He esperat uns dies a fer el post, el temps que he trigat a fer un parell de passades al nou àlbum d'Antònia Font, el Vostè és aquí. No cal dir que el disc va venir cap a casa el mateix dia de sortir al mercat, el passat 9 d'octubre. Recordo que quan vam tenir a les mans el Lamparetes, el clam popular era que el grup s'havia fet gran, que allò no era Antònia Font, una mica de decepció, vaja. Abans de res, cal dir que els grups són el que volen ser, no el que nosaltres volem que siguin. Vist amb perspectiva, potser sí que el Lamparetes és el disc més fluix, encara que això va a gustos. Però porta el seu segell, sens dubte. De totes maneres, que ningú no es preocupi, aquella sensació que vam tenir desapareix amb el Vostè és aquí.
El disc de les línies de metro està directament sortit del caparró d'en Joan Miquel Oliver, i com tots sabem, el procés mental d'aquest home és diferent del de la resta de mortals. 40 cançons curtes, algunes de molt curtes i també d'instrumentals. Pensaments fets cançó, sense complicacions, idees senzilles, o no tan senzilles. Exercicis estrafolaris, música pop i algunes melodies que recorden les primeres èpoques.
És un disc estrany, no us enganyaré, però pel fet que tot va ràpid, les cançons passen volant i costarà lligar títols i melodies. Però es farà és clar. Amb només un parell d'escoltades ja tinc clissades algunes cançons que m'han cridat l'atenció i que he trobat bones. No està pensat per tenir èxits que desplacin els clàssics, difícilment trobarem una cançó que ens faci oblidar les nostres preferides, no té aquestes pretensions, però passa bé, és Antònia Font i és balsàmic.
No dic més, escolteu-lo i en parlem. Ara, un concert d'aquest disc pot ser la cosa més tediosa mai escoltada. Potser estaria bé esperar una mica abans d'anar-los a veure. Enyoro aquells concerts.