El Català és fàcil (o això ens han ensenyat a base de simpàtiques i encoratjadores campanyes televisives). Però sempre té aquells petits paranys que fan anar de cul fins i tot als més natius, i que ens desvetllen cada matí amb la sensació que per molt bé que ho fem, sempre ens quedaran masses coses per aprendre.
De tots ells, el que protagonitza aquest post és un d’aquells de pronunciació; allò que ens dóna tant pel sac que dues paraules que s’escriuen diferent es pronunciïn igual (o gairebé). Són com una mena de false friends fonètics que, en el fons, contribueixen a que ens sentim una mica més diferents. D’aquests n’he vist de tots els colors: De bèsties, com ara és i es, ha i a, o fins i tot de blasfèmics (causats per un ús exagerat i lasciu de la vocal neutra), com ara confondre es i has (“es vist com has talla les ungles dels peus aquell?” –Hòstia! Una altra cosa t’haurien de tallar a tu…- És conya; en qüestió de llengua, qualsevol intent és benvingut). Però també n’hi ha de menys trivials (si més no, en determinats contextos i per als usuaris mitjos de la llengua. Abans de tancar el parèntesi, aprofito per encoratjar als i les lingüistes que pateixin del cor a llegir qualsevol altre post d’aquest blog, doncs el concepte “trivial” no sempre és tan trivial… Tu ja m’entens). Així, podríem parlar de determinades situacions en que un no posaria la mà al foc per un el o un al, per un tant o un tan, o fins i tot per un amb o un en. No deixen de ser una frustració, però la diferència amb els altres és que quan topes amb un d’aquells contextos que fan que el resultat sembli (qui no ho és) més aviat subjectiu, pots arribar a buidar una ampolla de Martini abans no arribes a la conclusió que quan pensaves “no en tinc ni puta idea”, en realitat volies pensar “no en tenim ni puta idea”.
De tots ells, el protagonista (per encàrrec) és la parella tant (amb “t”) i tan (sense “t”). Com en els altres representants d’aquesta família de paranys, a l’hora d’escriure tant (amb “t”) o tan (sense “t”), tothom es busca una mica la vida. Hi ha qui opta per obviar-ne un dels dos, generalment el tant (amb “t”). L'infeliç tant (amb “t”) desapareix de tots els mails, SMS, posts, comentaris, etc. Però treu el cap (de forma totalment testimonial i no menys aleatòria) en les redaccions de diumenge; aquelles de mudar, en que es canvien el teclat i la pantalla per una ploma i un paper.
D’altres, una mica més aventurers i aventureres, prefereixen deixar la decisió en mans del destí, o d’una força interior que domina les nostres accions, deixant que l’instint escolleixi allò que, de ben segur, serà el millor. Al començament, els i les practicants d'aquesta disciplina aturen la redacció i es tornen a llegir la frase amb recel, desconfiats del seu propi instint. Però poc a poc vant agafant confiança en la seva fortuna, fins que arriba un moment en que, quasi sense adonar-se’n, assoleixen l'equilibrada i harmònica proporció de 50%/50%.
La darrera estratègia no normativa per afrontar aquesta parella prové de l’experiència acumulada amb els anys de bilingüisme. “A veure… Això, en Español sona millor amb tan, o amb tanto?” Ah, collons! Aquests sí que no tenen problemes de false friends fonètics! Aquesta estratègia sol arribar a bon port en la majoria dels casos, però ai, las! Som tossuts de mena, els catalans! I és que ens costa això d’acceptar que saber Castellà ens pot ajudar a parlar bé el Català…
Amb la intenció d’aportar una mica de llum al tema, vaig decidir plantejar-ho seriosament a una amiga que té sobrada experiència en això de la llengua. I és que de vegades no entenem que, de la mateixa manera que demanem confiança cega quan assessorem sobre temes bioquímics, hauríem de confiar en els lingüistes quan es tracta de qüestions relatives a la llengua. De fet, després de traslladar a l’amiga lingüista un cert escepticisme (per part del demandant) a la primera resposta, aquesta m’ho va deixar molt clar: “Doncs li pots dir un parell de coses al teu amic de part meva: (…). I la segona, que de la mateixa manera que jo confiaria cegament en ell en temes bioquímics, ell hauria de confiar en els lingüistes quan es tracta de qüestions relatives a la llengua”. Com no em va quedar cap dubte sobre el procediment a seguir, li vaig demanar carinyosament que em tornés a explicar la diferencia entre tant (amb “t”) i tan (sense “t”).
Pel que es veu, tant (amb “t”) és un adverbi en sí mateix, que indica quantitat o grau (“T’estimo tant…!”). Com veieu, darrere del tant (amb “t”) hi ha uns punts suspensius. Pot haver-hi qualsevol altra cosa, però no un adjectiu o un altre adverbi.
El tan (sense “t”), en canvi, és un adverbi que requereix estrictament precedir un adjectiu (“Era un home tan baixet que cada dia anava a la frontera perquè li diguessin Alto!), o un altre adverbi o locució adverbial (“M'ho fa tan malament, que prefereixo fer-m’ho jo sol…”). Perquè m’entenguin els freakys, és una cosa així com el que passa amb la fosforilació oxidativa: El NADH no pot cedir els electrons a la NADH deshidrogenasa del complex I si a l’altre extrem de la cadena de transport electrònic no hi ha una molècula d’oxigen preparada per rebre’ls. Són dues entitats independents, però inseparables.
Ara que no em sent l’amiga lingüista, us confessaré que prefereixo utilitzar aquesta última norma i jugar amb l’eliminació, que no pas intentar buscar-li el què a la primera. Mireu, sobre el paper tot és molt bonic, però quan t’enfrontes als capricis del Català (que en té un cabàs ple!), millor que et facis una assegurança lingüística, doncs mai saps on et pots fotre de cap. Per exemple, si volem utilitzar aquella bonica locució que denota freqüència, ens preguntarem si darrere del [tan] hi haurà un adjectiu o adverbi. La resposta és NO i escrivim, correctament, “de tant en tant”. I el mateix per “tant se me'n fot!”, o “jo crec tant que em trenco”. En canvi, quan tenim la intenció d’expressar fins a quin punt en tenim els genitals plens, i de passada deixar clar algun atribut del causant, direm “Hòstia! Com es pot ser tan inútil!”.
Bé, nois i noies, ja ho vieu: El Català és tan fàcil (o tan difícil) com la Bioquímica. Tot depèn de les ganes que tinguem d’aprendre’n i de les ganes que tinguin els que en saben d’ensenyar-nos-en (Ensenyar-nos-en? Ho he escrit bé? Putos pronoms febles!).