Hi ha moments en els que et penses que l'has cagat. Que la teva vida no anirà bé seguint el camí que has triat. També hi ha moments que no penses res, que senzillament vius i no et sembla malament. "De vegades ens en sortim" que diuen els Manel. I sí, de vegades ens en sortim i de vegades l'encertem. Els moments dels que us vull parlar són aquells en els que no tens la sensació d'encertar-la, però en que la vida et dóna pistes de que vas per bon camí. Trobo tan important detectar aquestes pistes, que li he posat un nom a aquests moments. Són moments en que la vida t'abraça. Com són aquests moments? Què són? Doncs suposo que depèn de cadascú. Els meus han sigut casualitats que m'han esgarrapat un somriure. Casualitats que sovint han vingut acompanyades d'una banda sonora. Us n'explicaré un parell per tal que us en feu una idea i pugueu saber si vosaltres també teniu moments en que la vida us abraça.
La primera abraçada va ser quan vaig entrar a l'oficina de correus fa unes setmanes i vaig sentir que tenien posat el disc "Descanso dominical" de Mecano. Aquell matí, jo l'havia escoltat a casa. No l'escolto MAI. Ni el tinc a l'ordinador! I just aquell dia, que jo sortia d'un "batxe" emocional, va i correus i jo coincidim. Si això no és que la vida t'abraci, no sé què ho és.
L'altre exemple és una mica més complex i menys evident. Tinc un amic de la universitat que és un borde. Ningú del meu entorn entén que siguem amics. Però ho som. Havíem passat un temps sense parlar-nos i ara hem recuperat el contacte. He sabut que recentment ha estat pare. El seu fill es diu com la meva parella, i la meva filla com la seva. Quan ho vaig saber, vaig somriure. Una casualitat que (no sé perquè) em fa pensar que les coses van per bon camí. Que no podia ser d'altra manera. És com si la vida em digués "m'agrada el nom de la teva filla", "ja fas bé de ser amiga d'aquest noi", "segueix així". Una mirada de complicitat de la vida. Una abraçada.
Espero que hagueu entès el què és que la vida t'abraci. La sensació que tens és d'haver-te passat la pantalla i que et donin un bonus que no t'esperaves. És guai, és alegre, et vénen ganes de trobar-ne més. Però no saps com.
Us ha abraçat, la vida, recentment?
La primera abraçada va ser quan vaig entrar a l'oficina de correus fa unes setmanes i vaig sentir que tenien posat el disc "Descanso dominical" de Mecano. Aquell matí, jo l'havia escoltat a casa. No l'escolto MAI. Ni el tinc a l'ordinador! I just aquell dia, que jo sortia d'un "batxe" emocional, va i correus i jo coincidim. Si això no és que la vida t'abraci, no sé què ho és.
L'altre exemple és una mica més complex i menys evident. Tinc un amic de la universitat que és un borde. Ningú del meu entorn entén que siguem amics. Però ho som. Havíem passat un temps sense parlar-nos i ara hem recuperat el contacte. He sabut que recentment ha estat pare. El seu fill es diu com la meva parella, i la meva filla com la seva. Quan ho vaig saber, vaig somriure. Una casualitat que (no sé perquè) em fa pensar que les coses van per bon camí. Que no podia ser d'altra manera. És com si la vida em digués "m'agrada el nom de la teva filla", "ja fas bé de ser amiga d'aquest noi", "segueix així". Una mirada de complicitat de la vida. Una abraçada.
Espero que hagueu entès el què és que la vida t'abraci. La sensació que tens és d'haver-te passat la pantalla i que et donin un bonus que no t'esperaves. És guai, és alegre, et vénen ganes de trobar-ne més. Però no saps com.
Us ha abraçat, la vida, recentment?