Lactància perllongada

Dono el pit a la petita des de que va néixer. Fins els 5 mesos i mig no va prendre res més i la veritat és que en el seu moment em despertava un cert orgull. Era una sensació molt i molt especial. A banda del vincle que em conferia amb ella, estava vivint en primera persona aquest fenomen de la natura: una mare fent créixer a la seva cria. És tendre, natural i poc freqüent. 

Si ara tingués un altre fill, segurament no donaria tanta importància a la puresa de la criança. És a dir, li donaria el pit, però no tindria tanta recança per donar-li llet artificial en algun moment puntual. Ja ho he fet, m'ha agradat i sincerament no considero que sigui necessari repetir-ho.

Em sembla que ja us he dit en algun moment que la maternitat m'ha sorprès molt gratament. M'encanta tot el procés i no m'ho esperava, ja que el meu instint maternal sempre ha estat en números negatius. La lactància també m'ha sorprès. Quan va néixer, vaig tirar endavant amb la lactància materna perquè era el que considerava més natural. És cert que tenia en ment que la cosa s'allargués, però sense massa pretensions. 

Quan vam fer un any de pit, vaig tenir temptacions de deixar-ho. Per prejudici, us he de dir. La nena és gran, ja té dents, ha de desacpostumar-se... Tonteries que m'omplien el cap. I em va arribar a les mans aquest vídeo de l'Hospital de Canarias, defensant enèrgicament que cal normalitzar socialment la imatge d'un nen de 2-3 anys mamant.

Mesos més tard, quan estic dubtant de si deixar-ho o no (per altres motius que no cal exposar), m'arriba de manera inesperada un article defensant les virtuts de la lactància. Aquesta vegada, incidint en el fet que no es dediquen prou recursos a millorar-la. "Los estilos de vida suponen un 43% de impacto y solo dedicamos a ellos el 1’2% de los recursos destinados a sanidad".

És curiós que els dos únics moments en els que he dubtat, m'arribin el que jo interpreto com "senyals". És casualitat? És conspiració?

Bon dilluns a tothom!!

Llet amb glaçons

Malgrat les polítiques posades en marxa a casa perquè sempre hi hagi llet a la nevera, avui no n'hi ha. I a mi m'agrada freda, de manera que ara me l'estic prenent amb glaçons. Què us sembla?

Estic celebrant que acabo d'acabar la segona temporada de The Killing. M'ha agradat mirar-la, però el guió i com es desenvolupa l'acció no està a l'alçada dels personatges i de la producció. He estat completament enganxada i això m'ha tingut al marge de la meva vida durant les passades dues setmanes. Sí, nois. Havia d'acabar-la. Havia de saber qui era l'assassí de la Rosie Larson. No us diré qui és, però sí que us diré que la cosa al final és bastant complicada. D'acord, té el seu mèrit allargar dues temporades el que CSI fa en un capítol, però desenganyem-nos: és forçat. 

Això de les sèries és un gran invent. M'agraden molt i crec que ara se'n fan de molt bones. Són pel·lícules eternes. Després de pensar-hi molt, crec que una de les coses que més m'agraden de les sèries és que pots conèixer a fons els personatges. Entren al menjador de casa i passen a formar part de la família. M'encarinyo d'ells i tinc ganes de saber com els va. Ara estic pensant en personatges que m'hagin agradat, i tots els que em vénen al cap són els de Lost. Crec que Lost va ser la gran sèrie dels personatges: passat, present, futur, futur alternatiu, vida somniada... els vam arribar a conèixer molt. 6 Feet Under és un altre gran dels personatges. En aquest cas, però, no els coneixíem tant per les seves experiències, sinó per les seves emocions. Mad Men és en aquest sentit una decepció. Ei, que a mi m'encanta la sèrie, però no tinc la sensació de conèixer a fons cap dels personatges.  

Hi ha sèries en les que els personatges en si no tenen tanta importància. A Dexter, per exemple, els coneixem a tots de seguida i amaguen pocs secrets, però tot i així... m'agrada compartir una estona amb ells i els seus problemes.

Vosaltres què en penseu? Quines sèries us agraden?

HAPPINESSISNOWHERE

Què heu llegit en aquesta cadena de lletres del títol d'aquest post?

Aquesta frase il·lustra com la nostra percepció pot afectar la manera en què veiem realment les coses que ens passen.  L'altre dia hi vaig ensopegar, em va agradar i la vam estar comentant amb la Raquel.

Molts cops ni ens adonem i la felicitat està allà mateix, al costat. Només fa falta canviar el prisme de visió que tenim de les coses, intentar veure el costat bo de la vida. També és cert que l'estat d'ànim que tinguem en un moment donat és una molt forta influència sobre com veiem les diverses situacions.

Evidentment, es pot anar més enllà i començar unes reflexions filosòfiques sobre la naturalasa del món en què vivim i de com el veiem. Jo opino que de mons i realitats n'hi ha infinits, tants com visions diferents tenim i estats emocionals, i això és maco i enriquidor, sempre que sapiguem entendre i empatitzar amb aquestes percepcions diferents de la nostra pròpia.

Força, equilibri, valor i seny

Potser els castells (i la cultura tradicional en general) estan més lligats a la manera de ser d'un poble del que sospitàvem. No és cap gran gesta castellera, però trobo que està ben trobat.


 

Blaumut, concert 1

El títol del post és doblement encertat. Ahir vam veure per primer cop els Blaumut en concert, un nou grup català que apunta maneres, pel meu gust molt més que molts dels que posen per la ràdio habitualment. El segon motiu d'encert és que, sense saber-ho nosaltres, era també el primer concert que feia el grup en un escenari gran i davant d'un públic nombrós.

Violí, violoncel, guitarra acústica, bateria, amb participació esporàdica d'altres instruments, també més electrònics, el resultat final és força agradable de sentir i també de veure. Música pop amb instruments clàssics. Una veu melosa, unes lletres que diuen molt però que amaguen més encara gràcies a metàfores impossibles. Així definiria el grup. I enganxós, perquè enganxa.

Pel que fa a l'execució del concert, doncs queda clar que els falta rodatge dalt dels escenaris, però això només s'aconsegueix a base de fer 'bolos'. Xerraires, però no tenen altre remei, ja que només compten amb les 12 cançons que té el disc. Divertits, però sense arribar al nivell dels Amics en els seus temps. Si se'ls ha de buscar comparació amb algun grup dels actuals, suposo que la trobaríem en els Amics de les Arts precisament, encara que la música tingui poc a veure.

A destacar que el públic era més aviat adult, de trenta cap amunt. Entre els més joves que hi havia segur que es comptaven dos jugadors del planter del Barça que ja juguen al primer equip, en Muniesa i en Sergi Roberto, els vaig tenir a un parell de metres molta estona abans d'entrar, però no em vaig atrevir a dir-los res!

Continuo amb la meva secció 'no només d'Antònia Font viu l'home', però de moment AF continua sent massa AF.

Els bacteris

Segurament tots els lectors d'aquest bloc tenim una alguna idea de fins a quin punt els bacteris i nosaltres som indissociables. Un dels membres fins i tot es va atrevir a dir que els humans no som altra cosa que un mitjà de transport de bacteris. Personalment encara no he respòs a les eternes preguntes de la humanitat "qui som?", "d'on venim?", "cap a on anem?", però em faria certa il·lusió no arribar a la mateixa conclusió que el blocaire del que us parlo.

Sigui com sigui, us deixo amb un parell de vídeos que parlen d'aquesta relació entre els bacteris i la resta d'éssers vius del planeta i que he trobat molt interessants:

 Un pèl més llarg, però no menys interessant:

Feliç 2013

Podria posar el pretext de la nova situació familiar, de la paternitat i del canvi que tot això suposa en la manera de viure, però amb la mà al cor, he de dir que ja abans d'entrar en aquesta etapa vaig començar a aixecar el peu de l'accelerador a l'hora de celebrar les entrades del nou any. Aquesta dinàmica no s'ha interromput i aquest any, com a culminació del procés de desostentació d'aquesta festa obligada, he entrat al 2013 mitjançant un format de celebració que frega la intimitat més exclusiva: una taula amb només cinc persones, un menú senzill i una conversa relaxada, que les criatures dormen. Però, a risc de que algú que no em conegui pugui jutjar-me una mica ranci, he de dir que és això el que em fa feliç. L'endemà, esmorzant amb les mateixes persones, hi anava pensant i prenia encara més consciència de com em va agradar aquesta forma de començar l'any. Erem pocs, però no en vaig trobar a faltar gaires més; el menú era senzill, però quan me'l van proposar se'm va il·luminar la cara de felicitat; la conversa era tranquil·la, però no vaig enyorar la cridòria, i ni tan sols vam destapar una ampolla de cava, però cadascú va poder beure allò que sincerament li venia de gust i, qui va voler, fins i tot es va poder guarnir amb un "cotillón". Algú que ho hagués vist des de fora, hagués pogut pensar que no arribava ni a celebració, però per mi va ser una jornada d'autèntica felicitat, d'aquella que t'il·lusiona quan s'apropa i que et deixa un regust dolç quan te'n vas a dormir. Gràcies i bon any!