Si compteu, 35 és múltiple de 7

Avui al matí m'he posat un "ofici de viure" i he pensat en vosaltres. En totes les converses que vam tenir al voltant d'aquest programa. El que he posat, tractava de l'autoestima i de com d'important és autoestimar-se, però amb aquell equilibri just per no sentir-se superior o actuar de manera egoista. Tema heavy per un dilluns al matí, certament.

Hi ha un senyor que m'agrada molt, es diu Lluís Racionero. És un catxondo i sovint diu coses que sembla que estiguin fora de lloc, però són pures i senzilles. Avui deia que hauríem de canviar de nom cada 7 anys. La justificació era absurda, com moltes justificacios del mundillo: que si les nostres cèl·lules van morint i naixent, al cap de 7 anys ja no som els mateixos. Absurda, però alhora interessant. És cert que no som els mateixos, i el que seria absurd seria intentar anclar-nos amb el què ens agradava fa 7 anys. Seguir amb els mateixos valors, les mateixes premises.

Si compteu, 35 és múltiple de 7. Aneu pensant altres noms abans del 42.

Fugir del passat

Entenc que hi hagi qui vulgui fugir del seu passat. Jo mateixa, sense anar més lluny. Visc en el poble on vaig néixer i em relaciono amb moltes persones que hi viuen i que també hi van néixer. És a dir, persones amb qui vaig anar a l'institut. Això que ara porto amb normalitat, va ser durant un temps  un problema. Quan vaig tornar després d'estudiar fora, no volia trobar-me amb aquestes persones, perquè tenen massa informació de mi: de totes les trapelleries i idioteses que vaig fer durant l'adolescència, dels errors que vaig cometre. En concret, avui pensava en un episodi fosc de la meva vida, un moment en el que no vaig estar gens a l'alçada i vaig actuar malament. Vàries persones en van ser testimoni, i ara me'n trobo alguna pel carrer, amb els nens... i jo els dic "Hola" amb normalitat, però no em tornen la salutació. Aquest és un dels moments en els que encara voldria fugir del meu passat, marxar a un altre lloc i no haver de trobar-me aquestes persones. Els fets vergonyants van passar quan jo tenia 17 anys i penso que aquestes persones segur que no pensen en aquell episodi, però alguna cosa dins meu em diu que sí que ho recorden. I això em crea una incomoditat quan me'ls trobo. Aquesta incomoditat que ara tinc amb 3 persones, abans el tenia amb moltes més. Em costava entendre que tothom té un passat i que tots tenim coses de les que ens avergonyim. Ara ho entenc. Trobar-me amb qui la va fer molt més grossa que jo i xerrar com si res, m'ha ajudat molt :) 

Entenc que hi hagi qui no vulgui acceptar-ho i prefereixi fugir i refugiar-se en l'anonimat d'un altre poble o d'una gran ciutat. I no ho dic com una crítica, que quedi clar que tots som lliures de viure com més ens plagui (sempre i quan mirem de no fer mal als altres).

N-iracles

Avui no em trec una cançó del cap. Hom podria pensar que és d'Antònia Font, o potser dels Amics, ara que trauran nou disc. O qui sap si és una de les que posen un cop rere un altre a Ràdio Flaixbac. Doncs no, la cançó que tinc al cap és aquesta que poso, tot i que a mi m'agrada més la versió que tinc al cap.

Això em fa pensar en un detall que va passar fa uns dies i que em ve de gust compartir. Era un dia força dolent, d'aquells que et sents molt enfonsat i ho veus tot negre, res sembla que et pugui aixecar una mica l'ànim. La Mà Innocent ho intentava, però jo anava avall, avall. Fins i tot jo m'adonava de la negror que desprenia el meu semblant. I davant la meva cara d'aflicció, a la Mà no li va passar pel cap altra cosa que dir-me: 'sembla que vagis a dir: la piiiiiiiiiipaaaaaaa!!'. I llavors et canvia alguna cosa dins. No es va arreglar res, però un d'aquells somriures que no vols que surti, perquè no és el moment, es dibuixava. I el vaig reprimir, perquè no em sentia com per somriure. Però no em va passar per alt. Dies després, ric de pensar en aquell moment, i de com un petit comentari pot canviar les coses.

I ja que hi som, deixeu-me citar uns quants greatest hits dels que fan caure de cul a terra: 'què fasss _______'. 'On t'és el/la ________'. 'No t'enrecordes que vam anar a Edimburg, XeXu??' 'Està tot mooooll!'. I perquè els gestos i les cares no es poden transcriure...

Insultant

No sé si per alguna via us han arribat referències de la web de l'ABC que es diu "Aula de sexualidad". Hi he entrat per fer-hi una ullada, i quan he arribat a l'article titula ¿Una violación puede ser motivo para abortar?, m'he indignat sobremanera! Necesito desafogar-me i, si no us molesta, ho faré aquí.

Diu: "el embrión no es culpable de lo que le sucedió a su madre, ni de que su padre sea un criminal"

Em pregunto: La custodia serà compartida? Hi haurà pensió del pare sobre la mare? Jo crec que tot "embrió" té dret a ser desitjat. A néixer fruit de l'amor i per ser estimat. Això és un mínim. I no m'estic referint a la concepció en si, que pot ser una "in vitro", el millor polvo de la teva vida o una relliscada.

