L'Hivern... Si voleu.

Hem fet tard per a la decoració nadalenca, però l'hivern encara continua i no pot ser que el nostre bloc no hagi notat la fi de la tardor. Sé que el disseny és molt gèlid i que la imatge no és per tirar cohets, però us encoratjo a que ho milloreu.

Si voleu idees, he estat a punt de posar aquesta imatge d'un pobre gos que no sap si immutar-se o fer veure que no està passant res...

Salut!

La meva recerca

Aquesta setmana ha aparegut un article a la revista de la Mayo, Discovery's Edge, titolat Translating Immunotherapy: The B7 Saga. Es un article bastant ben escrit on explica la nostra recerca. Espero que us agradi.

PS: Els Drs Dong i Kwon son els meus jefes.

Sí, sí, sorpresa

Nadal, nadal. Quines dates. Avui explicaria una historieta, però ja la coneixeu tots. El dia 25 de desembre va néixer una personeta ara fa molts anys, i tothom se'n va alegrar molt. Abans que ella n'hi havia hagut una altra que havia nascut aquest dia, o això diuen, però suposo que tots sabeu que estic parlant de la Txaro.

Ànima de la Comunitat, i gran amiga, cumpleix anys en una data tan assenyalada. De minyonet ros i blanquet no en té massa, però d'amor i pau prou que en reparteix. Aquests dies que tots estem celebrant obligats unes festes que arriba un moment que no entenem, tenim un motiu de celebració de veritat, d'aquells que a mi m'agraden més. Per això demà, després de la gran endrepada de Nadal, serem allà, a casa seva, per celebrar el sopar sorpresa que ella mateixa ha organitzat. Sorpresa? Sí, sí, sorpresa.

Txaro, t'estimem. Per aquest i molts anys més al teu costat, al teu dia. Perquè no triem el dia que naixem, però no hi ha res que no es pugui solucionar amb unes dosis de la nostra rutina. Moltes felicitats, guapa. Els dos petons te'ls faré in situ.

Sóc l'Enjuto!

No cal que us digui com en sóc de viciat a internet. Sempre procuro tenir un ordinador a prop, i miro els correus sovint i també algun blog si en tinc l'oportunitat. Ei, que de vegades el faig servir per treballar i tot, però poc... El cas és que avui he anat allà on treballa en GG (i la Txaro), a la lectura d'una tesi, i resulta que porten una setmana sense connexió i sense telèfon extern. No sé com s'ho fan, aquesta incomunicació a mi em mataria. Serà perquè no tinc mòbil, suposo. El cas és que no he pogut mirar els correus en tot el dia, i ha estat dur, m'ha costat. Us enganxo aquí un vídeo que comença a estar suadet, però amb el que em sento molt identificat (i cada cop que el miro em fa riure). Interneeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee...

Sopars de Nadal

Vinc del típic sopar de feina que es fa pels volts de Nadal. Aquest any ens hem entretingut massa a trobar un lloc, i finalment hem anat a un argentí massa car pel meu gust. Com que som becaris, el grup no ens paga res, i per ser que no tinc paga extraordinària, doncs no em va massa bé fer despeses innecessàries a aquestes alçades de l'any, quan els diners volaran ben ràpidament. Però me'n vaig per les branques. El que volia dir és que no m'agraden aquestes trobades. Per mi és una obligació, i no m'hi acabo de sentir còmode. Amb els caps allà, sempre prestant atenció a uns i passant dels altres, s'accentuen més les classes socials dins del mateix grup. Però bé, això són peculiaritats, veig que tinc una nit de divagar.

Sempre he pensat que no s'ha d'anar a un acte al que no et ve de gust assistir. Aquesta mena de sopars són ja tradicionals, es podria dir, però no per això són agradables. Sé de gent que fa autèntiques bacanals en aquests sopars, però mira, a mi no em fa el pes trobar-me un divendres a la nit, un dels pocs dies que tinc per veure els amics, amb els companys de feina i els caps, i sentint-me incòmode. Sembla, però, que no assistir al sopar de feina d'aquestes dates és poc menys que un sacrilegi, i hi ha una obligació moral d'anar-hi. Suposo que en un grup relativament reduït com el meu, dir que no hi vas perquè no et ve de gust, sense cap altre motiu, estaria molt mal vist, i podrien haver-hi males mirades i diferència de tracte durant una temporada. Que si, que tinc companys macos, i avui encara m'he col·locat estratègicament per no estar a prop dels caps, però igualment, no he pogut evitar morir-me de son. Un avorriment, vaja. I això que hem rigut i hem fet un munt de bajanades.

I vosaltres què en penseu? Us agraden aquests sopars? Us hi sentiu còmodes? Els trobeu necessaris? M'agradaria saber si hi ha algú que pensa com jo, que és una obligació, i que seria perfectament prescindible.

Deu-mil euristes

Aquest cap de setmana he estat a Boston. Una ciutat molt maca i plena de gent jove, emprenedora, educada... També plena de mala llet com a tota la costa est americana, pero aixo no es el motiu del meu post.

Resulta que en una ciutat famosa per Harvard, MIT, milers de bufets d'abogats (boston legal algú?) no tot son flors i violes.

Tinc 2 molt bons amics que viuen a Boston. Ell esta fent la residencia y ella estudiant per accedir a una residencia (no cobra). Els dos (mal)viuen en un apartamentet d'una habitació pel que paguen $1300, la meitat del seu sou de $2600.

Quan tots 2 acabin la residencia i comencin a practicar medicina, posen per cas que podran guanyar $200,000 a l'any, el que equival despres d'un 40% de taxes a $10,000 cada mes. No esta malament, oi?

Resulta que es miraven uns apartamentets prop del riu, en unes drassanes reconvertides a loft a un preu de 1 milio de dolars. La hipoteca per aquests apartaments puja a $7,000 al mes. No poden pagar-ho. Son deu-mil euristes.

I com ells molts. Molts joves americans després d'acabar la carrera (per lo qual alguns han pagat o pagaran $60,000) es troben que la vida que els havia estat promesa no arriba. Us sona? Quanta ironia.

Em direu que no us fan pena, que ja vodrien molts plorar amb els seus ulls. Que a Barcelona estem pitjor. Ho sé. Potser no soc qui per parlar. Però no volia deixar passar aquesta oportunitat de comparir aquest Deja Vu amb vosaltres. Quant se'ns prometia quan erem petits: estudia, treballa molt fort i la vida et recompensara. No es just.

Prou, he dit que prou!

M'imagino que tothom ha vist el gag a Polònia d'en Cuní, la Rahola, en Chávez i el rei.

Avui he tingut una necessitat de ridar "Prou, he dit que prou!" mentre escoltava una entrevista a la ministre Chacón. "Però qui s'han pensat que som?". No parlo de cap atac contra Catalunya, parlo d'un atac contra la inteligència. Aquesta senyora no ha contestat cap de les preguntes que li ha fet el presentador, ha tirat pilotes fora i ha actuat com si estigués en plena campanya. En moments om aquests és quan fa falta un "Perdoni, però no m'ha contestat la pregunta que li he fet".

És un cercle viciós, cap dels partits majoritaris no fa res que li pugui repercutir negativament a les urnes. És que això no hauria de ser així! Com m'agradaria que algun polític acceptés que l'ha cagat, que van fer alguna cosa malament, perquè el que ens importa (com a mínim a mi) no és qui l'ha cagat, sinó que admetin que l'han cagat i que ho arreglin. No pots dir aque estas arreglant alguna cosa si abans no admets que s'ha fet malbé...