dilluns, 20 de desembre del 2010

5 rellotges i cap a l'hora

8:07, ja he deixat el cotxe al taller i tinc temps més que de sobres per arribar fins l'estació (a 3 minuts) i agafar el tren de les 8:19. Entro a l'estació. Txari, no et deixis intimidar, encara que al rellotge de la pantalla siguin les 8:20 i el de paret marqui les 8:21, el tren encara no ha sortit. El meu marca les 8:13, encara tinc 6 minuts per esbrinar de quina via surt i demanar un horari. La via la sé perquè la senyora el davant de la cua ho pregunta (veig que no sóc l'unica que tinc dubtes...). És la 6. D'horaris no en tenen: "Encara no m'han arribat els nous". Vaja.

Vaig cap a la via 6, fent un esforç per no mirar el rellotge de fora perquè sé que marcarà les 8 i vit-i-pico i em farà patir pensant que el tren ja ha sortit... Són i quart (ho sé perquè el meu és el que va bé). Camino per l'andana 6 per anar al principi del tren. "Tinc temps" em repeteixo dins del meu cap. Puc arribar fins al primer comboi i després vaig per dins fins al davant de tot. "Pi, pi, pi, pi" senyal de que es tanquen les portes. Pujo. Sóc al segon comboi i dins del tren constato (per si no n'estava prou segura) que encara són i 17 i el tren no ha de sortir. Era una falsa alarma. Camino per dins del tren i decideixo arriscar-me a sortir per entrar al primer comboi. Agafo aire, surto ràpid i vaig fins a la darrera porta del primer comboi. Entro. Ja hi sóc. El rellotge de dins marca i 16. Somric. Ho volen fer expressament i no poden. Des de que he entrat a l'estació i fins que m'he assegut al tren, m'he topat amb 5 rellotges, tots 5 marcant hores diferents i cap a l'hora.

El tren acaba sortint a i 25 perquè el Catalunya Exprés (perdó, "el Mitja distància") de les 8:16 ha passat tard.

dimarts, 7 de desembre del 2010

La verdura

Ahir teníem un dubte sobre què era i què no era la verdura. He fet una cerca i m’agradaria compartir-la amb nosaltres.

La definició de l’enciclopèdia catala per la paraula verdura és:

Nom genèric de les hortalisses que hom conrea per aprofitar-ne les fulles i les tiges tendres (enciams, cols, espinacs, etc) o les inflorescències (bròquil, coliflor, carxofes, etc), i que es mengen cuites o també fresques en amanides.

Així, la verdura seria un subgrup dins les hortalisses i en algun lloc he trobat que es tractaria d’aquelles que són verdes (clar: VERDura). Així, la col no seria verdura.

I el tomàquet… què és?

dilluns, 22 de novembre del 2010

Encara hi ha possibilitats

Dedico aquest post a la Txaro, és un vídeo curtet que potser, amb una mica de sort, li permetrà emportar-se l'àlbum de Japó a Edinburgh.

divendres, 5 de novembre del 2010

Santification Party

Els del Matí i la mare que el va parir de Ràdio Flaixbac han fet un tall humorístic en honor a la visita del Papa d'aquest diumenge a Barcelona. Han emulat un anunci de discoteca típic del grup Flaix, sobretot de macrofestes com les de cap d'any o Sant Joan, mantenint l'accent del que sempre els fa, però posant-hi la lletra. La veritat és que m'ha fet molta gràcia, i és que es pot fer broma de tot. N'han fet fins i tot un vídeo i aquí us el poso, però el que fa més gràcia no són les imatges sinó el que diuen. Si coneixeu aquests típics anuncis de discoteca, potser el trobareu divertit com jo. A veure si rieu una estona.

dilluns, 1 de novembre del 2010

Divertimento

Amb un cap de setmana llarg, i massa temps per pensar, m'adono que serà molt difícil viure sense tu. Tants plans i tantes hores i al final no farem aquell viatge a una cala transparenta. Res d'aquest món no m'importa tant com el temps que vam compartir encara que ens destrossàvem mútuament ses vides. Ja no crec que es vere que t'he d'esperar, quin greu no haver compartit ses boires d'Escòcia amb tu. El que passa és que després de convertir-me en el rei de ses capavallades, jo encara t'enyor, ningú no és perfecte. M'agradaria sentir aquelles coses alegres als dematins, quan el meu natural és trist. M'agradaria compartir la posta de sol des d'un penya-segat i una pluja suau de pols estel·lar. I no cal parlar de mil cent cinquanta condons, oi? El meu vidre és entelat, el meu cel insuficient i sento aquella buidor de l'absència. Però al final sa tristesa se destil·la i s'evapora, i encara que jo volia fer un reggae d'aquesta vida, no podré dir adéu des d'allà dalt, hauré de tenir els peus a terra. Li falta una banda sonora en aquesta mirada d'oliva i de gel, ja et canviarà la manera de veure les coses. A mi aquesta mirada sovint m'ha deixat fet una puta braga, com per desaparèixer del tot, aproximadament per no existir. Com també altres coses, per exemple es teu llit de penombra i llençol. Encara que malgrat els mals moments, com dos asteroides que han desviat sa ruta, direm que ha estat fantàstic, i tot es quedarà només en es meu eclipsi total. Si al final, la vida és curta i tot passa com un tir de bala. Però hi ha coses que queden, ja mai podré tornar a escoltar igual Bamboo.

dijous, 28 d’octubre del 2010

Demà serà un altre dia

Tapes el flascó i mires el rellotge. Les nou. El poses en posició horitzontal i comptes: un, dos, tres, quatre... Diuen que deu vegades costat per costat és ideal perquè tot plegat quedi ben repartit. Avui, però, en seran només quatre. Obres l'incubador i hi deixes, amb cura, el fràgil ecosistema. Ja està. Aixeques la mà i, sense mirar, portes els dits cap al botó de la llum. L'apretes i el llum de la vitrina s'apaga. Amb la mateixa inconsciència, mous els dits cap al botó del flux. L'apretes i un soroll de motors trenca el silenci de la sala (merda...), indicant que no calia apagar el flux perquè en realitat ha estat apagat durant tota l'estona. És en aquest moment quan entens que el teu amic Xexu tenia raó, i que ja fa estona que és hora d'anar cap a casa. Au, l'últim, que tanqui la porta.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Higher ground

Un sopar al que assisteix molta gent, una quarantena llarga potser. Molts retrobaments amb les seves abraçades i petons. Sense haver assumit les absències, és com un dia de cada dia, però de nit i en un restaurant. Però alguns feia més que no hi eren. Entre tanta, tanta gent, mirades que es creuen i somriures que es dibuixen. Qui pot saber què hi ha rere aquestes mirades i somriures? Ningú, ningú no ho sap. Només aquestes dues persones. Distància i un punt de vergonya. Res estrany a ulls de la resta de convidats. Res estrany, per sort. Però molt d'amagat. Per sort.

I una petita reflexió en acabar. Per què han de ser només aquestes dues persones les que tenen històries per explicar? És possible que només en tinguin elles? No, no pot ser. Seria inversemblant. Hi ha tantes coses que no sabem. Hi ha tants somriures i tantes mirades que ningú sap interpretar... Però és millor quedar-se en la superfície. Ignorància és felicitat. Mentre no es passi de la superfície, tots contents.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Marato

El primer corredor de marato de la historia, va morir. Amb aquests pensaments em trobo a les 7.45 am a la linia de sortida de les Twin Cities Marathon. No les tinc totes. I aixo que soc una persona esportista: de petit feia hoquei patins 2 hores els dilluns, dimecres i divendres. Soc una persona relativament sana, tot i que sempre he tingut molts ai i uis, pero en sa en general.

Les 8. Comencem a correr i passen les fiques quilometriques (en milles, of course). Milla 1, i la Noemi que ens saluda i ens fa fotos. Milla 2, milla 3 sortim del centre del downtown i els edificis ja no ens fan ombra. Surt el solet. Mmm, escalfor. La Noemi ens fa mes fotos.

Les milles passen volant, 4, 5, 6, 7, 8. Veig a la Noemi i li dono el meu jersei. Porto un temps astronomic: d'acabar aixi, faria la cursa en 4 hores. I em trobo fort. Tanta fanfarria per una marato? Tal i com vaig, me la berenare en un tres i no res!

Les milles ja no passen tant de pressa. Veig un senyor amb un cartell que diu "Chuck Norris never run a marathon" i ric. Milles 9... la 10... buff aixo costa... la 11... joder que llarg que s'esta fent aixo... Caminare 1 minut per recuperar i continuo. Miro el rellotge, i el crono s'ha posat a zero... La tecnologia em falla un cop mes. Passo la marca de la 1/2 marato amb un temps de 1 hora 59 minuts. Estic sobre les prediccions mes optimistes, pero aixo costa un ou i part de l'altre. Ric un cop mes quan veig propaganda d'una serie que es diu "men of a certain age" que diu: welcome to the half point, the best is yet to come. Ja et cardaran, penso.

I comenca el declivi. Em comenco a sentir fluix. Em fan mal les cames. Paro per estirar, camino un rato, corro un rato... Pero no em recupero. Que faig, ho deixo? Em ve al cap la image de'n Guardiola i del PERSISTIREM. Jo vull el meu triplet tambe: doctorat, master i marato.

Passo la milla 16 (25 km). Mai he corregut mes de 25 km d'una tirada. Porto mes de tres hores corrent. Entro en territori desconegut.

Milles i mes milles... Fa molt que no veig a la Noemi. Veure-la m'animaria per continuar. I la veig a la milla 17. Em saluda. Que faig, plego? Va un rato mes. Encara que sigui caminant, pero acabare la marato. Camino un rato mes. Arribo a l'estacio d'habituallament, em tiro aigua al clatell a veure si em passa l'emboirament general. Probo de correr una mica mes. Es normal que em facin mal els colzes? I les dents? Potser es d'apretar la mandibula.

Arribem a una zona de pujades. Escusa per caminar. Em passa un doctor de la Mayo, al que jo havia passat a la milla 3. M'enganxo a ell. Som 3 de la Mayo, i portem petos taronjas on diu Mayo Clinic. Es veu que 3 persones fan massa critica, perque sento la gent que ens anima "Go Mayo, Go". Aixi arribem a la milla 21 crec, i hi ha una altra pujada. Ells van forts, jo necesito caminar. I els deixo. Camino un rato mes. Falten 5 milles (~10km). Son les 12, ja hauria d'haver acabat, pero encara em falta una hora mes si fa o no fa. Una hora!!

No puc mes. Literal. Porto gels de glucosa a la butxaca, pero els trobo tant asquerosos, que si me'n prenc un altre vomitare. Comenco a pensar en classes de bioquimica i el deju: el glicogen ja fa temps que l'he acabat, de que m'alimento ara? Accids Grassos, cossos cetonics? Lactic pur i dur?

Milla 22... passa una eternintat... milla 23. Un del public crida XAVI!! Es un company de classe del Master, que es posa a correr amb mi. Em diu: tu nomes busca un cul de noia maco i segueix en pilot automatic... Em deixa i queden 2-3 milles mes. Hi ha un DJ al jardi de casa seva posant musica house a tot drap. Aixo es un senyal, penso. I me'n dono conte que acabare la marato. Costi el que costi, l'acabare.

Corro una mica, camino, corro una mica mes. Milla 24, milla 25. Veig escrit a terra 1.5 miles to the finish line. Por mis pistolas, penso. VEIG el final. I torno a correr una mica mes. La cridoria de la gent es eixordidora. Llegeixo un cartell amb el temps. Diu 4 h 44 minuts 20 segons. Haig d'acabar en menys de 4h 45min. Veig a la Noemi. Saludo, miro al cel, aixeco els bracos i faig l'avionet. He acabat.

Estic desorientat, i vaig caminant endavant. M'emboliquen amb una manta, em donen un jersei, una medalla i una mica de caldo. I me'n comenco a donar conte que he acabat. Somric.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Antenatal appointment

Des de fa temps que teníem aquesta cita programada i l’esperàvem com un gran què. La cita era el dijous 23 de setembre a un complex esportiu que està una mica allunyat de casa. Jo havia de mirar en el google maps on realment quedava i sapiguer quin bus agafar, però com sempre he confiat amb els conductors del lothian, no li vaig dedicar massa atenció. La cita era a les 6pm però amb en GG vam quedar a les 5.15 a l’elephant house però aquesta vegada cap conductor sabia on era aquest lloc. El temps passava i vam agafar el primer bus que va venir amb la bona sort que era aquell el número correcte.

Vam arribar a Aisle leisure centre 3 minuts abans de l’hora i vam entrar corrents a la classe, però érem els segons, encara quedava gent per venir. La teacher, una fisioterapeuta, acabava de tornar de vacances del Canadà i explicava les seves anècdotes. La meva companya, embarassada de 6 mesos i amb una panxa enoooorme, era igual que la rúbia però el color de cabell era negre. Després van venir les altres 3, una de les quals i la que ens va sorpendre més, estava embarassada de 2 mesos (li direm srta. X)

No vam parlar ni de respiracions ni de posicions pel part ni res d’això, només d’exercicis i postures que ens aniria bé fer per tal de no patir en excés problemes d’esquena, o inflamor de les cames i de les mans, o bones postures per dormir. Aquesta la srta.X tenia tots els símptomes possibles que una dona embarassda podia tenir, TOTS. I això, personalment, em va sobtar bastant, pobreta. No sé si ho feia perquè realment es trobava malament o perquè volia captar l’atenció de la parella o de nosaltres mateixes i que al acabar la classe l’aplaudissim per tot el que estava passant.

Això va ser tot, vam tornar a casa, contents i vam sopar una home-made quish d’espàrrecs.

diumenge, 19 de setembre del 2010

Mos gastronomíem

Hi ha cançons que t'agraden molt encara que no saps per què. Hi ha cançons que penses que tenen una lletra curiosa i potser sense massa sentit, però que t'emocionen i les cantes amb ganes. Fins i tot hi ha cançons molt, molt importants que les has convertit en això per una frase, per alguna cosa que diuen. I llavors és quan escoltes millor la cançó en un altre moment de la vida, i el seu significat se't mostra de manera molt clara i de sobte saps què vol dir. I lluny de pensar que et farà mal ara que l'has entès, perquè havies estat equivocat, encara penses que la cançó és més bona. Perquè hi ha cançons que són molt bones, encara que nosaltres no sapiguem per què.

Mos estimàvem
mos destrossàvem mútuament ses vides
mos acabàvem
mos fèiem companyia
mos caducàvem
mos dedicàvem quasi sempre els dies
mos sexuàvem
mos gastronomíem.

dimecres, 8 de setembre del 2010

Tutorial Jean-Luc

Fa uns dies vaig veure aquest vídeo dels Amics de les Arts i em va fer gràcia, vaig pensar que us l'havia de posar. Però la veritat és que on el vaig trobar, en el blog de la banda, n'hi ha un munt i no paren de penjar-hi coses, i sembla que ho fan ells mateixos. La veritat és que mantenen la seva essència de proximitat i de bon rotllo entre ells que fa que arribi a tothom. Espero que això duri molt temps, a mi em fan riure molt. Us recomano el seu blog, està molt bé. I té l'avantatge que ells mateixos fan cròniques dels concerts que van fent, així que no les haurem de fer nosaltres! Ehem, quan anem a un concert?

divendres, 27 d’agost del 2010

Casualitat Murakami

Uf, que llarg se m'està fent aquest agost, no us ho podeu imaginar. A més, aquests darrers dies està fent una calor infernal, avui en sortir de la feina he notat com em cremava la pell, feia temps que no hi havia una temperatura així. El que deia, que incomprensiblement l'agost se m'està eternitzant, cada dia miro el dia que estem i penso com pot ser que encara no haguem canviat de mes. Sembla que sempre haguem viscut en aquest agost.

