Dilluns, Alacant. Dimarts, Murcia.

Abans gaudia fent aquests viatges. Ara... Doncs miro d'esforçar-m'hi, però em costa més trobar-hi la gràcia. Aquesta vegada, però, no m'hi he hagut d'esforçar massa. Alacant ha estat feixuc. El que en algun altre hospital hagués estat un plis plas, aquí va ser lent. L'experiència a l'estació d'autobusos va ser molt dolenta i vaig arribar a Múrcia molt cansada. 

Múrcia em va sorprendre. Placetes, arbrets i plantes per totes bandes... Em va fer pensar en Granada, que tothom sap que és la ciutat més bonica del món. A les 9 de la nit vaig sortir a sopar, pensant endrapar qualsevol cosa i ràpid tornar per fer un bany (és un dels grans al·licients de dormir en un hotel, doncs a casa no tinc banyera!) i dormir. Txari, estaves molt equivocada. L'ambient de la Plaza de las Flores em va absorvir. Sempre m'ha costat, això d'anar de tapes sola, però ahir em vaig llençar. Vaig seure a una terrassa, vaig demanar una canya i la resta va venir rodada. "Que puedo comer?" i la cambrera ja em recomanava tot de coses que no havia sentit mai. Entre les dues, i sense pensar-ho massa, vam decidir que volia un entrepanet de caballa amb pimiento i formatge fresc i un "tomate partido". Oh! Que bo! En acabar, vaig demanar-me una altra canya, només pel gust de prendre-me-la allà, veient la vida passar. 

Aquest matí, a l'Hospital he anat més ràpid del què em pensava i he plagat a la una. He callejeat passant per la Catedral, per places, per carrerons, observant la gent i escoltant aquest accent tant magnífic que tenen els murcians. Al dinar he repetit l'estratègia: canyeta i pregunta al cambrer. En aquest cas, no sabia massa bé què demanava, però he gaudit molt. 

Us puc dir que Murcia m'ha agradat molt. Hauré de tornar l'any vinent i intueixo que no em sabrà tan greu llevar-me a les 5 de la matinada i no tornar fins l'andemà a les 10 de la nit.

PD: viatjant per Espanya, em sento una turista privilegiada, perquè tinc aquell punt de facilitat per la logística, però a la vegada una distància cultural prou gran com per gaudir observant els costums.

Up all night to get lucky

We're up all night to the sun

we're up all night to get some

we're up all night for good fun

we're up all night to get lucky

I escoltant aquesta genial cançó dels Daft Punk que han tornat aquest 2013, i a la que m'he enganxat sense remei, em venen pensaments d'una nit en que vam quedar a la Catedral, d'un sopar amb moltíssima gent, d'un Panam's fins les tantes, d'alguns que van anar a la platja després, d'un cafè amb llet a l'Estudiantil (algú encara prenia cervesa), d'un autobús cap a la Zona Universitària i d'una classe de Genètica Molecular a primera hora. We're up all night to the sun.

Una nit que va canviar la vida a alguns, i que va deixar algunes actuacions memorables que marcarien la concepció que ens quedaria d'uns altres. Una nit per recordar, tot i que molt probablement alguns no en recordin massa cosa. Una nit a la que crec que li devem força. We're up all night to get lucky.

¡Que se jodan!

Fa temps vaig escriure això, en motiu de l'exclamació de l'Andrea Fabra al congrés ("¡que se jodan!"). M'agradaria immortalitzar-ho al nostre blog.

Com era allò? Se'ns pixen a la boca i diuen que plou?

Ja no queda honestedat ni responsabilitat. Però, què podem esperar? Els missatges publicitaris ens minen. "Compro més barat i així tinc el doble de coses", i així tinc, tinc, "has de tenir" i tinc més. "Fuera lo viejo y venga lo nuevo". I sóc més espavilat que la resta perquè pago menys en l'assegurança el cotxe i em beneficio d'un ajut encara que no em faci falta. I ajudo als meus i la resta "¡que se jodan!". I tiro la pilota endavant. I no som responsables dels nostres actes perquè, total, "tothom fa el mateix" i "és legal". Vergonya!

Es veia a venir i "els de dalt" no han fet res per prevenir-ho, han estat uns irresponsables. I nosaltres també, per deixar-nos enganyar. El problema és que a nosaltres ens toca pagar. I "els de dalt" segueixen fent el que convé als seus amiguets, tornant favors i procurant que no els toquin el seu sou vitalici. Vergonya!

Hi ha altres maneres de sortir d'aquest pou. Alliberant la càrrega només aconseguirem caure més a poc a poc, però caurem igualment.

Vull estar amb tu

Estic segur que ja la coneixeu, però cada cop que l'escolto m'agrada més i no he pogut evitar compartir-la aquí. Els Catarres demostren que allò de la Jennifer no era broma, sembla que han vingut per quedar-se. A més, com amb l'anterior disc, ofereixen el disc a la seva pàgina web per descarregar-se'l gratuïtament, cosa gens comú. Escolteu aquesta 'Vull estar amb tu' que té un rotllo molt guapo, més d'un riurà per sota el nas! Pot ser que la cançó de l'estiu d'aquest any sigui en català? Aquesta té pinta, ideal per un dia plujós com avui.

Experiència positiva?

Ahir una amiga que no té nens em comentava que, si fos per les experiències que les amigues li expliquen, no tindria fills. Que potser la meva és la única experiència positiva de la maternitat que coneix. Se'm fa estrany. Els que em coneixeu sabeu que per mi la maternitat ha estat una de les coses més boniques que m'ha passat. Això m'ha portat a pensar perquè pot ser que hi hagi tantes mares que ho visquin com alguna cosa negativa.

Evidentment, aquestes mares potser explicaran males experiències, però després et diran que és molt bonic. Tenir un fill és especialment esgotador els primers mesos i pot arribar a ser-ho molt si la criatura no dorm tota la nit. En aquest sentit, he de dir que jo he tingut molt ajut per part de la meva parella (que treballa a mitja jornada) i de la meva mare, que quan vaig començar a treballar es va oferir per quedar-se la nena fins les 5, de manera que tinc una estona de marge per dinar tranquil·lament, fer 4 coses i descansar abans d'enfrontar-me a la meva segona ocupació: estar amb la petita tota la tarda. Aquesta organització em permet tant anar descansada, cosa que és important de cara al repositori de paciència (vital en aquests casos). Per altra banda, tampoc tinc massa problema si he de menester una tarda per fer de les meves, ja que tinc dues tietes encantades de fer de cangur de tant en quant. Això, us he de dir, va combinat amb una dosi de "delegation plus". Conec moltes noies que no deixarien la seva criatura tan a la lleugera com ho faig jo. Sí, el segon element important per gaudir de la maternitat, després de l'ajut per part dels altres, seria la capacitat de deixar-se ajudar i de confiar en qui t'ajuda. De fet, en el meu imaginari, he substituït el concepte "ajuda" per cria conjunta. Jo crec que, per mi, hagués estat molt diferent criar sense ajut de persones de confiança. 

Dit tot això, també he de dir que la meva vida ha canviat. I molt. Al principi em fotia una mica, perquè seguir amb la meva vida anterior, però poc a poc he anat canviant i no em sembla malament. Així, he anat aprenent que això és enriquidor. La nostra vida és molt llarga per estar sempre fent el mateix. Cada etapa de la vida ens aporta coses diferents i no cal que sempre estiguem fent el mateix o mantenint totes les aficions i relacions fins que ens fem vells. Un bon amic meu, per exemple, ha tingut "aficions" que ha viscut d'una manera molt apassionada, però que ha hagut de deixar per les circumstàncies, i això, superada la tristesa d'haver hagut de renunciar a una cosa que l'omplia, ha derivat en un enriquiment humà molt gran. Doncs ja us dic, que la meva vida ha canviat, i que no sóc capaç de mantenir algunes coses que abans m'omplien. No puc veure els meus amics amb la freqüència que voldria, no puc contestar-los mails de la manera que es mereixen, no puc fer les excursions que voldria ni les escapades que m'agradarien, ni mantenir les meves rutines poc rutinàries, tampoc m'apuntaré a un curs d'escalada (que m'agradaria) o seguiré amb el de trapezi. Però més que centrar-me en el que no puc fer, intento veure el que m'aporta criar una nena. I a l'escriure aquesta frase se m'ha dibuixat un somriure d'orella a orella. I aquesta és la prova de que això m'omple d'una altra manera. És un altre món. És un món del que no tenia ni idea, però en el que intento gaudir com gaudia en el meu món anterior. Alguns dies més i d'altres menys, superant reptes dia rere dia i aprenent a ser mare sense despentinar-me. I pensant que algun dia, d'aquí a un temps, hauré de tornar a la meva vida anterior. I res serà igual. Però jo seguiré aquí. I vosaltres també.

Gallines, bombes i nens. Tres exemples de distanciament

El cap em bull. No pararia d'escriure a tothora. De qualsevol cosa en trec una reflexió. Darrerament he trobat una sèrie de paral·lelismes que voldria compartir. 

La distància separa, despersonalitza i des-sensibilitza. Ho he vist en tres casos diferents. 

Gallines, l'abundància descuida

Tenir 4 gallines que ponguin ous no és el mateix que tenir-ne 40, i és una tasca completament diferent que tenir-ne 400 o 4.000. Hi ha molts elements que influencien, però de totes totes crec que triaria els ous de la granja amb 4 que de la granja amb 400. Com pots tenir connexió amb 400 gallines? Com pots veure si estan bé? No ho veus, no els hi pots parlar, a 400 gallines. Estàs massa lluny d'elles. Estàs distanciada.

Bombes, la llunyania des-sensibilitza

Fa 75 anys dels terribles bombardejos de Barcelona. Ignorant de mi, desconeixia aquest fet. L'aviació italiana, per impressionar al món, va aterrir-lo bombardejant població civil a tort i a dret durant 3 dies seguits. Sense descans. Ho feien pilots italians, drogats de propaganda, des de 5.000 metres d'alçada. Sents la por, des d'allà dalt? Sents la gent com crida? Veus els ulls de qui està a punt de morir? Un cop més, estàs distanciat.

Nens, sistematització de l'educació

Criar infants (m'agrada més que educar) és una tasca preciosa. En alguns moments, però, veig que tenim pressa perquè siguin grans. He sentit vegades "Aquest nen ja hauria de..." i em pregunto "Ja hauria de? Qui ho diu?" o més aviat "Qui ho sap?" Està clar que podem definir una forquilla de temps dins la qual els nens gategen, comencen a caminar, mengen amb coberts, dormen sols, s'espera que donin les gràcies o demanin les coses "si us plau", ... però no cal córrer. Hi ha qui s'entesta a dir-nos que les coses s'han de fer així o aixà i que a tal edat ja han d'escriure, llegir o pintar per dins de la ratlla. Tinc la sensació de que sistematitzen l'educació per facilitar-la a qui l'ha de dir a terme. Aquesta sistematització ens distancia de la veritable necessitat de la criatura que potser és aprendre que l'aigua mulla en comptes d'aprendre a beure del got sense posar la mà a dins.

Crec que podria trobar més exemples, però aquests són els que ara em vénen al cap. No sé. A veure què en penseu.

Felicitat Bruta Nacional

En la societat occidental el model socioeconòmic que impera actualment està basat profundament en un culte al materialisme i al consumisme com a major font de benestar i progrés. Segons aquests principis, se suposa que la majoria de ciutadans d'aquelles comunitats o països amb una economia sòlida i benestant haurien de sentir-se més feliços i plens, i tenir major qualutat de vida. Però, evidentment, sabem que això no és així, que una butxaca més plena i la possessió de béns materials (iPad, cotxe, casa,...) no impliquen directament un major sentiment de satisfacció personal.  Es va crear un paràmetre, el producte interior brut (PIB), que mesurava el nivell econòmic de cada país, intentant correlacionar-ho amb els nivells de felicitats dels seus habitants. Un dels països amb el PIB més alt són els Estats Units d'Amèrica, però s'ha pogut veure que no hi havia una bona correlació, ja que, tot i comptar amb els aventatges d'una economia benestant, una part molt important de la població no se sentia feliç. 

A l'altra cara de la moneda estava el Bhutan, un dels països més pobres del món, amb un PIB baixíssim. Tot i això, aquest petit regne de l'Himàlaia és considerat el país més feliç d'Àsia, i un dels més feliços del món. Des dels anys 1970-1980s el govern ha impulsat una política socioeconòmica no només moguda pel progrés econòmic i material, sinó basada en la idea que és fonamental per a un bon funcionament del país que els ciutadans siguin feliços i tinguin una bona qualitat de vida, tenint en compte les relacions interpersonals i amb el medi ambient. I així es va crear el terme "Felicitat Bruta Nacional" (FBN), que des de llavors ha estat un dels leitmotiv d'aquest petit país asiàtic. Els models econòmics convencionals prevalents a les societats occidentals tenen com a objectiu principal el creixement econòmic, evaluat mitjançant el PIB. En canvi, els principis d'aquesta ideologia es basen en què el veritable objectiu ha de ser tenir un bon equilibri entre el desenvolupament material i l'espiritual. Els pilars bàsics del FBN són la promoció del desenvolupament socioeconòmic sostenible i igualitari, la preservació i promoció dels valors culturals, la conservació del medi ambient i l'establiment d'un bon govern. Un exemple pràctic: si al Bhutan talar boscos per a fer alguna activitat agrícola o urbana fa sentir menys feliços als habitants de la zona, aquest paràmetre de felicitat associada a la connexió amb la natura i l'entorn pesa més que no pas els possibles aventatges de dita activitat, i els boscos en qüestió no es toquen. De fet, en aquest país fins i tot existeix la figura de "Ministre de Felicitat", que vetlla pel benestar i qualitat de vida dels seus habitants. 

Aquest sorprenent fet que he descobert fa poc arran de la lectura d'un llibre m'ha semblat extraordinàriament excepcional i únic, i pot ser un bon exemple a seguir en les nostres societats desgastades per valors massa materialistes i amb poc respecte mutu i per l'entorn. És cert que segurament aquest sistema funciona al Bhutan per la seva particular idiosincràsia lligada sobretot a la cultura, filosofia i religió budista, i també a què és un país molt petit. Crec però, que tot i que la seva aplicació en països occidentals no seria gens fàcil, pot ser un bon punt de partida per a iniciar un canvi de direcció i encaminar-nos cap a un futur millor i un món més sostenible.

A mode de resum i il·lustració audiovisual, adjunto un video que ilustra breument les característiques de la Felicitat Bruta Nacional.

Don't worry, be happy!