dilluns, 4 d’octubre de 2010

Marato

El primer corredor de marato de la historia, va morir. Amb aquests pensaments em trobo a les 7.45 am a la linia de sortida de les Twin Cities Marathon. No les tinc totes. I aixo que soc una persona esportista: de petit feia hoquei patins 2 hores els dilluns, dimecres i divendres. Soc una persona relativament sana, tot i que sempre he tingut molts ai i uis, pero en sa en general.

Les 8. Comencem a correr i passen les fiques quilometriques (en milles, of course). Milla 1, i la Noemi que ens saluda i ens fa fotos. Milla 2, milla 3 sortim del centre del downtown i els edificis ja no ens fan ombra. Surt el solet. Mmm, escalfor. La Noemi ens fa mes fotos.

Les milles passen volant, 4, 5, 6, 7, 8. Veig a la Noemi i li dono el meu jersei. Porto un temps astronomic: d'acabar aixi, faria la cursa en 4 hores. I em trobo fort. Tanta fanfarria per una marato? Tal i com vaig, me la berenare en un tres i no res!

Les milles ja no passen tant de pressa. Veig un senyor amb un cartell que diu "Chuck Norris never run a marathon" i ric. Milles 9... la 10... buff aixo costa... la 11... joder que llarg que s'esta fent aixo... Caminare 1 minut per recuperar i continuo. Miro el rellotge, i el crono s'ha posat a zero... La tecnologia em falla un cop mes. Passo la marca de la 1/2 marato amb un temps de 1 hora 59 minuts. Estic sobre les prediccions mes optimistes, pero aixo costa un ou i part de l'altre. Ric un cop mes quan veig propaganda d'una serie que es diu "men of a certain age" que diu: welcome to the half point, the best is yet to come. Ja et cardaran, penso.

I comenca el declivi. Em comenco a sentir fluix. Em fan mal les cames. Paro per estirar, camino un rato, corro un rato... Pero no em recupero. Que faig, ho deixo? Em ve al cap la image de'n Guardiola i del PERSISTIREM. Jo vull el meu triplet tambe: doctorat, master i marato.

Passo la milla 16 (25 km). Mai he corregut mes de 25 km d'una tirada. Porto mes de tres hores corrent. Entro en territori desconegut.

Milles i mes milles... Fa molt que no veig a la Noemi. Veure-la m'animaria per continuar. I la veig a la milla 17. Em saluda. Que faig, plego? Va un rato mes. Encara que sigui caminant, pero acabare la marato. Camino un rato mes. Arribo a l'estacio d'habituallament, em tiro aigua al clatell a veure si em passa l'emboirament general. Probo de correr una mica mes. Es normal que em facin mal els colzes? I les dents? Potser es d'apretar la mandibula.

Arribem a una zona de pujades. Escusa per caminar. Em passa un doctor de la Mayo, al que jo havia passat a la milla 3. M'enganxo a ell. Som 3 de la Mayo, i portem petos taronjas on diu Mayo Clinic. Es veu que 3 persones fan massa critica, perque sento la gent que ens anima "Go Mayo, Go". Aixi arribem a la milla 21 crec, i hi ha una altra pujada. Ells van forts, jo necesito caminar. I els deixo. Camino un rato mes. Falten 5 milles (~10km). Son les 12, ja hauria d'haver acabat, pero encara em falta una hora mes si fa o no fa. Una hora!!

No puc mes. Literal. Porto gels de glucosa a la butxaca, pero els trobo tant asquerosos, que si me'n prenc un altre vomitare. Comenco a pensar en classes de bioquimica i el deju: el glicogen ja fa temps que l'he acabat, de que m'alimento ara? Accids Grassos, cossos cetonics? Lactic pur i dur?

Milla 22... passa una eternintat... milla 23. Un del public crida XAVI!! Es un company de classe del Master, que es posa a correr amb mi. Em diu: tu nomes busca un cul de noia maco i segueix en pilot automatic... Em deixa i queden 2-3 milles mes. Hi ha un DJ al jardi de casa seva posant musica house a tot drap. Aixo es un senyal, penso. I me'n dono conte que acabare la marato. Costi el que costi, l'acabare.

Corro una mica, camino, corro una mica mes. Milla 24, milla 25. Veig escrit a terra 1.5 miles to the finish line. Por mis pistolas, penso. VEIG el final. I torno a correr una mica mes. La cridoria de la gent es eixordidora. Llegeixo un cartell amb el temps. Diu 4 h 44 minuts 20 segons. Haig d'acabar en menys de 4h 45min. Veig a la Noemi. Saludo, miro al cel, aixeco els bracos i faig l'avionet. He acabat.

Estic desorientat, i vaig caminant endavant. M'emboliquen amb una manta, em donen un jersei, una medalla i una mica de caldo. I me'n comenco a donar conte que he acabat. Somric.

5 comentaris:

  1. Caram, tota una gesta! Noi, jo et feia més de viure la bona vida que de córrer maratons, però veig que has aconseguit una cosa gens fàcil d'assolir. Felicitats! I ara descansa, home, descansa!!

    ResponElimina
  2. Frigo, diuen que per morir tranquil un home al llarg de la seva vida ha d'escriure un llibre, tenir un fill i plantar un arbre. Pero a tu ja no et cal fer aquestes coses, ja que has escrit i presentat una tesi, has fet un master i has corregut una marato. Ja no es pot demanar res mes. Moltes Felicitats i una abracada molt forta
    raquel

    ResponElimina
  3. Ei! Moltes felicitats Frigo!!

    No sé si ho saps, perquè no n'hem parlat gaire, però jo també estic en el mundillo del running. Porto un parell d'anyets fent mitges maratons i curses de muntanya, i ja m'he apuntat a la marató de Barcelona (març 2011). A veure si també acabo fent l'avió...

    Moltes gràcies per compartir la teva primera experiència amb la cursa reina. A veure si algun dia (quan sigui) els camins del temps fan que ens trobem a la línia de sortida d'alguna marató. Seria maco, no?

    Una abraçada!

    ResponElimina
  4. Ostres ostres ostres, vaya tela Frigo!! Moltes felicitats, estàs fet un campió!! Doncs sí, ja ho estic veient, en un futur, el Frigo i el Gerard corrent una marató, i nosaltres de suport amb banderoles ;D
    I a més, t'ha sortit un post rodó, que et fa posar-nos (virtualment clar) en la teva pell durant aquesta experiència.

    ResponElimina
  5. Hey companys!

    La bona vida m'encanta, pero de tant en tant tinc els meus atacs de massoquisme.

    Lo del llibre no se si conta la tesi, l'arbre el finiquito en un plis, lo del fill ja en parlarem...

    M'encantaria correr una marato amb tu Gerard, pero aquesta del Marc del 2011 no crec que pugui ser. Pero m'he quedat amb la idea.

    Una abracada molt forta a tots!

    ResponElimina