dijous, 30 d’abril del 2009

A gastar!!

Aquest matí he pensat que sortiria a comprar-me un pis, o potser millor abans passar per un concessionari i comprar-me un cotxe que m'agradi. Segurament s'han acabat els problemes econòmics, ja no hem de patir ni estalviar. Si demano al banc que em faci un préstec no em miraran amb cara rara i no hi posaran pegues, segurament em donaran la hipoteca sencera. I què caram, ha arribat l'hora de tornar a comprar al Caprabo, de sortir a comprar roba, i de passar-me per l'FNAC a proveir-me de llibres que trigaré més d'un any a poder llegir.

Tot això és possible perquè la crisi s'ha acabat. Ja no hi ha problemes econòmics i el món està en pau. Per fi. O això deu ser, perquè ja no se'n parla, ja no hi ha expedients de regulació, ni sous congelats, ni acomiaden a ningú. Ara només hi ha grip porcina! Així que als països civilitzats, una bona bufanda, i si veiem un porc de cara, fugim corrents, i llestos.

He pensat aquesta estupidesa de post aquest matí mentre llegia el diari Sport per internet (no el linko de la ràbia que em fot). 3 de les 10 o 12 notícies que destacaven parlaven de la grip porcina. En un diari esportiu!!! És que n'hi ha per llogar-hi cadires. Els mitjans de comunicació fan fàstic. Quina manera de desviar l'atenció.

dijous, 23 d’abril del 2009

diumenge, 19 d’abril del 2009

Estimat president

Avui tenia ganes d'escriure una altra cosa, però acabo de trobar un vídeo en aquest blog, i no puc estar-me de posar-vos-el. És una cançó de la Pink que jo no coneixia, i és una mena de carta oberta al president, en aquest cas, a en Bush, però extensible a tants altres dictadors. Us demano que el mireu, té subtítuls en castellà. Jo m'he quedat de pedra, m'he esborronat tot, i se m'han humitejat els ulls. Potser no n'hi ha per tant i sóc jo que faig muntanyes de grans de sorra, no sé, però tot i així, crec que val la pena que el mireu. La Pink acaba de guanyar molts punts amb mi.


divendres, 10 d’abril del 2009

Víctima

Va, que toca fer més recomanacions musicals. Ja fa dies que vull posar unes cançonetes, i per fi trobo el moment. Avui, un grup al que allò de 'no mata' no es pot aplicar, i tant si mata... no només és que són boníssims, sinó que es diuen The Killers. Jo me'n declaro víctima.

Aquí les perles del nou disc.






I aquí dos dels seus clàssics.






Ei, i encara que no té res a veure, ahir al gimnàs vaig veure aquest vídeo dels Red Hot Chili Peppers i no me'n puc estar de posar-lo, és boníssim, no em podia aguantar el riure tot corrent sobre la cinta. Si sou seguidors de la música dels últims temps, i dels estils que han anat sortint, us encantarà.


dimecres, 8 d’abril del 2009

Nine Million Bicycles

"Nine Million Bicycles"

There are nine million bicycles in Beijing
That's a fact,
It's a thing we can't deny
Like the fact that I will love you till I die.

We are twelve billion light years from the edge,
That's a guess,
No-one can ever say it's true
But I know that I will always be with you.

I'm warmed by the fire of your love everyday
So don't call me a liar,
Just believe everything that I say

There are six BILLION people in the world
More or less
and it makes me feel quite small
But you're the one I love the most of all

[INTERLUDE]
We're high on the wire
With the world in our sight
And I'll never tire,
Of the love that you give me every night

There are nine million bicycles in Beijing
That's a Fact,
it's a thing we can't deny
Like the fact that I will love you till I die

And there are nine million bicycles in Beijing
And you know that I will love you till I die!


On September 30, 2005, an article appeared in The Guardian newspaper in which physicist Simon Singh humorously corrected the song's lyrics. Singh said that with the song Melua "demonstrates a deep ignorance of cosmology and no understanding of the scientific method", and objected to its second verse, where the song's protagonist "[contrasts] such guesswork with her own confidence in her blossoming long-term love":[1]

We are 12 billion light-years from the edge,
That's a guess — no-one can ever say it's true,
But I know that I will always be with you

Singh interpreted the first lyric as a statement that the observable universe was twelve billion years old, which he said was incorrect; according to "the very latest data", the universe was actually 13.7 billion years old. He added, "the next line in the song is unforgivable. To say that the age of the universe is "a guess" is an insult to a century of astronomical progress. The age of the universe is not just "a guess", but rather it is a carefully measured number that is now known to a high degree of accuracy". He wrote replacement lyrics which he believed would, if used, remedy his concerns:[4]

We are 13.7 billion light-years from the edge of the observable universe,
that's a good estimate with well-defined error bars,
Scientists say it's true, but acknowledge that it may be refined,
and with the available information, I predict that I will always be with you

Singh, Simon. "Katie Melua's bad science". The Guardian. September 30, 2005. Retrieved April 9, 2006.


dijous, 2 d’abril del 2009

Ahí estamos!

Com sempre dic, pots valorar com és una persona per com la tracta la gent que l'envolta. Avui ens hem reunit en la mateixa sala que ahir, unes 23 hores després, i hem vist el mateix acte. Només canviaven els protagonistes. Ahir coneixia poca gent, i no perquè no n'hi hagués, però és que avui tothom m'era molt familiar. Moltíssima gent s'ha reunit per veure en GG com presentava la tesi, gent de molts llocs diferents, però sobretot, gent que s'estima el protagonista d'avui. Personalment, he de dir que mai abans hi havia hagut en una mateixa sala tal concentració d'amics meus, amics amb totes les lletres. Això no es veu cada dia, i no ho veuré massa cops més. No cal dir que m'ha fet molt feliç, però a la sala hi havia un podi, i dalt del podi només n'hi havia un. El més gran.

