Un somni

El dièsel ja val un euro al litre, el centre comercial que construeixen a l'entrada del poble (tocant, vull dir, trepitjant la llera del riu) ja està quasi enllestit, veig anuncis de promocions noves d'urbanitzacions amb xalets amb jardí i piscina i "parks" amb polígons industrials, les indústries de la zona no deixen de fer "reduccions de plantilla", falten mestres a les escoles, demano hora per una urgència ginecològica i em diuen que "d'aquí a 2 mesos" i aquella línia de tren que faci de cinturó a l'àrea metropolitana no es construirà mai...

No companys, no, aquest no és el país que jo vull. No. Jo vull un país que no estigui sotmès a les lleis de mercat, on l'educació sigui un pilar fonamental, on l'habitatge sigui un dret real (sense pisos de 30m2 ni mansions de 400), on s'inverteixi prou en sanitat com perquè les coses funcionin, on s'entengui l'entorn com un valor a preservar i on et puguis sentir d'on vulguis, ei! i on tothom sigui conscient de que per tenir drets cal tenir deures. I podria continuar: guarderies, polítiques d'immigració lògiques, publicitat no enganyosa, protecció i promoció de l'agricultura i la ramaderia, ...

I m'és igual que n'hi diguin Catalunya, Països Catalans o Espanya. Vagi on vagi i visqui on visqui, em sentiré catalana i m'emocionaré sentint Els Segadors. Aquests dies que sento a parlar tant de sobirania, tenia ganes de dir-ho. Ja sé que és quelcom difícil, que desgraciadament hi ha coses incompatibles, però per tal que es compleixi un somni, cal abans ser-ne conscient...

Bioquímica i Català

Ara que ja hem passat l'onze de setembre, he decidit fer una petita aportació a la nostra bonica cultura inaugurant l'etiqueta "llengua" al nostre entranyable blog. No fa gaires dies, de fet, ja vaig escriure el primer post amb aquesta temàtica, però crec que li podriem donar una empenteta a la cosa.

El que us presento avui és un clar testimoni que la nostra llengua està viva, és una cosa dinàmica que hem d'anar construïnt i enriquint cada dia. I és que els temps canvien, i les llengües s'han d'adaptar.

Aquest matí, abans d'entregar el manuscrit del DEA m'he ofert gentilment perquè el meu director de tesi li donés -si vols, si no per mi ja està tot dit- un darrer cop d'ull. El Doctor A. G., que tot i ser habitualment castellanoparlant, té una reconeguda qualitat ortogràfica i gramatical tant en Castellà, com en Català, com en Anglès, ha discrepat especialment amb un títol que feia referència a l'activitat esterasa. -Home, activitat esterasa?! Vols dir que no hauries d'escriure activitat esteràsica o activitat d'esterases?- No sé noi! Ara si que m'has fotut -Mmm... Home, jo havia escrit això per l'hàbit de llegir Esterase activity, però ben mirat... No sé, ja hi pensaré-.

El primer pas de la reflexió ha estat el DIEC (que ha tret una nova versió més utilitària -ja era hora!-), després el GREC i, finalment, l'UBTerm (en ocasions m'ha tret de molts merders). Però família, es veu que la bioquímica no és una afecció gaire corrent entre filòlegs i filòlogues. Així que he optat per la via democràtica; primer amb el laboratori (escolta, a tu què et sona millor...?), i després amb el món sencer (Google: cerca'm, en pàgines només en català, la combinació activitat + ...). Bé, ambdós referèndums apuntaven cap a una de les dues opcions de forma rotunda, però el sentit comú (allò que jo demano sempre: T'has assegut cinc minutets al vàter per pensar sobre això?) em començava a dir tot el contrari. Què hem de fer doncs?

No us diré què he fet jo finalment, però us asseguro que hi ha publicacions en Català amb totes dues fórmules i, donat que cap diccionari oficial en recull cap d'elles, no crec que cap membre de cap tribunal de tesi o DEA us pugui penar per haver escollit una de les dues opcions. No obstant, després de pensar-hi, crec que se n'hauria d'utilitzar una i només una d'aquestes. Què en penseu vosaltres? Us convido a que dediqueu dos minuts i mig a la llengua i dos minuts i mig a la bioquímica, tot complint amb aquells cinc minutets que sempre reclamo per a que s'imposi el sentit comú.

El món és ple d'spaghettis i macarrons

Dissabte passat, a causa de l'activitat festiva en la ciutat vallesenca de Sabadell, va haver-hi un nou concert d'AF. Aquella mateixa nit, immersos en la digestió d'un mar de macarrons, una mala nova va aparéixer en escena: la baixa inesperada de dos antoniafònics de pro, que per motius diversos no van poder assistir a l'event. Intentant aixecar la moral, quatre membres de l'espècie Homo sàpiens sàpiens, concretament dos individus XX i dos XY, vam enfilar amb el Yaris Meridiana amunt, cap a la capital del Vallès Occidental.

Entrebancs més entrebancs menys, vam arribar sans i estalvis al Parc Catalunya. Vam aparcar amb l'ajut d'una simpàtica viejuna que amablement ens va advertir que si esperàvem a què fiquessin un crio al cotxe tindríem un lloc segur (fins i tot em guiava per deixar el cotxe). Atravessant una pineda del parc vam arribar a l'escenari, que vam trobar bastant pretensiós, amb una distància considerable entre la tarima i el públic. Faltava encara uns minuts per a començar, i els ramats de gent cada cop eren més nombrosos i s'acostaven per veure de més a prop els mallorquins. La veritat és que feia temps que no assistia a un concert amb tanta penya com aquest, i tenia aires de "Doctor Music Festival" (sí, el de la vaca, allà pels Pirineus), per la gespa, la gent baixant de les "muntanyes" i les birres rulant a mansalva.

Jocs de llums de diversos colors, mesclant-se amb fums londinencs van acompanyar en tot moment la música i les lletres tan especials d'AF, enriquint enormement la seva indiscutible màgia. Però això no va ser el més destacat de tot, noooo. Semblava que entre el públic assistent hi havia alguna xiqueta que tenia alèrgia a la roba interior femenina, i clar, van haver de llançar unes calcetes i un tanga a en Pau. El cantant, a més de pensar que aquella nit "pillava cacho fijo", va colocar els exemplars, dignes de tot preuat fetitxista, penjant del micròfon i, en un experiment d'anàlisi de la seva sonoritat, va proseguir "como quien no quiere la cosa" cantant i fent coreogrfies còsmiques. I no se'n vagin no, encara hi ha més! Algun paio o paia, aspirant a medalla de microjabalina, va fotre un llapis d'Ikea a l'escenari, demanant a en Joanmi que es currés algun verset amb el llapis. El cervell del grup va argumentar que ho faria encantat, però que no tenia paper per a dita improvització. Aquí entra en Pau, que tot explicant una anècdota de la trobada casual d'un bitllet de 5 € allà darrera, li dóna a en Joanmi com a "material poètic". Total, que en menys que canta un gall, el mestre ja tenia un poemilla fet, que diu així (quin tros de crack!):

Cinc euros,

cinc euros,

casi mil pessetes

Cal destacar també les faringitis agudes degudes a Astronauta rimador (i els psicòlegs de la gent del nostre voltant, que encara s'estant recuperant de l'ensurt), la cada vegada més freqüent propaganda "subliminal" de samarretes merchandising durant les presentacions del grup i altres satèlits, i que en els bisos, generosos, van tornar a tocar A Rússia. Tot i que cada cop són més les persones que demanen a crits En s'estiu, sembla ser que aquesta estació s'acabarà sense poder gaudir d'un tema amb tanta energia i optimisme com aquest, una llàstima.

En fi, un concert molt digne i de nivell, que va deixar bon gust de boca i de gola (després d'un paquet de Halls). Comença el compte enrera pel següent...




P.D. Fotos preses per Xexu, gracis!!

Actes casolans

Avui és la Diada de Catalunya (aplaudiments sius plau pel meu descobriment). Banderes per tot arreu, manifestacions, crits i ofrenes de tota mena. Això ja ho sabem. Però jo us vull parlar d'un acte molt més íntim i casolà, perquè de la resta ja en sabeu tot el que n'heu de saber. Voldria compartir amb tots una petita anècdota que va tenir lloc ahir al vespre a casa. Ja havíem dit que penjaríem la senyera al balcó, i mentre els meus companys feien alguna cosa per sopar, jo vaig dir que l'anava despenjant de l'habitació per portar-la fora. Entre conyes, no sé com vam arribar a que millor la penjàvem els tres junts, que quedaria més maco. Jo pensava que era broma, però llavors ells van deixar el que estaven fent i ell es va posar a buscar alguna cosa que jo no sabia què era, i no entenia què feia amunt i avall de la casa sense trobar-ho. Finalment, el que buscava va aparèixer, i era un flabiol. De sobte va començar una mena d'acte espontani i solemne, en el que ella i jo portàvem la bandera agafada cadascú per un extrem, avançant lentament cap al balcó, mentre ell tocava Els Segadors darrera. L'himne ens va acompanyar fins que la bandera va ser ben penjada. Llavors jo vaig proposar de fer un pilar, però ja era massa, que amb tot el balcó obert, i cinc pisos d'alçada, no acabava de fer gràcia la història. Va ser molt divertit, no sé si algú ens va veure, però si va ser així, devia pensar que som una colla de sonats... crec que no li manca raó...

Moltes gràcies, avi!

El meu avi ens va venir a regar les plantes mentre érem fora. Vam arribar i totes les plantes estaven esplèndides, maquíssimes! amb més fulles i més grans que quan vam marxar! em sembla que el contractaré... Jo sóc bastant escassa a l'hora de regar, per una banda no em sento còmode malgastant tanta aigua només perquè el pati estigui més bonic i per altra, la meva jardinera de confiança em va dir que millor poc que massa, que la majoria de plantes es moren per un excés d'aigua (això m'ho vaig aprendre al peu de la lletra).

M'agrada tenir la família a prop, encara sigui una situació difícil de combinar. Sempre he cregut que la família te la tries tu, que els meus amics eren més família que ningú més al món. Me n'adono, però, de que no és així. La meva família biològica (els meus cosins s'entesten en dir-me que em van trobar a sota d'un pont, però jo no m'ho he cregut mai) em dóna coses que no em dóna ningú més, i jo els puc donar coses que no podria donar a ningú més. Joder! no m'estic referint només a regar-me les plantes, vale?! que no són tan interessada... La família és una cosa i els amics una altra, he trigat anys en entendre això.

No crec que faci falta dir-ho, però... ho faig: els meus amics són "lo má bonito i lo má mejó", i me'ls estimo molt i m'encanta tenir-ne de tan diversos, cadascun d'ells em dóna coses que la resta no em poden donar, de manera que potser hauria de canviar la premisa: la família és una cosa, l'amic 1 una altra, l'amic 2 una altra, ... l'amic n una altra.

Majoria de concerts

- A veure, tenim Matadepera dijous i Vilafranca divendres. Jo passaria, però si he d'anar a algun, que sigui dijous. Divendres no em va massa bé...

Això vaig dir. Divendres el volia lliure. I quin va ser el resultat? Que s'anava a Vilafranca, ue! Però bé, a risc de torturar una personeta innocent, vaig proposar-li d'anar divendres a Vilafranca, tot i que alguns ja havien caigut de la llista. Però quina va ser la nostra sorpresa en arribar i fer un truc, quan vam saber que en GG i la Rach tampoc no venien per indisposició d'un d'ells. Quina gràcia, a Vilafranca, sense Antòniafònics i amb algú que feia l'esforç de venir per mi (que mona)...

Ja que estàvem allà, no anàvem a marxar, oi? A més, en aquest concert em feia gran, assolia la majoria de concerts amb el número 18. Podia haver-me esperat, marxar a caseta i trobar un millor moment per tan insigne event (notar que he escrit 'tan'...), però sort que no ho vaig fer. L'escenari era magnífic, especial. No hi havia entarimat, allà a la Plaça Jaume I hi ha unes escaletes amb un replà, i allà estaven situats els micròfons i els amplificadors, i una tarima petita per l'orgue i la bateria. Em va semblar molt curiós. Allò suposo que pertany a la imponent esglèsia que teníem al costat. Sius plau, perdoneu la meva incultura, no sé pas quin temple estàvem profanant, faig prou en recordar el nom de la plaça... Avui m'han dit que era una basílica, però segueixo sense saber-ne el nom.

El concert pintava com sempre, tot i que vaig detectar algun canvi en l'ordre de les cançons, i que en Pau va començar amb molt mal peu, diríem que ja amb Darrera una revista es va embolicar de tal manera que no presagiava res de bo. Algun altre error va fer, però es va anar entonant, suposo que en gran mesura gràcies a un públic molt nombrós i entregadíssim (més cívic que en altres ocasions). A destacar que vaig reconèixer entre la gent que m'envoltava a diversos castellers que em sonen de veure'ls per les places. Però què voleu, Vilafranca, festa major, Sant Fèlix... qui podia anar al concert si no?

