divendres, 12 d’agost del 2011

Sibaritismes d'estar per casa

Mira, poses ceba a sofregir; força oli i foc fortet. A mig fer hi poses un gra d'all i quan la ceba ja està dauradeta hi tires l'arròs. Gros; Montsià, si pot ser. Llavors es tracta de sofregir l'arròs i deixar que es cogui en el seu propi midó, ajudat de tant en tant per cullerades del brou de pollastre que tens en un cassó, mantenint-se al punt del bull. Una mica de brou i remenar fins que se'l begui tot. L'operació no és complicada, però requereix paciència. Sovint penso que algunes actituds de la saviesa popular ens esclavitzen i no ens permeten veure la vida sense el component falsament necessari del patiment, però en aquest cas, els vint minuts ben bons que et pot costar el procés donen valor a allò de que "és bo tot el que es fa desitjar". De fet, apreciaràs més el procés si algun cuiner colega et confessa que als restaurants hi solen posar nata per estalviar-se de tenir algú remenant l'arròs durant vint minuts. Quan ja fa quasi el temps, el rectifiques de sal i hi afegeixes una darrera cullerada de brou. Al final ha de quedar un pèl sosso de sal i més aviat sec, doncs un cop acabat de coure el retiraràs del foc i li afegiràs mantega i formatge parmesà ratllat. L'escalfor de l'arròs desfarà, ja fora del foc, aquests dos últims ingredients, que li donaran la textura cremosa i el punt de sal que el plat requereix. Dues fulletes de julivert, per allò de que la bona cuina també entra pels ulls, i a dinar. Si t'ha quedat tan bé com esperaves (o la gana t'ho fa apreciar tant com et mereixes) acompanyaràs el risotto d'un vi blanc ben fresquet i substituiràs l'atabalament del telenotícies pel bon rotllo d'una música tranquil·la, però viva. A la teva pròpia salut!