dilluns, 24 d’abril de 2017

Han vingut a robar-nos les dones

Com en els vells temps d'aquest blog, em ve de gust fer una crònica de concert, i és que dissabte passat vam ser a La Sala d'Igualada per assistir a un dels primers concerts de la gira en la que els Amics de les Arts presenten el seu nou disc 'Un estrany poder', un edifici antic reformat que crea un ambient molt xulo. Hi anàvem amb moltes ganes i amb la certesa que era molt difícil sortir-ne decebut, i com era d'esperar, el concert va anar molt bé.


El d'Igualada era tot just el segon concert de la gira, i es nota que els acudits i les converses entre ells no els tenen encara ben assajats, però temps al temps. Si una cosa era diferent dels seus concerts eren els monòlegs i les converses que tenien a l'escenari, i la gran complicitat que es demostraven. Tot allò és cosa del passat, ara tenen moltes més cançons i molt bones, i ja no xerren tant entre ells, però els seus tocs d'humor encara hi són, i això diverteix sempre el públic. També hi va haver algunes errades en les lletres, però és el que té el rodatge


Respecte al repertori del concert, que comença igual que el disc, amb 'Les coses' i '30 dies sense cap accident', és extens i variat i barreja temes dels quatre darrers discs, deixant ja de banda el 'Castafiore Cabaret', però no m'estranyaria gens que de tant en tant, o quan ja tinguin per la mà els nous arranjaments, es marquessin algun 'A vegades'. Molt remarcable per mi que van fer 'Reykjavik', per la qual cosa no puc estar més agraït, i 'A mercè d'un so'. Una altra agradable sorpresa: 'Ciència Ficció'. Per la resta, força previsible, amb absències com 'Museu d'història natural' o 'Mesieur Cousteau', però assumibles, i l'estranyesa que de les dues úniques cançons que no canten del nou disc, una d'elles sigui 'Salvador'. Però estic seguríssim que aviat l'incorporaran.


Dues hores de bona sintonia amb el públic, que en paraules seves coneixia molt millor la lletra de les noves cançons que els assistents de la nit anterior a Valls. Molt canyeros, però amb parades per fer les lentes. Bon joc de llums amb una escenografia aparentment senzilla. I la sensació que aquest concert anirà millorant i evolucionant al llarg dels mesos, així que el proper pas serà tornar-los a veure quan ja portin més rodatge amb el disc i l'espectacle, i no dubteu que ho farem! Disculpeu la mala qualitat de les fotos!

dilluns, 17 d’abril de 2017

Sherlock, Seasons 1-2

Quan tothom parla tan bé d'una sèrie, val la pena prestar-hi una mica d'atenció, encara que no sempre funciona. Sherlock és un dels casos en que sí. Després d'un primer intent de mirar-la en anglès i la pertinent desesperació de no entendre absolutament res ni tenir temps de llegir els subtítols, per la meteòrica oratòria del protagonista, vaig decidir mirar-la en espanyol, i encara que la sèrie perdi, almenys jo hi guanyo enteniment. Es tracta de capítols de llargada pel·lícula, prop d'hora i mitja, i només tres capítols per temporada. Dos protagonistes absoluts, Sherlock i Watson, i una corrua de secundaris recurrents i fixos.

Watson i els germans Holmes. D'aquí.
La sèrie és una actualització del clàssic de Sir Arthur Conan Doyle i compta amb tots els elements característics, però portats a una actualitat tecnològica i moderna, i això li afegeix un plus de complexitat. Sherlock, interpretat per un molt creïble Benedict Cumberbatch és un sociòpata arrogant amb una intel·ligència desbordant, una capacitat d'observació infinita i habilitats deductives només comparables a les del seu germà Mycroft, amb qui no es porta gaire bé, és clar. Per poder-se relacionar amb la gent, i com a contrapunt necessari, troba en John Watson, interpretat pel hobbit Martin Freeman, i els dos comparteixen pis al mític 221b de Baker Street. 

En Moriarty dóna un mal rotllo... D'aquí.
Com no, també trobarem l'antagonista d'en Sherlock, en Moriarty, que és igualment dolent i poderós. En aquestes dues primeres temporades de la sèrie, els protagonistes aniran resolent casos enrevessats i la figura de l'arxi-enemic anirà apareixent fins adquirir també protagonisme. En Sherlock es va fent famós fins a obtenir notorietat, i en gran part és perquè en Watson va narrant les seves aventures en un blog que té molts seguidors. Les investigacions són una mica CSI, però la personalitat egòlatra i magnètica de Sherlock no deixa indiferent. Tampoc s'entén com la gent que l'envolta li té tant apreci, però tant l'Inspector Lestrade, com la senyora Hudson, mestressa de la casa, com la investigadora Molly Hooper farien qualsevol cosa per ell. En Watson encara més, és clar. Però també hi ha gent que no li té tant afecte, naturalment.

Massa misteriosa per no interessar en Sherlock. D'aquí.
Els punts forts de la sèrie, a banda del propi Sherlock, són la posada en escena i el ritme frenètic. Els capítols són tan llargs que cadascun és com una pel·lícula, amb certa continuïtat i trames que es creuen. Els episodis estan basats en les històries de Conan Doyle i mantenen els noms o tenen noms semblants, però les trames modernes només suggereixen que són inspiracions, no recreacions. Encara que de vegades és una mica estressant, la sèrie es mereix totes les bones paraules que li dediquen.

Valoració: Enganxa, enganxa, enganxa, enganxa molt! 

diumenge, 9 d’abril de 2017

Inside out

Sóc molt fan de les pel·lícules d'animació, però no de totes, és clar. Dels últims temps, la que més m'ha agradat ha estat 'Inside out' (Pixar, 2015). Fa uns dies la vam tornar a mirar, aquest cop en anglès, i ens va tornar a agradar. Hi ha qui la trobarà nyonya, però jo la trobo certament imaginativa, original i entranyable.

Els veritables protagonistes de la pel·lícula, genials! D'aquí.

La Riley és una nena feliç d'11 anys que viu amb els seus pares a Minnesota. Però un bon dia, per la feina del pare, se n'han d'anar a viure a San Francisco, i aquí les coses es comencen a torçar. Però el més interessant de la pel·lícula no és la vida de la Riley, sinó què passa al seu cap. En el centre de control de les emocions hi ha 5 personatges que regeixen les seves reaccions: Alegria, Fàstic, Por, Ira i Tristesa. Fins ara, Alegria és qui ha portat la batuta de la Riley, però els canvis a la seva vida faran que altres emocions aflorin, i l'Alegria sola no podrà governar-la. A més, la Tristesa, amb els seus impulsos irrefrenables causarà un daltabaix al cervell de la Riley que amenaçarà amb esfondrar tot el seu món interior, els seus records i els seus puntals.

Fora del cap de la Riley passen coses com aquestes: 
hoquei amb escombres. D'aquí.

Tristesa, la millor! D'aquí.
L'estètica de la pel·lícula és preciosista, i els 5 personatges del cap de la Riley són boníssims. És una pel·lícula amb missatge, és clar, l'alegria no ho és tot, ni la tristesa s'ha de desterrar ni menystenir, també juga el seu paper. Però una de les millors coses és l'explicació de com funcionen les coses en un cervell humà. Per exemple, els records es generen en forma de bala en funció de si són bons, dolents o essencials. La manera d'emmagatzemar aquestes bales és complexa, i la de recuperar un record és projectant-lo a partir d'una d'aquestes bales. Els puntals són illes en les que hi ha una gran activitat, i naturalment les reaccions depenen de quin dels 5 personatges pren el control. Com deia, molt imaginatiu i ple de detalls molt simpàtics. Fins i tot coneixerem l'amic invisible de la Riley, en Bing Bong, ja fa temps oblidat, o alguna de les seves pors més profundes. Ah, i també hi ha explicació pels somnis i pels dejà vus!

Les dues vegades que l'he vist n'he gaudit molt i m'ha fet riure, trobo que ha passat més desapercebuda del que es mereix. Va tenir anomenada quan va sortir, però sembla que després va perdre l'empenta. Tot i així, jo la seguiré recomanant, i no m'importaria que hi hagués alguna continuació, sempre que la sàpiguen fer amb bon gust. La Riley està entrant a l'adolescència, i això pot donar per molt!

Valoració: Jo sóc #TristesaTeam!

diumenge, 2 d’abril de 2017

Downton Abbey, Seasons 2-3

La sèrie imprevista que mirem a casa va avançant temporades i ens segueix enganxant. Els contrastos entre la noblesa i el servei, les problemàtiques associades precisament a cada classe, i a la relació entre elles, tenen una estranya atracció i a Downton Abbey estan perfectament recreades. Una sèrie dramàtica i molt anglesa.

A PARTIR D'AQUÍ HI HA SPOILERS

La guerra ho iguala tot. D'aquí.
Les temporades 2 i 3 de la sèrie compten amb 8+1 capítols de poc menys d'una hora, el darrer de cada temporada és especial, més llarg, i hi solen passar coses crucials. És una sèrie realista i no es desmarca del marc històric en cap moment. Aquestes temporades transcorren entre els anys 1916 i 1921, i el fet més remarcable és la Primera Guerra Mundial, que canviarà moltes coses, especialment en la manera de pensar dels anglesos. Això de que hi hagi l'aristocràcia per una banda, i el populatxo per una altra, comença a esquerdar-se, però Downton Abbey es manté fidel a la tradició. Hi ha certa rotació de personatges condicionada per la guerra, però els protagonistes segueixen endavant. Bé, a la temporada 3 hi ha un parell de defuncions sonades que invariablement fan pensar en Joc de Trons, en el sentit que ningú no té la continuïtat garantida. Cap al final de la tercera, ens anem endinsant als 'bojos anys 20'.

Matthew... per què negues l'evidència? D'aquí.
Anant més a la concreció, veurem com la Mary i en Matthew es reconcilien i acabaran fent allò que tothom desitja, que és emparellar-se, després de trencar els seus respectius prometatges, el d'ell amb la Lavinia Swire per defunció per grip, i el d'ella perquè en Carlisle (més conegut com Jorah Mormont) és un mala peça. Amb això el problema de la successió queda resolt. Veurem com la filla petita Crawley, la Sybil, es dedica a fer d'infermera durant la guerra i s'acaba casant amb en Branson, el xofer de la família, trencant així els estereotips de classe i causant un bon disgust inicial. Ah, i a voltes amb la successió, també veurem com la Cora, després de tres filles ja grans es torna a quedar embarassada, una nova oportunitat per assegurar l'herència, però perd el nen, amb una mica d'ajuda. No tornarà a ser mare, però sí que serà àvia, la Cora. Entre el servei, Mr. Bates seguirà tenint problemes amb la seva dona i acaba a la presó, però això no desanima la donzella Anna, que l'estima amb tot el cor. Els servents que van entrant tenen les hormones molt revolucionades i causarà més d'un malentès. I en Thomas i l'O'Brien passen de ser aliats manipuladors a enemics. Tot un perill.

Anna i Mr. Bates, són amor.
Passen moltes més coses, és clar, però fer-ne un resum complet seria complicat. No és una sèrie en la que, per ara, veiem cares conegudes, a banda d'en Jorah, però sí que ha donat fama a algun dels seus protagonistes, i per exemple en Matthew és la Bèstia de la recentment estrenada 'Beauty and the Beast'.  

Valoració: Estocada a l'especial de la tercera temporada que em va fer voler-la parar una mica i mirar altres sèries, però ja l'hem represa! Go go Downton!

diumenge, 26 de març de 2017

Community, Season 2

Darrerament s'estan fent sèries amb capítols molt llargs, gairebé pel·lícules, i amb una trama única que cal seguir en l'ordre que toca. Community és tot el contrari. Aquesta esbojarrada sitcom s'entrega en capítols de 20 minuts d'aquells que comencen i s'acaben, i sense gaires històries que es mantinguin al llarg del temps, tot i que té la graciosa peculiaritat que, per estrafolària que sigui la trama d'un capítol, per inversemblant i irreal, els protagonistes no l'obliden, i de tant en tant s'hi fa referència.

A l'episodi de Halloween la cosa s'embolica molt i molt... D'aquí.

Els set integrants del grup d'estudi més heterogeni de la universitat comunitària de Greendale no canvien ni una mica les seves esbojarrades històries en aquesta segona temporada. La primera sí que acabava amb un cliffhanger especial, però que es resol fàcilment en aquesta. Ara la classe que comparteixen és antropologia, que cap d'ells no sap què és, però l'agafen per seguir anant junts. En aquesta temporada augmenten els capítols temàtics, que solen ser els més graciosos. Destaquen l'episodi de Halloween, on es tornen tots zombis, el de nadal en el que són ninos de plastilina en stop motion, i com no, la guerra de paintball final de temporada. 

L'Abed en stop motion. D'aquí.
A banda dels recurrents habituals que ja ens són coneguts, com el degà, en Chang i el professor Duncan interpretat per en John Oliver, en aquesta temporada trobarem de professora d'antropologia una de 'las chicas de oro', la Betty White, la cantant Hillary Duff fent de noia dolenta, o un dels eterns secundaris de Hollywood Stephen Tobolowsky.

Community és una sèrie boja i sense cap realisme, i per això t'ho passes de conya mirant les animalades que fan. No és una sèrie d'adolescents, ja que els protagonistes són de totes les edats, però que tots ells són uns immadurs, això està clar. Una bona alenada d'aire fresc per passar l'estona sense pensar massa, i rient de valent si et fa gràcia l'humor ximple i fàcil. Encara que de vegades els espectacles que munten no tenen res de simple!

Valoració: quines ganes de jugar al paintball...

diumenge, 12 de març de 2017

Downton Abbey, Season 1

Per pressió popular, a casa vam començar a mirar Downton Abbey, una sèrie anglesa ambientada a principis de segle XX. Per ser que l'argument se centra en una família aristocràtica que viu en un palau, pensàvem que ens agafaria urticària, però la participació del servei, que té tant pes com la de la família del comte de Grantham fa que la primera temporada, de només 7 capítols de prop d'una hora, enganxi molt i et diverteixi i et faci arrufar el nas a parts iguals. A més, està perfectament adaptada en el temps on passa l'acció, i anirem coneixent la història d'aquells moments, molt interessant veure com es va introduint, per exemple, la tecnologia en un món tan conservador. L'hem mirat en anglès, i val molt la pena fer-ho, francament.

Bona part dels personatges principals de la sèrie, 
i la caseta al fons. A que fan goig? D'aquí.

Les 3 maries. Bé, la Mary i ses germanes. D'aquí.
El comte de Grantham, Robert Crawley, té tres filles, i per tant, la propietat del casalot Downton Abbey ha de passar a mans d'algú altre, perquè elles no poden heretar. Tret és clar, que la filla gran, la Mary, es casi amb l'hereu, cosa que faria que tot seguís igual. Però el malaurat promès de la Mary mor en l'enfonsament del Titanic, i l'herència cau ara en en Matthew Crawley, un parent llunyà que viu lluny de la vida aristocràtica i que passa per moments econòmics difícils. L'herència li cau del cel, i aquesta primera temporada se centra en com encaixarà el nou hereu a la vida de Downton, i en que l'estirada Mary veu més a en Matthew, que demostra constantment ser una gran persona, com un enemic que com un aliat.

Vol dir que això funcionarà, milady? D'aquí.
Les històries paral·leles dels membres del servei, el majordom Mr. Carson, la governanta Mrs Hughes, en Bates, l'Anna, l'O'Brien... fan molt més amena la sèrie, i posen el contrapunt irònic i hilarant al que passa a les estances nobles. Un humor molt anglès que fa trencar de riure molts cops. Però no són els únics, entre els aristòcrates també hi ha la comtessa vídua Violet Crawley, mare d'en Robert, que és una vella foteta que sempre mira pel bé de la família, i ho fa amb una gràcia que la converteix en un dels millors personatges de la sèrie. L'interpreta la Maggie Smith, també coneguda com a Minerva McGonagall a Harry Potter. No és l'única cara coneguda que trobarem a la sèrie, també hi ha l'Ygritte, una mica rebel, però no tan salvatge, i la Sybil Crawley que surt en un conegut capítol de Black Mirror.

En definitiva, una sèrie de capítols llargs, però pocs per temporada, que pots anar mirant sense parar, perquè sempre hi ha algun problema a resoldre a la gran casa de Downton Abbey. Les lluites pel sufragi universal, la introducció del telèfon, matrimonis de conveniència, el manteniment de la tradició, tot un món molt ben recreat i ambientat, i un humor ben esmolat per convertir-la en una gran sèrie. 

Valoració: la Mary no podria caure per les escales en algun moment...? Ràbia de tia.

diumenge, 5 de març de 2017

Trapped, Season 1

Com, una sèrie policíaca ambientada a Islàndia?? Això s'ha de veure, encara que Islàndia sigui un dels països del món amb menys criminalitat (la gent es mor per altres motius) i no s'ho cregui ningú! I això és el que ens va portar a Trapped, una sèrie que ha causat furor, sembla ser, i que de moment només compta amb una temporada.

Els tres polis de Seyðisfjörðu: Hinrika, Andri i Ásgeir. 
Impressionen, oi? No, no contesteu.

L'acció de la sèrie transcorre a Seyðisfjörðu, encara que se'n guarden prou de dir el nom del poble. Sí que diuen, però, el nom real d'altres indrets de l'illa. Per situar-nos, aquest poblet costaner envoltat de muntanyes (i preciós, hi he estat...), està just a l'altra punta que Reykjavik, a la costa est. Allà en temporada alta hi arriba un ferri que ve de Dinamarca, via Illes Feroe. Doncs just quan arriba el ferri, troben surant a les aigües del port un cos desmembrat, sense extremitats ni cap. Els tres policies del poble, el cap de policia Andri Olafsson, i els seus companys Hinrika i Ásgeir (noms fàcils, com es pot veure), es posen de seguida a investigar, però tenen molt pocs recursos i demanen ajuda a la central de Reykjavik. Problema: s'acosta una tempesta que deixarà el poble totalment incomunicat, així que s'hauran d'espavilar sols. Al mateix temps, ha tornat al poble en Hjörtur, el xicot de la germana de l'ex-dona de l'Andri. La Dagný va morir en un incendi a la fàbrica processadora de peix quan estava amb en Hjörtur, s'hi havien colar per... bé, ja m'enteneu. Des de llavors, la família sempre l'ha culpat, però s'anirà descobrint que tant l'incendi de fa uns anys com el cadàver que ara ha aparegut amaguen històries molt més complicades del que es podria sospitar en un primer moment.

Anem a fer un passeig Hjörtur, que fa molt bon dia.

La sèrie és distreta, però val a dir que la miràvem més per nostàlgia d'Islàndia que per l'argument. Aquests islandesos són lents fent les coses, però tot i això, la trama està prou bé, i els protagonistes, encapçalats per l'Andri, tenen prou carisma. La investigació prescindeix de modernors, tot es fa parlant amb la gent, interrogant, seguint pistes i estirant fins, cosa que està bé. I fins i tot en un repartiment ple de desconeguts per nosaltres, hi trobarem un vell conegut, el ministre de justícia de Dinamarca i candidat laborista Hans Christian Thorsen, que aquí fa de capità del ferri.

Valoració: s'emportaria un bé alt, és prou distreta i la trama té tela, però tampoc n'hi ha per tant. Les imatges, valen la pena. Seyðisfjörðu... ains...   

diumenge, 26 de febrer de 2017

Borgen, Season 3

La tercera i última temporada de Borgen comença ja amb moltes sorpreses i descol·locant-nos de valent. La segona acabava en un punt àlgid, ens esperem llorers i corones per la Birgitte Nyborg, però...

A PARTIR D'AQUÍ HI HA SPOILERS COM UNA CASA

Podrien ser uns arreplegats, però són els Nous Demòcrates
La presidenta ha convocat eleccions després d'un gran èxit polític, pensant-se que ho té ben encarrilat, o almenys sabent que parteix amb cert avantatge. Però res més lluny de la realitat, en la represa de la sèrie en aquesta tercera temporada ens trobem que el president torna a ser en Lars Hesselboe dels liberals, i que la Birgitte ha deixat la política i es dedica a viure de rentes. De fet, ha refet la seva vida i tot. Però el nou líder dels moderats Jakob Kruse retira massa cap a la dreta, i això fa que l'ex-primera ministra li demani tornar a la vida política activa. Davant la negativa del zelós Kruse, la Birgitte decideix formar un nou partit, els Nous Demòcrates, i reuneix uns quants parlamentaris descontents amb les seves formacions, i amb la Katrine Fønsmark com a cap de premsa. Aquesta última temporada se centrarà en la carrera de la Birgitte per presentar-se a les eleccions en condicions d'obtenir uns bons resultats.

