diumenge, 16 de desembre del 2012

Pa amb oli i sal

Avui, en l'apartat "no només d'Antònia Font viu l'home", us vull presentar un altre grup català que apunta maneres, almenys tenen un primer senzill molt i molt bo que fa una temporada que posen a la ràdio i que s'enganxa de mala manera. Es tracta de Blaumut, i la primera cançó es diu Pa amb oli i sal, i amb aquest nom és impossible no sentir-la immediatament, no trobeu? Aquí deixo el vídeo oficial de la cançó, que també està molt aconseguit. Que en gaudiu.


divendres, 7 de desembre del 2012

Lost in...

Per un dia que em vull agafar el pont, perquè em tocava, simplement, ens posen una experimental gran que no he cregut convenient encolomar a la companya i jo quedar-me a casa gratant-me la panxa. Així que ja em veus anant a la feina un divendres atípic, a l'hora habitual, quan encara hi ha poca gent a l'empresa, i avui encara menys. I just quan obria la nevera per agafar els reactius necessaris, em passa pel cap un concepte: 'Lost in transfection'. De seguida he somrigut, diríem que m'he fet gràcia a mi mateix. 'Lost in transfection', que bo. I no he pogut evitar recordar els nostres clàssics 'iogurt de propidi' i 'viagra de mòdena', aquells temps en que qualsevol broma científica ens feia partir de riure. Ai les cançons de l'aloperidol i dels SNARE...

Va, ajudeu-me a recordar-ne d'altres, o de noves, m'és igual. Era per això que vam estudiar Bioquímica, per les bromes, no? En recordeu alguna més?

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Vostè és aquí

He esperat uns dies a fer el post, el temps que he trigat a fer un parell de passades al nou àlbum d'Antònia Font, el Vostè és aquí. No cal dir que el disc va venir cap a casa el mateix dia de sortir al mercat, el passat 9 d'octubre. Recordo que quan vam tenir a les mans el Lamparetes, el clam popular era que el grup s'havia fet gran, que allò no era Antònia Font, una mica de decepció, vaja. Abans de res, cal dir que els grups són el que volen ser, no el que nosaltres volem que siguin. Vist amb perspectiva, potser sí que el Lamparetes és el disc més fluix, encara que això va a gustos. Però porta el seu segell, sens dubte. De totes maneres, que ningú no es preocupi, aquella sensació que vam tenir desapareix amb el Vostè és aquí.


El disc de les línies de metro està directament sortit del caparró d'en Joan Miquel Oliver, i com tots sabem, el procés mental d'aquest home és diferent del de la resta de mortals. 40 cançons curtes, algunes de molt curtes i també d'instrumentals. Pensaments fets cançó, sense complicacions, idees senzilles, o no tan senzilles. Exercicis estrafolaris, música pop i algunes melodies que recorden les primeres èpoques.

És un disc estrany, no us enganyaré, però pel fet que tot va ràpid, les cançons passen volant i costarà lligar títols i melodies. Però es farà és clar. Amb només un parell d'escoltades ja tinc clissades algunes cançons que m'han cridat l'atenció i que he trobat bones. No està pensat per tenir èxits que desplacin els clàssics, difícilment trobarem una cançó que ens faci oblidar les nostres preferides, no té aquestes pretensions, però passa bé, és Antònia Font i és balsàmic.

No dic més, escolteu-lo i en parlem. Ara, un concert d'aquest disc pot ser la cosa més tediosa mai escoltada. Potser estaria bé esperar una mica abans d'anar-los a veure. Enyoro aquells concerts.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Banys de lluna plena