No, no era això del que volia parlar. Volia fer un post amb una petita anècdota que podria ser la segona part del que acabo de penjar al Bona nit. Avui dec tenir un dia molt perceptiu. Aquesta tarda estava llegint el llibre que tinc a les mans actualment, un de relats de Murakami. He arribat a un en que parla ell mateix, com a Haruki Murakami, per introduir la història, que diu que és adaptada de la realitat, explicada per un amic seu. És un relat que parla de les casualitats sorprenents que de vegades ens passen, em sembla que ho podríem relacionar molt amb les nostres llargues converses de percepció i esdeveniments paranormals i coses d'aquestes. El cas és que Murakami escriu d'una manera molt propera, sembla un paio molt sincer i que parla sense embuts. Explicava què pensa sobre aquestes casualitats, i en un moment m'ha vingut la idea al cap de que aquell discurs podria ser meu, que s'acosta molt a la meva manera de pensar. He pensat 'deu ser capricorn'.

Immediatament he deixat el llibre i he anat a la Viquipèdia. Haruki Murakami, 12 de gener del 1949. Efectivament, capricorn.

Probablement ja ho havia llegit algun altre cop, per això m'ha vingut aquest pensament. Però m'ha fet gràcia. Després d'altres percepcions estranyes del dia, i de llegir sobre casualitats vitals m'ha semblat una bona manera de tancar el tema.

dilluns, 16 d’agost del 2010

Ja tinc la meva viejuna!

De tots era coneguda la mítica viejuna del meu/nostre anterior allotjament. Si home, aquella vella amb veu de pito i tafanera com ella sola que vivia al pis de baix. Almenys no s'havia queixat mai, això sí, sabia el que passava a casa meva millor que jo.

Amb la meva política de passar totalment del veïnat (com de tanta altra gent), no conec a ningú a part dels que em trobo esporàdicament a l'ascensor, i és un hola i adéu i prou. Avui tornava de córrer una mica, tot suat i amb ganes d'arribar a casa. Esperant l'ascensor he vist que entrava per la porta un avi amb el seu gosset, que m'he trobat més d'un cop (i que oblido cada cop que me n'acomiado). M'he dit a mi mateix que seria un bon samarità i que esperaria a entrar amb ell a l'ascensor. Però ja des de la porta ha començat una conversa que m'hagués impedit fugir ni que hagués volgut (que en realitat volia). Ell té parlar andalús, però la reproduiré en català per simplificar les coses:

- Has estat de vacances, oi?
- ...sííí... uns dies...
- Ja em semblava...
- Aha...
- Que has tornat ara, no?
- ...mmm... sí... divendres vaig tornar...
- Ja, és que he vist roba estesa.
- ...sííí... ja estava aquí al cap de setmana.
- Ah. I els gats?
- Me'ls han vingut a cuidar (no anava a explicar-li la història del pobre Bamboo...)
- Ah, te'ls han vingut a cuidar.

I ja ha baixat de l'ascensor. Perquè resulta que aquest home i el seu gosset viuen al primer pis. I en viure jo al cinquè, doncs pensaries que no sap ni de la meva existència. Però mira l'avi, com s'espavila! Ja veig que aquí hi ha safareig com a tot arreu.

dimarts, 10 d’agost del 2010

El cel i l'infern

En una cafeteria de Göteborg vam trobar una pissarra amb aquest text escrit. Em va fer molta gràcia i de seguida em van venir ganes de compartir-lo amb vosaltres. Per sort, no mencionen ningú de la península, ni tampoc es mencionen a ells. Curiós.


divendres, 30 de juliol del 2010

Una reflexió



Qui és dèbil amb els forts i fort amb els dèbils no es mereix governar. Un bon governant és aquell que protegeix als desvalguts i defensa a la societat de qui li vol fer mal.

dijous, 29 de juliol del 2010

Estrena 3D

Avui he tingut la meva primera experiència al cinema en 3D de nova generació. En concret he vist Shrek 4. Tant sentir-ne parlar, he de dir que la pel·lícula es podia veure en les 2D de tota la vida i no passaria res. No puc jutjar en altres produccions, però en aquesta trobo que tampoc no estava massa aprofitat. Sí que tens sensació de profunditat, però com que et sembla innecessària, tampoc no li acabes de trobar el què. Ara que, el pitjor és el preu que pagues per pensar que no n'hi havia per tant. Per sort, les ulleres que et donen, que ja no són tan cutres com les d'abans, te les pots quedar i reutilitzar.

I pel que fa a la pel·lícula, doncs bé, en la línia Shrek de sempre, té punts, però li he trobat a faltar una mica del gamberrisme que solia tenir, i per contra li sobren escenes ensucrades. Ara, el personatge de Rumpelstiltskin és brutal! No m'ha desagradat, però és clar, és que com la primera de la saga, no s'ha fet mai res!

dimarts, 13 de juliol del 2010

Cansat

Aquest post ha estat escrit sense anim d'ofendre ni als uns ni als altres, tingueu-ho present mentre el llegiu:

Aquesta setmana ha estat difícil, molt difícil. Nomes me n'alegro que s'hagi acabat, que no hi hagi mes futbol, i que la gent ja comenci a no felicitar-me pel carrer per els triomfs de la mal anomenada Roja. Aixo de Roja es una maniobra de màrqueting perquè entri mes be la Seleccion Espanyola.

Un cop mes calmar, he començat a fer reflexions, que van de la mes radical a la mes ingènua. En aquests temps de tanta crispació, potser fa falta que tots (TOTS) reflexionem sobre l'origen dels nostres problemes.

I pensava: tal i com va començar tot, es impossible que acabes be. Si premem 1977-8 com l'inici de l'Espanya moderna, nosaltres ens vam afegir a Espanya com una Comunitat Autònoma. Potser nosaltres li vam donar mes importància a lo de Autònoma i ells a lo de Comunidad.

No puc parlar per els Espanyols, però em fa que els Catalans no hem volgut mai ser Espanyols i prou (com ho seria un de Leon, Caceres o Sevilla). Nosaltres érem els del "si, però…". Igualment, ells no han volgut que nosaltres fóssim espanyols i alguna cosa mes. Nosaltres si haviem de ser Espanyols, ho seriem amb condicions, i ells sobretot volien que fossim diferents Espanyols i prou. No volien que fóssim alguna cosa mes que Espanyols, no volien que fossim diferents.

Com a Català, em sent part d'un matrimoni desigual, masclista dels que crec que no en queden, on l'home diu i la dona calla, i fa. No ens han preguntat allò de "vens aquí lliure, per pròpia voluntat?". En ple segle XXI, si hem de ser un matrimoni que sigui una associació entre dos individus iguals, on l'un cuidi a l'altre i no el maltracti ni física ni psicològicament. I que cap dels dos digui pestes quan l'altre no hi es. Si fos aixi, hauríem fet un pas molt important cap a la normalització de l'Estat. Nosaltres renunciaríem a un Estat Català Independent i ells renunciarien a la homogeneïtzació d'Espanya. Probablement hi sortiríem tots dos guanyat. Potser es una quimera. A mi, em costaria molt (MOLT) renunciar a un Estat propi Català i suposo que a ells els hi costaria molt (MOLT) acceptar una Espanya plurinacional.

Ser català cansa molt. Sempre haver de justificar la teva existència davant d'intransigents. Veig el gol d'Iniesta i no me'n puc alegrar d'enfadat que estic amb lo de l'Estatut (calia dir 12 vegades allò de que "solo hay una Nacion y es la Espanyola") i crec que tinc motius d'alegria. Concretament 6 sobre 11 motius d'alegria (Capdevila, Puyol, Pique, Xavi, Busquets i Cesc*), o 7 sobre 11 (Puyol, Pique, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro i Villa) o la Masia o el nostre estil de jugar i de guanyar.

Alguna idea?


*Com pot ser que sàpiguen dir Schweinsteiger però no Cesc (tornem-hi amb Sex). Tal i com cèlebrement va dir en Carot-Rovira: Yo me llamo Josep Lluis!!

dilluns, 5 de juliol del 2010

És el que hi ha

En èpoques convulses, en les que uns clamen per la llibertat però la majoria no se la creuen, en les que els mateixos de sempre ens posen inconvenients per sentir-nos catalans, que els nostres propis polítics ens fan perdre les ganes de tot... a mi m'ha donat per la música. Però no qualsevol música. Avui se m'han creuat velles cançons de Lax 'n' Busto que m'han portat molts records. Records de quan eren actuals, de l'edat que tenia, del sentiment catalanista que tenia ja, a aquella tendra edat. Tot era diferent. Era inconscient. Vivia en un oasi perdut enmig d'un desert on tot era bonic. Ara visc en el desert, no sé on para l'oasi. Us deixo una cançó perduda d'un dels primers de Lax que m'encanta, amb la lletra que trobo fantàstica.


És veritat que el sol s´ofega
i també és cert que tu no ets jo.
Mira les aus, volen amb presses,
l´horitzó és vermell i fosc.
Mira el rellotge que discret es mou
igual que es fon el teu cigar,
tira´t enrere i imagina
com passa el temps pel teu costat.
Observa l'aire, no es pot veure,
tampoc sentir el soroll del gat,
¿per què la terra dóna voltes
i l´home es pot suggestionar?
Jo vull respondre´t les preguntes
però no em senyalis, que em vegi tothom,
els dubte mai seran per mi
un pati on respiri el món.
És el que hi ha !!!

¿És que tu pots encendre l´aigua
i aixecar morts de terra?, o ¿és que pots
viure en pau sempre que vulguis
i parlar sense saber el que dius,
diferenciar entre el bé i el mal,
obrir una porta sense clau,
comunicar-te amb un insecte o un peix,
llegir un llibre tot en blanc?  
¿És que és la droga un ésser bell?
o ¿és que la música està viva?
Tu veus que el món s´està acabant,
però no hi pots fer res i segueixes caminant.
 
¿Per què existeix l´enveja i l´orgull?,
¿no és igual l´un que l´altre?
saps que l´home té el seu propi instint,
té la ràbia que li surt de dins.
No vull pensar en el que fan
ni en el què deixen de fer.
Serà millor que oblidis el sistema
i viu com ho tinguis tu pel davant.
Rebota la ignorància de l´estrany,
no pensis per què això i per què jo,
crida quan vulguis i canta
quan creguis que pots cantar, uoh - oh.


I de postres, una altra d'aquella època que també m'agrada molt. Són molt grans els Lax.

dissabte, 26 de juny del 2010

20 km!

Escric això aquí perquè almenys en Gerhart sabrà apreciar l'esforç realitzat. Avui he sortit a córrer com miro de fer tots els caps de setmana, i sempre que puc entre setmana. Sabia el camí que volia agafar (ja em conec tots els pobles de la contrada), però no on arribaria, però he anat fent i em trobava bé. En un moment determinat he decidit l'objectiu, i tot i que ho veia ambiciós, sobretot per la tornada, m'he esforçat en complir-lo. He arribat fins el Parc Científic, moment en que he donat la volta i he fet exactament el mateix camí de tornada. Segons l'Institut Cartogràfic de Catalunya de la porta de casa a la del Parc hi ha només 10 km (jo pensava que serien més), però això vol dir que en fer el camí d'anada i tornada he fet 20 km, i em sembla una xifra prou considerable. He invertit un temps aproximat de dues hores i quinze minuts, no és un gran ritme, però cal pensar que no he fet cap tipus de preparació, a banda de les vegades que surto a córrer. Ni tant sols portava unes tristes monedes per tornar a casa en transport si calia. Però no ha calgut. L'últim tram ha estat difícil, sobretot perquè queia un sol de justícia, i feia molta calor. Però ho he aconseguit, i estic molt content. Segueixo dient que no trobo plaer a córrer, ho faig per esport, no per gust. Però marcar-me objectius i complir-los m'agrada, encara que siguin de sorpresa, com avui. Penso que en puc estar orgullós.

Això sí, ara estic trinxat. Cosa que no m'impedeix marxar cap el concert dels Amics de les Arts... 

dilluns, 14 de juny del 2010

Iceland rules!

Si no ho heu fet ja, s'ha de començar a pensar en les vacances. Em sembla que tots teniu destinacions ja, les podríeu compartir aquí. Per ara, jo us vull deixar un vídeo promocional d'Islàndia que a mi m'ha convençut i m'ha renovat les ganes d'anar-hi, que per altra banda, mai no havia perdut. Sé que a vosaltres tampoc no cal que us convencin de res, però per si no ho veieu clar, mireu el vídeo i després em dieu. Un país tan feliç s'ha de visitar, no? Ara que, no parlen dels suïcidis ni de que nou mesos l'any no es pot ni sortir de casa del fred que fot. Però són simples anècdotes, ja veureu.

Inspired by Iceland Video from Inspired By Iceland on Vimeo.

divendres, 11 de juny del 2010

Era mitjanit a Bhopal

Així és com Dominique Lapierre va titular el seu relat particular d'una tragèdia que ara fa vint-i-cinc anys va castigar la població de Bhopal, al centre de l'Índia. La matinada d'aquell 3 de desembre de 1984, la planta de la filial índia de Carbide es va cobrar la seva particular venjança per les retallades en seguretat durant la construcció de la fàbrica, permetent la fuita de més de quaranta tones d'isocianat de metil. Incolor, pràcticament inodor i prou tòxic com perquè a Europa se n'hagués prohibit l'emmagatzematge en quantitats superiors a dos-cents litres, el gas es va escampar per la regió aniquilant de forma silenciosa a qualsevol que gosés respirar. Tres mil persones abans de la sortida del sol i unes altres vint-i-dues mil al llarg dels següents dies. Cap ajut mèdic, cap evacuació i, per descomptat, cap assumpció de responsabilitats per part de l'empresa Carbide. Podríeu multiplicar per sis els morts en l'accident de Txernòbil i encara us quedaríeu curts.

Vint-i-cinc anys més tard d'aquell enèsim retrocés en l'evolució de l'ésser humà, les víctimes supervivents de l'accident han estat ofrenades amb la primera sentència judicial sobre l'accident: Multes de 8.900€ i penes de fins a dos anys de presó; poc menys del que pagaríem per piratejar un parell de discs del Ramoncín. El cas més dramàtic en el repartiment de culpes, però, és el de l'aleshores president de la companyia, que continua desaparegut i que segurament avui no sentirà ni el càstig del remordiment quan els diaris li recordin les conseqüències d'aquella decisió en que acceptava que que la planta fos "tan segura com una fàbrica de xocolatines".


dimarts, 8 de juny del 2010

El vent i el temps

Ahir a l’Ofici de viure van fer dues metàfores que em van semblar molt encertades per descriure què és el maneig de les emocions i com tractar l’estat d’ànim d’un mateix.

Us heu d’imaginar que nosaltres som un vaixell de vela i les emocions són el vent. Nosaltres no podem controlar el vent, però sí que podem controlar la vela i aprofitar les emocions per anar cap on volem.

En el cas de l’estat d’ànim, ens hem d’imaginar que tenim vacances i volem anar a la platja, per tant, anem a una zona de costa. Quan estem allà, però, no fa sol. Plou. Plou i no podem anar a la platja. No ens estarem a l’apartament compadint-nos per no poder anar a la platja. Acceptarem que amb el temps que fa (l’estat d’ànim que tenim) no hi podem anar, i buscarem una altra activitat per entretenir-nos i aprofitar els dies de vacances.

En tots dos casos és vital saber veure cap on bufa el vent i quin temps fa. Si no som capaços de veure aquestes coses (i.e. ser conscient de les emocions i de l’estat d’ànim) ens serà més difícil aplicar les metàfores.

Què us sembla, tot plegat?

dissabte, 29 de maig del 2010

Com uns senyors

Ahir a la nit era l'aniversari del local al que sempre solem anar els caps de setmana, del qual ja us he parlat. Van regalar samarretes, sortejaven nits d'hotel, hi havia molt bon ambient. Ja són 16 anys, i jo hi anava pràcticament des de l'inici. Però ahir van preparar una altra sorpreseta pels clients també. Si ho volies, podies apuntar-te a fer una volta en limusina, una gran limusina blanca que jo havia vist molts cops pel poble. I nosaltres ens hi vam apuntar, i tant! Com uns senyors vam pujar al trasto aquell que ens va portar a fer un tour pel poble, tot i que no vam estar massa atents de per on passàvem. Va ser una cosa curiosa i que no es té massa oportunitats de fer. Tampoc és que fos res de l'altre món, però caram, et sents important! En tornar a davant del local hi havia gent esperant per la següent volta, i uns quants més que ens van aplaudir i tot. Va ser curiós, si més no, una experiència nova per divendres a la nit, que va generar infinitat de bromes. Potser ens hi podríem acostumar, no?

dissabte, 22 de maig del 2010

Els amics de les arts, concert 1

Amb una mica de retard, faig la crònica anunciada del primer concert dels Amics de les Arts de la Comunitat. Un concert que personalment em va arribar en molt mal moment, però que em va servir per passar una bona estona i no pensar en el pobre Bamboo. Recuperàvem les nostres trobades de les quals tenim molts records de tants i tants concerts d'Antònia Font. Aquest cop no ens va caldre anar massa lluny perquè el concert era a Barcelona, a la sala Apolo 2, el divendres 14 de maig. Vam quedar per menjar alguna cosa abans del concert, i deixar passar grups del festival que no ens interessaven massa. La Txaro causava baixa. La grip, o l'al·lèrgia, o ves a saber què la van deixar KO. I mira que la vaig convèncer de venir, ho va intentar, però la raó es va imposar, i al final no hi va poder ser. Esperem arreglar això aviat.

Després d'esperar una estona i prendre posicions, va començar el concert i de seguida vam veure que estaria molt bé. El grup no té encara massa cançons, però les que tenen les feien molt bé, amb algunes modificacions respecte al que es pot sentir als discs. I no només això, van saber captivar el públic amb la seva simpatia i la seva frescor a l'hora de fer comentaris i les introduccions d'algunes cançons. Com que només hem anat a un concert és d'hora per saber quanta improvisació hi havia allà, i quantes bromes preparades i enllaunades. Ja veurem. Però la primera experiència va ser molt positiva. Jo, personalment, vaig riure força amb ells, i vaig gaudir de les cançons.


I de les cançons, doncs que no es pot dir que triessin bé el repertori, és que no hi havia un altre per triar! Es van estalviar les més lentetes del nou disc, que no dubto que també es poden intercalar en altres concerts, però aquest dia calia fotre canya. El concert creixia perquè van guardar-se les millors pel final, i en el bis ens van sorprendre a tots amb una magnífica 'Exercici seixanta' que em vull aprendre des de ja. Així que només puc dir que vaig gaudir d'un bon concert i em van quedar ganes de repetir. Quan anem a veure un concert d'ells només? Aviat, segur que molt aviat. Encara que hi hagi pluges torrencials, eh Rach?

dimecres, 5 de maig del 2010

Ràdio ben feta

No poso en dubte la gran capacitat informativa i de debat que tenen els matins de Catalunya Ràdio, ni que us agradés tant El món a Rac1, tot i que suposo que ara ja no. Ja vaig dir que jo optava per una mena de despertadors més desenfadats, segueixo amb El matí i la mare que el va parir de Flaixbac i l'altre dia vaig sentir una cosa que em va fer pensar en explicar-ho aquí. Perquè veieu una mostra del que és ràdio ben feta, hehehe. El presentador, en Carles Pérez, comentava que durant el cap de setmana s'havia enamorat d'una noia que seia al seu costat al cinema. Com que no la va conèixer llavors, i no en sabia res, només el nom perquè li havia sentit a la seva amiga, es va servir de la seva posició i del micròfon de Flaixbac per fer una crida, donant una mica la descripció de la noia, el nom, la pel·lícula que miraven, l'hora, el lloc... vaja, que si la noia l'escoltava, que truqués. Estem parlant del conductor del programa, eh? Amb dos collons. I no és maco això?

dimecres, 21 d’abril del 2010

De funàmbuls i tallats de cabells

Pots estar anys anant a la mateixa perruqueria, però quan de debò coneixes a la teva perruquera és quan et fas un canvi d’estil. Mentre em tallava quasi un pam de melena que ella mateixa ha anat modelant al llarg de dos anys*, em parlava i m’explicava mil coses. Estava nerviosa... – em quedarà bé? – i potser per això em parlava. Per tranquil·litzar-me. De totes maneres, us diré que el nerviosisme que es passa quan et tallen els cabells és relatiu. És com un funàmbul caminant amb una xarxa de protecció, perquè saps que si no t’agrada sempre pots tornar a deixar-te’l créixer. L’únic desastre que mai he fet va ser als 13 anys, quan vaig decidir tallar-me el serrell. Mai, repeteixo, MAI ho feu amb els cabells molls!!


*Xexu: em sap greu...



dimecres, 14 d’abril del 2010

Conjugació de saber

Ja sé que darrerament estem molt enfeinats, la vida ens absorbeix. Ja sé que he estat una mica desconnectat, i no sé si prou a l'aguait del que està passant, us està passant, ens està passant. Ja sé que sabeu que hi sóc i sé que sabeu que sé que vosaltres també. I ja sé que la vida passa i que es perden moments i oportunitats. Però tot i saber totes aquestes coses, vull que vosaltres sapigueu que esteu sempre en el meu cap i que mai m'oblido de vosaltres, que, al contrari, penso en vosaltres molt sovint, més del que creieu. AF ha tornat, i ahir vaig saber que necessito amb molta urgència, però molta, anar a un concert seu. Escoltant cançonetes i cantant-les davant de la finestra em veia a mi, però pensava en vosaltres. Em cal un concert amb vosaltres. Milers d'imatges. Milers de records. I en vull més, vull sumar, vull acumular, vull col·leccionar moltes més estones amb vosaltres. I jo faré un martini bianco. Vull que sapigueu també que vos estim amb total desmesura.

Què mires?

dilluns, 12 d’abril del 2010

Bioquímic honoris causa

Avui he llegit una entrevista a en Joanmi a l'Avui i m'ha agradat molt. La copio perquè crec que ens donarà molt tema. Aquest tio és un CRAC i es mereix ser bioquímic! Creieu que podríem entabanar a la UB perquè li donessin un títol honoris causa?

Arbre que mira fanal. Fanal que mira façana. Façana que mira rellotge. Rellotge que mira campana. Campana que mira Bibiana. Bibiana que mira Joan Miquel. Joan Miquel que despista mirada. A les cançons del Joanmi les coses es miren. Però en una entrevista, ell desvia contínuament la mirada. Amb prou feines em mira, però en canvi diu que ha xerrat més avui que en els últims dos anys de la seva vida.

UN MÓN HORRIBLE. Curiós, és tímid, però li agrada disfressar-se. De Blancaneu, d'astronauta, de submarinista, de karateka. És algun tipus de teràpia de xoc això? És un mecanisme de defensa, una tàctica per superar la timidesa. M'ha costat, però estic aprenent a viure en societat sense que això m'afecti. Difícil? Sí, perquè a mi em fa por tot. A mi em fa por el món: és un món horrible i vivim en una guerra ininterrompuda. Tothom està molt desesperat. Jo també.

WA YEAH! Les lletres de les teves cançons estan plenes de marcianets, asteroides, maquinetes, piruletes i robots. Fas música per a nens adults? Crec que no. Jo faig música per a tots els públics, música fàcil d'entendre, jo vaig a lo fàcil. I fer música fàcil és molt difícil? Sí. És molt més complicat fer una cosa senzilla que una cosa complexa. Per cert, corre el rumor que Antònia Font se separa, veritat? No, mentida. El sentit de l'humor és la teva gran arma? L'humor és un mecanisme mental obligat: a mi el sentit de l'humor em fa gràcia.

MISTERIS I AMORS. El Joan Miquel fa el que vol, i sempre li surt bé. I escriu llibres però no en llegeix. El misteri de l'amor és el títol de la seva primera novel·la. Has resolt l'enigma? Sí. Els humans ens hem de reproduir, però com que per desgràcia els éssers humans tenim intel·ligència, en lloc de relacionar-nos sexulament de forma pràctica com els lleons i les flors, ens hem hagut d'inventar això de l'amor -que és una complicació extraordinària i pura farsa-. T'has enamorat molt, tu? No. Jo tinc una parella, amb ella he complert la meva etapa reproductiva i ja no tinc cap necessitat d'escampar la meva genètica pel món.

SEXE I SEDUCCIÓ. Has estimat més o t'han estimat més? He estimat poquet. Sóc un individu solitari. Estimar va en detriment de la meva feina: com més sol estic, millor em va tot. Hi ha una cosa que em fa molt feliç: i és que la feina em vagi bé. I perquè em surti bé, necessito estar molt temps sol. I com es compgina això amb la família? Tenint una família que ho entengui. Amb què et quedes, amb el sexe o la seducció? El sexe és una activitat biològica, la seducció una activitat social, per tant em quedo amb el sexe. La seducció no té cap interès.

ESTRELLES I ROCK. El Joan Miquel és més antiheroi que sex symbol i pateix més que disfruta damunt l'escenari. Ets l'antítesi de l'estrella de rock? No hi ha res mes patètic que una estrella de rock, aquest xou de jupa de cuir i pose damunt l'escencari és deplorable. Posats a estripar, caga't amb alguna altra cosa: el futbol és una merda absoluta, representa tot el contrari del que per a mi significa la civilització. El trobo primitiu, una cosa horrorosa.

MÉS O MENYS: Què ets més, inconformista o irònic? Sóc molt inconformista i massa irònic. La ironia és impertinent, no m'agrada. Ho estic intentant deixar. Desconcertant o dispers? La meva dispersió a vegades es concentra: no pienses que estoy triste si no me ves sonreir, es simplemente despiste. Caradura o narcisita? Sóc totalment bipolar: hi ha dies que em penso que sóc el millor artista del món i dies que em veig com un absolut desastre. L'autocrítica és una cosa que s'ha de cultivar. I una mala crítica, et pot ensorrar? Fa que sí amb el cap, per un moment em mira i automàticament torna a posar la mirada a l'infint.

dimarts, 30 de març del 2010

Als actuals fills i filles i pels futurs pares i mares

Avui al matí he estat escoltant un “Ofici de viure” dedicat als fills. Es titulava “No hi ha pares perfectes”, però el títol del podcast era “Matar al pare”. Aquest programa m’ha vingut “al pelo” perquè just fa uns dies pensava que és inevitable que en algun moment del seu creixement els fills “t’odiïn” i que si mai tinc fills he d’estar a punt per aquest moment. Tinc fins i tot la necessitat d’alertar als meus amics i amigues d’això, encara que tinc la certesa que molts ja ho saben. Hem d’estar a punt per patir i plorar, per percebre que el nostre fill/a no ens estima i per veure com creuen que els pares dels seus amics són millors, a rebre la crítica per part seva. I això serà bo, perquè voldrà dir que s’ha desenvolupat el seu sentit crític (innocent, i/però crític). Crec que és important que ens en fem a la idea, i a través d’aquesta consciencia, deixem també espai a la nostra relació amb els nostres pares.

Matar al pare i a la mare és una metàfora budista (segons he entès) que no vol dir res més que fer-los baixar d'aquest pedestal de perfecció i exigència, entendre que són persones, com tu i com jo, que en el seu moment ens han criat com millor han sabut (i d’això no en tingueu cap dubte). Agraïm el que ens han donat (que és el cos) però utilitzem el que és nostre (l’esperit).


divendres, 26 de març del 2010

Els conillets suïcides

Coneixeu un tal Andy Riley? És un dibuixant de còmics que ha tingut l'habilitat de fer catxondo allò que podria ser macabre. Si us deixeu caure per casa i teniu necessitat d'anar al lavabo, feu un cop d'ull al revister i hi trobareu un del seus llibres: The book of bunny suicides (El llibre dels conillets suïcides), un compendi de dibuixos que mostren enginyoses i hilarants formes a les que que pot recórrer un conill per suïcidar-se. No us espanteu, no m'he tornat boig, gore ni res d'això. Perquè veieu per on van els trets, us mostro un dels dibuixos que pertany al segon volum del llibre, i que m'ha fet pensar en vosaltres. I és que s'ha de ser realment suïcida per tirar pebre a l'ull de Sauron...!




dissabte, 13 de març del 2010

Born of Hope

La veritat és que fa no res que m'he posat a fer un cop d'ull al web d'El País per a veure què està passant pel món, i m'he quedat de pedra quan he vist el següent titular:
"La hermandad amateur del anillo. Más de un millón de internautas han visto "Born of hope", rodada con 28000 € por aficionados a la trilogía".
O sigui, que hi ha uns freakys del Senyor dels Anells que han estat fent una película amb baix pressupost, im-pressionant! Evidentment no es pot comparar amb tot el pressupost de les obres de Peter Jackson, però li he donat un cop d'ull i no fa gens de mala pinta, la veritat és que s'ho han currat moltíssim en realitat. La història és una precuela anomenada "Born of Hope", i és la història d'Arathorn, pare d'Aragorn, casi ná!
Així que nanos ja sabeu, tenim més material de moment, en espera de properes maratons i d'El Hobbit! Us deixo els links de l'article d'El País (http://www.elpais.com/articulo/Tendencias/hermandad/amateur/anillo/elpepitdc/20100313elpepitdc_1/Tes) i del web de la película (http://www.bornofhope.com).
A veure què us sembla, la Comunitat ens espera!!

diumenge, 7 de març del 2010

Anna Roig i l'Ombre de ton chien

Com ja anem fent de tant en tant, avui m'agradaria presentar-vos un nou valor de la música en català. Com es nota que ens manca AF, que hem de buscar substituts! Avui: Anna Roig i l'Ombre de ton chien. El vídeo que us ensenyo està corrent força per la catosfera. Us deixo també l'enllaç al seu MySpace perquè en sentiu altres. Jo ho he fet i sona força bé. La barreja de cançons en català i en francès, quan no empra les dues llengües en la mateixa cançó, és molt interessant. Sembla que es dediquen a fer versions de cançons antigues, però amb un toc molt personal i fresc. Cançons petites, senzilles, íntimes. Però és que ja tenim una edat. Ja em direu si us agrada. I compte, que la tornada de la cançó bandera Je t'aime s'enganxa!


dimecres, 3 de març del 2010

Renovació del DNI 2 i intent de passaport

Ja tinc el DNI amb l'adreça que pertoca. BIEEEEN!!! Veient el que em va comentar la Berta, vaig pensar que estaria bé insistir perquè em renovessin el passaport, malgrat faltar 5 mesos perquè caduqui. ERROR! Se m'han tirat a la jugular. "Ya le dije" (m'ha atès el mateix senyor, molt amable) "que la renovación tiene que hacerse dentro de los tres meses antes de la fecha de caducidad y que para hacerlo antes necesitamos un certificado de la agencia de viajes". Ens hem enfrascat en el certificat aquest, en que un bitllet electrònic valia, que ho havien de tenir per si venia una inspecció, que si aquest senyor per anar al notari també s'ha de demanar festa i fins i tot ha aparegut la frase "es que el ordenador no nos deja hacerlo" (com odio aquesta excusa!!). "És igual" li he acabat dient "si he de tornar a venir un altre cop, ja m'és igual, però no crec que això sigui facilitar la vida als altres".

Em sembla, però, que jo sóc molt punky, perquè sempre m'ha costat fer aquests tràmits. Crec que no m'organitzo massa bé.

Gràcies pels vostres consells!!

dilluns, 1 de març del 2010

Renovació del DNI

Avui m'he anat a fer el DNI de nou, perquè me l'havien robat. M'han atès molt bé, d'això no em puc queixar, però ha estat tot molt surrealista i us ho vull explicar. Primer, no he pogut canviar l'adreça perquè no poden fer un duplicat per robatori i canviar l'adreça alhora (?), per a fer aquesta gestió hi hauré de tornar el dimecres vinent. Segon, el DNI que m'han fet caduca l'agost d'aquest any (?), perquè és un duplicat i agafa tota la informació del DNI anterior.

Vosaltres creieu que és normal?

Per altra banda, he volgut aprofitar per renovar-me el passaport (ja que caduca a l'agost i segurament el necessitaré): "Si te lo renuevo ahora, seguirá caducando en agosto. Tienes que venir tres meses antes de que caduque para que te lo pueda hacer con la fecha nueva". Chapeau. Li he comentat que la majoria de paisos demanen el passaport amb un mínim de 6 mesos de vigència, que si m'ho podia... "Si tienes que viajar, vienes con el billete de avión y te lo hacemos, no hay ningún problema". Ja, i no m'ho podria fer ara, que sé que hauré de viatjar, però que encara no tinc el bitllet d'avió? Doncs no, has de tornar al maig.

O sigui, que he de tornar el dimecres i un dia del maig. He de tornar a Granollers, deixar el cotxe en un pàrking (€€) i arribar més tard a treballar. I això, tenint el DNI més super-sònic d'Europa!

Ostres, per a mi fer aquestes coses sempre ha estat molt traumàtic... una de les coses bones d'haver fet 30 anys és que ara la renovació serà cada 10 anys!

dissabte, 27 de febrer del 2010

Manel a Glasgow

El Facebook és el que té, t'enteres de tot. Així va ser com vam descobrir que els Manel feien una ruta pel Regne Unit: Manchester, Glasgow i Londres. El concert va ser el divendres 19 de febrer a una sala petita però acollidora (estil Apolo) anomenada Classic Grand. La cita era a les 7.30 pm però no van començar fins a les 8 en punt. Mentres tant, vam seure en un còrner de la sala per "observar" l'ambient, mescla de catalans i escocesos, uns tapats amb gorros i bufandes i altres amb faldilles curtes i amb tirants, sense mitges i amb talons de vertigen... tot i que aquell dia feia un fred de collons! (però això donaria tema per un altre post, sobre costums i maneres de vestir a Glasgow, Edinburgh i Escòcia en general).
Un cop plantats a l'escenari, el cantant amb la petita guitarreta ens va fotre un rotllo de com van passar la tarda a un cafè Costa menjant un muffins de blackberries i que allà se´ls va acudir una cançó... i així va començar el concert. No ens recordem de l'ordre de les cançons, però si que recordem que no van cantar totes les del àlbum, i en canvi sí que van incloure la versió de Common people de Pulp (que va causar furor entre l'audència i per nosaltres seria l'estrella del concert) i La Tortura de Shakira.
Durant tot el concert van haver-hi problemes acústics i per això la veu dels cantants estava ofegada en moltes cançons. Tot i això, els fans incondicionals de primera fila no van parar de ballar i saltar entonant totes les cançons, i nosaltres també vam gaudir escoltant cançons conegudes en català. Va ser com un parèntesi en què semblava que estiguéssim en alguna sala d'algun indret de Catalunya.
Finalment, després d'una horeta (incloent un parell de bisos) es va donar per finiquitat el concert. Tothom els aclamava (sobretot els super-fans), però nosaltres, que som guais, cridàvem Antònia Font! i En s'estiu! Així que, a falta de concerts d'Antònia Font, aquí tenim aquesta crònica d'un concert de Manel, que no va ser genial però si que ens va deixar un bon gust de boca.

dimarts, 16 de febrer del 2010

Los nadies

Així és com anomena Eduardo Galeno a "El libro de los abrazos" aquelles persones quina trascendència a la vida està condemnada a no existir:

Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

Sé que Galeano no es refereix exactament a casos com aquest, però avui he rebut un mail que pretén no deixar en l'oblit una notícia que en aquell moment amb prou feines va ser notícia, i que parla justament de la diferència entre ser algú i no ser ningú. Parla d'una dona i d'una guerra, i de com jugar-se la vida per salvar-ne d'altres pot arribar a ser menys rellevant que exportar un reportatge tot viatjant en un còmode jet privat. La protagonista és Irena Sendler, una polonesa que als seus noranta i pico d'anys va ser proposada premi nobel de la pau 2007 per haver salvat la vida a més de dos mil nens de camps de concentració. Però Irena no era ningú fora les fronteres de Polònia, de manera que el sempre controvertit guardó va fer cap a un tal Al Gore qui, deixant de banda la seva escassa contribució a la pau mundial, es veu que sí que era algú.

Aquesta bona dona va morir als 98 anys, però de no haver estat així n'hauria fet 100 justament ahir. Un altre centenari que no ocuparà cap lloc a la història universal...


dimarts, 9 de febrer del 2010

Tercer aniversari


Tal dia com avui, ara fa tres anys, va néixer el blog de la Comunitat del Fosfat. 1096 dies (el 2008 era de traspàs!), i 264 posts després, encara estem aquí. I no és poc. Anem fent reflexions, parlant de temes d'actualitat, fent recomanacions de música i sèries, i expliquem les nostres coses, en definitiva. Jo que sóc poc donat a celebrar els meus aniversaris, però sí que m'agrada celebrar els dels meus blogs, estic content de poder compartir aquest moment amb tots els integrants de la Comunitat i amb tothom que passi per aquí. Moltes felicitats a tots, perquè els blogs ja se sap que són només de qui els escriu, i a més en aquest cas els que escrivim som uns quants. 3 anyets ja, que per mi significa la maduresa d'un blog. Us convido a seguir endavant amb aquesta eina nostra de comunicació, per molts anys i visca la Comunitat!

diumenge, 7 de febrer del 2010

Menteix-me (si tens pebrots)

Fa temps que no parlo de cap sèrie nova d'aquestes a les que ens enganxem. Tots tenim les nostres preferències, i molt sovint no coincidim, però posar-nos una mica al dia tampoc ens fa mal. Avui us vull parlar del meu darrer descobriment Lie to me. Es podria considerar una de tantes sèries de gent que investiga i soluciona crims, una fórmula molt trillada ja, però té algunes coses que la fan interessant. La primera és que la protagonitza en Tim Roth, un molt bon actor amb aparença de ser força cabró, i que a la sèrie ho confirma, almenys fent el paper del Dr. Lightman. Ell i el seu equip tenen una empresa que es dedica a estudiar el llenguatge corporal de la gent, i els contracten per treure l'entrellat de casos ben diferents en que cal determinar si algú està mentint. Bàsicament treballen per l'FBI en casos seriosos, encara que de vegades també n'agafen de més casolans. Personalment he de dir que m'està agradant molt i dóna moltes pistes sobre què volen dir les expressions que fem quan parlem, que segons la sèrie, són universals. Com entendreu, un manipulador (fpm) com jo ha d'estar al cas d'aquestes coses, i gaudeixo aprenent.

Advertència: si la mireu, no podreu evitar començar a mirar a la gent fixament quan us parla, a veure si detecteu algun signe d'engany, o d'odi, o de vergonya... és perillós. 
 

dimarts, 2 de febrer del 2010

Flashpacking

Avui faré una cosa que poc habitualment hem fet i és penjar un trosset d'un altre blog, és el de l'Álvaro i en Miguel, uns amics d'unes amigues que estan de viatge durant un any. M'ha agradat:

"Un flashpacker o bakcpacker 2.0 es un joven viajero de más de treinta años al que le gusta hacer viajes largos y de forma independiente, huyendo de agencias y tours organizados. Dispone de algo más de poder adquisitivo, así que se puede permitir pequeños lujos como una buena cena de vez en cuando o realizar actividades que quedan fuera del alcance del bolsillo del bakcpacker como submarinismo, rafting o kite surfing. Además le encanta la tecnología, viaja con un montón de aparatos eléctricos, cables, cargadores, adaptadores…. y cuando va a un hostal lo primero que pregunta es por el wi-fi. Resumiendo: es un backpacker más viejo y con algo más de pasta."

Més coses sobre Backpaking aquí (Back/Flash/Gap-packing).

Trobareu el post complert aquí.

diumenge, 31 de gener del 2010

Cat fitness

Quan et vols posar en forma, els gimnasos són una bona opció. Allà pots fer exercici cardiovascular per rebaixar uns quilets, o treballar alguns músculs concrets per tal d'agafar forma. A part d'això, allà hi ha especialistes que et poden ajudar a aconseguir els teus objectius. Però tenen un problema, aquests llocs: són cars.

No puc dir que no sigui una despesa que no aconseguís permetre'm actualment. Segurament podria, però he decidit estalviar-m'ho, almenys per un temps. Per contra, vull recuperar el costum de sortir a córrer regularment, tot i que he de reconèixer que el fred em fa enrere, a casa s'hi està molt bé. Però amb la recuperació d'hores de sol espero sortir més sovint. A banda d'això, també m'agradaria fer una mica de peses, per enfortir una mica el cos. Però ai las! A casa només tinc un parell de peses de dos quilos. És poca cosa per segons quin múscul. Per això s'han d'inventar solucions alternatives, i posat que tinc un gat que pesa 7 quilos, i això ja és una bona quantitat, el faig servir com a pes per fer exercicis de deltoides, el múscul de l'espatlla. Bé, deltoides i esquena. En Blog sembla resignat a ser la meva barra de pesos, no es queixa massa. Ja sap que quan l'agafo de determinada manera anirà amunt i avall una estona... En Bamboo és més reticent (el cabron).

Així que ja sabeu, si em poso catxes, serà gràcies al Blog, tot i que al primer que li faria falta fer exercici seria a ell! 

divendres, 22 de gener del 2010

Tot està bé

Sóc en un bar a la cantonada llobregat-mar d'Aribau amb Mallorca. Estic esperant pacientment que una metgessa del Clínic m'avisi per a acudir a la seva cita de les 10 del matí, que primer ha endarrerit fins les 12 i després fins quan em truqui (ara són les 12:30). No em molestaria gens, si no fos perquè he de fer feina amb ella i no sé si tindrem temps d'enllestir-hla tota, perquè a les 15:30 he quedat amb l'administrativa del servei de farmàcia per a fer la comptabilitat de la medicació de l'estudi en qüestió. Com a rebot, en comptes de fer servir la meva eina de treball per a treballar, l'he fet servir durant una estona per a compartir amb vosaltres aquest moment.

Acaba de sonar una cançó desconeguda de l'Ismael Serrano. La seva veu em transporta a molts moments de la meva vida. Al cotxe (la primera vegada que el vaig sentir, molt ben acompanyada), al carrer llobregat, a Canaletes/París la nit de San Denís... És un crit melancòlic que omple el silenci fent-me venir al cap el curiós sentiment de que "no estamos tan mal", de que he viscut temps molt bons i de que més que en viuré. Així. Tranquil·lament. Sense trencar del tot el silenci, com acompanyant-lo.

Quines coses, no?

Ah! i m'acaba de trucar el meu germà, que tot està bé, que seré tieta.

Escrit el dia 13 de gener.

dimecres, 13 de gener del 2010

Entrenament

Després d'un llarg i acurat entrenament, aquesta és la reacció del Bamboo en el moment que li ensenyo una foto de la Raquel, dècimes de segon abans de saltar per fer-la miquetes. L'ensinistrament s'ha completat amb èxit.




dissabte, 9 de gener del 2010

Aquest és per a tu

R: Ei, aixequem-nos, que hem d'aprofitar el matí!!

J: Ok, però està nevant molt! Esmorzem?

R: D'acord, jo vull la llet molt calenta que fa molt fred.

J: Sí, i jo hem posaré mel que em fa mal el coll. Per cert, avui és l'aniversari del Xexu! Crec que a part de felicitar-lo via skype li podríem fer un petit post a la segona casa seva, al seu estil, no creus?

R: Sí, jo també pensava el mateix. Ell sempre fa escrits sobre les ocasions especials que passen a les nostres vides i toca la fibra, i més d'una vegada se m'ha caigut la llagrimeta.

J: El que passa és que encara estic una mica dormit i no em venen les idees al cap...

R: Home Jordi, recorda totes les coses que ha fet el Xexu per tu i per nosaltres. Sempre està al tanto del què em passa i m'envia mails que em fan veure les coses d'una forma diferent i puc arribar a convertir defectes en virtuts. Va, vinga, segur que ens surt un bon escrit!

J: Sí, és veritat. Sempre està per a tot a tota hora, recordo infinits moments especials des que ens vam conéixer a Bioquímica, com per exemple la darrera visita a Sancho de Ávila el dia de reis. Però també saps com és ell, que no li agraden els homenatges i tota la pesca...

R: Ho sé ho sé, però pot ser alguna cosa original li agradarà, i així quedarà constància de l'esdeveniment, i crec que li farà il·lusió!

J: Ei, ja surt el sol Raquel!! Què et sembla si ho anem discutint mentre passegem per la neu?

R: Perfecte! Després ens hi posem i escrivim alguna cosa, però no ens podem adormir eh koala!!