The indescribable moments of your life

Aprecio molt treballar amb gent agradable i divertida, això fa els dies de feina més lleugers i passables. A més valoro molt el treball en equip, però el de veritat, no el de paraula només. No obstant,  de tant en tant ja m'agrada quedar-me sol com si tot l'edifici estigués buit i per mi només. Un cas com el d'avui, en que tothom feia pont, i tenia per mi sol l'espai que normalment comparteixo amb tres persones, i ocasionalment amb més gent. Bata ben cordada, guants, ulleres... i música ben alta, més del que la solem posar. I llavors ha sonat això:

I més tard això altre:

M'he vist lliure, cantant amb passió aquestes cançons antigues i m'he adonat que és agradable de tant en tant tenir aquests moments d'intimitat amb un mateix, fins i tot a la feina. Però la ràdio continuava sonant, les han seguit:

Ja amb la feina manual acabada, però encara embolcallat per la música, a la tarda no he deixat que l'atzar triés per mi i m'he envoltat dels meus pesos pesats per seguir sentint aquesta llibertat i aquesta soledat avui totalment volguda.

Ningú no m'ha molestat. Un dia musical de principi a fi.

Dogs and cats, cats and dogs...

No ho he trobat amb més resolució, em sap greu!

Els meus "amics"

A casa se n'enfoten de mi. Però a mi no m'importa, perquè em va molt bé i no penso deixar de fer-ho. Jo ho pregunto tot als meus "amics". I quan dic tot, vull dir tot: com treure taques de cola de la fusta, com fer que a la petita li agradi el bany, quin hotel em recomanen a Pisa, què pot ser aquesta molèstia... Normalment trobo respostes. S'han de saber llegir, perquè de material a la web n'hi ha molt i de molt cafre, però també de molt interessant.

Els meus amics sou vosaltres, els que feu que internet valgui la pena. Des d'aquí, un agraïment molt sincer per ajudar-me a fer que la vida sigui més fàcil :)

La comunió

Avui en dia -i que segueixi així!- no està mal vist no batejar als nens. La comunió, però, veig que és un altre tema. Avui a l'hora de dinar en parlàvem. La meva companya de feina ens explicava el seu cas. Fa poc es va trobar que les amiguetes de la nena feien la comunió, i ella semblava que la volia fer. Ella (la mare) li va dir que anés a catequesi i que si li agradava i volia, doncs podria fer la comunió. Una decisió arriscada, penso. No sé si hi va anar o no, però la qüestió és que al final no la va fer. "No la vaig influir" diu ella. "Un dia em va preguntar si creia en Déu, i jo li vaig contestar que no,... perquè és la veritat". "Però no la vaig influir perquè no fes la comunió". Ho diu com excusant-se, com si hagués fet mal fet. Com si no deixar fer la comunió fos alguna cosa dolenta. És que els que bategen i fan fer la comunió no influeixen als nens? Jo en el moment he tingut clar que no deixaria fer la comunió a la nena, per molt que ella m'ho demanés. I quan he expressat la meva opinió, m'han criticat. No pretenc no influir-la, és evident que ho faré. Crec que tan bé està educar-la en el sí d'una religió com fora. És més, crec que si fos creient (això és molt creure!), el més conseqüent seria no batejar-la per tal que fos ella qui de gran decidís si vol creure en el mateix Déu que jo o no. Una personeta de 8 anys potser és encara petita per decidir segons quines coses, no?

Abraçades que et fa la vida

Hi ha moments en els que et penses que l'has cagat. Que la teva vida no anirà bé seguint el camí que has triat. També hi ha moments que no penses res, que senzillament vius i no et sembla malament. "De vegades ens en sortim" que diuen els Manel. I sí, de vegades ens en sortim i de vegades l'encertem. Els moments dels que us vull parlar són aquells en els que no tens la sensació d'encertar-la, però en que la vida et dóna pistes de que vas per bon camí. Trobo tan important detectar aquestes pistes, que li he posat un nom a aquests moments. Són moments en que la vida t'abraça. Com són aquests moments? Què són? Doncs suposo que depèn de cadascú. Els meus han sigut casualitats que m'han esgarrapat un somriure. Casualitats que sovint han vingut acompanyades d'una banda sonora. Us n'explicaré un parell per tal que us en feu una idea i pugueu saber si vosaltres també teniu moments en que la vida us abraça.

La primera abraçada va ser quan vaig entrar a l'oficina de correus fa unes setmanes i vaig sentir que tenien posat el disc "Descanso dominical" de Mecano. Aquell matí, jo l'havia escoltat a casa. No l'escolto MAI. Ni el tinc a l'ordinador! I just aquell dia, que jo sortia d'un "batxe" emocional, va i correus i jo coincidim. Si això no és que la vida t'abraci, no sé què ho és.

L'altre exemple és una mica més complex i menys evident. Tinc un amic de la universitat que és un borde. Ningú del meu entorn entén que siguem amics. Però ho som. Havíem passat un temps sense parlar-nos i ara hem recuperat el contacte. He sabut que recentment ha estat pare. El seu fill es diu com la meva parella, i la meva filla com la seva. Quan ho vaig saber, vaig somriure. Una casualitat que (no sé perquè) em fa pensar que les coses van per bon camí. Que no podia ser d'altra manera. És com si la vida em digués "m'agrada el nom de la teva filla", "ja fas bé de ser amiga d'aquest noi", "segueix així". Una mirada de complicitat de la vida. Una abraçada.

Espero que hagueu entès el què és que la vida t'abraci. La sensació que tens és d'haver-te passat la pantalla i que et donin un bonus que no t'esperaves. És guai, és alegre, et vénen ganes de trobar-ne més. Però no saps com.

Us ha abraçat, la vida, recentment?

Botigues tancades, edificis a mig construir

Botigues tancades, edificis a mig construir, ... i la ciutat queda morta. "No et pots imaginar el que havia estat" explicarem als nostres fills. Per una banda, m'alegra saber que ens anem posant al lloc on ens pertoca, però el canvi m'entristeix. La meva baixa per maternitat em permet passejar pel poble i observar, i darreramet no paro de veure això: botigues tancades, edificis a mig construir... Avui precisament he vist un cartell de "Liquidació per tancament" en una joieria. Potser fa només 20 anys que existeix (i dic "només" per contraposició a negocis que fa més de 50 anys que estan en doina), però 20 anys són molts. Jo hi havia comprat alguna cosa, allà. "Potser no prou!" em diu una veueta a dins del cap. Què hi puc fer? Mai he estat ni de rellotges ni de joies.

Lipdub

Durant el passat mes d'octubre vam participar en la gravació d'un lipdub de les Comunitats Catalanes a l'Exterior, amb la cançó d'Els Catarres "Jenifer". El vídeo és cassolà, però nosaltres ens ho vam passar molt bé fent la gravació i ara veient el resultat final. Ho volem compartir amb vosaltres, així que aquí el teniu al blog: