Majoria de concerts

- A veure, tenim Matadepera dijous i Vilafranca divendres. Jo passaria, però si he d'anar a algun, que sigui dijous. Divendres no em va massa bé...

Això vaig dir. Divendres el volia lliure. I quin va ser el resultat? Que s'anava a Vilafranca, ue! Però bé, a risc de torturar una personeta innocent, vaig proposar-li d'anar divendres a Vilafranca, tot i que alguns ja havien caigut de la llista. Però quina va ser la nostra sorpresa en arribar i fer un truc, quan vam saber que en GG i la Rach tampoc no venien per indisposició d'un d'ells. Quina gràcia, a Vilafranca, sense Antòniafònics i amb algú que feia l'esforç de venir per mi (que mona)...

Ja que estàvem allà, no anàvem a marxar, oi? A més, en aquest concert em feia gran, assolia la majoria de concerts amb el número 18. Podia haver-me esperat, marxar a caseta i trobar un millor moment per tan insigne event (notar que he escrit 'tan'...), però sort que no ho vaig fer. L'escenari era magnífic, especial. No hi havia entarimat, allà a la Plaça Jaume I hi ha unes escaletes amb un replà, i allà estaven situats els micròfons i els amplificadors, i una tarima petita per l'orgue i la bateria. Em va semblar molt curiós. Allò suposo que pertany a la imponent esglèsia que teníem al costat. Sius plau, perdoneu la meva incultura, no sé pas quin temple estàvem profanant, faig prou en recordar el nom de la plaça... Avui m'han dit que era una basílica, però segueixo sense saber-ne el nom.

El concert pintava com sempre, tot i que vaig detectar algun canvi en l'ordre de les cançons, i que en Pau va començar amb molt mal peu, diríem que ja amb Darrera una revista es va embolicar de tal manera que no presagiava res de bo. Algun altre error va fer, però es va anar entonant, suposo que en gran mesura gràcies a un públic molt nombrós i entregadíssim (més cívic que en altres ocasions). A destacar que vaig reconèixer entre la gent que m'envoltava a diversos castellers que em sonen de veure'ls per les places. Però què voleu, Vilafranca, festa major, Sant Fèlix... qui podia anar al concert si no?

Ho estàvem passant bé, i encara que es trobava a faltar els de sempre, he de dir que tots els rituals van ser duts a terme de la manera habitual, no s'ha de faltar a les tradicions, i no ho vaig fer. I entre calamars i rubies, petons a tatuatges, crits al cel i d'altres martingales, ens acostàvem al final. Astronauta rimador va ser com un senyal. No un senyal de que s'acabava, això és evident; un senyal perquè va sonar diferent, més hip-hop i no tant hardcore (ara aquí m'he marcat la vacil·lada). L'he escoltada prou cops per saber que sonava diferent. I sí sí, s'acaba i se'n van. Però quan ja estava jo dient les cançons que cantarien a continuació, surten i què toquen? Vitamina sol. Com ho sentiu. Bogeria total, recuperen un tema que mai s'hauria d'haver perdut. Batiscafo, i jo penso "ara tornen a marxar". Però marxen? No pas. A Rússia! Llavors si que vaig veure que Matrix estava canviant. Ep, però que no estàvem. Viure sense tu, jo eufòric perdut, pensant que aquella era l'última i que havia estat un gran concert. Però no, en faltava una, tornen a acabar amb S'univers és una festa (dedicada al perdedor, suposo...).

Estava satisfet, el concert havia acabat de conya. Llavors si que van marxar, però quan després de dos minuts encara no sonava la musiqueta, vaig patir un curtcircuit pensant què carai estava passant. I amb això que tornen, donant gràcies al públic, dient que havia estat un concert de conya, però que havien acabat el repertori (ei, això són paraules textuals, si és que ho vam entendre bé, que no sé jo...). Però mira, per acabar contents, toquem Wa yeah!, que sempre funciona. I així va ser, Wa yeah! apoteòsic i cap a casa a descansar (tant ells com nosaltes), que ja tenim una edat.

Van estar els cinc allà davant donant gràcies al públic una bona estona, com si d'una obra de teatre es tractés, i és que aquesta vegada, tant ells com nosaltres vam estar molt bé. Ei, nosaltres no cobràvem, però contents, eh? Així que només es pot dir una cosa: Waaaaaaa yeaaaaaaaah! Quan dieu que és el proper?

L'esperat concert d'AF a Manresa!!

“Si, no cal que ens estressem, marxem a mitja trada, arribarem allà, tindrem temps de xerrar una estona i sopar sense presses abans del concert, és a les 11!”. I una merda! Això t’ho creus tu! Com sempre, vam sortir tard i vam arribar amb el temps just de dir “Hola què tal!” i començar a cantar.

Hòstia! Segurament va ser un concert molt xulo, recordo especialment d’Hotel Occidental i Viure sense tu (quin final!), però per mi va ser estrany, feia massa dies que no els veia en directe. Em va agradar molt el llum que projectava un espiral donant voltes a l’edifici de davant de l’escenari, donava un caràcter psicodèlic al concert. De conjunt, en Manresa ens deleitava amb el seu organillo, i en Juanmi, sempre amb aquella cara de "esto no va conmigo" ens va fer flipar amb la guitarra. No va faltar ni l'harmònica (cada cop millor, he de dir) ni en Roca aguantant el ritme... Sou uns cracks! Potser aquest era el concert ideal per tocar Aquesta pluja? ei, que de què i hem de sortir per potes! Quina sort que no va ser així, venir de tant lluny per deixar-ho a mitges... no ens ho haguéssim perdonat mai!

Erem un total de 5: tres nois i dues noies. Aquesta vegada hi vam anar en 3 cotxes, tots venint de llocs diferents (ei! Que d’estalviar en sabem molt!), i vam marxar en tres cotxes sense variar la relació persones/cotxe (que era de 1,66, mínim 1, màxim 2). Van caure algunes cerveses (una mentre sonava “Wa Yeah!” a sobre meu) i al final un parell de martinis pels afortunats que no havíem de conduir. Que bé! És poc habitual, però sí: després del concert vam seure en una terrasseta del passeig (que és passeig i no rambla) i vam xerrar una mica.

No m'oblido dels dos parells de persones que ens vam trobar: una coneguda que ens va acompanyar durant el concert, cantant, cridant i aplaudint! I l’altre, que segur que també devia fer aquestes coses, la vam trobar al final del concert. “Encantada”, "Jo també" no recordo res més, era fosc i... ah! Sí! Alguna cosa d’un petit poble, llàstima que no vam poder seure plegats, haguéssim xerrat de tantes coses! Sí, a mi també m’ho diuen que xerro molt...

Vaig arribar a casa esgotada! Però amb un desig: la propera vegada sopem plegats, i que toquin “Camps de maduixes”, si?

PD: sí, ja no sóc campiona, i què? apa que no en fa dies!! escolta que 15 tampoc és tan mala marca, eh? que he estat 3 setmanes de baixa!! Ah! i quan menys t'ho esperes, n'hi ha que van al concert de Vilafranca... ja està bé, home!

Els capricis de la llengua

El Català és fàcil (o això ens han ensenyat a base de simpàtiques i encoratjadores campanyes televisives). Però sempre té aquells petits paranys que fan anar de cul fins i tot als més natius, i que ens desvetllen cada matí amb la sensació que per molt bé que ho fem, sempre ens quedaran masses coses per aprendre.

De tots ells, el que protagonitza aquest post és un d’aquells de pronunciació; allò que ens dóna tant pel sac que dues paraules que s’escriuen diferent es pronunciïn igual (o gairebé). Són com una mena de false friends fonètics que, en el fons, contribueixen a que ens sentim una mica més diferents. D’aquests n’he vist de tots els colors: De bèsties, com ara és i es, ha i a, o fins i tot de blasfèmics (causats per un ús exagerat i lasciu de la vocal neutra), com ara confondre es i has (“es vist com has talla les ungles dels peus aquell?” –Hòstia! Una altra cosa t’haurien de tallar a tu…- És conya; en qüestió de llengua, qualsevol intent és benvingut). Però també n’hi ha de menys trivials (si més no, en determinats contextos i per als usuaris mitjos de la llengua. Abans de tancar el parèntesi, aprofito per encoratjar als i les lingüistes que pateixin del cor a llegir qualsevol altre post d’aquest blog, doncs el concepte “trivial” no sempre és tan trivial… Tu ja m’entens). Així, podríem parlar de determinades situacions en que un no posaria la mà al foc per un el o un al, per un tant o un tan, o fins i tot per un amb o un en. No deixen de ser una frustració, però la diferència amb els altres és que quan topes amb un d’aquells contextos que fan que el resultat sembli (qui no ho és) més aviat subjectiu, pots arribar a buidar una ampolla de Martini abans no arribes a la conclusió que quan pensaves “no en tinc ni puta idea”, en realitat volies pensar “no en tenim ni puta idea”.

De tots ells, el protagonista (per encàrrec) és la parella tant (amb “t”) i tan (sense “t”). Com en els altres representants d’aquesta família de paranys, a l’hora d’escriure tant (amb “t”) o tan (sense “t”), tothom es busca una mica la vida. Hi ha qui opta per obviar-ne un dels dos, generalment el tant (amb “t”). L'infeliç tant (amb “t”) desapareix de tots els mails, SMS, posts, comentaris, etc. Però treu el cap (de forma totalment testimonial i no menys aleatòria) en les redaccions de diumenge; aquelles de mudar, en que es canvien el teclat i la pantalla per una ploma i un paper.

D’altres, una mica més aventurers i aventureres, prefereixen deixar la decisió en mans del destí, o d’una força interior que domina les nostres accions, deixant que l’instint escolleixi allò que, de ben segur, serà el millor. Al començament, els i les practicants d'aquesta disciplina aturen la redacció i es tornen a llegir la frase amb recel, desconfiats del seu propi instint. Però poc a poc vant agafant confiança en la seva fortuna, fins que arriba un moment en que, quasi sense adonar-se’n, assoleixen l'equilibrada i harmònica proporció de 50%/50%.

La darrera estratègia no normativa per afrontar aquesta parella prové de l’experiència acumulada amb els anys de bilingüisme. “A veure… Això, en Español sona millor amb tan, o amb tanto?” Ah, collons! Aquests sí que no tenen problemes de false friends fonètics! Aquesta estratègia sol arribar a bon port en la majoria dels casos, però ai, las! Som tossuts de mena, els catalans! I és que ens costa això d’acceptar que saber Castellà ens pot ajudar a parlar bé el Català…

Amb la intenció d’aportar una mica de llum al tema, vaig decidir plantejar-ho seriosament a una amiga que té sobrada experiència en això de la llengua. I és que de vegades no entenem que, de la mateixa manera que demanem confiança cega quan assessorem sobre temes bioquímics, hauríem de confiar en els lingüistes quan es tracta de qüestions relatives a la llengua. De fet, després de traslladar a l’amiga lingüista un cert escepticisme (per part del demandant) a la primera resposta, aquesta m’ho va deixar molt clar: “Doncs li pots dir un parell de coses al teu amic de part meva: (…). I la segona, que de la mateixa manera que jo confiaria cegament en ell en temes bioquímics, ell hauria de confiar en els lingüistes quan es tracta de qüestions relatives a la llengua”. Com no em va quedar cap dubte sobre el procediment a seguir, li vaig demanar carinyosament que em tornés a explicar la diferencia entre tant (amb “t”) i tan (sense “t”).

Pel que es veu, tant (amb “t”) és un adverbi en sí mateix, que indica quantitat o grau (“T’estimo tant…!”). Com veieu, darrere del tant (amb “t”) hi ha uns punts suspensius. Pot haver-hi qualsevol altra cosa, però no un adjectiu o un altre adverbi.

El tan (sense “t”), en canvi, és un adverbi que requereix estrictament precedir un adjectiu (“Era un home tan baixet que cada dia anava a la frontera perquè li diguessin Alto!), o un altre adverbi o locució adverbial (“M'ho fa tan malament, que prefereixo fer-m’ho jo sol…”). Perquè m’entenguin els freakys, és una cosa així com el que passa amb la fosforilació oxidativa: El NADH no pot cedir els electrons a la NADH deshidrogenasa del complex I si a l’altre extrem de la cadena de transport electrònic no hi ha una molècula d’oxigen preparada per rebre’ls. Són dues entitats independents, però inseparables.

Ara que no em sent l’amiga lingüista, us confessaré que prefereixo utilitzar aquesta última norma i jugar amb l’eliminació, que no pas intentar buscar-li el què a la primera. Mireu, sobre el paper tot és molt bonic, però quan t’enfrontes als capricis del Català (que en té un cabàs ple!), millor que et facis una assegurança lingüística, doncs mai saps on et pots fotre de cap. Per exemple, si volem utilitzar aquella bonica locució que denota freqüència, ens preguntarem si darrere del [tan] hi haurà un adjectiu o adverbi. La resposta és NO i escrivim, correctament, “de tant en tant”. I el mateix per “tant se me'n fot!”, o “jo crec tant que em trenco”. En canvi, quan tenim la intenció d’expressar fins a quin punt en tenim els genitals plens, i de passada deixar clar algun atribut del causant, direm “Hòstia! Com es pot ser tan inútil!”.

Bé, nois i noies, ja ho vieu: El Català és tan fàcil (o tan difícil) com la Bioquímica. Tot depèn de les ganes que tinguem d’aprendre’n i de les ganes que tinguin els que en saben d’ensenyar-nos-en (Ensenyar-nos-en? Ho he escrit bé? Putos pronoms febles!).

Parides habituals...

Jo continuo amb les meves parides habituals




Dues de les meves passions, Harry Potter i South Park juntes...

Semblava que no, però...

I quan va sortir el sol, després de quatre dies...

Així comencen els concerts d'Antònia Font aquesta temporada, i així faig jo aquesta crònica. Dissabte passat va haver-hi un nou concert, Badalona, un que no ens podíem perdre pel vincle que ens uneix a aquesta població, de caràcter laboral, aquest cop. Per una vegada, ens desplaçàvem al lloc del concert en metro, vam deixar el cotxe aparcadet, i ens vam fer els ecologistes per una estona. No vam poder escoltar música de camí, vam haver de caminar una bona estona, però carai, ens vam sentir sostenibles!

La cita era a la platja d'en Botifarreta. Un nom curiós per una platja, certament, però compte, a Badalona, quan diuen que el concert és a la platja, és que és a la platja, sobre la sorra, i aquí en teniu la prova:


Aquesta és la pila que vam fer amb les nostres sabates. Feia gràcia, però no era una bona notícia, ja que sobre la sorra no és massa fàcil ballar i saltar. He de reconèixer que la idea no em va agradar, i això juntament amb que semblava que el concert havia de durar només una hora, i que a més actuaven Facto Delafé, no augurava res de bo.

Però les coses van canviar. AF no tocaven a les 22h com pensàvem, abans va passar Facto, i això va permetre que alguns de nosaltrs sopéssim, perquè com sempre, aquests concerts i l'alimentació no van massa lligats. De tornada a la platja, el concert va començar com sempre, però en sentir les notes d'Amazones en sa Lluna (he dit Lluna??) vam començar a pensar que el concert seria dels bons. I no per la cançó en si, que per mi no té res, sinó perquè darrerament havia caigut del setlist, i això feia que pogués ser un concert llarg, amb totes les cançons que toquen. I així va ser, amb permís d'A Rússia, que no sabem què ha passat amb ella.

Mica en mica, l'escenari passava de ser tediós a convertir-se en un marc original i incomparable per un grandíssim concert, gran, tant gran, que en acabar vam equiparar perfectament amb Torroella. Hi havia molta gent, força incondicionals, i ells estàven força animats, ja que la resposta del públic era bona. Fins i tot es va donar un cas d'aquells graciosos, un grup del públic els va fer arribar una pancarta que ningú no entenia, i ells la sostenien perquè tothom la llegís, però ni ells ni nosaltres no vam saber què volien dir aquells galifardeus. Ah, i no ho oblidem, jo no ho vaig veure, però els companys em van dir que algú va llançar uns sostenidors a l'escenari, que en Pau va recollir. Jo només vaig sentir la frase d'incredulitat del cantant en veure-ho, encara que ara no em veig amb cor de reproduir-la, si algú la recorda que no dubti en deixar-la per aquí per la posteritat.

En definitiva, un concert magnífic que per més sorpresa, no va acabar amb el típic Viure Sense Tu, sinó que aquesta impresionant cançó (fantàstica pel final, em permetré dir) es va veure continuada sense pausa per un Patxanga totalment improvisat que es van treure de la màniga. En Pau no deia ni una frase a l'hora, però ens ho vam passar de conya, perquè un regal així no el tenim cada dia. Un concert que hauria estat genial del tot si no fos perquè alguns grups del públic anaven una mica més beguts del compte, i perquè ens faltaven els vietnamites. Això si, comptàvem amb la presència de dues noies inèdites que se'ns van apuntar a darrera hora, completant la cinquena que sol ser el número habitual entre nosaltres.

El meu primer curset

AAI, American Association of Immunologists, ha organitzat un curset d'immunologia a Minneapolis, al qual he tingut el plaer i la sort d'assistir. El curset s'acaba en 1 hora, cosa que per part està bé, però em sabrà greu. He pogut coneixer a gent de la Mayo que no coneixia i a algú de la Universitat de Minneapolis.

La veritat qu em pensava que les conferencies i els cursets només eren per anar de juerga i fer vacances una setmana però he après TANT durant aquesta setmana! He aprés la part d'immunologia amb la que no treballo i he aprés més de la immunologia que sí que faig servir. Les 2 setmanes abans del curset vaig treballar com un cabrón y les 2 que vé, más de lo mismo. Per tant, puc assegurar que a) s'aprén, b) nos són vacances i c) no es surt tant com em pensava.

Ara només falta dissenyar un plan per anar a la pròxima conferencia del AAI, a San Diego!

Una altra que ens deixa

La Berta és a punt de deixar-nos per tenir una vida millor. Abans de començar a rebre trucades de preocupació, deixar clar que la nostra doctora és a punt d'iniciar l'aventura americana, que esperem que li reportarà certa fama científica, i una mica més de poder econòmic. Sé que ella no ho explicarà, i per això me n'encarrego jo. Una més ens deixa, se'n va a un lloc on es prenen més seriosament la investigació (sigui amb la finalitat que sigui, no ho discutirem ara), però a part de poder-se dedicar a temes que li interessen molt, que se'n vagi cap allà també té truc, ja que allà l'espera amb els braços oberts el seu home, que li porta un parell de passos d'avantatge.

Tot ha sortit rodó, crec que no pot demanar més, i ara només falta que allà tot sigui tant genial com pinta mirant-ho des d'aquí. No ho dubto, i encara dubto menys que ella s'ho mereix. Sempre que faig comentaris així dic que la persona s'ho mereix, però no és una manera de parlar, és que dels que no s'ho mereixen senzillament no parlo. I d'ella no ho hagués pensat quan feia aquelles campanes a primer, però veient la seva trajectòria, no puc fer altra cosa que felicitar-la i mostrar els meus respectes.

Ahir la vam visitar a Taradell, i vam passar un gran dia al seu costat. Vam poder veure per fi el seu poble, retrobar els seus pares i jugar una estona amb la seva nebodeta (que mona que és!). També vam visitar Vic, teníem una gran guia amb nosaltres. Hem tingut sort de poder passar aquest dia allà, i espero que encara tindrem oportunitat de veure-la un cop més, tot i que està enfeinada amb els preparatius, però hauríem de fer un esforç. Després d'això, dos anys a USA. Suposo que hi haurà temps de veure'ns en les tornades que pugui fer per vacances, però el que és segur és que no ens podrem trobar sempre que voldrem. Berta, et desitjo molta sort, i espero que ens mantindràs informats de com et va en aquest país que ja saps que m'agrada tant...