dimecres, 23 de febrer del 2011

He vist E!

Aquesta tarda he tingut la primícia de poder parlar amb els papis edinburghesos i veure per la càmera com se'ls cau la bava amb una coseta menuda, menuda que de moment només menja i dorm. He de dir que és un nen una mica maleducat, ja que no ha tingut la delicadesa ni tant sols de saludar-me, ni s'ha posat la mà al pit i inclinat el tors. Però veia l'estampa i no em semblava que la veiés per primer cop, ho he vist tan natural com quan els veia als dos sols, a l'altre cantó del fil. I és que tenen una pinta de pares que no se l'aguanten. Això sí, se'm fa una mica estrany, i no perquè li quedi malament el nen en braços, al contrari, pensar que el GG és pare, després d'haver-lo vist jugar a bàsquet amb els mitjons i la làmpada de tentacle de cistella, o fer el primer son en un banc de la facultat, després d'una molt llarga nit. Però són pares! Tota una família. Ara només queda que ens veiem al natural, que vinguin, que hi anem. Mentrestant, a seguir l'evolució del petit E, que segons els seus pares, i no perquè l'hagin parit ells, no, eh? No és perquè tinguin una opinió subjectiva, això mai! Però segons ells, és el nen més maco del món, i podria ser model! Encara fareu la primera pela nens! No veieu que això de la ciència no dóna per viure...

diumenge, 13 de febrer del 2011

Quart aniversari

Mira que en som de mala gent, ja no tenim memòria ni tenim res. D'acord que estem a l'espera d'un fill, o escrivint una tesi i tots els temes que vulgueu, però el passat dia 9 de febrer se'ns va passar per alt que aquest blog va fer quatre anys! Quart aniversari de la Comunitat, i aquí seguim. Així que moltes felicitats a tots els que l'escrivim, i moltes gràcies a tots aquells que hi passen de tant en tant. Anem a pel cinquè, no?

Imatge d'aquí.

dijous, 10 de febrer del 2011

Aquesta pluja (aquesta boira)










Tothom té defectes,
jo encara t'enyor
Ningú no és perfecte,
ja no te faré pus cançons.

Jo de vegades són una mica torracollons i rabiosa. M'agrada portar la contrària. Sí, perquè negar-ho... sort en tinc de la gent que m'estima i que no m'ho té en compte. Això ho vaig heretar del meu avi per part de mare, però no és cap excusa.

Jo crec que hi ha coses de nosaltres mateixos que podem canviar, però d'altres... és que costa tant! El millor és admetre-les i deixar-se estimar tal i com s'és. Però això no és fàcil...

Què en penseu? És egoïsta?

divendres, 4 de febrer del 2011

Estrella merengue

Que sí, que ja sabem que els d'Estrella Damm són uns cracks fent anuncis, que sempre ens saben tocar la fibra amb els seus anuncis, o fer-nos l'estiu més amè amb la seva cançoneta enganxosa i les seves imatges balears. Però també podem riure una mica, oi, que no sempre ens hem d'estar tirant floretes, que les coses van com van... mireu, mireu què m'han enviat l'Elur i l'Assumpta. Una versió del ja famós anunci del 'Què tenim?' una mica peculiar. As-pac-ta-cu-lar!! 

dimecres, 2 de febrer del 2011

Retrobament d'arracades

I m'ha passat per segona vegada que una arracada ha tornat a mi de la manera més insospitada!!

La primera va ser amb unes arracades que em vaig comprar a Edimbrà. Un dia em vaig adonar que n'havia perdut una i al cap de mig any va aparèixer a la taula de l'aula on fem Tai Txi. Mentre feia els moviments, la vaig veure i al final de la classe m'hi vaig acostar... Era ella! M'havia caigut i la professora l'havia deixat allà. Mig any, s'havia esperat la pobra (arracada).

La segona que va tornar a mi, ho va fer ahir, mentre buscava un pen-drive al bolso (que per cert, no vaig trobar...). Què hi feia al fons de tot del bolso? Com havia arribat allà, era un misteri, però ella estava amb una actitud pacient: algun dia em trobarà, devia pensar. Només feia una setmana que l'havia trobat a faltar, de manera que el retrobament amb la seva parella no va ser tan emotiu, però tot i això jo la vaig agafar amb cara d'incredulitat.

I així és com es recupera una arracada. Recordo haver-ne perdut una en un mirador del Montseny, una nit d'estiu. I també recordo haver-ne perdut una a Berlin i una altra a l'aeroport de Santander (crec). Les parelles s'esperen al joier, per si mai re-apareixen. Fa molt temps i és molt difícil que em tornin a trobar, però jo estic aquí, esperant fer de mitjancera pel seu retrobament.