Estiu 1993

No miro gaire sovint cinema català, senzillament perquè no se'm planta davant, però si una pel·lícula està acaparant portades, elogis i premis darrerament, aquesta és 'Estiu 1993', de la directora Carla Simón. Quan la vaig veure ofertada a una de les plataformes que tinc a casa, no m'ho vaig pensar. La vam mirar just el dia abans dels Gaudí, precisament.

La Frida, un dia que decideix maquillar-se. D'aquí.

Estiu 1993 explica la història de la Frida (alter ego de la mateixa directora), una nena que acaba de perdre la mare i, com a mesura d'urgència, l'envien al poble a passar l'estiu amb el seu oncle i la seva família. La Frida es mostra molt tibada, distant i entremaliada, els ho posa molt difícil a l'Esteva i a la Marga, i també a la seva innocent cosineta Anna. Però ja se sap que rere una nena enrabiada amb el món i que no para de fer malifetes sense que sembli que li importi, hi ha una nena immensament trista.

No ha de ser fàcil treballar amb aquests espinguets. D'aquí.

La pel·lícula està gravada amb quatre canyes, és d'aquestes minimalistes i conceptuals, amb llargs silencis, on els plans fixos segur que volen dir alguna cosa, però els pobres profans no acabem d'entendre. D'entre el repartiment destaca l'omnipresent David Verdaguer, l'home de moda del cinema català, que fa el paper d'oncle Esteve. La tieta Marga (Bruna Cusí) ho fa prou bé, encara que la Frida (Laia Artigas) és la que s'emporta totes les mirades. Fa un paper difícil i se'n surt prou bé als seus sis anyets, però personalment no em va semblar una actuació d'Òscar.

La cara que et queda quan has d'aguantar la Frida. D'aquí.

Seré sincer a risc que algú em tiri pedres. Estiu 1993 té tots els números per ser un èxit de crítica, per a que els diaris i tertúlies li dediquin pàgines i hores d'elogis. Però és una pel·lícula perquè l'espectador mitjà, un cop acabada, es miri amb el seu acompanyant i digui 'i ja està?'. És una pel·lícula amb missatge, explica una situació molt concreta com és la superació d'un dels tràngols més durs pels quals es pot passar, i ho fa de manera tendra, costumista i probablement fidedigna a com ho va viure l'autora, però no té més. Una història petita com una altra, una mica sobrevalorada pel bombo que se li està donant. Però què sabré jo, que sóc tan mal cinèfil, oi?

Valoració: No n'hi ha per tant. 

Mindhunter, Temporada 1

D'aquí.

Una sèrie policíaca que parla dels inicis de la psicologia en els interrogatoris policials, d'establir patrons de comportaments aberrants a partir de psicòpates, sociòpates i assassins en sèries, a qui pot no agradar-li això? La primera temporada de Mindhunter està ambientada a finals dels '70, té 10 capítols de llargada variable i és bàsicament la presentació del que haurà de venir després. Està basada en fets reals.

Els detectius Bill Tench i Holden Ford no triguen a congeniar i a formar la unitat de ciències del comportament de l'FBI. L'obsessió per la psicologia darrera dels crims violents i de caire sexual els portarà a entrevistar a pervertits i delinqüents de la pitjor classe per establir patrons de comportament, i a encunyar termes com 'assassí seqüencial' que acabarà esdevenint 'assassí en sèrie'. Els aprenentatges els serviran per resoldre casos més comuns. Especialment en Holden, que és un coco però que sembla una mica tocat de l'ala, s'acabarà involucrant molt amb els entrevistats, mentre que en Bill, més gran i experimentat, se'n manté a certa distància. La seva tasca interessarà i preocuparà per igual als seus superiors, que es veuran obligats a picar-los la cresta més d'un cop. Encara que la seva superior directa, la doctora Wendy Carr, és la responsable del projecte que tenen entre mans i en el transcurs d'aquesta temporada passarà del món de l'acadèmia a supervisora de l'FBI.

El moment que t'adones que has aconseguit una cosa gran. D'aquí.

Costa una mica d'adonar-se'n, però la doctora Carr és en realitat l'Olivia Dunham de Fringe. Així que ja tenim una dels protagonistes que ha sortit a una altra sèrie amb un paper destacat, però aquí acaba l'apartat de cares conegudes de Mindhunter, almenys per mi.

En Kemper, un crac. Però si se t'acosta... millor fuig. D'aquí.

La sèrie pinta bé, té elements que la fan molt interessant i la ambientació està notablement aconseguida. La tecnologia, les maneres i els costums dels 70 estan ben reflectides, i els personatges estan ben triats, encara que desconec la seva semblança amb els agents de l'FBI en els que estan basats. I si parlem dels tarats que entrevisten, són inquietants i deixen alguns moments força estel·lars. Si se li pot retreure alguna cosa a la sèrie és que és força lenta, hi passen poques coses i hi ha molt de diàleg. En funció de què busques en una sèrie et pot agradar més o menys, a mi m'ha agradat força. No he parlat d'una altra protagonista de la sèrie, que és la parella d'en Holden, la Debbie Mitford, que desconec per què té tant de protagonisme. Bàsicament perquè en Holden li foti la xapa i perquè surti algun nu de tant en tant. La resta estan molt ben trobats.

Valoració: bona sèrie, esperant que la segona temporada mantingui el nivell i ens resolgui moltes incògnites!

Black Mirror, Temporada 4

La tripulació de l'USS Callister. D'aquí.

La quarta temporada de Black Mirror ha despertat l'interès dels molts fans de la sèrie, tot i que tots intuíem que no seria tan bona com alguna de les anteriors, ni que sigui perquè el factor sorpresa no és fàcil de mantenir. És agraït poder parlar d'aquesta sèrie perquè cada capítol és completament independent, tant en temàtica com en personatges i els actors i actrius són diferents, per tant es poden mirar en l'ordre que es vulgui, no hi ha perill d'spoilers argumentals. El fil conductor és la tecnologia portada a l'extrem, recordem que el 'mirall negre' al que fa referència el títol no deixa de ser qualsevol pantalla un cop s'ha apagat la imatge. També trobarem alguns elements auto-referents cada temporada que són la delícia dels aficionats, una cançó que es repeteix, la interfície d'una aplicació, coses que als fans ens agraden. La quarta temporada compta amb 6 capítols d'una hora o menys.

Sense voler revelar massa què passa en cada capítol, explico la motivació de cadascun d'ells:

Control parental bèstia. D'aquí.

1. USS Callister: Parla dels jocs de simulació amb avatars, en aquest cas, auto-conscients.

2. Arkangel: Control parental, portat fins a l'obsessió.

3. Crocodile: Tecnologia per recuperar els records aplicada al món de les assegurances.

4. Hang the DJ: Porta a l'extrem de la professionalització les aplicacions per lligar tipus Tinder.

5. Metalhead: Què estaríem disposats a fer pels nostres en un escenari post-apocalíptic.

6. Black museum: La possibilitat de transferir la consciència humana a altres formats després de la mort.

En aquesta sèrie solem veure poques cares conegudes, i en aquesta temporada només hi he reconegut en Gavin Orsay de House of Cards.

Quin monet més simpàtic, oi? #NO. D'aquí.

Penso que la sèrie manté força el nivell i els seus atractius, encara que comencem a veure repetició de temes perquè també la imaginació en tecnologia ha d'anar flaquejant. Per exemple, el primer capítol 'USS Calister' conté elements de l'especial de nadal 'White Christmas', de 'Playtest' i de l'aclamat 'San Junipero'. O 'Crocodile' incideix en el tema de recuperar els records que ja va explorar un gran capítol com és 'The Entire History of You'. I parlant de 'San Junipero', 'Black Museum' és una mena d'antecedent d'aquell capítol quan la transmissió de consciències humanes estava en fase experimental. És el capítol més auto-referent dels 19 que porten fins ara. A banda d'això, Black Mirror segueix fent bo de veure i ens segueix fent pensar en les nostres vides i el futur proper que ens espera. En molts casos és només qüestió de temps. Si he de triar, per mi els millors són 'Arkangel', i 'Hang the DJ'. 'Black Museum' déu n'hi do també, encara que té moments força esgarrifosos.

Valoració: Encara res em fa apagar el mòbil, ho sento.

Figuras ocultas

Si una pel·lícula dels darrers temps em cridava l'atenció aquesta era 'Figuras ocultas' (Hidden Figures, Theodore Melfi, 2016), i finalment la vaig poder veure. És una pel·lícula que denuncia els estereotips de gènere i de raça en la pell de tres dones que parteixen amb tots els desavantatges possibles i que s'acaben imposant per pura capacitat, en un món tan elitista com ho pot ser una agència aeroespacial en l'època dels primers viatges tripulats. És una història basada en fets reals.

