diumenge, 24 d’octubre de 2010

Higher ground

Un sopar al que assisteix molta gent, una quarantena llarga potser. Molts retrobaments amb les seves abraçades i petons. Sense haver assumit les absències, és com un dia de cada dia, però de nit i en un restaurant. Però alguns feia més que no hi eren. Entre tanta, tanta gent, mirades que es creuen i somriures que es dibuixen. Qui pot saber què hi ha rere aquestes mirades i somriures? Ningú, ningú no ho sap. Només aquestes dues persones. Distància i un punt de vergonya. Res estrany a ulls de la resta de convidats. Res estrany, per sort. Però molt d'amagat. Per sort.

I una petita reflexió en acabar. Per què han de ser només aquestes dues persones les que tenen històries per explicar? És possible que només en tinguin elles? No, no pot ser. Seria inversemblant. