Experiència positiva?

Ahir una amiga que no té nens em comentava que, si fos per les experiències que les amigues li expliquen, no tindria fills. Que potser la meva és la única experiència positiva de la maternitat que coneix. Se'm fa estrany. Els que em coneixeu sabeu que per mi la maternitat ha estat una de les coses més boniques que m'ha passat. Això m'ha portat a pensar perquè pot ser que hi hagi tantes mares que ho visquin com alguna cosa negativa.

Evidentment, aquestes mares potser explicaran males experiències, però després et diran que és molt bonic. Tenir un fill és especialment esgotador els primers mesos i pot arribar a ser-ho molt si la criatura no dorm tota la nit. En aquest sentit, he de dir que jo he tingut molt ajut per part de la meva parella (que treballa a mitja jornada) i de la meva mare, que quan vaig començar a treballar es va oferir per quedar-se la nena fins les 5, de manera que tinc una estona de marge per dinar tranquil·lament, fer 4 coses i descansar abans d'enfrontar-me a la meva segona ocupació: estar amb la petita tota la tarda. Aquesta organització em permet tant anar descansada, cosa que és important de cara al repositori de paciència (vital en aquests casos). Per altra banda, tampoc tinc massa problema si he de menester una tarda per fer de les meves, ja que tinc dues tietes encantades de fer de cangur de tant en quant. Això, us he de dir, va combinat amb una dosi de "delegation plus". Conec moltes noies que no deixarien la seva criatura tan a la lleugera com ho faig jo. Sí, el segon element important per gaudir de la maternitat, després de l'ajut per part dels altres, seria la capacitat de deixar-se ajudar i de confiar en qui t'ajuda. De fet, en el meu imaginari, he substituït el concepte "ajuda" per cria conjunta. Jo crec que, per mi, hagués estat molt diferent criar sense ajut de persones de confiança. 

Dit tot això, també he de dir que la meva vida ha canviat. I molt. Al principi em fotia una mica, perquè seguir amb la meva vida anterior, però poc a poc he anat canviant i no em sembla malament. Així, he anat aprenent que això és enriquidor. La nostra vida és molt llarga per estar sempre fent el mateix. Cada etapa de la vida ens aporta coses diferents i no cal que sempre estiguem fent el mateix o mantenint totes les aficions i relacions fins que ens fem vells. Un bon amic meu, per exemple, ha tingut "aficions" que ha viscut d'una manera molt apassionada, però que ha hagut de deixar per les circumstàncies, i això, superada la tristesa d'haver hagut de renunciar a una cosa que l'omplia, ha derivat en un enriquiment humà molt gran. Doncs ja us dic, que la meva vida ha canviat, i que no sóc capaç de mantenir algunes coses que abans m'omplien. No puc veure els meus amics amb la freqüència que voldria, no puc contestar-los mails de la manera que es mereixen, no puc fer les excursions que voldria ni les escapades que m'agradarien, ni mantenir les meves rutines poc rutinàries, tampoc m'apuntaré a un curs d'escalada (que m'agradaria) o seguiré amb el de trapezi. Però més que centrar-me en el que no puc fer, intento veure el que m'aporta criar una nena. I a l'escriure aquesta frase se m'ha dibuixat un somriure d'orella a orella. I aquesta és la prova de que això m'omple d'una altra manera. És un altre món. És un món del que no tenia ni idea, però en el que intento gaudir com gaudia en el meu món anterior. Alguns dies més i d'altres menys, superant reptes dia rere dia i aprenent a ser mare sense despentinar-me. I pensant que algun dia, d'aquí a un temps, hauré de tornar a la meva vida anterior. I res serà igual. Però jo seguiré aquí. I vosaltres també.

Gallines, bombes i nens. Tres exemples de distanciament

El cap em bull. No pararia d'escriure a tothora. De qualsevol cosa en trec una reflexió. Darrerament he trobat una sèrie de paral·lelismes que voldria compartir. 

La distància separa, despersonalitza i des-sensibilitza. Ho he vist en tres casos diferents. 

Gallines, l'abundància descuida

Tenir 4 gallines que ponguin ous no és el mateix que tenir-ne 40, i és una tasca completament diferent que tenir-ne 400 o 4.000. Hi ha molts elements que influencien, però de totes totes crec que triaria els ous de la granja amb 4 que de la granja amb 400. Com pots tenir connexió amb 400 gallines? Com pots veure si estan bé? No ho veus, no els hi pots parlar, a 400 gallines. Estàs massa lluny d'elles. Estàs distanciada.

Bombes, la llunyania des-sensibilitza

Fa 75 anys dels terribles bombardejos de Barcelona. Ignorant de mi, desconeixia aquest fet. L'aviació italiana, per impressionar al món, va aterrir-lo bombardejant població civil a tort i a dret durant 3 dies seguits. Sense descans. Ho feien pilots italians, drogats de propaganda, des de 5.000 metres d'alçada. Sents la por, des d'allà dalt? Sents la gent com crida? Veus els ulls de qui està a punt de morir? Un cop més, estàs distanciat.

Nens, sistematització de l'educació

Criar infants (m'agrada més que educar) és una tasca preciosa. En alguns moments, però, veig que tenim pressa perquè siguin grans. He sentit vegades "Aquest nen ja hauria de..." i em pregunto "Ja hauria de? Qui ho diu?" o més aviat "Qui ho sap?" Està clar que podem definir una forquilla de temps dins la qual els nens gategen, comencen a caminar, mengen amb coberts, dormen sols, s'espera que donin les gràcies o demanin les coses "si us plau", ... però no cal córrer. Hi ha qui s'entesta a dir-nos que les coses s'han de fer així o aixà i que a tal edat ja han d'escriure, llegir o pintar per dins de la ratlla. Tinc la sensació de que sistematitzen l'educació per facilitar-la a qui l'ha de dir a terme. Aquesta sistematització ens distancia de la veritable necessitat de la criatura que potser és aprendre que l'aigua mulla en comptes d'aprendre a beure del got sense posar la mà a dins.

Crec que podria trobar més exemples, però aquests són els que ara em vénen al cap. No sé. A veure què en penseu.

Felicitat Bruta Nacional

En la societat occidental el model socioeconòmic que impera actualment està basat profundament en un culte al materialisme i al consumisme com a major font de benestar i progrés. Segons aquests principis, se suposa que la majoria de ciutadans d'aquelles comunitats o països amb una economia sòlida i benestant haurien de sentir-se més feliços i plens, i tenir major qualutat de vida. Però, evidentment, sabem que això no és així, que una butxaca més plena i la possessió de béns materials (iPad, cotxe, casa,...) no impliquen directament un major sentiment de satisfacció personal.  Es va crear un paràmetre, el producte interior brut (PIB), que mesurava el nivell econòmic de cada país, intentant correlacionar-ho amb els nivells de felicitats dels seus habitants. Un dels països amb el PIB més alt són els Estats Units d'Amèrica, però s'ha pogut veure que no hi havia una bona correlació, ja que, tot i comptar amb els aventatges d'una economia benestant, una part molt important de la població no se sentia feliç. 

A l'altra cara de la moneda estava el Bhutan, un dels països més pobres del món, amb un PIB baixíssim. Tot i això, aquest petit regne de l'Himàlaia és considerat el país més feliç d'Àsia, i un dels més feliços del món. Des dels anys 1970-1980s el govern ha impulsat una política socioeconòmica no només moguda pel progrés econòmic i material, sinó basada en la idea que és fonamental per a un bon funcionament del país que els ciutadans siguin feliços i tinguin una bona qualitat de vida, tenint en compte les relacions interpersonals i amb el medi ambient. I així es va crear el terme "Felicitat Bruta Nacional" (FBN), que des de llavors ha estat un dels leitmotiv d'aquest petit país asiàtic. Els models econòmics convencionals prevalents a les societats occidentals tenen com a objectiu principal el creixement econòmic, evaluat mitjançant el PIB. En canvi, els principis d'aquesta ideologia es basen en què el veritable objectiu ha de ser tenir un bon equilibri entre el desenvolupament material i l'espiritual. Els pilars bàsics del FBN són la promoció del desenvolupament socioeconòmic sostenible i igualitari, la preservació i promoció dels valors culturals, la conservació del medi ambient i l'establiment d'un bon govern. Un exemple pràctic: si al Bhutan talar boscos per a fer alguna activitat agrícola o urbana fa sentir menys feliços als habitants de la zona, aquest paràmetre de felicitat associada a la connexió amb la natura i l'entorn pesa més que no pas els possibles aventatges de dita activitat, i els boscos en qüestió no es toquen. De fet, en aquest país fins i tot existeix la figura de "Ministre de Felicitat", que vetlla pel benestar i qualitat de vida dels seus habitants. 

Aquest sorprenent fet que he descobert fa poc arran de la lectura d'un llibre m'ha semblat extraordinàriament excepcional i únic, i pot ser un bon exemple a seguir en les nostres societats desgastades per valors massa materialistes i amb poc respecte mutu i per l'entorn. És cert que segurament aquest sistema funciona al Bhutan per la seva particular idiosincràsia lligada sobretot a la cultura, filosofia i religió budista, i també a què és un país molt petit. Crec però, que tot i que la seva aplicació en països occidentals no seria gens fàcil, pot ser un bon punt de partida per a iniciar un canvi de direcció i encaminar-nos cap a un futur millor i un món més sostenible.

A mode de resum i il·lustració audiovisual, adjunto un video que ilustra breument les característiques de la Felicitat Bruta Nacional.

Don't worry, be happy!

Terrassa, el concert cara B

Nou disc d'Antònia Font és sinònim de nous concerts. Calia veure presentar el 'Vostè és aquí' i això vam fer aquest dissabte a Terrassa, en un escenari molt bonic però en absolut ple. M'atreviria a dir que érem mitja entrada, i tampoc no podríem parlar d'un públic massa entusiasta. Potser és per la manera que té el grup de presentar els nous treballs, com és habitual, tot el disc sencer de principi a fi, amb molt poc discurs, i només la llibertat de fer 'Per jo i tots els ciclistes' en darrer lloc, i amb en Pau muntat en una bicicleta i pedalant.

Pel que fa a l'execució del disc, alguns detalls interessants, més instruments a l'escenari, un fons de bicicletes penjades i una distribució diferent dels músics, amb el teclat i la bateria davant, i en Pau darrere de tot. Destacable el joc de llums, també. Agradable de veure, però segueix sent incomprensible que s'encaparrin a fer les presentacions d'aquesta manera.

Esperàvem amb ganes la segona part del concert, els temes clàssics, l'animació del públic, però va resultar ser una mena de concert de cara B, almenys inicialment. Van començar amb 'Multicinemes', per seguir amb 'Canta' i posteriorment amb 'Tristesa'. Motius de sobres per curtcircuitar-nos, però no per evitar que les cantéssim amb delit, més difícil ens ho havien de posar si volien un silenci absolut! Després ja van venir algunes cançons de més pes, però només amb 'Wa yeah' van aconseguir que el públic reaccionés, i encara només un petit sector.

La gran sorpresa va venir al final. Van anunciar que en acabar estarien fora per signar autògrafs i fer-la petar una estona, i no vam perdre aquesta oportunitat totalment inesperada. Vam aconseguir signatures, però sobretot vam tenir una llarga conversa amb en Joan Miquel Oliver, en Jaume Manresa i una mica també amb en Pau Debon. Les preguntes se succeïen i ells les contestaven amb total naturalitat, crec que no ens va quedar res al pap, aquest cop la timidesa no va poder, i ens vam quedar amb molt bon gust de boca, encara millor que el que ens havia deixat el concert. I ja ho sabeu gent, si no us agrada 'Robot', millor que canvieu de grup! Jaume Manresa dixit.

Res no ha canviat?

Doncs jo no ho tinc tant clar. 

Aquest dissabte vaig anar a la manifestació pel dret a un habitatge digne. Estic molt d'acord amb les demandes de la PAH i em cau molt bé aquesta plataforma perquè ha nascut de la gent i per la gent. En tornant, una senyora va parlar-me de la manifestació que hi va haver per l'amnistia (acabo de consultar-ho i va ser el febrer de l'any 1976) i em deia que era una pena, que res no havia canviat. En el moment no li vaig qüestionar. Feia fred i tampoc tenia clar què dir-li. Però avui, arrel d'una altra conversa he sabut què és el que no em quadrava. 

Avui parlava amb una amiga dels meus pares que té dos fills més o menys de la meva edat. M'explicava que es llevava a les 7, anava fins a Barcelona, deixava els nens a "la guarde" i no els recollia fins la tarda. La meva sogra també m'explicava que deixava al nen de 8 a 8... i alguna vegada l'havien trucada perquè ningú anava a recollir el nen (aquesta escena sempre m'ha trencat el cor... el nen esperant pacientment que el recullin. Això és un tema per un altre post!). 

Sigui com sigui, he associat les dues converses i he pensat que no és veritat. Les coses han canviat. En quant a la maternitat, ara tenim 4 mesos de permís remunerat. Dret a una reducció de jornada (que en el cas dels funcionaris és remunerada el primer any). Dret a una excedència d'un any. Aquestes dues coses fins que la criatura té 7 o 8 anys (ara no ho sé segur). Els autònoms no s'han de costejar el part (com va haver de fer la meva mare). Les guarderies no són pàrkings de nens, són escoles bressol. I tantes tantes altres coses que són diferents.

Així que no. No estem en el mateix punt que l'any 1976. No tinc més temps per escriure. Entenc que amb moltes coses hem anat endavant i amb altres hem anat enrrere i que no es pot reduir tot a la comparació que he fet (de fet, crec que el permís per maternitat és curt i que els autònoms... ai els autònoms!) però hi ha coses que han anat a millor i no ens les podem deixar perdre.

Perdoneu si el text no està massa bé, però com ja he dit, no tinc massa temps per repentinar-lo. Senzillament volia compartir aquesta idea. A veure què en penseu la resta.

Lactància perllongada

Dono el pit a la petita des de que va néixer. Fins els 5 mesos i mig no va prendre res més i la veritat és que en el seu moment em despertava un cert orgull. Era una sensació molt i molt especial. A banda del vincle que em conferia amb ella, estava vivint en primera persona aquest fenomen de la natura: una mare fent créixer a la seva cria. És tendre, natural i poc freqüent. 

Si ara tingués un altre fill, segurament no donaria tanta importància a la puresa de la criança. És a dir, li donaria el pit, però no tindria tanta recança per donar-li llet artificial en algun moment puntual. Ja ho he fet, m'ha agradat i sincerament no considero que sigui necessari repetir-ho.

Em sembla que ja us he dit en algun moment que la maternitat m'ha sorprès molt gratament. M'encanta tot el procés i no m'ho esperava, ja que el meu instint maternal sempre ha estat en números negatius. La lactància també m'ha sorprès. Quan va néixer, vaig tirar endavant amb la lactància materna perquè era el que considerava més natural. És cert que tenia en ment que la cosa s'allargués, però sense massa pretensions. 

Quan vam fer un any de pit, vaig tenir temptacions de deixar-ho. Per prejudici, us he de dir. La nena és gran, ja té dents, ha de desacpostumar-se... Tonteries que m'omplien el cap. I em va arribar a les mans aquest vídeo de l'Hospital de Canarias, defensant enèrgicament que cal normalitzar socialment la imatge d'un nen de 2-3 anys mamant.

Mesos més tard, quan estic dubtant de si deixar-ho o no (per altres motius que no cal exposar), m'arriba de manera inesperada un article defensant les virtuts de la lactància. Aquesta vegada, incidint en el fet que no es dediquen prou recursos a millorar-la. "Los estilos de vida suponen un 43% de impacto y solo dedicamos a ellos el 1’2% de los recursos destinados a sanidad".

És curiós que els dos únics moments en els que he dubtat, m'arribin el que jo interpreto com "senyals". És casualitat? És conspiració?

Bon dilluns a tothom!!

Llet amb glaçons

Malgrat les polítiques posades en marxa a casa perquè sempre hi hagi llet a la nevera, avui no n'hi ha. I a mi m'agrada freda, de manera que ara me l'estic prenent amb glaçons. Què us sembla?

Estic celebrant que acabo d'acabar la segona temporada de The Killing. M'ha agradat mirar-la, però el guió i com es desenvolupa l'acció no està a l'alçada dels personatges i de la producció. He estat completament enganxada i això m'ha tingut al marge de la meva vida durant les passades dues setmanes. Sí, nois. Havia d'acabar-la. Havia de saber qui era l'assassí de la Rosie Larson. No us diré qui és, però sí que us diré que la cosa al final és bastant complicada. D'acord, té el seu mèrit allargar dues temporades el que CSI fa en un capítol, però desenganyem-nos: és forçat. 

Això de les sèries és un gran invent. M'agraden molt i crec que ara se'n fan de molt bones. Són pel·lícules eternes. Després de pensar-hi molt, crec que una de les coses que més m'agraden de les sèries és que pots conèixer a fons els personatges. Entren al menjador de casa i passen a formar part de la família. M'encarinyo d'ells i tinc ganes de saber com els va. Ara estic pensant en personatges que m'hagin agradat, i tots els que em vénen al cap són els de Lost. Crec que Lost va ser la gran sèrie dels personatges: passat, present, futur, futur alternatiu, vida somniada... els vam arribar a conèixer molt. 6 Feet Under és un altre gran dels personatges. En aquest cas, però, no els coneixíem tant per les seves experiències, sinó per les seves emocions. Mad Men és en aquest sentit una decepció. Ei, que a mi m'encanta la sèrie, però no tinc la sensació de conèixer a fons cap dels personatges.  

Hi ha sèries en les que els personatges en si no tenen tanta importància. A Dexter, per exemple, els coneixem a tots de seguida i amaguen pocs secrets, però tot i així... m'agrada compartir una estona amb ells i els seus problemes.

Vosaltres què en penseu? Quines sèries us agraden?