diumenge, 28 de desembre de 2014

Una nova vida

Hem tornat, estem tots a Barcelona. Tot i la incertesa laboral, estic més feliç que mai. Sé que aquest és el nostre lloc, la nostra gent. Vivim moltes coses noves i recuperem d'antigues, que mai s'han de perdre. 

I creixem, la nostra familia tindrà un membre nou l'estiu que ve. La notícia s'ha fet oficial durant aquestes festes, ho hem comunicat a amics i familia. Tot segueix el seu curs. I sóc feliç, sóc molt feliç! T'esperem aquí fora, no tinguis pressa, però t'esperem i t'estimem tots nosaltres amb la nostra ànima. 

S'acaba aquest 2014, ple de canvis i emocions, i arriba el 2015 també molt carregat de novetats i molta molta il·lusió!

dimecres, 24 de desembre de 2014

Hivern

El cap de setmana passat, que ja feia una mica de fred, vaig reconciliar-me amb una part de mi que tenia oblidada. "A mi m'agraden totes les estacions" contesto quan em pregunten. Però és mentida, perquè la que més m'entén és l'hivern. La casualitat va voler que ahir els nens de 4t de l'escola de la meva filla recitessin un poema que em va arribar a l'ànima. Espero que els seus versos us abracin com em van abraçar a mi. Bones festes!

 Hivern
(Martí i Pol)

Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:
És una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses. L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

dimecres, 17 de desembre de 2014

Paternitat

No us sabria dir que és exactament el que n'espero. Sé que hi tinc moltes esperances posades. En mi i en ell.

Avui només vius en el meu imaginari, en varies imatges poc clares. No et conec però t'espero amb candeletes. Encara no he somiat en tu, però hi penso molt sovint. Abans no ho feia, però ara miro criatures encuriosit, amb ull de científic. I li pregunto coses a la gent mes propera, perquè ara ho vull saber.3

Com seràs? Ens agradaran les mateixes coses? Ens entendrem? Tindràs el caràcter del pare o de la mare? T'interessarà la ciència com a mi de petit?

Nomes ta mare sap quant espantat estic, quant gran se'm fa aquest nou capítol. Tinc por d'equivocar-me a cada forquilla del camí, però el repte alhora em porta a voler treure el millor de mi mateix. Aviat ens veiem.

diumenge, 30 de novembre de 2014

Look up

Un dia presumeixes de mòbil nou, i al següent descobreixes aquest vídeo en el que es critica, i en vers, l'ús abusiu dels dispositius mòbils i que estem més pendents del que passa lluny que del nostre entorn. Crec que val la pena veure'l, és tota una lliçó, que per descomptat, no aprendrem. Hi ha una versió amb subtítols, però he preferit posar-vos la transcripció del poema.



I have 422 friends, yet I am lonely.
I speak to all of them everyday, yet none of them really know me.

The problem I have sits in the spaces between,
looking into their eyes, or at a name on a screen.

I took a step back, and opened my eyes,
I looked around, and then realised
that this media we call social, is anything but
when we open our computers, and it’s our doors we shut.

All this technology we have, it’s just an illusion,
of community, companionship, a sense of inclusion
yet when you step away from this device of delusion,
you awaken to see, a world of confusion.

A world where we’re slaves to the technology we mastered,
where our information gets sold by some rich greedy bastard.
A world of self-interest, self-image, self-promotion,
where we share all our best bits, but leave out the emotion.

We are at our most happy with an experience we share,
but is it the same if no one is there.
Be there for you friends, and they’ll be there too,
but no one will be, if a group message will do.

We edit and exaggerate, we crave adulation,
we pretend we don’t notice the social isolation.
We put our words into order, until our lives are glistening,
we don’t even know if anyone is listening.

Being alone isn’t the problem, let me just emphasize,
that if you read a book, paint a picture, or do some exercise,
you are being productive, and present, not reserved or recluse,
you’re being awake and attentive, and putting your time to good use.

So when you’re in public, and you start to feel alone,
put your hands behind your head, and step away from the phone.
You don’t need to stare at your menu, or at your contact list,
just talk to one another, and learn to co-exist.

I can’t stand to hear the silence, of a busy commuter train,
when no one wants to talk through the fear of looking insane.
We’re becoming unsocial, it no longer satisfies
to engage with one another, and look into someone’s eyes.

We’re surrounded by children, who since they were born,
watch us living like robots, and think it’s the norm.
It’s not very likely you will make world’s greatest dad,
if you cant entertain a child without a using an iPad.

When I was a child, I would never be home,
I’d be out with my friends, on our bikes we would roam.
We’d ware holes in our trainers, and graze up our knees;
we’d build our own clubhouse, high up in the trees.

Now the parks are so quiet, it gives me a chill
to see no children outside and the swings hanging still.
There’s no skipping or hopscotch, no church and no steeple,
we’re a generation of idiots, smart phones and dumb people.

So look up from your phone, shut down that display,
take in your surroundings, and make the most of today.
Just one real connection is all it can take,
to show you the difference that being there can make.

Be there in the moment, when she gives you the look,
that you remember forever, as when love overtook.
The time you first hold her hand, or first kiss her lips,
the time you first disagree, but still love her to bits.

The time you don’t need to tell hundreds, about what you’ve just done,
because you want to share the moment, with just this one.
The time you sell your computer, so you can buy a ring,
for the girl of your dreams, who is now the real thing.

The time you want to start a family, and the moment when,
you first hold your baby girl, and get to fall in love again.
The time she keeps you up at night, and all you want is rest,
and the time you wipe away the tears, as your baby flees the nest.

The time your little girl returns, with a boy for you to hold,
and the day he calls you granddad, and makes you feel real old
The time you take in all you’ve made, just by giving life attention,
and how your glad you didn’t waste it, by looking down at some invention.

The time you hold your wife’s hand, and sit down beside her bed
you tell her that you love her, and lay a kiss upon her head.
She then whispers to you quietly, as her heart gives a final beat,
that she’s lucky she got stopped, by that lost boy in the street.

But none of these times ever happened, you never had any of this,
When you’re too busy looking down, you don’t see the chances you miss.

So look up from your phone, shut down those displays,
we have a finite existence, a set number of days.
Why waste all our time getting caught in the net,
as when the end comes, nothing’s worse than regret.

I am guilty too, of being part of this machine,
this digital world, where we are heard but not seen.
Where we type and don’t talk, where we read as we chat,
where we spend hours together, without making eye contact.

Don’t give in to a life where you follow the hype,
give people your love, don’t give them your like.
Disconnect from the need to be heard and defined
Go out into the world, leave distractions behind.

Look up from your phone, shut down that display,
stop watching this video, live life the real way.

divendres, 14 de novembre de 2014

La teoria de les relacions i la plastilina

Aquesta teoria la vaig desenvolupar a la dolça edat de 12 anys, quan vaig aventurar-me a anar al pati amb un grup de nenes amb el que no havia anat mai. Em vaig sentir molt a gust. Vaig deixar enrere embolics de millors amigues i vaig assaborir la nova relació com qui enceta un paquet nou de plastilina. La relació amb les amiguetes de sempre era una bola de plastilina grisosa per la barreja de colors, i ja no era divertit jugar-hi. He desenvolupat altres teories relacionades amb les relacions i l'amistat, però aquesta ha estat sempre present i avui l'he recuperat. Sento que estic en una relació on els colors s'han barrejat una mica. Encara no és de color gris. És aquell moment toticolori en el que no obres un paquet nou perquè encara pots separar els colors i aprofitar-los. No sé si la bola es farà grisa igualment, encara que jo hi posi de la meva part. Temo que sí, però igualment ho intentaré. Si s'ofega, que no sigui perquè jo no hi he posat de la meva part.

dissabte, 11 d’octubre de 2014

Una mica despenjat...

Creieu-me si us dic que no passo de vosaltres ni dels vostres posts. M'agrada llegir-vos, pel que dieu, per com ho feu i perquè així em sento una mica més a prop vostre. Però nois, no me n'entero mai. No tinc cap RSS, els blogs que llegeixo els rebo pel twitter i, si el títol m'interessa, hi entro. Total, que avui anava a llegir l'últim de la Txari (vaig veure com l'escrivia) i me n'he adonat que feia molt que no entrava a la comunitat del fosfat. Total, que malgrat estar a la farmàcia, m'ha enganxat en un moment una mica gos, amb la jefa arrossegant els peus i explicant-me coses que no m'interessen, així que he anat llegint i he decidit comentar-los en forma de post retrospectiu. Ja sé que això no es fa, però mira, així us dono la possibilitat de mirar enrere...



L'herència

Gran descobriment, això de que les pelis d'un mateix autor et solen agradar...! ;) Ja saps que el tema dels gustos cinematogràfics és molt complicat, però així d'entrada, et diria que hi trobo a faltar elfs, nans i hòbbits en aquesta selecció (perquè això de "127 hours" no serà aquella de "127 hours at the middle earth"?).

Fora conyes, hi ha coses d'aquestes que ens fan sentir bé, que ens fan salivar mentre ho fem. Els hi passa als nens quan col·leccionen cromos (en àlbums que acabaran a la brossa en pocs anys) i els hi passa als senyors o les senyores (també solen ser senyors) que munten vaixells a dins d'ampolles de vidre i després els col·loquen en algun lloc del menjador a criar pols. Gaudeix, saliva de mirar-te la teva selecció, de comprar-te dos discs durs externs i mirar-te el que tens guardat a l'armari amb aquells ulls de que "tu tesooooro" està ben guardat. I, sobretot, marca't el gustasso de seure un dia al sofà i (re)posar-te una peli que t'agrada i que no perds ni mig minut en trobar perquè la tens més que a mà.

Pel que fa a les aportacions, ja saps que poca cosa hi puc fer, però "Memento" és una d'aquelles que no fa pal mirar més d'una vegada, i pel meu gust, la carpeta "Tarantino" hauria de créixer: Four rooms, Pulp fiction, Kill bill 1, kill bill 2 Inglorious bastards (n'hi ha per fer doble clic, mirar la primera escena i anar-te'n a dormir pensant "què bo és aquest paio!"), etc.

Endavant!

Ser o no ser... Un planeta

El tema de plutó no el tinc clar. Per què no orbita pla, com els demés? Per què la resta de cossos orbitants que tenen mides semblants no són considerats planetes? Mmm... em sembla que hi haurem d'anar per treure'n l'entrallat.

Scotland 18 September 2014: To be or not to be...part of the UK?

Realment, el vostre periple Edimburguès ha coincidit en un moment important per la història d'Escòcia. clar, llegit amb la perspectiva del temps i del resultat, la cosa es veu diferent. M'ha agradat conèixer la teva opinió, que més tard ens vas resumir per whatsapp, si no recordo malament. El que no sabia és que la campanya havia estat tant bèstia. Pensava que l'olla havía bullit menys. Sobre el referèndum escocès, una de les millors anàlisis que vaig sentir és la d'en Bassas, que venia a dir que David Cameron havia sigut prou intel·ligent com per guanyar aquest referèndum (polítiques de la mà estesa, no posar traves a la voluntat de decidir del poble, etc.) i, amb unes altres paraules, venia a dir que Rajoy és prou inútil com perdre el referèndum català en cas que mai s'arribi a fer.

Una corrua de post-its

Hòstia, això és un detallàs! Realment, Xexu, era una assignatura que tenies pendent. No feia per algú com tu (autèntic, un pèl fetitxista, i d'aquells que "si s'ha de fer, es fa") no tenir els originals d'AF (bé, sí, tenies "l'últim disc d'Antònia Font", però un de nou no fa col·lecció). Me n'alegro molt per tu. Una abraçada!

Encara ens passa

Quina envejeta, nanos!! Més enllà del concert, el que de debò m'enveja és la improvització aquesta a l'estil dels vells temps. Que per molts anys ho poguem fer!

Absurditats estiuenques

Interessants reflexions, Txari. De debò. No sé per on començar, perquè es prestarien a un rollaco terrible, però un dels denominadors comuns de tot plegat és el deixar-nos arrossegar per tòpics. Ens marquen una manera de pensar, de llegir el món i tothom cap allà. Mmm... interessant, me'l tornaré a llegir.

A la merda el sistema

Doncs tens tota la raó, Xexu. Encara que ara la teva situació hagi canviat, el sistema està podrit. El benefici individual està per sobre del col·lectiu; la corrupció i l'estafa no només no es condemna, sinó que de vegades és sinònim d'èxit; les coses no es valoren pel que valen, sinó per com està el mercat en aquests moments; la intel·ligència i la responsabilitat no són valors que facin pesar més el teu CV; i les decisions polítiques no es prenen per justícia, sinó per interessada conveniència.

dimarts, 7 d’octubre de 2014

L'herència


Mai he tingut un hobby que m'hagi durat més de dos mesos. I tiro molt llarg. Sempre he gaudit, però, de l'art audiovisual. Jo tenia moltes pel·lícules i sèries guardades, ben etiquetades, amb els subtítols; però el meu disc dur es va esconyar i ho vaig perdre quasi tot. Va ser una pena, però vaig pensar que tampoc n'hi havia per tant. Amb la facilitat que hi ha avui en dia per veure pelis amb streaming, quina necessitat hi ha de guardar-les? 

Doncs de necessitat cap, però hi ha coses en aquesta vida que no les fem per gust. I ara m'estic dedicant a recuperar el què tenia. L'objectiu és clar: aquesta serà l'herència que deixaré. 

Tinc tres grans carpetes: 

- Pelis
- Pelis director*
- Sèries

Vaig adonar-me que, curiosament, les pel·lícules d'un mateix director (aquí hauria de d'afegir "o directora", però desenganyem-nos... No tinc cap directora) solen agradar-me i per això vaig fer aquesta carpeta. Recentment, per exemple, he descobert un tal Linklater. El coneixereu per la magnífica trilogia "Antes del amanecer", "Antes del atardecer" i "Antes del anochecer". Aquest cap de setmana vaig mirar "Boyhood" i vaig reconèixer que era del mateix director. Us les recomano totes i 20 vegades cadascuna, i és per això que s'ha guanyat un lloc a la meva carpeta de directors.

A Pelis hi tinc:

- 127 hours
- Across the universe
- Blue valentine
- Into the wild
- Life of Pi
- Lo imposible
- Reality Bites
- The Best Exotic Marigold Hotel
- Vivir es fácil con los ojos cerrados

A Directors hi tinc:
- Alfred Hitchcock (Yo confieso; me'n falten taaaantes!!)
- Kieslowsky (triolgia Azul, Rojo i Blanco)
- Scorsese (Shutter Island)
- Quentin Tarantino (Django unchained)
- Linklater (La Triolgia i Boyhood)
- Woody Allen (quasi totes)

Sèries la recuperaré en una segona fase, però crec que no hi haurien de faltar:
- Dexter
- Six Feet Under
- Friends
- Lost
- Medium
- Breaking Bad
- Los Soprano (que no he vist, encara)

Tinc clar que em queda molt per fer, però vaig poc a poc.

Si teniu alguna recomanació... endavant. No us garanteixo que entri a la carpeta, doncs és una cosa que depèn 100% del meu gust, però sí que us garanteixo una nota d'agraïment al testament.

Pelis que vull afegir:
- Little Miss Sinshine
- Dancer in the dark
- Singing in the rain
- Dirty Dancing
- Pretty woman
- Mother and Child
- La canción de Carla (i més d'en Ken Loach, com Sweet sixteen)
- El Padrino (la trilogia)
- Requiem for a dream
- El último emperador (potser faig una carpet a Bertolucci, afegint Dreamers, El último tango en París i Belleza robada)
- Slumdog millionaire
- Cinema Paradiso
- La Princesa Prometida
- Oficial y caballero
- El nombre de la Rosa
- Braveheart
- About time
- Love Actually

... i moltes més. 

dijous, 2 d’octubre de 2014

Ser o no ser... un planeta

M'ha fet gràcia llegir aquest titular:

Pluto Is a Planet Again, According to Harvard Astronomers


Aquí trobareu la notícia complerta:
http://2paragraphs.com/2014/10/pluto-is-a-planet-again-according-to-harvard-astronomers/

dijous, 18 de setembre de 2014

Scotland 18 September 2014: To be or not to be...part of the UK?

Falten tan sols unes quantes hores ja, per a què a Escòcia succeeixi un esdeveniment històric, que pot canviar el destí d'aquest petit i peculiar país. Després d'haver viscut durant un cert temps en aquesta ciutat que és Edimburg, i el fet de estar aquí durant aquesta data tan senyalada, em fa sentir un privilegiat per poder ser testimoni en primera persona d'aquest event. 

Nosaltres, pel fet d'haver estat residint-hi establement durant un cert temps tenim el dret a votar en el referèndum. Tot i així no ens vam registrar i no votarem. Perquè creiem que no és just influïr d'una manera tan decisiva en un país que, tot i ser la nostra llar durant un temps i viure-hi experiències significatives, no és el nostre, i el nostre camí futur no és en aquestes terres. Si us he de ser sincer, no ho tinc clar per quina opció em decantaria. Sí, m'atrau la idea d'un nou país que pot materialitzar els seus anhels d'identitat en una nació soberana. També és un factor a favor que la victòria del "Yes" aquí dalt pot donar cert impuls positiu a les nostres aspiracions de consulta a Catalunya. Però cap d'aquests motius em transmeten la força suficient per a un possible vot a favor d'en Salmond i companyia. Per a votar una opció s'ha d'estar convençut fins al moll de l'òs, i aquest no és el meu cas (si que ho seria en el cas català). 

Per tal de convèncer els votants, aquí han fet una campanya intensíssima des de ja fa força temps (i evidentment amplificada aquests darrers dies), per part de totes dues bandes, incloent visites porta a porta, infinitat de cartells, xerrades, debats i mexandatge abundant. Tothom té molt bones raons i passió per la seva causa, però el to que s'ha respirat en tot moment ha estat de respecte (lamentablement diferent de la situació que es viu a Espanya). L'argument principal de la gent que votarà seguir formant part del Regne Unit són raons econòmiques. Tenen por que els diners marxin i això s'enfonsi. També argumenten que moltes de les reivindicacions de campanya del "Yes" ja les gaudeixen ara mateix.  Per altra banda, l'aspecte econòmic, i sobretot social, és una de les claus de la campanya independentista, ja que una Escòcia independent estarien millor administrats els recursos i seria possible mantenir o millorar molts béns socials. 

Tot i això, encara hi ha molta gent que no sap cap a on tirar, amb aproximadament un 10% d'indecisos. Les enquestes donen ara mateix un resultat ajustadíssim, amb un mínim aventatge dels unionistes, però aquests vots que encara no tenen amo poden ser decisius pel resultat final. 

No sé què passarà demà i quin serà el veredicte d'Escòcia a les urnes, però en tot cas el sol fet de podar expressar lliurement per a determinar el futur del seu país, ja és un motiu sufucient per a estar orgullós i satisfet.  En el seu dia van decidir juntar-se amb Anglaterra i formar el Regne Unit, i ara, 300 anys després el camí podria ser justament l'invers (és curiós el paral·lelisme històric uneix temporalment els camins de Catalunya i Escòcia!).

Ara és el torn dels escocesos, però CatalansVote9N2014! Amics, visca la democràcia i visca la llibertat, que s'obrin les urnes!

dimecres, 10 de setembre de 2014

Una corrua de post-its

El dia que es confirma que tornaré a treballar no hi ha com arribar a casa i trobar-me una corrua de post-its amb frases d'Antònia Font que em fan seguir un camí cronològic entre versos i em condueixen cap un escrit preciós de felicitació. Però els post-its i les frases continuen fins a convertir-se en fletxes que m'acaben portant a trobar un tresor que sé del cert que ha costat força reunir.


Tenir tota la discografia sencera de discs originals és el mínim que hauria de fer algú que ha anat a 33 concerts d'un mateix grup, però confesso que no els tenia. Ara sí, molts d'ells encara amb precinte, però els obrirem i gaudirem, és un regal fantàstic, i el muntatge un detall genial. I què dir, el motiu s'ho val, tot i que no calia, no puc deixar d'estar agraït i somriure. Gràcies amor.

Ah, per cert, mireu també què estic llegint. Si sembla que algunes coses no canvien, oi?

dissabte, 30 d’agost de 2014

Encara ens passa

Doncs sí, encara ens passa que un bon dia ens llevem i diguem: mira tu, un concert gratuït dels Amics de les Arts aquesta nit! Ui, però tinc assaig, i així de sobte... Ah, que és a les dotze? I no cal pensar-s'hi massa més. Deixa'm fer un parell de trucades.

Encara ens passa també que tornem d'Edimburg després de tres setmanes de no veure dona i fill i rebem una proposta de concert aquella mateixa nit, amb convocatòria ni dues hores després de posar un peu a Catalunya. I ves per on, encara ens passa que diguem que sí.

Potser ja no ens passa tot, no ens passa que treballant el dia següent a les 7h o estant a més de 200 km puguem anar al concert. Però encara ens passa que en tinguem ganes.

I així va ser, no tots, però si alguns ens vam desplaçar a Palau Solità i Plegamans per veure els Amics de les Arts finalment en un concert de la gira del 'Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure', com als vells temps, sense previsió, només perquè hi ha un concert, i hi podem anar.

Els concerts dels amics ja no són com els d'abans, ja no supleixen la poca discografia amb divertits diàlegs entre ells, molts preparats, i alguns d'espontanis. Ara tenen temes bons per donar i per vendre i parlen poc, sense oblidar l'essència. Fan participar el públic activament i deixen anar algunes bromes que també arrenquen rialles. Bé per ells en aquest sentit, l'espectacle més d'humor que musical no podia durar sempre.


I què dir de les cançons? La selecció la vaig trobar molt encertada, han sabut resumir bé la seva carrera, i penso que ara que no els veig tan sovint, deuen seguir fent variacions, fent tots els concerts una miqueta diferents, que és un toc de qualitat. Inevitable trobar a faltar algun tema, però tampoc en sobrava cap. A més, saben què agrada al públic, perquè acabar amb 'A mercè d'un so' és saber que acabaràs allà dalt de tot. Ah, l'Eduard Costa es va equivocar cantant '4,3,3', però els altres li van seguir el rotllo, va fer gràcia. Molt bon 'setlist' i bona sintonia amb el públic, que sabia majoritàriament totes les cançons, tot i que se sentia una xerrameca molesta de fons.


Ja no són els amics d'abans, són -i han de ser conscients que són- un dels grans grups de l'escena catalana, però marxes del concert igual de content i satisfet que abans. Se'ls treballen, i això s'agraeix. Radars alerta per detectar algun altre concert possible. Quan hi tornem?

Ah, les fotos són fetes amb el mòbil, per això són tan lamentables.

dissabte, 9 d’agost de 2014

Absurditats estiuenques

- Necessitar vacances, desitjar vacances (o cap de setmana) com si fossin els únics dies de l'any que valen la pena... de debò? Qui realment pensi això, si us plau, que intenti canviar la seva vida, perquè les vacances són només una petita part de la nostra existència. Això està al mateix nivell que la meva companya de feina que només parla del divendres. "Vinga, que ja falten pocs dies pel divendres" (Dilluns i dimarts), "Va que ja estem al mig de la setmana" (Dimecres), "Va, que demà ja és divendres" (Dijous). Me l'estimo molt, però em desalenta. Sovint em pregunto si serà dolent que gaudeixi d'un dia de feina. Potser m'ho he de fer mirar.

- L'impacte econòmic de les coses. Escolto la notícia de que fan l'Aquelarre de Cervera. Penso en el foc, la màgia de tot plegat, l'emoció del poble, els nens que per primer any podran anar al correfoc sols... La notícia acaba amb "L'impacte econòmic per Cervera serà de XXX mil euros". Igual amb el festival de torn o el fet que un creuer pari a determinat port. Em fa pensar en aquell que comptava les calories de les coses. Se'ns atrofien els sentits i ja no podem fer res més que comptar.

- La ràdio d'estiu m'agrada més que la de la resta de l'any, i se suposa que és de menys qualitat. Hi ha menys notícies, menys pressa, més calma. Més seccions per entretenir... No podria ser així tot l'any? Perquè ens entestem a viure amb una cotilla posada durant tot l'any i treure'ns-la només dos mesos?

Bé, de moment només això. Suposo que és que dec "necessitar vacances" i com que "l'impacte econòmic" de la meva feina no és prou gran, només em puc permetre entretenir-me amb la ràdio. I una s'acaba avesant a tot. Fins i tot a la ràdio d'estiu.

dimecres, 4 de juny de 2014

A la merda el sistema

Necessito un lloc on desfogar-me que no sigui el Bona Nit perquè no m'agrada parlar de les mateixes coses en tan poc temps.

Primerament, jo: Dues carreres, un doctorat sense rematar, titulació d'anglès, coneixements d'informàtica i 10 anys d'experiència. A l'atur des de fa molts mesos.

El meu cosí: Problemes per acabar l'escola, una FP, carnets de conduir de tot vehicle que es mogui. Feina estable i ben remunerada. Boda a l'engròs i viatge de noces a Nova York i a Riviera Maya.

I a sobre hauré de comprar roba i pagar el regal de la seva puta boda. A la merda el sistema.

dissabte, 31 de maig de 2014

Una meravella

Avui me mare m'ha dit que estic molt enamorada de la meva filla. Per sobre -diu- de la resta de mares que coneix. M'ho ha dit com si això fos una cosa negativa. I pot ser que sigui així, mai sabem què és allò bo i què és allò dolent de les emocions, si és que hi ha bo i dolent.

Just abans, amb ella, parlàvem de que avui en dia els pares estem massa pendents dels nens. M'ha fet pensar que abans el model era diferent. Els avis estaven disponibles el 100% del seu temps per cuidar als nens. No com ara, que la meva mare em dóna un cop de mà, però jo a les 5 hi he de ser sí o sí perquè ha d'anar a treballar. La relació amb els avis no pot ser la mateixa que era abans ni de conya. Com tampoc pot ser-ho la relació amb els pares, doncs avui en dia hem de cuidar-los molt més nosaltres que els avis. O nosaltres, o la llar d'infants o els cangurs.

També he pensat en el que ahir ens va sortir a la conversa amb una amiga, que tant ella com jo notem que tenim un vincle amb les nostres filles més enllà del que poden tenir altres mares. Per haver-les alletat, però especialment per haver-nos passat moltes hores amb elles.

Estic en contra de pensar i fer pensar que criar és desagradable. Està clar, que hi ha moments que regalaria la meva filla! Però no per això he de deixar-la en evidència cada cop que li tiren una floreta. "Que bé que menja, no?", "Sí, sí, però ja te la deixaré un dia a dormir i veuràs que no és tan maca com sembla". Però, què té a veure una cosa amb l'altre? A mi que no m'hi comptin. Si la meva criatura menja bé, doncs agraïda estic i que segueixi així!

Per altra banda, i ara vaig al meu jomés científic, és que no puc deixar d'estar meravellada amb la meva filla. És que si ens hi parem a pensar -oh, estudiants de les ciències de la vida- veure una criatura desenvolupar-se és una de les coses més màgiques d'aquesta vida. I poder viure-ho d'aprop no té preu. Ho dic des de la curiositat científica, de l'interès per conèixer els processos pels quals la vida s'obre camí i ens fa ser el què som.

Repeteixo el que deia al principi. No sé si això és una cosa bona o dolenta. Potser senzillament és una cosa més.

dilluns, 12 de maig de 2014

Canvien els gustos

Si fem memòria veurem que els nostres gustos musicals han canviat al llarg del temps, fa uns anys seguíem The Cranberries i ens delíem per:


There was a game we used to play,
we would hit the town on friday night
stay in bed until Sunday.
We used to be so free
were living for the love we had,
living not for reality.

I ara som més dels Amics de les Arts i preferim un:


Ja no ens passa, ja no sortim de nit
que l'endemà no som ningú
i el dia que sortim cantem tant allà al mig
que ja podríem ser els pares d'algú
i això ja és massa!

Els gustos musicals no són l'únic que ha canviat, oi?

dijous, 8 de maig de 2014

Per quan el Pedra?

 Aquests ja l'han gaudit.

Què, bonica la imatge, oi? Tothom la reconeix. Els Pollegons, l'Enforcadura... A més, la foto és preciosa. Però com és possible que aquesta foto no l'hàgim pogut fer encara al natural, eh!? Com pot ser que no estigui en les nostres càmeres? Per quan el Pedra? Per quan???

dilluns, 31 de març de 2014

Versió 'perruna' de les festes en absència dels pares

Penseu que sou els amos de la casa? Creieu que ho teniu tot sota control? Bé, els que tenim animals domèstics ja intuïm que no és així, que només som esclaus de les bèsties, però estudis recents aporten les proves definitives que no tenim res a fer. Què fan les nostres mascotes quan no som a casa? Ens esperen pacientment al seu racó a que tornem? La cosa no va ben bé així. Proves gràfiques: un gos que no deixen pujar sobre el llit obeeix quan l'amo està davant, però quan no hi és... 

dimecres, 12 de març de 2014

Veritats incòmodes

Una de les voluntats dels edimburguesos (no de tots, sinó d'uns en particular) en les seves properes vistes és que puguem assistir a un concert dels Amics de les Arts ara que treuen nou disc. Aquest tema no està resolt encara, veurem si ho podem fer coincidir. Però de moment us deixo aquí la cançó avançament del disc 'Ja no ens passa', que potser ja heu sentit, però m'agradaria saber què en penseu. A mi la temàtica m'ha semblat dureta, una d'aquelles veritats incòmodes que no cal que ens diguin, però bé, aquesta cançó faltava per fer. El vídeo, una altra producció amb actors coneguts rotllo 'Aniversari' de Manel. Veureu com la tornada s'us enganxa a la primera.


dimarts, 4 de març de 2014

Santa Creu i Sant Pau

Us deixo unes quantes imatges de la visita que vaig fer a l'antic Hospital de Santa Creu i Sant Pau que recentment ha estat restaurat per obrir al públic els seus pavellons modernistes. Us recomano que hi aneu, encara que a partir del 16 d'aquest mes serà de pagament, però val la pena. Només hi vaig poder estar una estona perquè tancaven, a falta d'imatges millors que valguin aquestes com a mostra.






dilluns, 17 de febrer de 2014

Viatjar al futur...a cops!

Per Nadal ja us vam comentar la nostra estelar aparició en un curt de ficció d'uns paios que es diuen "Lopetegui Productions". Doncs bé, aquesta gent ja ha penjat el curt en qüestió, una paranoia amb tota regla que es diu "2030: Te parto las piernas", on apareixem un parell de segons. La idea és que es poden fer viatges en el temps a base d'hòsties, com més fort el cop més endevant al futur viatges, ja us feu a la idea, oi? No guanyarem cap Oscar, ni Goya ni Gaudí ni res, però en tot cas ho volem compartir amb tots vosaltres. Apa, bon viatge al futur!

dimecres, 12 de febrer de 2014

Si compteu, 35 és múltiple de 7

Avui al matí m'he posat un "ofici de viure" i he pensat en vosaltres. En totes les converses que vam tenir al voltant d'aquest programa. El que he posat, tractava de l'autoestima i de com d'important és autoestimar-se, però amb aquell equilibri just per no sentir-se superior o actuar de manera egoista. Tema heavy per un dilluns al matí, certament.

Hi ha un senyor que m'agrada molt, es diu Lluís Racionero. És un catxondo i sovint diu coses que sembla que estiguin fora de lloc, però són pures i senzilles. Avui deia que hauríem de canviar de nom cada 7 anys. La justificació era absurda, com moltes justificacios del mundillo: que si les nostres cèl·lules van morint i naixent, al cap de 7 anys ja no som els mateixos. Absurda, però alhora interessant. És cert que no som els mateixos, i el que seria absurd seria intentar anclar-nos amb el què ens agradava fa 7 anys. Seguir amb els mateixos valors, les mateixes premises.

Si compteu, 35 és múltiple de 7. Aneu pensant altres noms abans del 42.

divendres, 7 de febrer de 2014

Fugir del passat

Entenc que hi hagi qui vulgui fugir del seu passat. Jo mateixa, sense anar més lluny. Visc en el poble on vaig néixer i em relaciono amb moltes persones que hi viuen i que també hi van néixer. És a dir, persones amb qui vaig anar a l'institut. Això que ara porto amb normalitat, va ser durant un temps  un problema. Quan vaig tornar després d'estudiar fora, no volia trobar-me amb aquestes persones, perquè tenen massa informació de mi: de totes les trapelleries i idioteses que vaig fer durant l'adolescència, dels errors que vaig cometre. En concret, avui pensava en un episodi fosc de la meva vida, un moment en el que no vaig estar gens a l'alçada i vaig actuar malament. Vàries persones en van ser testimoni, i ara me'n trobo alguna pel carrer, amb els nens... i jo els dic "Hola" amb normalitat, però no em tornen la salutació. Aquest és un dels moments en els que encara voldria fugir del meu passat, marxar a un altre lloc i no haver de trobar-me aquestes persones. Els fets vergonyants van passar quan jo tenia 17 anys i penso que aquestes persones segur que no pensen en aquell episodi, però alguna cosa dins meu em diu que sí que ho recorden. I això em crea una incomoditat quan me'ls trobo. Aquesta incomoditat que ara tinc amb 3 persones, abans el tenia amb moltes més. Em costava entendre que tothom té un passat i que tots tenim coses de les que ens avergonyim. Ara ho entenc. Trobar-me amb qui la va fer molt més grossa que jo i xerrar com si res, m'ha ajudat molt :) 

Entenc que hi hagi qui no vulgui acceptar-ho i prefereixi fugir i refugiar-se en l'anonimat d'un altre poble o d'una gran ciutat. I no ho dic com una crítica, que quedi clar que tots som lliures de viure com més ens plagui (sempre i quan mirem de no fer mal als altres).

dimecres, 5 de febrer de 2014

N-iracles

Avui no em trec una cançó del cap. Hom podria pensar que és d'Antònia Font, o potser dels Amics, ara que trauran nou disc. O qui sap si és una de les que posen un cop rere un altre a Ràdio Flaixbac. Doncs no, la cançó que tinc al cap és aquesta que poso, tot i que a mi m'agrada més la versió que tinc al cap.


Això em fa pensar en un detall que va passar fa uns dies i que em ve de gust compartir. Era un dia força dolent, d'aquells que et sents molt enfonsat i ho veus tot negre, res sembla que et pugui aixecar una mica l'ànim. La Mà Innocent ho intentava, però jo anava avall, avall. Fins i tot jo m'adonava de la negror que desprenia el meu semblant. I davant la meva cara d'aflicció, a la Mà no li va passar pel cap altra cosa que dir-me: 'sembla que vagis a dir: la piiiiiiiiiipaaaaaaa!!'. I llavors et canvia alguna cosa dins. No es va arreglar res, però un d'aquells somriures que no vols que surti, perquè no és el moment, es dibuixava. I el vaig reprimir, perquè no em sentia com per somriure. Però no em va passar per alt. Dies després, ric de pensar en aquell moment, i de com un petit comentari pot canviar les coses.

I ja que hi som, deixeu-me citar uns quants greatest hits dels que fan caure de cul a terra: 'què fasss _______'. 'On t'és el/la ________'. 'No t'enrecordes que vam anar a Edimburg, XeXu??' 'Està tot mooooll!'. I perquè els gestos i les cares no es poden transcriure...

dissabte, 1 de febrer de 2014

Insultant

No sé si per alguna via us han arribat referències de la web de l'ABC que es diu "Aula de sexualidad". Hi he entrat per fer-hi una ullada, i quan he arribat a l'article titula ¿Una violación puede ser motivo para abortar?, m'he indignat sobremanera! Necesito desafogar-me i, si no us molesta, ho faré aquí.

Diu: "el embrión no es culpable de lo que le sucedió a su madre, ni de que su padre sea un criminal"

Em pregunto: La custodia serà compartida? Hi haurà pensió del pare sobre la mare? Jo crec que tot "embrió" té dret a ser desitjat. A néixer fruit de l'amor i per ser estimat. Això és un mínim. I no m'estic referint a la concepció en si, que pot ser una "in vitro", el millor polvo de la teva vida o una relliscada.

Diu: "al trauma de la violación se suma el del aborto" i "madre no tiene que criar forzosamente a ese niño. Puede continuar con el embarazo y, llegado el momento, darlo en adopción"

Em pregunto: I el trauma de donar la teva criatura en adopció? Sabeu el que és per una mare passar per un embaràs, un part i que després hagis de donar la teva criatura? Entenc que és una decisió legítima, però ningú t'ha d'obligar ni cap a un costat ni cap a l'altre. Tot plegat ja és prou traumàtic.

Entendria que fessin un article defensant el dret de donar en adopció una criatura i conscienciant perquè no es giri l'esquena a les noies que decideixen fer això, només faltaria! Però sincerament, que facin un article com aquest és insultant. És una situació que cal tractar amb molta delicadesa i sense empènyer a la noia a fer res contra la seva voluntat. 

Anem per mal camí, amb aquesta gent. I paro d'escriure perquè no em vénen més que insults al cap. Hombre ya! 

Apunt interessant de la web: "Respuestas elaboradas por el equipo de profesionales que conforman el Proyecto educación de la afectividad y sexualidad humana, adscrito al Instituto Cultura y Sociedad de la Universidad de Navarra."

I ja per acabar aquesta vomitada, trauré una cosa que fa temps que em grinyola. El mateix diari ABC treu sempre articles sobre que guai que és ondar el pit, portar els nens amb portanadons ergonòmics i no deixar plorar les criatures. Em preocupa que el mateix diari que empeny a una noia violada a ser mare, defensi la criança de proximitat, doncs em fa pensar que el que pretenen és relegar la dona al paper de criadora i tornar al model familiar dels anys 60. He dit! 

dijous, 30 de gener de 2014

Sóc una bleda


Sóc una bleda, sempre ho he estat, i ploro fàcilment. Avui, sense anar més lluny, m'he posat a plorar escoltant "Hansel i Gretel". Resulta que fa poc vaig descobrir la bretolada que van gravar en Joan Miquel Oliver i l'Albert Pla el 2010, "Concert a París - En directe". Aquests dies l'he estat escoltant. No us en parlaré massa. Us deixo que el descobriu vosaltres mateixos, però abans, repasseu què diu la wikipedia sobre la sala de concerts Olympia de París. El meu primer il·lús comentari va ser "aquest concert devia ser una passada!".

Tornant a la cançó, em recorda a un moment de felicitat molt gran. Fa uns anys vam anar a Argentina, "Hansel i Gretel" era una de les cançons del recopilatori per aquell viatge, concretament la que fèiem servir de despertador. Estàvem a Humahuaca, en una pensió correcte però gens coquetona, de la que fèiem broma dient que devia llogar habitacions per hores. Recordo el cel blau, les mantes que pesaven i la planxa metàl·lica que feia de porta. Al despertar-me amb la cançó, vaig ser feliç, sense cap motiu en particular. Escoltar-la em transporta d'una manera molt intensa a aquell moment i sempre m'arrenca un somriure sincer. Avui sonava mentre sopava amb la meva filla i, de cop, m'he vist a Humahuaca. M'ha passat com una pel·lícula tota la vida des d'aquell moment fins ara i he tingut una sensació de felicitat que m'ha fet saltar les llàgrimes. De seguida he pensat que no podia ser. He pensat que potser plorava de tristesa, perquè abans de ser mare era lliure i podia anar a Argentina i altres llocs del món. No era això, us ho asseguro. És impressionant la de pensaments que et poden venir al cap en menys d'un segon. M'he sentit enamorada del meu company i feliç del que ha passat des d'Humahuaca fins al sopar d'avui, i m'he sentit afortunada de tenir una filla tan sana i tan riallera. "Mama, que plores?"   



dimarts, 28 de gener de 2014

Mikimoto a Edimburg

Crec que és de justícia que deixem constància aquí de l'Afers Exteriors que TV3 ha dedicat a Escòcia, especialment a Edimburg, per tot el que significa per nosaltres. Gairebé totes les imatges que apareixen al programa les coneixem perfectament, és xulo que te les expliquin des d'una altra perspectiva. El que no entenc és per què el foteta d'en Miquel Calçada no va visitar una parella jove que va marxar a Edimburg a buscar un futur i han tingut un fill allà, hagués estat de molt interès saber com es gestiona aquesta situació en un ambient tan inhòspit! Ell s'ho perd, quan es presenti a president de Catalunya no el votaré!

dimecres, 15 de gener de 2014

La cançó 36

Quan et poses a remenar sempre t'endús sorpreses, ja sigui per casa o per l'ordinador. I remenant remenant he ensopegat amb una cançó que no em va venir al cap quan, ara fa més de dos mesos, se'ns va demanar que diguéssim cançons per fer-li un CD a en GG. I mira que és una cançó que en el seu dia vaig posar clarament a la carpeta mental etiquetada amb el seu nom. Algú recorda el 'Disc de tres cançons'? Al final en va tenir més, és clar, però aquesta era una de les tres originals: Por mi tripa de Pereza.

Ara no em vingueu amb les mans al cap perquè destaqui Pereza, no oblideu que escoltàvem Sr. Trepador! Com que no cal que sigui cap dia especial per homenatjar en GG, encara que sigui una mica tard comparteixo aquí la cançó perquè em segueix agradant i podria estar en el CD del 35.


"Yo curo más
que todo lo que puedas respirar.
Vamos a frenar
confia brother sigue mi compás
tú puedes todo, y más."

"Salir cada noche a matar
hacer un par de rotos,
amanecer charlando
con cara de locos.
Hoy me he quedao pillao al verte
me pareces otro,
pero eres el más grande
eres un terremoto."

Va per tu, brother.