Explicar que en GG ha fet una molt bona presentació, i que ha respost les preguntes amb molta seguretat i facilitat, és una cosa que no caldria fer. Qualsevol que el conegui sabria que el resultat seria aquest, que acabaríem tots contents, que tot i el canguelo inicial, el final seria feliç, i els nervis es disoldrien ràpidament, igual que el sucre en el tallat. I no parlo dels seus. Que la gent de la feina es currarien un regal magnífic i un record espectacular tampoc no era cap sorpresa, perquè aquestes coses es fan per la gent important que presenta. I que a la família li cauria la bava amb l'excel·lent cum laude no ens diu res de nou. Totes aquestes coses no cal dir-les, són evidències.

Però el que sí que vull dir és que el camí no ha estat fàcil, sobretot en els seus inicis, i allà estàvem per veure-ho, com estàvem avui disposats a veure el tancament d'un cicle, el final d'una època. Hem caminat plegats durant molt temps, i ara ets doctor. No et creguis, a mi em costa tant d'assumir com a tu! Difícil o no, ja hi ets, i si en tot això hi ha una veritat, aquesta és que 'ets en GG'. I això diem entre nosaltres, perquè no sabem cap definició millor. Ets en GG, i això no és poc. I pobre de tu que canviis. I ara em dirigeixo a tu directament, sí, què passa? Perquè parlo en primera persona, perquè t'ho mereixes, i perquè el dia ha continuat quan tothom ha marxat a fer les seves coses. I passar aquesta tarda amb vosaltres ha estat molt millor regal que una nespresso. Ni un dels dies més importants de la teva vida has oblidat que, per davant de tot, ets persona i ets amic, i que en parlar de tu, aquests dos conceptes s'haurien d'escriure en majúscula.

Ja no sé què dir perquè això no es converteixi en un mar de llàgrimes a base de referències personals, així que només diré el que toca en aquests casos, a part d'agrair-te molt sincerament tot el que has fet per mi, avui i sempre. Felicitats amic, ets el rei. Molta sort per Edinburgh, però no la necessites, perquè ets en GG.

1 d'abril, i ja en tenim una altra

11:20h. Vinga, tu pots. 1,25 microlitres. Són vint PCRs... per vint-i-un: 26,25... Tic-tac, tic-tac...11:35h Va, ara no la caguis; "visteme despacio, que tengo prisa". Colònia 3E, tub 3E; colònia 3F, tub 3F... I finalment, a les dotze menys cinc minuts estava jo a la porta de l'aula de graus de la Facultat de Biologia. Just, però a temps per dir "bon dia, com ho portes?" a una Rúbia que, tot i confessar estar feta un sac de nervis, conservava el somriure tranquil i el pols de cirurgià amb que la coneixem. Tal i com estava previst, el Xexu ha fet la seva entrada al cap de poca estona, tornant a sortir de nou de l'avantsala motivat per un antiport actiu que coincidia amb l'entrada d'un senyor de cabell (poc) i barba blancs, amb unes ulleres que protegien aquella mirada típica d'estar pensant en alguna cosa important. Quatre salutacions de rigor entre catedràtics i la Rúbia ha arrencat amb el conte dels cinc darrers anys de vida al lab. Sempre amb els peus a terra i el posat tranquil, com si aquell fos justament l'ambient en que es sent realment còmoda.

Una diapositiva, dues... i a la tercera, l'audiència que s'estremeix en veure com un tros del receptor A2A de l'adenosina apareixia mig tafanejant pel límit superior de la presentació. Talment com si li fes vergonya entrar en escena, o com si fos el llop de la caputxeta en un espectacle de titelles, treient el cap de forma amenaçadora... No us negaré que he tingut la temptació de cridar "Que ve el llop! Que ve el llop!" amb veu de nen i senyalant aquell receptor que mostrava els seus loops citosòlics de forma insolent. Però la Rúbia no m'ha donat temps. No ha donat temps ni tan sols a sentir aquell "ai..." d'engoixa quan alguna cosa no va bé i et poses a la pell del que està a la palestra. Com si es tractés d'un efecte meticulosament assajat per captar l'atenció del públic, ha carregat la diapositiva de nou i ha continuat com si res hagués passat. L'exposició continuava...

Bip-bip... Bip-bip...
::NOU MISSATGE REBUT: TXARI::
"Acabo d'aparcar!"
::RESPONDRE::
"Quan entris a la sala, gira a l'esquerra. 4a fila"

L'entrada de la nova espectadora a mitja presentació no ha ni immutat a la ponent, que continuava enlluernant el públic amb nombrosos resultats corsament surgits amb un fil conductor que ho feia tot realment entenedor. Probablement molts dels assistents hauran quedat fascinats per les dots d'oratòria de la ponent, però els que vivim la recerca d'aprop (i, dit sigui de passada, donem per feta la qualitat de la Rúbia parlant en públic) no hem pogut evitar tampoc sentir certa enveja per resultats que, si bé quedaven reduïts a una diapositiva de poc més de trenta segons, sabem que suposen mesos de tediosa i descoratjadora feina de laboratori.

Finalment ha arribat la defensa, i tampoc ha quedat curta. Sense menystenir l'honestedat de saber dir "Sí, té raó, hagués estat interessant fer aquet experiment", la Rúbia ha demostrat llargament saber el que es fa i saber de què parla quan es tracta de defensar la seva tasca.

Moltes felicitats.