Les tres protagonistes indiscutibles, la Mary, la Katherine i la Dorothy. D'aquí.

A la NASA, el paper de les dones era irrisori, i el de les dones negres ja no diguem. Eren simples calculadores que es dedicaven a fer la feina bruta, i a més tenien les seves pròpies dependències, no es podien barrejar amb la resta de treballadors blancs. Però la Katherine, la Dorothy i la Mary no estaven disposades a conformar-se. La primera, matemàtica, va participar en els càlculs per enviar la primera càpsula tripulada dels EUA, i les seves dues col·legues i amigues també van ser pioneres en els seus camps, donant una bona lliçó al món, i canviant la percepció de les dones afroamericanes i els clixés que les acompanyaven.

L'entorn laboral de la Katherine no és gaire engrescador... D'aquí.

Les tres protagonistes no m'eren conegudes, però en el repartiment hi apareixen unes quantes cares de l'star system, com en Kevin Costner, la Kirsten Dunst, en Jim Parsons (aka Sheldon Cooper) o en Mahershala Ali, més conegut com a Remy Danton.

Però acaba sent la mà dreta d'en Kevin. D'aquí.

La pel·lícula és notable i explica bé una realitat molt dura i que encara no ha acabat actualment: les dones han de ser realment excepcionals per tenir una oportunitat. I si a sobre són negres, els esforços s'han de redoblar. Les tres protagonistes, especialment la Katherine, que és qui té més quota de pantalla, eren unes fora de sèrie, i fins i tot així la història no els fa justícia, perquè fins que una pel·lícula ha explicat les seves vivències eren unes desconegudes. Malgrat mostrar el menyspreu i el menysteniment que pateixen, segurament endolceix una mica la trama per fer-la més cinematogràfica, i dóna també importància a una història d'amor, que vull creure que també és fidedigne a la història, perquè si no no treu cap a res.

Valoració: El conjunt és força satisfactori, una pel·li prou interessant i reivindicativa que fa bo de veure.

Stranger things, Temporada 1

La generació que mira sèries de manera compulsiva és la que ara tenim entre 30 i 50 anys. Apel·lar als anys 80 sembla un bon pla per atreure a tota aquesta gent, i això fa Stranger Things, la sèrie de Netflix que ha conreat una bona legió de fans amb només 8 capítols de quaranta i escaig minuts. Ambientada en els primers 80, i molt ben caracteritzada, aconsegueix crear una atmosfera intrigant que et manté ben atent a la pantalla.

Fins i tot la presentació de la sèrie és retro. D'aquí.

Al petit poble de Hawkins, a Indiana, quatre nens de 12 anys, els 'empollons' de la classe, juguen a rol al soterrani d'un d'ells. Després d'aquella partida, en Will desapareix en circumstàncies molt estranyes. La seva mare Joyce Byers, interpretada per la Winona Ryder, i els seus amics Mike, Dustin i Lucas es posaran a buscar-lo. Comptaran amb l'ajuda del cap de la policia local, en Jim Hopper. Aquest al principi pensarà que el nen senzillament és mort, però alguna cosa estranya passa a l'edifici del Departament d'Energia dels EUA que tenen prop del poble. Diversos fenòmens estranys els fan sospitar que no es poden refiar de ningú. La Joyce començarà a rebre missatges a través dels llums de casa. Tothom pensarà que ha embogit, però i si és el seu fill que li parla des de ves a saber on? Tot es torna encara més estrany quan apareix l'Onze, una nena que fuig de no se sap què, i que té uns poders que anirem descobrint. Entre tots hauran de trobar les fronteres entre dos mons que es complementen i es toquen, mentre que algú o alguna cosa terrorífica comença a fer de les seves.

La Winona ja li podria haver comprat un smartphone a son fill... D'aquí.

A casa no tenim costum de veure sèries o pel·lícules de terror, però Stranger Things no es pot dir que faci por, però sí que és molt inquietant. Hi passen coses paranormals que es van barrejant amb l'existència tranquil·la dels protagonistes. La Winona Ryder fa molt bon paper de mare trasbalsada, i la jove actriu (Millie Bobby Brown) que interpreta Onze també. Els altres nens sobreactuen una mica, però potser és per les veus que els han posat en el doblatge, que no els escau gens. La trama es va complicant per demostrar que hi ha forces de la natura amb les que més val no jugar. Enganxa i intriga, però no sé si fins el punt de bombo que se li ha donat, que sembla que tothom l'ha vist i els ha entusiasmat. En definitiva, una bona sèrie amb atmosfera retro, amb banda sonora de l'època, però alhora futurista i de ciència ficció. Una combinació que ha resultat força aconseguida.

Valoració: ja ho deia jo que els vuitanta havien fet molt mal...

Como defender a un asesino, Temporada 1

Època de sèries d'advocats a casa, perquè després de veure la primera temporada de 'The good wife', ens vam decantar per una altra del ram: 'How to get away with a murder', traduïda a l'espanyol com a 'Como defender a un asesino'. Però si bé la primera, a banda de la trama que relaciona la protagonista, ens explica de manera realista el dia dia d'un bufet d'advocats, 'Como defender...' és qualsevol cosa menys realista. I és moltes coses més enllà d'una sèrie d'advocats. Aquesta primera temporada consta de 15 capítols d'uns 42 minuts més o menys.

Els personatges principals de la sèrie, amb l'Annalise en primer pla, i d'esquerra a dreta: 

Asher, Rebecca, Wes, Laurel, Michaela, Connor, Nate Bonnie i Frank. D'aquí.

La professora Annalise Keating té fama de ser un os, i els alumnes que cursen la seva assignatura han d'estar més que preparats. Als jutjats, l'Annalise es dedica a defensar casos en els que els seus clients són culpables, o almenys ho semblen molt. I se'n surt, perquè no escatima cap recurs, legal o no, per aconseguir guanyar un cas. Això intenta transmetre als seus alumnes. Cada any en tria quatre o cinc perquè l'ajudin en el seu particular bufet i competeixin entre ells per ser l'alumne més avantatjat, el que guanyarà el trofeu. A la promoció d'enguany reclutarà cinc prometedors alumnes que de seguida s'integren en els seus casos, juntament amb els altres dos únics treballadors del bufet, l'advocada Bonnie Winterbottom, i l'enigmàtic Frank Delfino, que ningú sap quina és la seva titulació, però que és del tot eficient. Al principi els estudiants ajuden a l'Annalise amb els casos que van obtenint, però tot es complicarà quan ells mateixos passen a ser 'el cas', i l'Annalise farà tot el que calgui per protegir-los. Els cinc estudiants són en Wes Gibbins (l'endollat), la Michaela Pratt (l'estrella fugaç), en Connor Walsh, la Laurel Castillo (l'espavilada) i l'Asher Millston (el caracul). 

L'equip en acció. A saber què els demana l'Annalise... D'aquí.

La sèrie trenca esquemes pel que fa a continuïtat. En aquesta primera temporada hi ha un cas recurrent que esquitxa a tots els protagonistes: l'assassinat de Lila Stangard, que va agafant importància al llarg dels capítols, a mesura que anem sabent més coses i tenim més informació. De fet, com que funciona a base de flashbacks, o millor dit flashforwards, sabrem què passarà, però no com s'hi arriba, i ens falten mil i una peces per completar el puzle. Perquè el que veiem en el futur és molt sorprenent, i llavors ens porten al temps present, cada cop més proper als fets dels quals ens van donant només petits tasts, i mica en mica anem entenent el que passa. A més, també van apareixent casos particulars que l'equip ha de resoldre, però no tenen per què ajustar-se a un capítol només. I el que és pitjor, de vegades els casos particulars es barregen amb el recurrent

La Bonnie i en Connor us ensenyen el trofeu pel qual competeixen els 5 estudiants. D'aquí.

Els personatges són molt extrems, i cadascun té una personalitat molt marcada. L'Annalise ho domina tot i és capaç de tot, però també té la seva vessant torturada. La Bonnie i en Frank li són completament fidels, així que els pot demanar qualsevol cosa, i ells ho fan. I els estudiants són molt diferents entre ells i es complementen bé. D'ells, quatre queden ben embolicats en el cas principal per motius que no es poden dir, i l'Asher queda fora però acabarà tenint protagonisme per altres bandes. L'Asher, per cert, és molt odiós. Dels altres és molt fàcil agafar afecte a en Wes, per com es mostra amb una protagonista inesperada de la pel·lícula: la Rebecca Sutter, la seva veïna. En Connor, un gai esbojarrat, però amb molt de coratge, també agrada, però tots tenen alguna cosa. I en Frank és tan inquietant... Ah, l'apartat d'espontanis il·lustres és pobre, només trobarem l'histriònic advocat Richard Fish d'Ally McBeal i la senadora Doris Jones de House of Cards.

En Wes i la Rebecca comparteixen alguna cosa més que replà. D'aquí.

'Como defender a un asesino' és d'aquestes sèries que vas de sorpresa en sorpresa, amb girs constants de guió que t'ho capgiren tot, i que t'atrapen encara més, és clar. Està ben muntada perquè vagis sabent les coses mica en mica, al ritme que ells volen, però pots parar boig amb un avançar dels esdeveniment tan frenètic. És una bona sèrie per mantenir-te enganxat a la cadira i per veure un capítol rere un altre. Inversemblant? Sí, molt. Però és ficció, i només esperes que et sorprengui capítol rere capítol. I això ho fa sobradament. Va de menys a més, i acabes tan enganxat que corre risc d'acabar morint de tanta espectacularitat. Però de moment ja tenim ben avançada la segona temporada.

The good wife, Temporada 1

De vegades el nom d'una sèrie o d'una pel·lícula ens pot tirar enrere a l'hora de donar-li una oportunitat. Em vénen al cap moltes males traduccions de títols que no fan justícia al que després podem veure. Però la traducció no és el cas de 'The good wife', la bona esposa, nom que porta a equívoc de seguida. No, no és que l'Alícia Florrick no sigui una bona esposa, però la sèrie que protagonitza va molt més enllà del que podríem pensar. La primera temporada consta de 23 episodis d'uns 40 minuts cadascun.

Els personatges més destacats de la primera temporada, d'esquerra a dreta: 

Kalinda, Cary, Lockhart, Alícia, Will, Peter i Eli Gold. D'aquí.

El fiscal del comtat de Cook a Illinois, Peter Florrick, es veu obligat a plegar esquitxat per casos de corrupció i per un escàndol sexual amb una prostituta. L'acusació el porta a la presó, pendent d'una apel·lació. La gran damnificada és la seva dona, l'Alícia, que acostumada a una vida molt acomodada per la posició del seu marit, es veu obligada a recuperar la seva carrera d'advocada per mantenir els seus dos fills. Trobarà feina al bufet d'un antic company de carrera, en Will Gardner, on haurà de competir amb altres associats per una plaça fixa. Durant la primera temporada, anirem veient com el bufet anirà resolent casos i arribant a acords, amb gran participació de l'Alícia, però també amb el seu principal competidor Cary i la investigadora Kalinda. Mentrestant, el cas del seu marit s'anirà resolent, tot i que té molts clarobscurs, i l'Alícia es debatrà amb ella mateixa per si el perdona i torna amb ell quan surti de la presó, o tira per altres bandes. La carrera política d'en Peter amenaça amb emportar-s'ho tot per davant altre cop, però ella té clar que no pensa deixar la seva feina a Stern, Lockhart i Gardner.

L'Alícia visita en Peter a la presó. Si s'hi queda una temporada més, 

potser no passa res... D'aquí. 

La sèrie va de menys a més, des d'un inici tebi fins a enganxar moderadament, i acaba sent prou interessant. L'Alícia és una mica sosa, però altres personatges, com la Kalinda, que té uns mètodes qüestionables però sempre se'n surt, ho compensen amb escreix. Altres personatges destacats són en Will, que sembla un bon paio tot i ser un tauró de l'advocacia, o l'Eli Gold, cap de campanya d'en Peter quan vol tornar a ser fiscal, que és molt peculiar. També veurem com el bufet passa per dificultats econòmiques, cosa que porta conseqüències.

Kalinda i Eli Gold. Sense ells, la sèrie valdria la meitat. D'aquí.

En l'apartat de cares conegudes, en aquesta primera temporada treuen el cap la Britta Perry de Community, l'Oberyn Martell de Joc de Trons i mig repartiment de House of Cards, en Peter Russo, la Heather Dunbar, en Seth Grayson i en Tom Hammerschmidt.

A Dorne no es pot anar vestit així... D'aquí.

Les sèries d'advocats sempre tenen un interès implícit perquè els casos que presenten sempre són un misteri, i com aconsegueixen defensar els acusats sempre sorprèn. En aquest cas, a més, la història subjacent té incomptables girs i es va barrejant amb els casos puntuals fins a construir una xarxa prou ben aconseguida. En conjunt, força correcte, sense tornar-se boig, però una sèrie per anar seguint.

Valoració: Kalinda sempre al meu equip.