Ho estàvem passant bé, i encara que es trobava a faltar els de sempre, he de dir que tots els rituals van ser duts a terme de la manera habitual, no s'ha de faltar a les tradicions, i no ho vaig fer. I entre calamars i rubies, petons a tatuatges, crits al cel i d'altres martingales, ens acostàvem al final. Astronauta rimador va ser com un senyal. No un senyal de que s'acabava, això és evident; un senyal perquè va sonar diferent, més hip-hop i no tant hardcore (ara aquí m'he marcat la vacil·lada). L'he escoltada prou cops per saber que sonava diferent. I sí sí, s'acaba i se'n van. Però quan ja estava jo dient les cançons que cantarien a continuació, surten i què toquen? Vitamina sol. Com ho sentiu. Bogeria total, recuperen un tema que mai s'hauria d'haver perdut. Batiscafo, i jo penso "ara tornen a marxar". Però marxen? No pas. A Rússia! Llavors si que vaig veure que Matrix estava canviant. Ep, però que no estàvem. Viure sense tu, jo eufòric perdut, pensant que aquella era l'última i que havia estat un gran concert. Però no, en faltava una, tornen a acabar amb S'univers és una festa (dedicada al perdedor, suposo...).

Estava satisfet, el concert havia acabat de conya. Llavors si que van marxar, però quan després de dos minuts encara no sonava la musiqueta, vaig patir un curtcircuit pensant què carai estava passant. I amb això que tornen, donant gràcies al públic, dient que havia estat un concert de conya, però que havien acabat el repertori (ei, això són paraules textuals, si és que ho vam entendre bé, que no sé jo...). Però mira, per acabar contents, toquem Wa yeah!, que sempre funciona. I així va ser, Wa yeah! apoteòsic i cap a casa a descansar (tant ells com nosaltes), que ja tenim una edat.

Van estar els cinc allà davant donant gràcies al públic una bona estona, com si d'una obra de teatre es tractés, i és que aquesta vegada, tant ells com nosaltres vam estar molt bé. Ei, nosaltres no cobràvem, però contents, eh? Així que només es pot dir una cosa: Waaaaaaa yeaaaaaaaah! Quan dieu que és el proper?

L'esperat concert d'AF a Manresa!!

“Si, no cal que ens estressem, marxem a mitja trada, arribarem allà, tindrem temps de xerrar una estona i sopar sense presses abans del concert, és a les 11!”. I una merda! Això t’ho creus tu! Com sempre, vam sortir tard i vam arribar amb el temps just de dir “Hola què tal!” i començar a cantar.

Hòstia! Segurament va ser un concert molt xulo, recordo especialment d’Hotel Occidental i Viure sense tu (quin final!), però per mi va ser estrany, feia massa dies que no els veia en directe. Em va agradar molt el llum que projectava un espiral donant voltes a l’edifici de davant de l’escenari, donava un caràcter psicodèlic al concert. De conjunt, en Manresa ens deleitava amb el seu organillo, i en Juanmi, sempre amb aquella cara de "esto no va conmigo" ens va fer flipar amb la guitarra. No va faltar ni l'harmònica (cada cop millor, he de dir) ni en Roca aguantant el ritme... Sou uns cracks! Potser aquest era el concert ideal per tocar Aquesta pluja? ei, que de què i hem de sortir per potes! Quina sort que no va ser així, venir de tant lluny per deixar-ho a mitges... no ens ho haguéssim perdonat mai!

Erem un total de 5: tres nois i dues noies. Aquesta vegada hi vam anar en 3 cotxes, tots venint de llocs diferents (ei! Que d’estalviar en sabem molt!), i vam marxar en tres cotxes sense variar la relació persones/cotxe (que era de 1,66, mínim 1, màxim 2). Van caure algunes cerveses (una mentre sonava “Wa Yeah!” a sobre meu) i al final un parell de martinis pels afortunats que no havíem de conduir. Que bé! És poc habitual, però sí: després del concert vam seure en una terrasseta del passeig (que és passeig i no rambla) i vam xerrar una mica.

No m'oblido dels dos parells de persones que ens vam trobar: una coneguda que ens va acompanyar durant el concert, cantant, cridant i aplaudint! I l’altre, que segur que també devia fer aquestes coses, la vam trobar al final del concert. “Encantada”, "Jo també" no recordo res més, era fosc i... ah! Sí! Alguna cosa d’un petit poble, llàstima que no vam poder seure plegats, haguéssim xerrat de tantes coses! Sí, a mi també m’ho diuen que xerro molt...

Vaig arribar a casa esgotada! Però amb un desig: la propera vegada sopem plegats, i que toquin “Camps de maduixes”, si?

PD: sí, ja no sóc campiona, i què? apa que no en fa dies!! escolta que 15 tampoc és tan mala marca, eh? que he estat 3 setmanes de baixa!! Ah! i quan menys t'ho esperes, n'hi ha que van al concert de Vilafranca... ja està bé, home!