Jeremy, cuida'm els crios mentre surto a la tele...
A priori tants canvis fan que la sèrie perdi una mica d'interès: ja no és el que era. Però si mirem objectivament l'argument, la trama és potent i enganxa com sempre. Ja se sap que ens aferrem massa a allò que coneixem, i per això estic segur que tothom, pràcticament sense excepció, considerarà aquesta temporada la pitjor de les tres. Raons no en falten, però no són argumentals, com deia. Per exemple, el paper del probablement millor personatge de la sèrie és pràcticament testimonial, en Kasper Juul ara treballa a la tele, i es dedica a fer de pare del fill que té en comú amb la Katrine, tot i que ja no estan junts. Adquireix massa protagonisme en Torben Friis, que és un peix bullit. En Bent Sejrø o la Hanne Holm surten massa poc pel meu gust.

Per contra, apareixen alguns nous personatges prou interessants, com la nova parella de la Birgitte (el seu marit també té un paper molt més testimonial), en Jeremy Welsh, o en Søren Ravn, l'expert en economia dels Nous Demòcrates, que a les seves hores lliures fa de president rus a House of Cards

Valoració: Un bon final de sèrie, igualment absorbent malgrat els canvis, però 'No Kasper Juul, no party'.

diumenge, 19 de febrer de 2017

La La Land (City of Stars)

Escolta, dura gaire aquesta pel·li? D'Aquí.
Els darrers temps, perquè jo vagi al cinema m'ha de venir molt de gust la pel·lícula en qüestió, o com en el cas de ' La La Land', que em pugui la curiositat de veure allò de què tothom parla, uns per molt bé, i els altres per fatal. Els musicals, en general, no em desagraden, i aquesta prometia una estètica especial i unes escenes memorables. Però també n'havia sentit crítiques plenes de menyspreu. Si m'he de decantar, diré que em significo del cantó dels que la van gaudir.

Estem davant de la típica pel·li de somni americà, una noia que vol ser actriu, però de moment treballa en una cafeteria a Hollywood, i un noi apassionat del jazz que somia en obrir el seu propi local, en una època en que ja ningú no escolta jazz. L'argument, noi atractiu, noia atractiva, els dos amb somnis, és completament previsible, però no ho serà tant, perquè ens guardarà algunes sorpreses, i algunes d'elles no ens agradaran, perquè en una pel·li romàntica de manual, el nostre cap posa el clixé corresponent i no ens quadra que ens el canviïn. Ella: Emma Stone. Ell: Ryan Gosling. Pràcticament, protagonistes únics de la pel·lícula. Ells i, efectivament, l'estètica, molt vintage, però en un món modern amb mòbils i cotxes híbrids.


Sens dubte, una de les escenes més famoses i entranyables de la pel·li.

He llegit que ells canten malament, que la història està inventada i que fins i tot l'estètica respon a referències anteriors. Quina importància té tot això? Si ets crític cinematogràfic és important. Si ets aficionat a les pel·lícules no en té cap ni una: el conjunt és bo. La Stone canta prou bé, i en Gosling no tant, però per contra va aprendre a tocar el piano en tres mesos i no el van doblar en cap escena, tota l'estona toca ell. Penso que té molt mèrit. També els valls que es marquen.

M'ho vaig passar bé mirant-la, no ho amagaré. Potser no té fusta de 'millor pel·lícula', però sí que en té de gran entreteniment, i no hi ha manera de treure's la música del cap. Potser no és més que una comèdia romàntica, però els seus plusos la converteixen en una pel·li especial que s'emportarà una pila d'estatuetes. Diners ben pagats, aquest cop, en la meva tornada a una sala de cinema.

Valoració: Ella em posa la banda sonora a casa tot el dia. I si no la posa ella, la poso jo. 

dijous, 9 de febrer de 2017

10 anys en el món dels blogs

El post d'aquesta setmana s'avança a dijous, i és que avui fa 10 anys que aquest blog va veure la llum, entrem en els dos dígits d'edat. Recordo molt bé el dia, havíem estat parlant de la possibilitat d'obrir un blog comunitari amb els amics, fins i tot havia servit d'esquer per anunciar un embaràs, el primer (si no m'he descomptat, ja es poden comptar 8 descendents entre els signants d'aquest blog), però ningú es decidia a fer el pas. Fins que un bon dia vam rebre un mail d'invitació de la Txaro, jo estava dins d'un laboratori de bioseguretat 3, i va ser allà, mentre esperava que el meu company m'acabés d'aïllar les cèl·lules mononuclears d'una bossa de sang (allò que fas un dia qualsevol al matí), que vaig obrir el mail i vaig acceptar la invitació. Havia nascut la Comunitat del Fosfat, i amb ella una colleta de gent va caure en el món dels blogs, un món virtual que, a la llarga, ha esdevingut molt important per mi.

En aquells moments no en sabia res, només que aquell format de 'pàgina web' era molt fàcil de fer servir i que ordenava els continguts de forma cronològica, el que m'havia explicat en Gerhart, vaja. Però de seguida hi vaig agafar molta afició, sobretot quan vaig descobrir gent desconeguda amb qui et podies relacionar, que hi havia tot un món a l'altre cantó de la pantalla. Tant em vaig enganxar que el Bona Nit no va trigar a arribar, però aquesta és una altra història.

Durant aquests anys la Comunitat ha anat caient en desús, els seus propis autors, a banda de mi, no es van enganxar als blogs i es van obrir poc a altres cases. També van deixar d'escriure aquí, per les obligacions i per tantes altres coses, els mateixos motius que m'han fet veure desaparèixer molts blogs. Però jo no em rendeixo i l'any passat el vaig reactivar. Encara que només hi escrigui jo, la Comunitat segueix viva, i dir això 10 anys després no és poca cosa. Però el que realment importa és que alguns dels seus autors ens continuem veient, i fent coses junts. Aquest dissabte farem una trobada de les nostres, i no serà per celebrar els 10 anys de blog, però perquè no? Jo crec que és una cosa important per recordar.

Per molts anys de Comunitat, i llarga vida als blogs! I com sempre, moltes gràcies a aquells que hi passeu de tant en tant i hi dieu la vostra, sou més que benvinguts!

diumenge, 5 de febrer de 2017

Community, Season 1

Actualment s'estilen molt les sèries amb capítols llargs i amb molt poques entregues per temporada, però les anomenades sitcoms queden fora d'aquesta norma. Community és una d'aquestes comèdies de situació amb molts capítols per temporada, que duren uns 20 minuts, i que tenen per objectiu sobretot fer riure i mostrar situacions quotidianes convertides en trames estrafolàries.

Sí, sí, aquest és el professor de castellà...
Community està ambientada en una universitat comunitària americana, Greendale (que no existeix realment), un lloc on hi van fracassats, adults i estudiants que no tenien prou nota per anar a una universitat 'de veritat'. Allà s'hi forma un peculiar grup d'estudi de l'assignatura de castellà, amb uns personatges estereotípics que són els protagonistes de la sèrie. Ells, i uns quants secundaris recurrents completen els 25 capítols de la primera temporada, en els que sempre hi ha una història d'aquells que comença i acaba, i d'altres que continuen durant alguns capítols o que van implícites en la trama. Com a introducció a la primera temporada, és necessari presentar els personatges principals:

Jeff Winger: ex-advocat inhabilitat, guaperes i passota, munta el grup amb la finalitat de treballar-se la Britta, però acaba esdevenint el líder i la referència de tots.

Britta Perry: rossa guapíssima, idealista i atea, i una mica cavallot, és l'altra protagonista i manté una relació especial amb en Jeff que no s'acaba de concretar.

Pierce Hawthorne: interpretat per en Chevy Chase, és l'avi del grup, misogin, racista, homòfob i altament desagradable, però sempre s'ofereix a ajudar a tothom.

Abed Nadir: d'origen àrab, pateix Asperger i té una memòria prodigiosa. Coneix totes les referències frikis i cinèfiles, i és molt aficionat a gravar i fer pel·lícules.

Shirley Bennett: afro-americana de mitjana edat, separada i mare de dos fills, ultra-catòlica i d'idees molt conservadores.

Annie Edison: la més jove i aplicada de tots, molt guapa però acomplexada, una autèntica mosqueta morta, però amb més determinació de la que demostra. 

Troy Barnes: jove negre aficionat als esports i a la dansa, aparentment el ximple del grup, però el complement perfecte per l'Abed, de qui es fa molt amic.

L'Annie està a punt de fer un pas important. L'Abed, en Troy, 
en Jeff, la Britta, en Pierce i la Shirley li donen suport

D'entre els secundaris recurrents, destaquen l'estrafolari degà Pelton, el senyor Chang, professor de castellà, o la professora Michelle Slater, que surt amb en Jeff una temporada.

La sèrie comença fluixa, però enganxa, i a mesura que vas coneixent els personatges t'ho vas passant millor i aprens a riure de les irreverències constants i les animalades de tots els personatges. Destaquen alguns capítols temàtics que s'escapen de la normalitat, com una partida de paintball que es converteix en una autèntica guerra (i una recreació de 'Els jocs de la fam') o la creació d'una xarxa mafiosa a partir dels palets de pollastre de la cantina. El nivell de deliri arriba a ser gran, però tremendament divertit. La participació dels secundaris puja sempre el nivell. També hi ha lloc per les trames més habituals, tensió sexual, festes i amistat a grans dosis. Les referències a la subcultura són sempre presents, i en això l'Abed és el crack, per mi, el personatge més destacable.

Valoració: Una bona troballa de sèrie per passar una bona estona i riure a gust.

diumenge, 29 de gener de 2017

Hopper


—Has vist aquest quadre de Hopper?
—Ai sí, no és dels meus preferits, però també m'agrada molt.
—Uf, de veritat?? Jo no puc amb aquest paio, em genera sempre un mal rotllo...
—Mal rotllo? Per què? Però si retrata unes imatges magnífiques, i amb uns colors molt especials. Jo tindria tota la casa plena de reproduccions seves. Reproduccions, perquè no tinc pasta per tenir els originals, és clar!
—Però què dius! Quina angoixa, tu!
—Quina cara que fas, no t'entenc gens ni mica. Però què li trobes de tan dolent?
—Reconeix que no té un quadre que se salvi, sempre inclou algun element que em posa els pèls de punta.
—No trobes que exageres? Cap dels seus quadres no em fa l'efecte que dius, a mi.
—Com que no? Pensa en aquell del cafè americà a mitja nit, el súper famós. No et provoca angoixa només mirar-lo?
—No...
—I aquell altre... el que hi ha com dues noies parlant en un cafè, i són com dues gotes d'aigua?
—Ai tu, no sé. Ja ho diuen que l'art ha de provocar sensacions especials, però això teu em sembla una mica paranoic, eh...
—De veritat que no hi veus res estrany en aquest quadre...?
—Però perquè ho dius?
—Fixa-t'hi bé.
—A veure... ho dius per aquest cel blau tan artificial per ser de nit. Llicència de l'autor, no?
—No és això.
—Perquè estan tots fumant? Que la llei antitabac és de fa només quatre dies, eh!
—Tampoc...
—Perquè cada personatge vesteix com li rota? Uns molt mudats, els altres de qualsevol manera? Una mica de diversitat, no? És un local per a ànimes solitàries.
—Que no, collons!
—Doncs noi, no tinc ni idea de que redimonis vols dir! El que m'està fent mal rotllo ets tu!
—Però és que no veus el maleït pallasso!!?
—Quin pallasso?

Una nova proposta per Relats Conjunts, en la seva edició 100!

diumenge, 22 de gener de 2017

Borgen, Season 2

Quan una sèrie t'enganxa contra pronòstic, en pots arribar a gaudir molt. I aquest és el cas de Borgen, aquesta recreació de la política danesa que té molt més suc del que es podria pensar. Tant pels temes polítics que aborden, com per les vides personals dels protagonistes amb una varietat de temes punyents, Borgen és una sèrie molt sòlida i que val la pena mirar.

ATENCIÓ QUE A PARTIR D'AQUÍ HI HA SPOILERS

Birgitte, la nena no està fina... D'aquí.
En aquesta segona temporada, la vida personal de la primera ministra Birgitte Nyborg es complica, ja que la situació a casa és insostenible a causa de la seva absoluta dedicació al país. Se separa del marit, que aviat li trobarà substituta, i la seva filla gran entrarà en una crisi d'ansietat per estar sempre a l'ull de l'huracà. També coneixerem els perquès de la manera de ser del cap de premsa de la primera ministra, el gran Kasper Juul, que quan no es vol casar amb la Daenerys Targarien per manar als Set Regnes, és un gran analista polític amb un passat força trist. Descobrirà també que no estima a la seva actual parella perquè està enamorat de... apostes? És que no cal ni dir-ho.

Per la seva part, els mitjans segueixen fent pressió al govern, especialment l'Ekspres de Michael Laugesen, que ataca amb molta virulència, i els reporters de TV1, sempre a l'aguait de la notícia. La Katrine passa una temporada a l'Ekspres, precisament, després d'haver estat acomiadada per no seguir les normes, però en veure que en Laugesen és un malparit, acaba tornant a TV1 amb la seva amiga (i gran periodista, val a dir, encara que alcohòlica) Hanne Holm. 

Aquest senyor no és aigua clara. Laborista havia de ser! D'aquí.
El govern es va desfent perquè els laboristes demanen cada vegada més als moderats de la Nyborg, i perquè no deixen d'haver problemes interns, i fins i tot de salut, com en el cas del ja ex-ministre d'economia i mentor de la primera ministra Bent Sejrø. Però tot i així, les polítiques que vol tirar endavant la Birgitte acaben prosperant, i amb el bon sabor de boca de la feina ben feta, hi ha sorpresa al 'season finale' que ja fa intuir per on aniran els trets de la tercera temporada.

He de dir que m'ho passo molt bé amb aquesta sèrie i que em resulta molt interessant, especialment la diferent manera que tenen els danesos d'afrontar els problemes. La Birgitte és un bon personatge, i en Kasper també. Però els meus preferits són en Bent Sejrø i la Hanne Holm. En canvi la Katrine em fa rabieta i els laboristes en general també. Veurem com va la tercera temporada!

Valoració: Kasper Juuuuuuuuuuuul!

diumenge, 15 de gener de 2017

La guerra de l'enciam

Hi ha d'haver un apartat en aquest blog per aquelles cançons que no ens podem treure del cap, perquè no sé si s'ha descobert ja per què ens passen aquestes coses, a banda de la teoria de la pel·lícula Inside out. Com que em passo els dies escoltant la mateixa ràdio, i que em posen les cançons en bucle, hi ha moltes tonades que cantussejo sovint, però quan una melodia se't posa al cap noi, no hi ha manera. I mai és la que tu triaries, és clar. Encara que la d'aquesta setmana no és especialment molesta, però sí que em sembla sorprenent, perquè no sé d'on ha sortit. No sé com és que se m'ha instal·lat al cap i no n'ha marxat. Jutgeu vosaltres mateixos, però compte, si us passeu la setmana imitant pagesos i gendarmes, no vull cap responsabilitat!


diumenge, 8 de gener de 2017

Deadpool

Quan no t'agrada un gènere i per tant no li sabràs valorar les virtuts, potser és una bona idea consumir aquell producte del gènere que es dedica, precisament, a fer-ne mofa. Una mica per això vaig voler veure Deadpool, una pel·lícula estrenada el 2016, de la Marvel, relacionada amb els X-Men, però que té com a protagonista el menys súper-heroi de tots els seus personatges. A mi, francament, els còmics de súper-herois no m'han atret mai, ni de petit, ni molt menys ara, però alguna cosa em cridava, de Deadpool.

Sí sí, està parlant amb nosaltres. Foto d'aquí.
En Wade Wilson abans era una mena d'escarmentador d'abusananos per encàrrec, però ara està buscant a qui li va destrossar la vida, i de retruc li va conferir una força sobrehumana i la capacitat de regenerar les ferides, per donar-li una bona lliçó, i perquè li arregli les deformacions que li va deixar. Mentrestant, es passeja vestit tot de vermell i armat fins les dents eliminant tothom que té relació amb l'home que busca. La història es mou entre el present i els fragments on en Deadpool, el nom de súper-heroi que ha triat, explica com ha arribat a ser qui és ara. Hi ha una noia, hi ha una organització criminal, hi ha representants dels X-Men que el volen reclutar, i hi ha molta ciència ficció i efectes especials. Però sobretot, hi ha un protagonista bocamoll que no calla ni sota l'aigua, provocador, groller i esbojarrat, que contínuament fa bromes sobre la pròpia pel·lícula o parla amb l'espectador a través de la quarta paret.

Entre el repartiment, a banda del Ryan Reynolds que és el protagonista però que no tinc massa vist, també reconeixerem la Morena Baccarin que és la dona d'en Brody a Homeland, i l'Ed Skrein, més conegut per ser el primer Daario Naharis de Joc de Trons, però allà portava grenyes i aquí va rapat.

No estaríem parlant d'una pel·lícula per reflexionar-hi gaire, però reconec que té certa gràcia si entens les bromes que fa, moltes d'elles frikis, i encara que no estigui immers en l'univers Marvel, alguna cosa capto. El prota és el típic anti-heroi, que a més no vol ser heroi de cap manera, que cau bé perquè és malparlat i tarambana. Per la resta, acció i més acció, violència gratuïta, molt espectacular, però res de nou. Visualment potent, però inversemblant. Imagino que l'argument deu estar bé per un súper-heroi mutant d'aquests, com a pel·li d'aventures i per passar l'estona tampoc està malament.

Valoració: Ella va dir 'no sé, és que no em fa gràcia...'.

dilluns, 2 de gener de 2017

Sóc llegenda

Gairebé sempre que miro una pel·lícula a la tele és per casualitat, senzillament la fan i m'hi enganxo. Però aquest cop vaig veure anunciada 'Sóc llegenda', i vaig posar-la expressament per mirar-la. Es tracta d'una pel·lícula del director Francis Lawrence estrenada al 2007 i que està interpretada gairebé de manera íntegra per en Will Smith.

L'acció se situa en un escenari post-apocalíptic després que un equip investigador generés un vector víric capaç de curar el càncer amb una eficiència del 100%, però alguna cosa va sortir malament i la població mundial s'ha extingit. Només un supervivent, en Robert Neville (Will Smith), que és immune al virus, malviu a la deserta ciutat de Nova York (la zona zero) en companyia de la seva gossa Sam. Però en realitat no estan sols, el virus va causar la mort a gairebé tota la població, però a una altra part els va generar símptomes semblants als de la ràbia, i els va provocar una sèrie de canvis físics que els converteixen en uns engendres molt violents i hipersensibles a la llum solar. En Neville, que abans era científic de l'exèrcit, es dedica a buscar una cura per la malaltia que ha assolat tot el món.

Quan estàs ferit i es va fent fosc,
a la 'deserta' ciutat de New York.
Com a pel·lícula d'acció no està malament, és distreta i té efectes especials espectaculars. En Will Smith està molt bé en el seu paper, que no és fàcil, perquè tres quartes parts de la pel·lícula actua sol. Menció especial per la gossa, que també ho fa molt bé, i per l'Alice Braga, una de les poques actrius que hi surten, i que no coneixia. Podríem entrar en com d'inversemblant és la trama i que un virus, per patogen que sigui, converteixi un humà en una mena de zombi foto-fòbic i amb una força sobrehumana, però només es tracta d'una pel·lícula. El que convindria és que tothom ho tingués clar, que el que explica la pel·lícula, o el llibre en el que està inspirada, és una invenció i que ni és ni pot ser real. La base científica de treballar amb vectors virals per curar malalties genètiques hi és, però cal recordar que cap medicament o tractament no s'aplica de manera massiva sense els tests de seguretat pertinents. De manera que la pel·lícula s'ha de mirar com la distòpia de ciència ficció que és, i com a tal, enganxa força i es pot passar una bona estona, encara que el final pot ser decebedor.

Valoració: Ella va dir 'després la gent veu aquestes coses i es creuen que els científics fem això'.