en el doblatge, que no els escau gens. La trama es va complicant per demostrar que hi ha forces de la natura amb les que més val no jugar. Enganxa i intriga, però no sé si fins el punt de bombo que se li ha donat, que sembla que tothom l'ha vist i els ha entusiasmat. En definitiva, una bona sèrie amb atmosfera retro, amb banda sonora de l'època, però alhora futurista i de ciència ficció. Una combinació que ha resultat força aconseguida.

Valoració: ja ho deia jo que els vuitanta havien fet molt mal...