dilluns, 9 de juliol de 2018

13 Reasons Why, Temporada 2

La primera temporada d'aquesta sèrie no feia augurar res de bo, ja que gran part de la temporada parla de problemes superficials d'adolescents, però cap el final s'anima una mica i justifica haver-se empassat els 13 capítols de durada llarga. Recordem, una noia s'ha suïcidat i ha deixat 13 cintes de casset, cadascuna dedicada a una persona de les que considera responsables de la seva mort. Però un cop coneguts els culpables, com podia continuar això? Si la Hannah continuarà morta, no?

En Bryce és el focus d'atenció. És un violador? Sembla un noi molt maco, oi? D'aquí.

Doncs en aquesta segona temporada assistirem al judici per la demanda que la mare de la Hannah ha interposat a l'institut Liberty, a qui culpa de no haver tingut cura de la seva filla pel bullying que li feien, cosa que la va portar al suïcidi. Per seguir la norma de la casa, a cadascun dels 13 capítol s'interroga a un dels implicats. Però aquí no està la gràcia. La gràcia és que descobrirem moltes coses que no se'ns van dir a la primera temporada, coses que passaven per sota o paral·lelament a allò que la Hannah ens va deixar saber amb les cintes. I a fe que en aquell institut hi passen moltes coses. La Hannah, per cert, segueix apareixent a mode de visions que té en Clay, que va parlant amb ella perquè no se la treu del cap. Mica en mica anirem entenent més coses i ja no serà una simple sèrie d'adolescents, posarà sobre la taula molts problemes reals que tenen els joves, la drogoaddicció, la cultura de la violació, la falta de comunicació en general.

Tres dels nous personatges: la Nina, la Chloe i en Caleb. D'aquí.

En aquesta segona temporada hi intervenen molts personatges nous, però cap m'ha resultat familiar. Hi ha nous adolescents amb paper, molts més familiars dels protagonistes i algun que altre membre de l'escola. També hi ha els advocats del judici, és clar. Algun dels nous és destacable, com l'inadaptat amic d'en Tyler, en Cyrus.

En Cyrus i en Tyler no en pensen una de bona aquesta temporada. 
Tindrà conseqüències. D'aquí.
 
La sèrie puja de revolucions en aquesta segona temporada, i pel meu gust també puja molt en interès. Exposa els problemes amb ment oberta i busca la culpabilitat d'un fet com el suïcidi d'una jove a totes bandes, sense obviar cap dels actors. Hi ha escenes explicites i per això hi ha sempre advertències i telèfons d'ajuda per si algú se sent identificat amb el que s'hi exposa, de manera que la sèrie té una mica de voluntat de servei social i està bé. A la capacitat d'enganxar, a aquesta temporada se li ha de sumar una trama molt més interessant i més adulta, més analítica i reflexiva, però no pas mancada de ritme. Per mi tot s'espatlla una mica al darrer capítol quan els guionistes es passen una mica de voltes per justificar la tercera temporada que vindrà. I no vull dir que el que ensenyen no sigui possible, de ben segur que passa, però em sembla que van massa enllà. Per això ja veurem si la mirarem quan arribi el moment.

Valoració: Millora la primera i ajuda a entendre moltíssimes coses. No vulgueu estudiar en un institut americà...  

dimecres, 13 de juny de 2018

Como defender a un asesino, Temporada 4

Si hi ha una sèrie amb poca anomenada, però que enganxi com una mala cosa, aquesta és 'Como defender a un asesino'. Els qui l'han vist reconeixen aquest poder absorbent, però no és d'aquestes que està en boca de tothom. A casa però, la seguim per la seva trama recargolada, quan penses que la rosca no dóna més de si, encara la fan girar una mica més. La quarta temporada compta amb 15 episodis d'uns 40 minuts, com les anteriors.

ATENCIÓ, SPOILERS!

La temporada inclou nadó. D'aquí.
Comença la temporada amb el grup destrossat per la pèrdua d'en Wes. La Laurel està obsessionada per trobar el seu assassí, sobretot perquè està segura que va ser el seu propi pare, magnat de la tecnologia, qui el va matar. Els altres l'ajudaran, però el grup està desfet i amb poques ganes de relacionar-se, especialment amb l'Annalise. I què fa ella? Doncs lluitarà per mantenir-se sòbria després d'haver-se tirat a la beguda. Per no seguir embolicant els seus col·laboradors, inicialment els acomiada amb una carta de recomanació, fins i tot a la seva inseparable Bonnie. Aquest fet farà que alguns d'ells trobin feina a casa de 'l'enemic', però també contribuirà a que alguns dels personatges puguin infiltrar-se a llocs apropiats. També veurem com en Frank reapareix i torna a agafar protagonisme. La seva relació amb l'Annalise és complicada per les revelacions que es van fer, però aviat el tindrem fent de les seves per ajudar la seva mentora. Una trama de fons d'aquesta temporada és una demanda col·lectiva que portarà cua.

L'Annalise fent teràpia amb en Santos... ai, amb en Roa. D'aquí.
Després d'unes temporades que semblava que el nivell anava de lleugera baixada (m'he adonat que ni tan sols en vaig fer ressenya!), aquesta quarta temporada remunta i torna a enganxar com mai. Apareixen alguns personatges nous, el més destacat dels quals és l'Isaac Roa, psicòleg que tractarà la desintoxicació de l'Annalise, i que és més conegut per ser el successor del president Bartlet a The West Wing. D'altres secundaris també agafen volada i el conjunt és, com sempre, recargolat, manipulador i fregant la legalitat, com ens agrada. Manté aquella tàctica de mostrar-nos a cada capítol un fragment d'alguna cosa que passarà en un futur, inconnexa i desorganitzada, però que et manté arrapat al seient fins que s'hi arriba.

Sembla que hi ha hagut un petit accident? D'aquí.
La temporada acaba amb un cliffhanger, per tant hi haurà cinquena i segur que la mirarem, tant perquè enganxa i els personatges estan molt ben muntats i explotats, com per veure fins on es pot embolicar la troca sense que tot acabi saltant pels aires. I mira que ja ho semblava a la primera temporada! Però allà estarem.

Valoració: Bona sèrie, amb llums i ombres, amb coses que agradaran més o menys, però com a entreteniment, un 10. 

dimarts, 22 de maig de 2018

Jessica Jones, Temporada 2

Tot i que no som gaire de súper-herois a casa, ja que vam començar aquesta sèrie vam mirar també la segona temporada. 13 capítols més d'aquesta antiheroïna amb una força descomunal, però amb una mala gaita encara més descomunal. 

A PARTIR D'AQUÍ HI HA SPOILERS

Després d'acabar amb el Kilgrave, que tenia el poder de controlar la ment, la Jessica i els seus companys Trish i Malcolm, dediquen els seus esforços a investigar qui la va convertir en el que és. Descobreix que n'hi ha altres com ella, i que tots tenen relació amb una empresa que experimentava amb humans. Volen descobrir qui eren i acabar amb ells perquè no facin mal a ningú més, però pel camí es trobaran a algú que es dedica a eliminar a altres persones amb dons per protegir a IGH, l'empresa en qüestió. Aquesta assassina implacable és qui menys voldria la pròpia Jessica.

Una de les noves incorporacions. És guapo, oi? D'aquí.

La temporada va sobretot d'això. Segueix mostrant unes persones amb habilitats especials artificials, induïdes per científics, que estan integrades en una societat ben real. L'aposta és atractiva i és una sèrie que es deixa veure, però en aquesta segona temporada tot passa més lent i potser no calien 13 capítols per explicar el que explica. Intenten mostrar una vessant més humana de la Jessica, dintre de la seva inhumanitat, i sabrem per què és així. Hi ha altres trames paral·leles, com la de la Jeri Hogarth, més coneguda com a Trinity, que té relació amb la principal, però viu el seu propi drama, i també hi ha els flirtejos de la Trish que li confereixen certs poders.

Una altra novetat, no tan guapa... i amb un pronto perillós... D'aquí.

Suposo que hi haurà una tercera temporada de la sèrie, però no puc garantir que la miri. No és que estigui malament, però vaig anar perdent interès progressivament i la vaig acabar una mica d'esma. Diguem que no hi havia pressa per mirar els capítols.

Valoració: De mare només n'hi ha una... per sort.
Temporada 1

diumenge, 6 de maig de 2018

Katalonski

No és que m'hagi oblidat d'aquest blog, però darrerament no estem massa actius mirant sèries a casa. Hem mirat alguna pel·lícula interessant, però m'ha fet mandra ressenyar-la. El que sí que puc dir és que molts vespres ens enganxem a mirar la tele i no hi ha manera d'apagar-la. Una de les cites setmanals que se sol repetir és el nou programa de TV3 Katalonski, presentat per l'islandès Halldor Mar. Tot i que la seva aparença és absolutament forana, el seu català és excel·lent.

Logo i presentador, geni i figura. D'aquí.
El format del programa és molt de TV3, n'han fet de similars, com l'Afers Exteriors, el Cases d'Algú i tants altres. Però aquest té un atractiu especial pels catalanets, ja que sempre ens agrada que la gent de fora aprengui català, sempre sens cau la bava. L'Halldor va pel món, cada setmana a un país diferent, buscant residents originaris d'aquell país que per algun motiu parlin català. Pot ser que s'enamoressin de Catalunya en una visita com a turistes, o que hi van passar una temporada mentre estudiaven, o que l'amor de la seva vida és català o catalana. O senzillament algú que s'ha interessat per la nostra cultura i llengua i ha decidit aprendre a parlar català. Hi ha casos de tota mena. Però resulta molt curiós veure com gent d'allò més diversa parla català d'una manera notable. Des d'allà on viuen miren TV3, escolten música d'aquí, segueixen el Barça... fins i tot algun a l'Espanyol, incomprensiblement. Parlen amb una naturalitat de les coses que són habituals per nosaltres que és sorprenent que ho puguin ser també per persones de l'altra banda del món.

Fent castells a Mont-real, el més normal del món. D'aquí.
És un programa molt entranyable i alguns dels 'katalonski' que han aparegut ja s'han fet famosos a les xarxes socials. A més, l'Halldor és músic i sempre va amb la guitarra penjant amunt i avall. És un paio molt especial i carismàtic, i en el programa actua sense filtres, molt natural. La música juga un paper important en el programa, tant perquè alguns dels protagonistes canten en la nostra llengua, com perquè la banda sonora està molt ben triada. De moment han estat a EUA, a Regne Unit, Mèxic i Canadà, i a tot arreu hi ha gent que parla català, és fantàstic. La veritat és que enganxa. També entenc que hi hagi gent que passa d'aquests temes, però la gent que hi surt no només parlen català, sinó que tenen una gran estima per Catalunya, o si més no, molta simpatia cap a nosaltres, i això ens reforça una mica l'autoestima. Si no l'heu mirat, proveu-ho un dia, a veure si us convenç. Però si us hi enganxeu no vull cap responsabilitat. 

Valoració: Molt fan de l'Halldor!

dijous, 12 d’abril de 2018

Jessica Jones, Temporada 1

Hom pensaria que quan algú comença a mirar una sèrie s'ha informat prèviament sobre l'argument, la temàtica, el gènere, o algun detall que el pugui orientar si serà del seu gust o no. Doncs bé, o a casa som uns passerells, o no sempre és així. Vam començar a veure Jessica Jones pensant-nos que tindria temàtica feminista, per comentaris que havíem sentit i pels anuncis del metro, però resulta que va de superherois! Potser que a la pantalla aparegués el logo de Marvel ben gros ens podria haver donat alguna pista, però no. Aquesta primera temporada consta de 13 capítols d'uns 50 minuts.

Una de les caràtules. D'aquí.
La Jessica Jones és una investigadora privada que es dedica a fer fotos compromeses per revelar infidelitats i altres temes que la gent vol amagar. Els seus mètodes són peculiars, no sempre legals, i de seguida descobrim, a més, que compta amb una força descomunal i sobrehumana. Efectivament, és una persona amb un do, d'aquelles que tothom sap que existeixen però que viuen pràcticament en la clandestinitat. La Jessica beu massa, i a més té flashbacks d'una experiència que va viure amb una altra persona amb un do. en Kilgrave. El poder d'en Kilgrave consisteix en controlar la ment, pot fer que qualsevol persona faci el que sigui, des de proporcionar-li el que vulgui, atacar a algú altre, o fins i tot auto-agredir-se fins a matar-se. Per dir-ho finament, no és una bona persona, així que fa servir el seu poder de manera dèspota. Se'l donava per mort, però ha tornat. La seva obsessió amb la Jessica farà que torni a amenaçar el seu món, per lamentable que sigui, i a tota la gent que l'envolta. Si una cosa està clara és que se l'ha de treure del mapa, i només ho podrà fer la Jessica.

Alguns dels protagonistes, en Clemons, la Jeri, la Trish i la Jessica. D'aquí.

Els personatges d'aquesta sèrie surten en altres sèries de Marvel paral·leles, secundaris d'aquesta tenen les seves pròpies sèries, on hi apareixen els protagonistes d'aquesta. Força curiós. De seguida hi reconeixerem una cara molt coneguda: la Trinity, que aquí fa d'advocada sense escrúpols. A casa seva la coneixen com a Carrie-Anne Moss. Però també hi trobarem en Lester Freamon de The Wire i la Rebecca de Mornay, famosa per La mano que mece la cuna, tot i que que no vaig reconèixer.

Però aquest és el prota veritable: en Kilgrave. Aquí amb en Malcolm, 
un tros de pa beneït. D'aquí.

La sèrie es basa en l'acció i en el súper-poder d'en Kilgrave. hi ha molta sang i no s'estalvien escenes escabroses. És un bon plantejament, però de vegades és desagradable de tant explícit. Interessant el plantejament d'un món eminentment realista en el que conviuen uns súper-poders coneguts, però que generalment no es fan notar. Entre les actuacions destaca precisament el dolent, interpretat per en David Tennant, que fa molt bon paper. Entre ell i la Jessica, la Krysten Ritter, s'emporten tota la quota de pantalla, i els altres són gairebé comparses. La força contra el poder mental. Qui guanyarà? No faig cap spoiler si dic que la sèrie no es diu 'Kilgrave', i que hi ha una segona temporada amb el mateix nom.

Valoració: Sense ser gran cosa, una sèrie d'acció, amb súper-herois i súper-heroïnes, que es deixa veure i arriba a intrigar.

dissabte, 31 de març de 2018

Ready Player One, la pel·lícula

Caràtula molt Spielberg, no? D'aquí.
Quan vaig veure que al març del 2018 s'estrenaria aquesta pel·lícula em vaig afanyar a comprar el llibre en el que s'inspirava per llegir-lo abans. En tenia bones referències i va ser l'impuls que em faltava per no deixar passar més temps abans de llegir-lo. Després de llegir el llibre i veure la pel·lícula, considero que va ser un error de càlcul.

El llibre em va agradar força, però si no l'hagués llegit, probablement la pel·lícula d'Spielberg m'hauria impressionat i agradat molt més. L'argument ja és conegut, un futur relativament proper en el que la majoria de gent viu connectada a OASIS, un simulador virtual en el que es pot ser el que es vulgui, perquè la realitat fa pena. Quan el seu creador mor, deixa amagat un ou de pasqua en el sistema, una mena de joc pels més aficionats a la seva obra. Qui el trobi tindrà el control de la seva empresa i una recompensa econòmica estratosfèrica. En aquest context, la cacera de l'ou es converteix en una cursa de proporcions planetàries. La gràcia de la història és que el creador Halliday era un gran aficionat a la cultura pop dels 80, i molts dels mons recreats a OASIS estan inspirats en aquesta cultura, de manera a la meitat del segle XXI els jocs, música i pel·lícules dels 80 tornen a estar completament de moda.

Parzival rebent una de les claus de mans de l'Anorak. D'aquí.
És una mala pel·lícula aquesta Ready Player One? Doncs no, no es pot dir això. Manté l'esperit de la història, recrea bé els avatars dels protagonistes i manté els seus tarannàs. Els efectes especials són molt espectaculars i indubtablement hi ha moltes referències a la cultura dels 80, però ni de bon tros tantes ni tan explícites com al llibre. I és que aquí comencen les comparacions. Temia que seria molt difícil fer una adaptació fidedigna d'aquesta història i els meus pitjors temors s'han complert. Però no perquè no es pogués, perquè he comprovat que es podia, sinó perquè no s'ha volgut, senzillament. Si per aconseguir l'objectiu cal passar per diverses proves, i aquest també és l'argument de la pel·lícula, per què canvies les proves?? Per què són tan diferents? Per què els protagonistes es coneixen molt abans, tant a OASIS, però sobretot a la realitat? Per què t'inventes personatges innecessaris? I tants altres canvis innecessàriament absurds que no esmentaré per no fer més spoilers. Perquè costava el mateix recrear el que hi havia, que inventar-se proves i personatges nous. Vaig pensar que seria difícil fer una adaptació, però no ho era: es podia. Es podien acceptar alguns canvis de guió pel format cinematogràfic, però pel meu gust, tants altres no es podien tocar.

Parzival i Art3mis, noi coneix avatar... D'aquí.
De manera que m'he endut una bona decepció pel que fa a l'adaptació. Però si es busca una pel·li emocionant, amb ritme, acció i imatges espectaculars, pot fer el fet. M'hauria agradat molt més si no hagués llegit el llibre abans, que per mi és molt millor i té molt més sentit. Però bé, tampoc no em feu massa cas, perquè sembla que majoritàriament la pel·lícula està agradant força, també als que han llegit el llibre. Què hi farem si la gent és poc exigent amb els guions adaptats.

Valoració: Em vaig passar la pel·li fent petar els llavis i fent que no amb el cap, la meva acompanyant ho pot confirmar.

diumenge, 18 de març de 2018

Altered Carbon, Temporada 1

L'última sèrie que hem vist a casa és una de les que més expectativa generava en els nostres entorns en matèria de ciència ficció. Es tracta d'Altered Carbon, la primera temporada de la qual compta amb deu episodis d'al voltant d'una hora de durada i que es pot trobar a Netflix.

Takeshi abans i després. Ja podeu triar quin us agrada més. D'aquí.
El plantejament és força engrescador. Ens mostra un futur d'aquests de cyberpunk on les diferències de classe són encara més abismals i on el significat de la vida de les persones és molt diferent. La consciència ja no està lligada a un cos, sinó que s'emmagatzema en unes 'piles' que es poden instal·lar en la 'funda' que sigui. La funda en qüestió és un cos humà, bàsicament. Però el cos ja no té cap importància, perquè és fàcilment bescanviable. L'única manera de morir realment és si es destrueix la teva pila. Però fins i tot hi ha possibilitat de fer-se còpies de seguretat, si tens prou diners, és clar. Evidentment, hi ha tot un mercat i unes lleis al voltant d'aquesta tecnologia. En aquest context, un 'mat', un personatge de classe molt alta, fa tornar un soldat de guerrilla que tenia la pila congelada perquè investigui qui l'ha matat. Sona estrany, però és clar, aquest tenia còpia de seguretat. En Takeshi Kovacs descobrirà que les arrels d'aquest crim van molt més enllà... un cop s'hagi acostumat a la nova funda que li han donat, que no és cap casualitat.

Kovacs i Ortega, els protes. D'aquí.
En l'apartat de cares conegudes, la funda d'en Takeshi correspon a la del governador Will Conway de House of Cards, el presidenciable republicà que li feia competència al 'bo' d'en Frank Underwood.

És un personatge virtual, en Poe, però és el meu preferit! D'aquí.
Emparant-se en que 'les fundes' no tenen massa importància, la sèrie és considerablement violenta, i també hi ha un munt de nus i escenes de sexe. Però més enllà d'això, la sèrie no acaba d'arrencar, i mira que els ingredients els té. Argument ben pensat, efectes visuals a dojo, tecnologia futurista, tot apunta a que podria ser una sèrie d'aquelles que enganxen a les masses, però per algun motiu que no sé determinar, es queda a mitges. Massa embolicat tot plegat, tot i que al final acaba quadrant. I potser que algunes coses ens grinyolen i no se'ns explica com es resolen en un món tan diferent del nostre. Suposo que si hi ha una segona temporada la mirarem, però així d'inici no ens ha impressionat gaire.

Valoració: Menys sang i la trama una mica més clara hi ajudaria.

diumenge, 25 de febrer de 2018

The End of the F***king World, Temporada 1

Una mica orfes de sèries, ens hem deixat convèncer per una aposta una mica diferent a les vistes anteriorment. The End of the F***king World és una tragicomèdia protagonitzada per dos adolescents inadaptats i la primera temporada (desconec si n'hi ha d'haver més), consta només de 8 episodis d'uns 20 minuts cadascun, així que passa ràpid.

Aquí els tenim, els dos protagonistes, Alyssa i James. Cadascú a la seva... D'aquí.
En James és un nano esprimatxat i feble que no es comunica amb ningú. Va perdre la mare i el seu pare és un 'capullo' integral. Se sap diferent, i té l'esperança de matar a algú, es considera un psicòpata que només ha d'aconseguir la víctima adequada. Llavors apareix l'Alyssa a la seva vida, una noia que parla sense filtres i que es mou per impulsos. En James s'adona que per fi ha conegut la seva primera víctima, però endut per l'empenta de l'Alyssa començaran una mena de viatge cap enlloc, però lluny de la vida que coneixen, que als dos els fastigueja. En aquesta escapada, generaran vincles molt forts i hauran d'escapar-se de situacions molt complexes que encara els uniran més. Objectiu: arribar on viu el pare biològic de l'Alyssa, que segons ella els acollirà i hi estaran bé. Però les coses no sempre són com una espera.

Les dues policies que els segueixen trenquen tòpics. Un 10 en això. D'aquí.
Aquesta sèrie és molt rara, però no m'atreviria a dir que dolenta. Els protagonistes són esperpèntics, però els drames que es van trobant són ben reals. La seva manera de resoldre'ls, però, no ho serà tant. Té gràcia que podem tenir accés als pensaments dels protagonistes, a banda dels diàlegs, també 'sentirem' el que van pensant, que no sempre coincideix, o diguem que en veu alta no diuen tant com pensen. En James ja el tenim vist perquè va protagonitzar un dels capítols de Black Mirror, concretament el 3x03 Shut Up And Dance, que per cert és dels que menys m'ha agradat. Entre el repartiment també veurem dues cares conegudes més, el patòleg de Sherlock, i la Yara Greyjoy de Joc de Trons, germana d'en Theon, aquí en el paper de policia. I pel que fa a l'actuació dels personatges principals, jo em quedaria amb l'actriu que fa d'Alyssa, que val la pena dir que es diu Jessica Barden, que tot i que no és tan joveneta com la pinten a la sèrie (se suposa que en té 17), penso que la veurem molt a partir d'ara, perquè trobo que fa molt bé el seu paper.  

Aquest és el pare de la criatura que tenen tantes ganes de trobar... D'aquí.
En definitiva, una primera temporada molt curta que es pot mirar gairebé d'una tirada, com una pel·lícula llarga. No és una gran sèrie, però té detalls que intriguen i la fan distreta, i una situació inicial que fa venir ganes de mirar-la, recordem que l'objectiu d'en James és pelar l'Alyssa, com a primera informació que tenim de la sèrie, posat que són els dos protagonistes, no està malament. I també a destacar l'actuació d'ella, que penso que és notable. Si voleu una sèrie força friki que s'acabi aviat, ja sabeu.

Valoració: No sé si guanyarà massa Emmys, però es deixa veure.

dimarts, 20 de febrer de 2018

Stranger Things, Temporada 2

Continuen les històries d'aquesta colla de nanos espavilats i saberuts en un poble de mala mort que, ves per on, acull un portal dimensional a un altre univers, el que ells anomenen 'el món del revés'. La segona temporada de Stranger Things fa honor al seu nom i hi apareixen coses cada cop més estranyes. Compta amb 9 episodis d'entre 45 i 65 minuts i manté aquella estètica vuitantera tan ben aconseguida.

A PARTIR D'AQUÍ HI HA SPOILERS

La imatge vintage d'aquesta temporada. D'aquí.
Ha passat un any a Hawkins i torna a ser Halloween. Aparentment, tot torna a ser com abans, en Will va aconseguir tornar del món del revés, però la seva mare, la Winona Ryder, segueix molt preocupada per ell. No s'acaba de trobar bé i li han de fer proves periòdicament. I fa bé de preocupar-se, perquè nosaltres ja sabem que en Will té alguna cosa ficada al cos que no és d'aquest món. Mentrestant, el poble sencer comença a experimentar una mena de putrefacció que acaba amb totes les collites, i és que alguna cosa es cou al subsòl. Un portal es manté obert i per allà hi entra de tot, però res amb bones intencions. En Will és una mena d'espia, l'altre món hi veu a través d'ell i sap els passos que fan els nostres amics. I l'Onze? On ha anat a parar? No se la veu des que va aconseguir vèncer el Demogorgon a la primera temporada. Doncs la té el cap Hopper amagada en una cabana aïllada, perquè no s'exposi a aquells que la busquen per experimentar amb ella. Però s'enyora dels seus amics, especialment d'en Mike, que encara cada nit intenta contactar amb ella a través d'un walky talky. Cansada d'estar tancada, decideix anar a donar una volta, i de pas saber algunes coses del seu passat.

Els nous d'aquesta temporada, Bob, Billy i Max. D'aquí.
En aquesta temporada tenim la incorporació estel·lar d'en Sean Austin, més conegut com a Sam Gamgee del Senyor dels Anells, que farà de parella de la Winona, però no li hem d'agafar massa afecte. També apareixen un parell de germanastres amb cert paper, la Max, que s'integrarà al grup, i el seu germà gran que és un paio odiós i desagradable. Sobre els personatges ja coneguts, en Dustin creix i Onze perd una mica. Els altres tres continuen sent d'hòstia, per aquest doblatge que els posen. Bé, en Will no, pobre, que sempre està fet un nyap. I la Joyce, la Winona, segueix fent un paperàs.

Sembla que vol ploure. D'aquí
La temporada manté un bon nivell d'interès i no perd respecte la primera. És una mica més explícita en escenes de 'terror', sense arribar a fer massa por. Els nens estan creixent i comencen a demostrar interessos romàntics, i això pot sobrar una mica, però és inevitable. L'ambientació segueix sent molt bona, i la intriga es manté. Encara hi ha molts enigmes per resoldre, i tot i que sembla un final conclusiu, els guionistes ens recorden que alguna cosa (força grossa, i també estranya) encara vigila des de l'altra banda, així que els nostres amiguets no es poden confiar, i nosaltres hem de seguir pagant Netflix per mirar la tercera temporada que, sens dubte, arribarà.

Valoració: no ens tornem bojos en lloar-la, però paga la pena dedicar una estona a mirar-la. 

diumenge, 4 de febrer de 2018

Estiu 1993

No miro gaire sovint cinema català, senzillament perquè no se'm planta davant, però si una pel·lícula està acaparant portades, elogis i premis darrerament, aquesta és 'Estiu 1993', de la directora Carla Simón. Quan la vaig veure ofertada a una de les plataformes que tinc a casa, no m'ho vaig pensar. La vam mirar just el dia abans dels Gaudí, precisament.

La Frida, un dia que decideix maquillar-se. D'aquí.
Estiu 1993 explica la història de la Frida (alter ego de la mateixa directora), una nena que acaba de perdre la mare i, com a mesura d'urgència, l'envien al poble a passar l'estiu amb el seu oncle i la seva família. La Frida es mostra molt tibada, distant i entremaliada, els ho posa molt difícil a l'Esteva i a la Marga, i també a la seva innocent cosineta Anna. Però ja se sap que rere una nena enrabiada amb el món i que no para de fer malifetes sense que sembli que li importi, hi ha una nena immensament trista.

No ha de ser fàcil treballar amb aquests espinguets. D'aquí.
La pel·lícula està gravada amb quatre canyes, és d'aquestes minimalistes i conceptuals, amb llargs silencis, on els plans fixos segur que volen dir alguna cosa, però els pobres profans no acabem d'entendre. D'entre el repartiment destaca l'omnipresent David Verdaguer, l'home de moda del cinema català, que fa el paper d'oncle Esteve. La tieta Marga (Bruna Cusí) ho fa prou bé, encara que la Frida (Laia Artigas) és la que s'emporta totes les mirades. Fa un paper difícil i se'n surt prou bé als seus sis anyets, però personalment no em va semblar una actuació d'Òscar.

La cara que et queda quan has d'aguantar la Frida. D'aquí.
Seré sincer a risc que algú em tiri pedres. Estiu 1993 té tots els números per ser un èxit de crítica, per a que els diaris i tertúlies li dediquin pàgines i hores d'elogis. Però és una pel·lícula perquè l'espectador mitjà, un cop acabada, es miri amb el seu acompanyant i digui 'i ja està?'. És una pel·lícula amb missatge, explica una situació molt concreta com és la superació d'un dels tràngols més durs pels quals es pot passar, i ho fa de manera tendra, costumista i probablement fidedigna a com ho va viure l'autora, però no té més. Una història petita com una altra, una mica sobrevalorada pel bombo que se li està donant. Però què sabré jo, que sóc tan mal cinèfil, oi?

Valoració: No n'hi ha per tant. 

diumenge, 21 de gener de 2018

Mindhunter, Temporada 1

D'aquí.
Una sèrie policíaca que parla dels inicis de la psicologia en els interrogatoris policials, d'establir patrons de comportaments aberrants a partir de psicòpates, sociòpates i assassins en sèries, a qui pot no agradar-li això? La primera temporada de Mindhunter està ambientada a finals dels '70, té 10 capítols de llargada variable i és bàsicament la presentació del que haurà de venir després. Està basada en fets reals.

Els detectius Bill Tench i Holden Ford no triguen a congeniar i a formar la unitat de ciències del comportament de l'FBI. L'obsessió per la psicologia darrera dels crims violents i de caire sexual els portarà a entrevistar a pervertits i delinqüents de la pitjor classe per establir patrons de comportament, i a encunyar termes com 'assassí seqüencial' que acabarà esdevenint 'assassí en sèrie'. Els aprenentatges els serviran per resoldre casos més comuns. Especialment en Holden, que és un coco però que sembla una mica tocat de l'ala, s'acabarà involucrant molt amb els entrevistats, mentre que en Bill, més gran i experimentat, se'n manté a certa distància. La seva tasca interessarà i preocuparà per igual als seus superiors, que es veuran obligats a picar-los la cresta més d'un cop. Encara que la seva superior directa, la doctora Wendy Carr, és la responsable del projecte que tenen entre mans i en el transcurs d'aquesta temporada passarà del món de l'acadèmia a supervisora de l'FBI.

El moment que t'adones que has aconseguit una cosa gran. D'aquí.
Costa una mica d'adonar-se'n, però la doctora Carr és en realitat l'Olivia Dunham de Fringe. Així que ja tenim una dels protagonistes que ha sortit a una altra sèrie amb un paper destacat, però aquí acaba l'apartat de cares conegudes de Mindhunter, almenys per mi.

En Kemper, un crac. Però si se t'acosta... millor fuig. D'aquí.
La sèrie pinta bé, té elements que la fan molt interessant i la ambientació està notablement aconseguida. La tecnologia, les maneres i els costums dels 70 estan ben reflectides, i els personatges estan ben triats, encara que desconec la seva semblança amb els agents de l'FBI en els que estan basats. I si parlem dels tarats que entrevisten, són inquietants i deixen alguns moments força estel·lars. Si se li pot retreure alguna cosa a la sèrie és que és força lenta, hi passen poques coses i hi ha molt de diàleg. En funció de què busques en una sèrie et pot agradar més o menys, a mi m'ha agradat força. No he parlat d'una altra protagonista de la sèrie, que és la parella d'en Holden, la Debbie Mitford, que desconec per què té tant de protagonisme. Bàsicament perquè en Holden li foti la xapa i perquè surti algun nu de tant en tant. La resta estan molt ben trobats.

Valoració: bona sèrie, esperant que la segona temporada mantingui el nivell i ens resolgui moltes incògnites!

dimarts, 16 de gener de 2018

Black Mirror, Temporada 4

La tripulació de l'USS Callister. D'aquí.
La quarta temporada de Black Mirror ha despertat l'interès dels molts fans de la sèrie, tot i que tots intuíem que no seria tan bona com alguna de les anteriors, ni que sigui perquè el factor sorpresa no és fàcil de mantenir. És agraït poder parlar d'aquesta sèrie perquè cada capítol és completament independent, tant en temàtica com en personatges i els actors i actrius són diferents, per tant es poden mirar en l'ordre que es vulgui, no hi ha perill d'spoilers argumentals. El fil conductor és la tecnologia portada a l'extrem, recordem que el 'mirall negre' al que fa referència el títol no deixa de ser qualsevol pantalla un cop s'ha apagat la imatge. També trobarem alguns elements auto-referents cada temporada que són la delícia dels aficionats, una cançó que es repeteix, la interfície d'una aplicació, coses que als fans ens agraden. La quarta temporada compta amb 6 capítols d'una hora o menys.

Sense voler revelar massa què passa en cada capítol, explico la motivació de cadascun d'ells:

Control parental bèstia. D'aquí.
1. USS Callister: Parla dels jocs de simulació amb avatars, en aquest cas, auto-conscients.
2. Arkangel: Control parental, portat fins a l'obsessió.
3. Crocodile: Tecnologia per recuperar els records aplicada al món de les assegurances.
4. Hang the DJ: Porta a l'extrem de la professionalització les aplicacions per lligar tipus Tinder.
5. Metalhead: Què estaríem disposats a fer pels nostres en un escenari post-apocalíptic.
6. Black museum: La possibilitat de transferir la consciència humana a altres formats després de la mort.

En aquesta sèrie solem veure poques cares conegudes, i en aquesta temporada només hi he reconegut en Gavin Orsay de House of Cards.

Quin monet més simpàtic, oi? #NO. D'aquí.
Penso que la sèrie manté força el nivell i els seus atractius, encara que comencem a veure repetició de temes perquè també la imaginació en tecnologia ha d'anar flaquejant. Per exemple, el primer capítol 'USS Calister' conté elements de l'especial de nadal 'White Christmas', de 'Playtest' i de l'aclamat 'San Junipero'. O 'Crocodile' incideix en el tema de recuperar els records que ja va explorar un gran capítol com és 'The Entire History of You'. I parlant de 'San Junipero', 'Black Museum' és una mena d'antecedent d'aquell capítol quan la transmissió de consciències humanes estava en fase experimental. És el capítol més auto-referent dels 19 que porten fins ara. A banda d'això, Black Mirror segueix fent bo de veure i ens segueix fent pensar en les nostres vides i el futur proper que ens espera. En molts casos és només qüestió de temps. Si he de triar, per mi els millors són 'Arkangel', i 'Hang the DJ'. 'Black Museum' déu n'hi do també, encara que té moments força esgarrifosos.

Valoració: Encara res em fa apagar el mòbil, ho sento.

diumenge, 7 de gener de 2018

Figuras ocultas

Si una pel·lícula dels darrers temps em cridava l'atenció aquesta era 'Figuras ocultas' (Hidden Figures, Theodore Melfi, 2016), i finalment la vaig poder veure. És una pel·lícula que denuncia els estereotips de gènere i de raça en la pell de tres dones que parteixen amb tots els desavantatges possibles i que s'acaben imposant per pura capacitat, en un món tan elitista com ho pot ser una agència aeroespacial en l'època dels primers viatges tripulats. És una història basada en fets reals.

Les tres protagonistes indiscutibles, la Mary, la Katherine i la Dorothy. D'aquí.
A la NASA, el paper de les dones era irrisori, i el de les dones negres ja no diguem. Eren simples calculadores que es dedicaven a fer la feina bruta, i a més tenien les seves pròpies dependències, no es podien barrejar amb la resta de treballadors blancs. Però la Katherine, la Dorothy i la Mary no estaven disposades a conformar-se. La primera, matemàtica, va participar en els càlculs per enviar la primera càpsula tripulada dels EUA, i les seves dues col·legues i amigues també van ser pioneres en els seus camps, donant una bona lliçó al món, i canviant la percepció de les dones afroamericanes i els clixés que les acompanyaven.
L'entorn laboral de la Katherine no és gaire engrescador... D'aquí.
Les tres protagonistes no m'eren conegudes, però en el repartiment hi apareixen unes quantes cares de l'star system, com en Kevin Costner, la Kirsten Dunst, en Jim Parsons (aka Sheldon Cooper) o en Mahershala Ali, més conegut com a Remy Danton.
Però acaba sent la mà dreta d'en Kevin. D'aquí.
La pel·lícula és notable i explica bé una realitat molt dura i que encara no ha acabat actualment: les dones han de ser realment excepcionals per tenir una oportunitat. I si a sobre són negres, els esforços s'han de redoblar. Les tres protagonistes, especialment la Katherine, que és qui té més quota de pantalla, eren unes fora de sèrie, i fins i tot així la història no els fa justícia, perquè fins que una pel·lícula ha explicat les seves vivències eren unes desconegudes. Malgrat mostrar el menyspreu i el menysteniment que pateixen, segurament endolceix una mica la trama per fer-la més cinematogràfica, i dóna també importància a una història d'amor, que vull creure que també és fidedigne a la història, perquè si no no treu cap a res.

Valoració: El conjunt és força satisfactori, una pel·li prou interessant i reivindicativa que fa bo de veure.