diumenge, 25 de febrer del 2018

The End of the F***king World, Temporada 1

Una mica orfes de sèries, ens hem deixat convèncer per una aposta una mica diferent a les vistes anteriorment. The End of the F***king World és una tragicomèdia protagonitzada per dos adolescents inadaptats i la primera temporada (desconec si n'hi ha d'haver més), consta només de 8 episodis d'uns 20 minuts cadascun, així que passa ràpid.

Aquí els tenim, els dos protagonistes, Alyssa i James. Cadascú a la seva... D'aquí.
En James és un nano esprimatxat i feble que no es comunica amb ningú. Va perdre la mare i el seu pare és un 'capullo' integral. Se sap diferent, i té l'esperança de matar a algú, es considera un psicòpata que només ha d'aconseguir la víctima adequada. Llavors apareix l'Alyssa a la seva vida, una noia que parla sense filtres i que es mou per impulsos. En James s'adona que per fi ha conegut la seva primera víctima, però endut per l'empenta de l'Alyssa començaran una mena de viatge cap enlloc, però lluny de la vida que coneixen, que als dos els fastigueja. En aquesta escapada, generaran vincles molt forts i hauran d'escapar-se de situacions molt complexes que encara els uniran més. Objectiu: arribar on viu el pare biològic de l'Alyssa, que segons ella els acollirà i hi estaran bé. Però les coses no sempre són com una espera.

Les dues policies que els segueixen trenquen tòpics. Un 10 en això. D'aquí.
Aquesta sèrie és molt rara, però no m'atreviria a dir que dolenta. Els protagonistes són esperpèntics, però els drames que es van trobant són ben reals. La seva manera de resoldre'ls, però, no ho serà tant. Té gràcia que podem tenir accés als pensaments dels protagonistes, a banda dels diàlegs, també 'sentirem' el que van pensant, que no sempre coincideix, o diguem que en veu alta no diuen tant com pensen. En James ja el tenim vist perquè va protagonitzar un dels capítols de Black Mirror, concretament el 3x03 Shut Up And Dance, que per cert és dels que menys m'ha agradat. Entre el repartiment també veurem dues cares conegudes més, el patòleg de Sherlock, i la Yara Greyjoy de Joc de Trons, germana d'en Theon, aquí en el paper de policia. I pel que fa a l'actuació dels personatges principals, jo em quedaria amb l'actriu que fa d'Alyssa, que val la pena dir que es diu Jessica Barden, que tot i que no és tan joveneta com la pinten a la sèrie (se suposa que en té 17), penso que la veurem molt a partir d'ara, perquè trobo que fa molt bé el seu paper.  

Aquest és el pare de la criatura que tenen tantes ganes de trobar... D'aquí.
En definitiva, una primera temporada molt curta que es pot mirar gairebé d'una tirada, com una pel·lícula llarga. No és una gran sèrie, però té detalls que intriguen i la fan distreta, i una situació inicial que fa venir ganes de mirar-la, recordem que l'objectiu d'en James és pelar l'Alyssa, com a primera informació que tenim de la sèrie, posat que són els dos protagonistes, no està malament. I també a destacar l'actuació d'ella, que penso que és notable. Si voleu una sèrie força friki que s'acabi aviat, ja sabeu.

Valoració: No sé si guanyarà massa Emmys, però es deixa veure.

dimarts, 20 de febrer del 2018

Stranger Things, Temporada 2

Continuen les històries d'aquesta colla de nanos espavilats i saberuts en un poble de mala mort que, ves per on, acull un portal dimensional a un altre univers, el que ells anomenen 'el món del revés'. La segona temporada de Stranger Things fa honor al seu nom i hi apareixen coses cada cop més estranyes. Compta amb 9 episodis d'entre 45 i 65 minuts i manté aquella estètica vuitantera tan ben aconseguida.

A PARTIR D'AQUÍ HI HA SPOILERS

La imatge vintage d'aquesta temporada. D'aquí.
Ha passat un any a Hawkins i torna a ser Halloween. Aparentment, tot torna a ser com abans, en Will va aconseguir tornar del món del revés, però la seva mare, la Winona Ryder, segueix molt preocupada per ell. No s'acaba de trobar bé i li han de fer proves periòdicament. I fa bé de preocupar-se, perquè nosaltres ja sabem que en Will té alguna cosa ficada al cos que no és d'aquest món. Mentrestant, el poble sencer comença a experimentar una mena de putrefacció que acaba amb totes les collites, i és que alguna cosa es cou al subsòl. Un portal es manté obert i per allà hi entra de tot, però res amb bones intencions. En Will és una mena d'espia, l'altre món hi veu a través d'ell i sap els passos que fan els nostres amics. I l'Onze? On ha anat a parar? No se la veu des que va aconseguir vèncer el Demogorgon a la primera temporada. Doncs la té el cap Hopper amagada en una cabana aïllada, perquè no s'exposi a aquells que la busquen per experimentar amb ella. Però s'enyora dels seus amics, especialment d'en Mike, que encara cada nit intenta contactar amb ella a través d'un walky talky. Cansada d'estar tancada, decideix anar a donar una volta, i de pas saber algunes coses del seu passat.

Els nous d'aquesta temporada, Bob, Billy i Max. D'aquí.
En aquesta temporada tenim la incorporació estel·lar d'en Sean Austin, més conegut com a Sam Gamgee del Senyor dels Anells, que farà de parella de la Winona, però no li hem d'agafar massa afecte. També apareixen un parell de germanastres amb cert paper, la Max, que s'integrarà al grup, i el seu germà gran que és un paio odiós i desagradable. Sobre els personatges ja coneguts, en Dustin creix i Onze perd una mica. Els altres tres continuen sent d'hòstia, per aquest doblatge que els posen. Bé, en Will no, pobre, que sempre està fet un nyap. I la Joyce, la Winona, segueix fent un paperàs.

Sembla que vol ploure. D'aquí
La temporada manté un bon nivell d'interès i no perd respecte la primera. És una mica més explícita en escenes de 'terror', sense arribar a fer massa por. Els nens estan creixent i comencen a demostrar interessos romàntics, i això pot sobrar una mica, però és inevitable. L'ambientació segueix sent molt bona, i la intriga es manté. Encara hi ha molts enigmes per resoldre, i tot i que sembla un final conclusiu, els guionistes ens recorden que alguna cosa (força grossa, i també estranya) encara vigila des de l'altra banda, així que els nostres amiguets no es poden confiar, i nosaltres hem de seguir pagant Netflix per mirar la tercera temporada que, sens dubte, arribarà.

Valoració: no ens tornem bojos en lloar-la, però paga la pena dedicar una estona a mirar-la. 

diumenge, 4 de febrer del 2018

Estiu 1993

No miro gaire sovint cinema català, senzillament perquè no se'm planta davant, però si una pel·lícula està acaparant portades, elogis i premis darrerament, aquesta és 'Estiu 1993', de la directora Carla Simón. Quan la vaig veure ofertada a una de les plataformes que tinc a casa, no m'ho vaig pensar. La vam mirar just el dia abans dels Gaudí, precisament.

La Frida, un dia que decideix maquillar-se. D'aquí.
Estiu 1993 explica la història de la Frida (alter ego de la mateixa directora), una nena que acaba de perdre la mare i, com a mesura d'urgència, l'envien al poble a passar l'estiu amb el seu oncle i la seva família. La Frida es mostra molt tibada, distant i entremaliada, els ho posa molt difícil a l'Esteva i a la Marga, i també a la seva innocent cosineta Anna. Però ja se sap que rere una nena enrabiada amb el món i que no para de fer malifetes sense que sembli que li importi, hi ha una nena immensament trista.

No ha de ser fàcil treballar amb aquests espinguets. D'aquí.
La pel·lícula està gravada amb quatre canyes, és d'aquestes minimalistes i conceptuals, amb llargs silencis, on els plans fixos segur que volen dir alguna cosa, però els pobres profans no acabem d'entendre. D'entre el repartiment destaca l'omnipresent David Verdaguer, l'home de moda del cinema català, que fa el paper d'oncle Esteve. La tieta Marga (Bruna Cusí) ho fa prou bé, encara que la Frida (Laia Artigas) és la que s'emporta totes les mirades. Fa un paper difícil i se'n surt prou bé als seus sis anyets, però personalment no em va semblar una actuació d'Òscar.

La cara que et queda quan has d'aguantar la Frida. D'aquí.
Seré sincer a risc que algú em tiri pedres. Estiu 1993 té tots els números per ser un èxit de crítica, per a que els diaris i tertúlies li dediquin pàgines i hores d'elogis. Però és una pel·lícula perquè l'espectador mitjà, un cop acabada, es miri amb el seu acompanyant i digui 'i ja està?'. És una pel·lícula amb missatge, explica una situació molt concreta com és la superació d'un dels tràngols més durs pels quals es pot passar, i ho fa de manera tendra, costumista i probablement fidedigna a com ho va viure l'autora, però no té més. Una història petita com una altra, una mica sobrevalorada pel bombo que se li està donant. Però què sabré jo, que sóc tan mal cinèfil, oi?

Valoració: No n'hi ha per tant.