Des de fa un temps he adquirit l'hàbit d'aprofitar les nits properes a la lluna plena per anar a córrer pel bosc de nit. Equipat amb un frontal, em començo a allunyar del poble pels petits camps de conreus fins que m'endinso de ple en els boscos que cobreixen les estribacions del Montseny. És una activitat que havia vist practicar als ultrafondistes (quan corres quinze o divuit hores, alguna o altra t'enganxarà de nit) i que un company meu, també pare de família i amb dificultats per trobar moments per a l'entrenament, m'havia suggerit. La sensació és estranya i al principi contradictòria. Com diu el Kilian Jornet en el seu llibre, busquem estar en contacte amb la natura més salvatge, però sovint quan ho assolim ens persegueix una sensació de por i d'inseguretat per estar lluny i desprotegits de la manada. Corres per cirqüits que has fet mil vegades a plena llum del dia i, en canvi, tens certa por a allò que és desconegut, a trobar-te un gos perillós enmig del camí (quan mai te l'has trobat de dia), o un senglar (quan el primer que farà és fugir del llum del frontal). És un exercici de confiança en la realitat, un esforç per no deixar que la teva ment et convenci de pors i perills inexistents o sobredimensionats, però un cop ho aconsegueixes tot es capgira, et sents recollit, calmat, et sents formar part de la natura i no voldries abandonar aquest estat per res del món. Això sí, en l'era global quan et penses que ets una excepció, una raresa, veus dos llumets al mig del bosc (què és allò? Es mou? Seran caçadors?). Els llumets s'apropen i començo a sentir la respiració de dos corredors tranquils que em creuen saludant-me amb un "bona nit" tan normal que juraria que no sóc l'únic sonat que s'han creuat aquesta nit.

dilluns, 10 de setembre del 2012

Sabadell per sorpresa

Si es pensen que es lliuraran de mi tan fàcilment, ho porten clar. D'un temps ençà és molt difícil saber quan toca Antònia Font, no surt publicat ni a la seva web i és molt difícil trobar-ho a la xarxa. És com si volguessin que només hi vagi la gent del lloc, ja que els locals sí que estan pertinentment informats. Darrerament m'assabento dels concerts unes hores abans només. Diumenge va ser així, però el concert era a Sabadell i gratuït. Ara que tinc cotxe, no podia deixar passar l'oportunitat, encara que dilluns treballava, i que ja estava totalment d'estar per casa.


Amb temps de sobres i sense perdre'ns, ens vam plantar al lloc del concert per observar amb sorpresa que començaven amb Clint Eastwood. Això semblava cremar les naus d'inici, però hi ha molta nau per cremar amb Antònia Font. El concert va ser com els d'abans, amb una bona combinació de les cançons del darrer disc i una pila d'èxits de sempre, res de prem el play i deixa sonar el Lamparetes. I quan dic com els d'abans, també vull dir que ells no diuen pràcticament ni ase ni bèstia, només canten i toquen. I van per feina, que hi ha moltes cançons que han de sonar. I també n'hi ha que no han de sonar i sonen, com Robot o Holidays, però és igual. Val la pena per sentir-les acompanyades de Portaavions, Final, Tots els motors i sí, Astronauta rimador als bisos.


En Pau segueix fent veure que toca la guitarra, i els altres segueixen fent veure que no estan allà, si us plau, no ens diguis res que ens morim de vergonya. Però son ells, fan les seves coses i marxen, i tu t'has quedat amb la magnífica sensació que ho has gaudit, que d'alguna manera, t'has tret un pes de sobre.


L'anècdota del concert, petita si voleu, és que davant nostre hi havia una família, pare i mare quarantins i filla adolescent. Vaig trigar a adonar-me'n, pensava que eren tots amics de certa edat. I és que no sabria dir qui dels tres xalava més.  Res de conflictes generacionals aquí.

Per cert, treuen disc molt aviat, estan a punt de preestrenar-lo. Tornaran els concerts avorrits, però tornaran els concerts, i miraré d'anar a algun de la nova gira. No sense estudiar una mica abans, és clar. Ja tinc ganes de tenir el disc a les mans, a veure amb què ens sorprenen aquest cop.

divendres, 10 d’agost del 2012

Call me maybe

No es pot dir que sigui un gran aficionat a la natació, de fet, vaig deixar d'anar a la piscina tant bon punt em va ser possible. Però potser si hagués tingut uns companys com els que us presento ara m'ho hagués repensat. Amb una de les cançons del moment, el Call me maybe de la Carly Rae Jepsen, l'equip olímpic de natació dels Estats Units es marca una mena de lip dub que jo trobo particularment divertit, es nota que ho van passar de conya fent-lo, especialment les noies, i transmeten un bon rotllo que penso que val la pena compartir. No us ho perdeu, fins i tot hi apareixen els mega cracks Phelps i Lochte, encara que poquet. Rancis!

dilluns, 6 d’agost del 2012

Moments vitals


Em considero afortunada de tenir molt bones amistats. Fa poc m’ho van recordar, i vaig estar pensant en la transcendència que aquestes persones han tingut, tenen i tindran en la meva persona. Algunes m’han ajudat a veure el camí, d’altres a seguir-lo i d’altres a deixar-lo quan ha calgut. Tinc records de moments importants de la meva vida i sempre he tingut algú a prop. Això és una sort. Perquè és que a més a més, ens ho hem passat bé fent això que sembla tan difícil i complicat.

Les amistats d’adolescència, que encara conservo, són uns pilars per la meva existència. D’aquests, n’hi ha un amb el que sempre he tingut una connexió especial. Mai hem deixat de veure’ns ni de comentar les nostres coses, però va ser en l’adolescència quan més vam coincidir i ara, amb la maternitat, ho tornem a fer. No sé a qui o a què he de donar gràcies per haver-nos fet coincidir en aquest moment vital, perquè l’estima i l’admiració compten molt per forjar una relació, però sovint costa entendre i compartir amb l’altre quan no s’està vivint el mateix.

dijous, 2 d’agost del 2012

Goog bugs gone bad

Li vaig comentar a en GG si no havia vist un vídeo que particularment a mi em fa moltíssima gràcia i em va dir que no. Això no pot ser, perquè si hi ha algú tan friki que pugui flipar amb aquest vídeo tant com jo, aquest és ell. Bé, potser en Gerhart també, no ens enganyem. Nois, m'hi jugo un pèsol que a que us encanta. Ens l'aprenem i la cantem junts el proper cop. L'esperit de la Comunitat es manté!


Per cert, que jo el vaig descobrir al Metablòlic ja fa un temps, on també vaig trobar aquesta imatge que també et dedico, GG!


dissabte, 14 de juliol del 2012

Se'ns pixen a la boca i diuen que plou


Com era allò? Se'ns pixen a la boca i diuen que plou? 

Ja no queda honestedat ni responsabilitat. Però què podem esperar? Els missatges publicitaris ens minen. "Compro més barat i així tinc el doble de coses", i així tinc, tinc, "has de tenir" i tinc més. "Fuera lo viejo y venga lo nuevo". I sóc més espavilat que la resta perquè pago menys en l'assegurança del cotxe i em beneficio d'un ajut encara que no em faci falta. I ajudo als meus i la resta "¡que se jodan!". I tiro la pilota endavant. I no som responsables dels nostres actes perquè, total, "tothom fa el mateix" i "és legal". 

Es veia a venir i "els de dalt" no han fet res per prevenir-ho, han estat uns irresponsables. I nosaltres també, per deixar-nos enganyar. El problema és que a nosaltres ens toca pagar. I "els de dalt" segueixen fent el que convé als seus amiguets, tornant favors i procurant que no els toquin el seu sou vitalici. Vergonya!

Hi ha altres maneres de sortir d'aquest pou. Alliberant la càrrega només aconseguirem caure més a poc a poc, però caurem igualment.

(En referència al vídeo de la diputada del PP que crida "¡que se jodan!" mentre el president anuncioa les retallades de la prestació d'atur. Lamentable. I si ho deia contra els diputats del PSOE i no contra els aturats, com ha argumentat ella per defensar-se, també és lamentable.)

diumenge, 8 de juliol del 2012

M'hi he aficionat!

Amb aquest post crec que donaré per tancada el que finalment serà una trilogia de porteo a la Comunitat. Xexu, tornarà a ser una resposta al teu comentari. Gràcies per inspirar-me.

Em dius que quin sentit té dur a la criatura penjada per casa. Doncs molt! L'escena que descrius, de tu per casa fent coses i la nena jugant, és molt idílica. I més quan la nena gateja i es fot tot el que troba a la boca. En segons quins moments, és necessària una atenció constant. Atenció que no pots parar perquè has de fer altres coses. Carregar-la és una opció molt bona. Amb ella a l'esquena, per exemple, puc cuinar, puc posar una rentadora, puc estendre la roba, puc anar a comprar i parar-me a xerrar amb algú sense pressa, ja que a la motxilla està molt millor que al cotxet.

Us he de dir, per això, que si bé aquest és el detonant (el pragmatisme) amb el temps he anat descobrint altres raons per carregar-la, i us confessaré la millor: el gust per fer-ho. El gust per perfeccionar, per trobar noves maneres de fer-ho... M'he aficionat, vaja.

Llegeixo en blogs del tema que sembla ser que als nens els va molt bé. Els dóna seguretat i redueix l'angoixa i això es nota quan són moooolt petitons, perquè ploren meys. Això seria un afegit, però no és el motiu principal pel qual jo la duc. És materialment impossible fer tot el que diuen que va bé pels nens. Bé, i lògicament també, ja que uns diuen una cosa i uns altres una altra... Jo vaig veure una amiga que ho feia i em va agradar. Si a la peque li va bé, doncs millor que millor. Però és possible que d'aquí a uns anys els estudis científics demostrin el contrari. I així estem.

Aquest és un tema per un altre dia, els estudis científics i en particular els relacionats amb com criar els nens.


dimecres, 4 de juliol del 2012

Ara a la occidental!

Xexu: la teva pregunta m'ha inspirat tant, que te la respondré en un post. En referència al post anterior, em preguntaves "Amb la de coses que teniu per casa per la nena no hi ha res més occidental que faci la mateixa funció?". Doncs sí, hi ha una cosa més occidental que és la següent motxilleta:


El problema és que la meva nena és petita, i en aquestes motxilles s'enfonsa.

Hi ha una segona cosa que, encara que no ho sembli, també és occidental. Es tracta d'un foulard, concretament aquest:




Aquest el duia a l'hivern, però ara és massa calurós, i és per això que vaig buscar l'alternativa més lleugera del Kanga.

És curiós, perquè quan duia a la petita amb el foulard pel poble, molta gent em preguntava si era africà. Fent una mica de recerca, veig que el foulard ha de ser occidental, perquè a tots els llocs on encara hi ha comunitats que els duen penjats, ho fan amb una tela similar a l'africana i no un foulard tan llarg (el meu medeix 5 metres! i l'africà uns 2). 

Així per completar el post, us volia fer un recull d'imatges de "porteo" a diferents parts del món, pero`n'he trobat de tant interessants, que crec que les reservaré per un altre post.

Per cert, la prova va sortir força bé i crec que podré dur-la penjada amb la tela que tinc a casa. Després de provar-ho, vaig trobar la manera de millorar el "nus" (de nus, cap!). Ja us ho explicaré, també. Se m'acumula la feina...








dimarts, 3 de juliol del 2012

Kanga, Kitenge, Sarong, ... com es digui!

El Kanga és una tela rectangular de cotó que es fa servir a l’est de l’Àfrica per portar els nens a l’esquena. Això ho vaig saber a través d’una web de “porteo”, dedicada a repassar les diferents maneres que hi ha per dur els nens a coll. Em va semblar impossible que poguessin dur els nens d’aquesta manera i mai ho vaig intentar amb la meva petita. Aquest diumenge, però, havia de fer coses a casa i se’m va acudir de provar-ho. Vaig comprovar que és possible i que la nena no cau. És més, ho vaig trobar molt pràctic.

Inclús abans de saber com es deia i que es feia servir per dur els nens a l’esquena (a més de per vestir), m’havia sentit atreta per la vistositat d’aquestes teles. És per això que me’n vaig comprar una a Tortosa. No era de l’Àfrica, venia d’Indonèsia, però em recordava a les africanes. És curiós, perquè la wikipedia m’explica que el Kanga és similar al Kitenge i que aquest és similar al Sarong. El Sarong seria la tela que fan servir al Vietnam i en algunes illes del Pacífic. Tan lluny i tan similar.

A mode complementari, us explicaré que el Kanga és una tela rectangular amb un marc i, sovint, un escrit al voltant (una frase feta), el Kitenge es vendria a metres i no duria cap marc al voltant ni cap frase. El Sarong que tinc a casa (diem-n’hi Sarong encara que potser no ho és) no té un marc, però té un disseny que no permetria tallar-la a metres. Fins ara l’havia utilitzat com a estovalles. Aquesta tarda provaré de fer-ho servir per dur a la nena a l’esquena. A veure com em va!


dilluns, 30 d’abril del 2012

The indescribable moments of your life

Aprecio molt treballar amb gent agradable i divertida, això fa els dies de feina més lleugers i passables. A més valoro molt el treball en equip, però el de veritat, no el de paraula només. No obstant,  de tant en tant ja m'agrada quedar-me sol com si tot l'edifici estigués buit i per mi només. Un cas com el d'avui, en que tothom feia pont, i tenia per mi sol l'espai que normalment comparteixo amb tres persones, i ocasionalment amb més gent. Bata ben cordada, guants, ulleres... i música ben alta, més del que la solem posar. I llavors ha sonat això:

Just My Imagination by The Cranberries on Grooveshark

I més tard això altre:

Country House by Blur on Grooveshark

M'he vist lliure, cantant amb passió aquestes cançons antigues i m'he adonat que és agradable de tant en tant tenir aquests moments d'intimitat amb un mateix, fins i tot a la feina. Però la ràdio continuava sonant, les han seguit:

Maria by Blondie on Grooveshark
Just Feel Better by Carlos Santana Ft. Steven Tyler on Grooveshark
Over My Shoulder by Mike + The Mechanics on Grooveshark

Ja amb la feina manual acabada, però encara embolcallat per la música, a la tarda no he deixat que l'atzar triés per mi i m'he envoltat dels meus pesos pesats per seguir sentint aquesta llibertat i aquesta soledat avui totalment volguda.

Spaceman by The Killers on Grooveshark
Can't Stop by Red Hot Chili Peppers on Grooveshark
Infra-Red by Placebo on Grooveshark
Tonight by Smashing on Grooveshark

Ningú no m'ha molestat. Un dia musical de principi a fi.


dilluns, 16 d’abril del 2012

Dogs and cats, cats and dogs...


No ho he trobat amb més resolució, em sap greu!

dilluns, 9 d’abril del 2012

Els meus "amics"

A casa se n'enfoten de mi. Però a mi no m'importa, perquè em va molt bé i no penso deixar de fer-ho. Jo ho pregunto tot als meus "amics". I quan dic tot, vull dir tot: com treure taques de cola de la fusta, com fer que a la petita li agradi el bany, quin hotel em recomanen a Pisa, què pot ser aquesta molèstia... Normalment trobo respostes. S'han de saber llegir, perquè de material a la web n'hi ha molt i de molt cafre, però també de molt interessant.

Els meus amics sou vosaltres, els que feu que internet valgui la pena. Des d'aquí, un agraïment molt sincer per ajudar-me a fer que la vida sigui més fàcil :)

dimarts, 3 d’abril del 2012

La comunió

Avui en dia -i que segueixi així!- no està mal vist no batejar als nens. La comunió, però, veig que és un altre tema. Avui a l'hora de dinar en parlàvem. La meva companya de feina ens explicava el seu cas. Fa poc es va trobar que les amiguetes de la nena feien la comunió, i ella semblava que la volia fer. Ella (la mare) li va dir que anés a catequesi i que si li agradava i volia, doncs podria fer la comunió. Una decisió arriscada, penso. No sé si hi va anar o no, però la qüestió és que al final no la va fer. "No la vaig influir" diu ella. "Un dia em va preguntar si creia en Déu, i jo li vaig contestar que no,... perquè és la veritat". "Però no la vaig influir perquè no fes la comunió". Ho diu com excusant-se, com si hagués fet mal fet. Com si no deixar fer la comunió fos alguna cosa dolenta. És que els que bategen i fan fer la comunió no influeixen als nens? Jo en el moment he tingut clar que no deixaria fer la comunió a la nena, per molt que ella m'ho demanés. I quan he expressat la meva opinió, m'han criticat. No pretenc no influir-la, és evident que ho faré. Crec que tan bé està educar-la en el sí d'una religió com fora. És més, crec que si fos creient (això és molt creure!), el més conseqüent seria no batejar-la per tal que fos ella qui de gran decidís si vol creure en el mateix Déu que jo o no. Una personeta de 8 anys potser és encara petita per decidir segons quines coses, no?

dimecres, 29 de febrer del 2012

Abraçades que et fa la vida

Hi ha moments en els que et penses que l'has cagat. Que la teva vida no anirà bé seguint el camí que has triat. També hi ha moments que no penses res, que senzillament vius i no et sembla malament. "De vegades ens en sortim" que diuen els Manel. I sí, de vegades ens en sortim i de vegades l'encertem. Els moments dels que us vull parlar són aquells en els que no tens la sensació d'encertar-la, però en que la vida et dóna pistes de que vas per bon camí. Trobo tan important detectar aquestes pistes, que li he posat un nom a aquests moments. Són moments en que la vida t'abraça. Com són aquests moments? Què són? Doncs suposo que depèn de cadascú. Els meus han sigut casualitats que m'han esgarrapat un somriure. Casualitats que sovint han vingut acompanyades d'una banda sonora. Us n'explicaré un parell per tal que us en feu una idea i pugueu saber si vosaltres també teniu moments en que la vida us abraça.

La primera abraçada va ser quan vaig entrar a l'oficina de correus fa unes setmanes i vaig sentir que tenien posat el disc "Descanso dominical" de Mecano. Aquell matí, jo l'havia escoltat a casa. No l'escolto MAI. Ni el tinc a l'ordinador! I just aquell dia, que jo sortia d'un "batxe" emocional, va i correus i jo coincidim. Si això no és que la vida t'abraci, no sé què ho és.

L'altre exemple és una mica més complex i menys evident. Tinc un amic de la universitat que és un borde. Ningú del meu entorn entén que siguem amics. Però ho som. Havíem passat un temps sense parlar-nos i ara hem recuperat el contacte. He sabut que recentment ha estat pare. El seu fill es diu com la meva parella, i la meva filla com la seva. Quan ho vaig saber, vaig somriure. Una casualitat que (no sé perquè) em fa pensar que les coses van per bon camí. Que no podia ser d'altra manera. És com si la vida em digués "m'agrada el nom de la teva filla", "ja fas bé de ser amiga d'aquest noi", "segueix així". Una mirada de complicitat de la vida. Una abraçada.

Espero que hagueu entès el què és que la vida t'abraci. La sensació que tens és d'haver-te passat la pantalla i que et donin un bonus que no t'esperaves. És guai, és alegre, et vénen ganes de trobar-ne més. Però no saps com.

Us ha abraçat, la vida, recentment?




dimecres, 15 de febrer del 2012

Botigues tancades, edificis a mig construir

Botigues tancades, edificis a mig construir, ... i la ciutat queda morta. "No et pots imaginar el que havia estat" explicarem als nostres fills. Per una banda, m'alegra saber que ens anem posant al lloc on ens pertoca, però el canvi m'entristeix. La meva baixa per maternitat em permet passejar pel poble i observar, i darreramet no paro de veure això: botigues tancades, edificis a mig construir... Avui precisament he vist un cartell de "Liquidació per tancament" en una joieria. Potser fa només 20 anys que existeix (i dic "només" per contraposició a negocis que fa més de 50 anys que estan en doina), però 20 anys són molts. Jo hi havia comprat alguna cosa, allà. "Potser no prou!" em diu una veueta a dins del cap. Què hi puc fer? Mai he estat ni de rellotges ni de joies.

dilluns, 6 de febrer del 2012

Lipdub

Durant el passat mes d'octubre vam participar en la gravació d'un lipdub de les Comunitats Catalanes a l'Exterior, amb la cançó d'Els Catarres "Jenifer". El vídeo és cassolà, però nosaltres ens ho vam passar molt bé fent la gravació i ara veient el resultat final. Ho volem compartir amb vosaltres, així que aquí el teniu al blog:



dimarts, 24 de gener del 2012

Calipso ve, calipso va...

Abans que vinguin aquells que ens trobem fins i tot a la SOPA, vull compartir aquí el que és l'avançament del nou disc de Els amics de les arts. El nou disc es dirà Espècies per catalogar i sortirà a la venda el 14 de febrer. Em podeu creure que el compraré, i espero tenir l'oportunitat de veure'ls ben aviat en directe novament. No hi ha vídeo encara, però ja podem escoltar el primer senzill que es diu Monsieur Costeau. Un consell, no us quedeu amb la primera impressió. Com sempre, la música cal pair-la.

diumenge, 1 de gener del 2012

Cap d'any bq

Mai abans ens havíem reunit per cap d'any tants membres de la Comunitat. Per algun motiu o per l'altre, cap d'any no era una festa típicament bq. Si l'any passat en Gerhart ja va unir-se al nostre habitual sopar com a solució d'emergència, aquest any també hi era la Txaro. Els 5 dels concerts vam estar reunits al voltant de la mateixa taula, amb altres amics, amb abundant menjar i amb la participació inevitablement estel·lar de la canalleta. El més important és que vam deixar un altre any enrere plegats, ens vam abraçar, ens vam besar i vam brindar tot desitjant-nos un bon 2012. La idea és compartir-lo, encara que sigui en la distància. Hi faltava gent, però em va agradar passar el cap d'any amb vosaltres. Aquí deixo el primer granet de sorra per un any ple de trobades, activitats i posts! Molt bon 2012 a tots. Us deixo un regalet per començar l'any amb bon peu: