A menys somriures, més turisme

Mirar el telenotícies mentre es dina és una activitat familiar i entranyable. Els meus pares m'ho van inculcar de petit i, ara que puc, intento fer coincidir l'hora del dinar amb l'inici del butlletí informatiu. Però en els temps que corren aquesta activitat comporta un risc inesperat i poc menyspreable.

Avui el noticiari català ha mostrat com el conseller de Territori i Sostenibilitat inaugurava (tot i amb un cert retard per la retallada) el desdoblament de la C-31 entre Palamós i Platja d'Aro; uns 23 milions d'euros que facilitaran sens dubte l'accés del turisme a aquestes poblacions. El noticiari ha anat progressant amb normalitat, fins que dues o tres cullerades d'arròs més tard, a la secció de minireportatges de societat, TV3 ha fet extensiva a l'audiència la queixa de l'associació Pallapupas que, degut a les retallades, hauran de renunciar a arrencar un somriure a més de 6.000 nens i nenes que cada any combaten el seu càncer amb llargues i dures sessions de quimioteràpia. I llavors ha succeït l'inevitable: el pols se m'ha accelerat i l'arròs amb verdures recent ingerit ha iniciat un cruel intent de fugida cap a les vies altes de l'essòfag, acompanyant l'evasió d'una desagradable nàusea, detonada per la vergonya i el fàstic de que al meu país hi puguin coexistir dues notícies com aquesta. No es tracta ni tan sols de bromes macabres com ara tancar els quiròfans per la tarda o eliminar el sostre dels temps d'espera per a intervencions quirúrgiques, sinó d'un servei (el de fer somriure) aparentment més innocent i prescindible, que no salva vides ni fa reduir les llistes d'espera de cap hospital, però que millora la qualitat de vida de molts nens i nenes que estan passant per una situació que alguns adults no suportaríem. ¿Algun membre del govern té el valor d'agafar un micròfon i proclamar que li preocupen més les retencions de la C-31 que el benestar dels milers de nens que reben quimioteràpia cada any? Podríem preguntar-li al conseller Boi Ruíz, expresident de la UCH (principal associació d'hospitals privats de Catalunya), per a qui probablement el concepte "sanitat pública" té tan poc sentit com per a un nen amb càncer la paraula "desdoblament".

Antònia Font debò debò

Arribats a Llagostera, ens va costar de trobar el pavelló, però ja va anar bé, perquè voltant una estona entre parades del “tiro” i dels “autos de choque” (entre d’altres) una tenia la impressió de posar un peu a l’univers del Lamparetes. Progrés ochentero, què us he de dir.

Van començar com a Poblenou, amb “Me sobren paraules” i no sé si abans van saludar o no... crec que no. La primera variació va ser que no van tocar “Abraham Lincoln” (bé) i la segona que van deixar de fer unes cançons del final, entre elles “El far de Ses Salines”. Ara, res a veure amb el concert de l’Ateneu, i no només perquè el públic estigués més animat d’entrada, sinó perquè se’ls veia molt més sueltos damunt de l’escenari. El teclat va fer unes desvariacions magnífiques que semblava que duien al caos total, però que finalment es reconduïen amb la melodia del final de la cançó (ara no sé quina, potser “Icebergs i guèisers”). Van continuar amb la selecció dels seus greatst hits, però no us puc dir quins exactament. “Portavions”, “Alegria”, “Dins d’aquest iglú”, “A Rússia” i d’altres. Vaig trobar a faltar “Viure sense tu” i “Alpinistes samurais” i vaig trobar especialment bonic que toquéssin “Love song”. L’última cançó va ser “Oh Yeah!” i els bisos van ser “Astronauta Rimador” i “Calgary 88”, una combinació esperpèntica i molt poc recomanable. Després de la canya que li van fotre amb l’astronaua, va costar que els patinadors ens arrenquessin un somriure. A part, com si no tinguessin prou temes com per haver de repetir-ne un.

A nivell personal, al principi em sentia molt vulnerable, ja que hi havia molta gent i feia calor. No vaig poder anar a la primera fila i em sabia greu, però passat aquest moment, vaig pensar que també estava bé veure el concert des de la distància. No era el meu lloc, això està clar, però va ser impressionant veure des del darrera com tothom cantava. Recordava aquells concerts on érem 4 gats (Torroella, Premià, El Prat, ...) i pensava que s’havia trencat aquella intimitat, però potser també era pel fet de que jo no estava a primera fila. No sé, en part em sabia greu i en part estava contenta de veure que tenen èxit i que les coses els van bé.

Espero que aviat en puguem compartir un, de concert d'Antònia Font debò debò.

Instint maternal

Sí, ja ho sé que no és el mateix, però en aquests dies que hem respirat tant instint maternal (i paternal), deixeu-me compartir amb vosaltres un vídeo que corre per internet que entendreix a tothom qui el mira. En ell veureu un gatet petit que està somniant, i com la seva mare l'abraça fort en un clar gest de protecció. Què no faríem per un fill, oi?

 

Ja són aquí!

En algun moment de la llarga espera se'ns va insinuar la por de que el nou disc, o fins i tot el concert, ens descebessin. Però aquesta possibilitat quedava descartada perquè, tal i com va insinuar en Pau Debón, el públic fa el concert. I així va ser. La cosa va començar amb les novetats intrigants d'un escenari decorat amb senzilles lampadetes d'Ikea i l'afició d'en Pau per nous intruments, com un petit xilòfon, una flauta de bec (sí, sí, la de foradets) o fins i tot una guitarra!, que s'afegien als ninotets de goma i al xiulet d'èmbol que sempre tenien el seu moment de glòria en els concerts de fa dos o més anys. La inquietut, però, es va anar apagant a mesura que la gent començava a prendre consciència de que presentar el disc volia dir tocar totes les cançons una darrere l'altra, com si enxufessis el CD, però amb les imperfeccions del directe i les mancances de l'acústica. Talment com si fos un examen oral: "aquest és el treball que hem fet i així us el mostrem". Però el públic teníem ganes d'AF, i vam respondre a aquesta passivitat amb un entusiasme contagiós, encenent la flama extraterrestre dels AF, que ens ho van agrair creixent-se a la segona part del concert. La glucosa va arribar a les cames d'en Pau, i fins i tot en Joan Roca mostrava signes de trempera. Van caure incunables com Bamboo, Portavions, Astronauta rimador, Darrera una revista o Wa yeah!, i no vam perdre cap oportunitat per escenificar la nostra estima equitativa pels demés, la llunania de Paris que va marcar aquell punt d'inflexió en les nostres vides o el somriure de cabells rossos de les llunes d'Antònia Font. Un bon record del que havien estat totes aquestes cançons, i un preludi del que en seran d'altres com Icebergs i geissers o Calgary 88.

Els Canons de Navarone

"Retumben a les fosques, es Canons de Navarone..."

Ostres, com m'agrada aquesta cançó i com m'agrada el raspat de guitarra del principi.

"Despatxa cara a cara, Vito Corleone."

Unes gotes al parabrises. Doncs al final els homes del temps tindran raó i el cap de setmana de Sant Jordi de Quaresma serà passat per aigua. Igualment, que bonic és que plogui. Igual que és bonic que guanyi el Madrid si el Barça ens fa gaudir. Prefereixo que juguin tal com van jugar i que perdin amb un merescut gol del Madrid, que no pas que no facin joc. No m'enfado, no m'entristeixo perquè el nostre equip és molt bo i desferma passions "manque pierda". Pel cap em passa el mail que he escrit avui a les nenes. Els anirà bé quedar? Tant de bo...

"Túnels, coliseus, gasoductes,
gent subordinant es planeta,
homes que se feien preguntes,
contrallums a llevant."

Brutal.

"Aiguamolls a terres lapones,
plànols, tiralínies i lupes,
cuirassats a flaixos de bombes."

I de sobte entenc tot pren sentit i entenc el Lamparetes. Clar! Desafiant l'univers hostil hi ha exploradors, el progrés de la societat, les coses modernes. Hi haurien quedat bé unes Illes Galápagos en tota aquesta equació.

M'animo perquè s'horitzó va ser lila i la mar se feia grossa i petita i comença a fer-se de dia, i recordo el dia que vam veure la pel·lícula, una d'aquelles que tant agraden al meu pare. "Els Canons de Navarnoe". El títol en sí ja és un curtmetratge de tot el que evoca. És un arquetip en sí mateix. M'evoca a una illa perduda en algun lloc del Mar Mediterrani, a una colla d'espies desafiant el temut exèrcit alemany amb la il·lusió sincera de destruir els dolents (i que dolents que són els nazis...). Desafiant l'univers hostil, desafiant les circumstàncies amb valentia. Que bonic... però exisiten de debò, aquests canons?

Me sobren paraules...

Doncs cedint a les peticions fetes, penjo al blog aquesta composició feta amb Wordle (www.wordle.net) que recull les paraules més representatives de les lletres del nou disc d'Antònia Font, Lamparetes. És una frikada, però ahir pel matí, tot escoltant el disc, em vaig preguntar quines serien les paraules més identificatives del Lamparetes, per aprofundir una miqueta més en l'univers AF. Apali, paraules gratis i certes!

Lamparetes

Portem tant temps esperant-lo, però tant... Portem tant temps que no trobo les paraules per explicar l'alegria que he sentit en tenir-lo a les mans, i no només jo, la Txaro i en Gerhart també el tenen i hem creuat una interessantíssima cadena de mails compartint impressions, també amb els edinburghesos, que la música no té fronteres. Lamparetes ja és aquí. El nou disc d'Antònia Font, el disc que portem des del 2006 esperant. Què hi fa que a la primera sentida ens hagi convençut a mitges? Què hi fa que algunes cançons no tinguin ni cap ni peus? Què hi fa que sembli un disc molt més madur i diferent? Doncs no hi fa res, perquè ens l'acabarem aprenent i gaudint. I sobretot, vivint-lo als concerts, que per fi tornen. Ja hi ha dates, ja tenim entrades. No és això com tornar a la normalitat? Doncs sí, tornem al que érem, i que no hem deixat de ser: Antoniafònics.