Diu: "al trauma de la violación se suma el del aborto" i "madre no tiene que criar forzosamente a ese niño. Puede continuar con el embarazo y, llegado el momento, darlo en adopción"

Em pregunto: I el trauma de donar la teva criatura en adopció? Sabeu el que és per una mare passar per un embaràs, un part i que després hagis de donar la teva criatura? Entenc que és una decisió legítima, però ningú t'ha d'obligar ni cap a un costat ni cap a l'altre. Tot plegat ja és prou traumàtic.

Entendria que fessin un article defensant el dret de donar en adopció una criatura i conscienciant perquè no es giri l'esquena a les noies que decideixen fer això, només faltaria! Però sincerament, que facin un article com aquest és insultant. És una situació que cal tractar amb molta delicadesa i sense empènyer a la noia a fer res contra la seva voluntat. 

Anem per mal camí, amb aquesta gent. I paro d'escriure perquè no em vénen més que insults al cap. Hombre ya! 

Apunt interessant de la web: "Respuestas elaboradas por el equipo de profesionales que conforman el Proyecto educación de la afectividad y sexualidad humana, adscrito al Instituto Cultura y Sociedad de la Universidad de Navarra."

I ja per acabar aquesta vomitada, trauré una cosa que fa temps que em grinyola. El mateix diari ABC treu sempre articles sobre que guai que és ondar el pit, portar els nens amb portanadons ergonòmics i no deixar plorar les criatures. Em preocupa que el mateix diari que empeny a una noia violada a ser mare, defensi la criança de proximitat, doncs em fa pensar que el que pretenen és relegar la dona al paper de criadora i tornar al model familiar dels anys 60. He dit! 

Sóc una bleda

Sóc una bleda, sempre ho he estat, i ploro fàcilment. Avui, sense anar més lluny, m'he posat a plorar escoltant "Hansel i Gretel". Resulta que fa poc vaig descobrir la bretolada que van gravar en Joan Miquel Oliver i l'Albert Pla el 2010, "Concert a París - En directe". Aquests dies l'he estat escoltant. No us en parlaré massa. Us deixo que el descobriu vosaltres mateixos, però abans, repasseu què diu la wikipedia sobre la sala de concerts Olympia de París. El meu primer il·lús comentari va ser "aquest concert devia ser una passada!".

Tornant a la cançó, em recorda a un moment de felicitat molt gran. Fa uns anys vam anar a Argentina, "Hansel i Gretel" era una de les cançons del recopilatori per aquell viatge, concretament la que fèiem servir de despertador. Estàvem a Humahuaca, en una pensió correcte però gens coquetona, de la que fèiem broma dient que devia llogar habitacions per hores. Recordo el cel blau, les mantes que pesaven i la planxa metàl·lica que feia de porta. Al despertar-me amb la cançó, vaig ser feliç, sense cap motiu en particular. Escoltar-la em transporta d'una manera molt intensa a aquell moment i sempre m'arrenca un somriure sincer. Avui sonava mentre sopava amb la meva filla i, de cop, m'he vist a Humahuaca. M'ha passat com una pel·lícula tota la vida des d'aquell moment fins ara i he tingut una sensació de felicitat que m'ha fet saltar les llàgrimes. De seguida he pensat que no podia ser. He pensat que potser plorava de tristesa, perquè abans de ser mare era lliure i podia anar a Argentina i altres llocs del món. No era això, us ho asseguro. És impressionant la de pensaments que et poden venir al cap en menys d'un segon. M'he sentit enamorada del meu company i feliç del que ha passat des d'Humahuaca fins al sopar d'avui, i m'he sentit afortunada de tenir una filla tan sana i tan riallera. "Mama, que plores?"   

Mikimoto a Edimburg

Crec que és de justícia que deixem constància aquí de l'Afers Exteriors que TV3 ha dedicat a Escòcia, especialment a Edimburg, per tot el que significa per nosaltres. Gairebé totes les imatges que apareixen al programa les coneixem perfectament, és xulo que te les expliquin des d'una altra perspectiva. El que no entenc és per què el foteta d'en Miquel Calçada no va visitar una parella jove que va marxar a Edimburg a buscar un futur i han tingut un fill allà, hagués estat de molt interès saber com es gestiona aquesta situació en un ambient tan inhòspit! Ell s'ho perd, quan es presenti a president de Catalunya no el votaré!

La cançó 36

Quan et poses a remenar sempre t'endús sorpreses, ja sigui per casa o per l'ordinador. I remenant remenant he ensopegat amb una cançó que no em va venir al cap quan, ara fa més de dos mesos, se'ns va demanar que diguéssim cançons per fer-li un CD a en GG. I mira que és una cançó que en el seu dia vaig posar clarament a la carpeta mental etiquetada amb el seu nom. Algú recorda el 'Disc de tres cançons'? Al final en va tenir més, és clar, però aquesta era una de les tres originals: Por mi tripa de Pereza.

Ara no em vingueu amb les mans al cap perquè destaqui Pereza, no oblideu que escoltàvem Sr. Trepador! Com que no cal que sigui cap dia especial per homenatjar en GG, encara que sigui una mica tard comparteixo aquí la cançó perquè em segueix agradant i podria estar en el CD del 35.

"Yo curo más

que todo lo que puedas respirar.

Vamos a frenar

confia brother sigue mi compás

tú puedes todo, y más."

"Salir cada noche a matar

hacer un par de rotos,

amanecer charlando

con cara de locos.

Hoy me he quedao pillao al verte

me pareces otro,

pero eres el más grande

eres un terremoto."

Va per tu, brother.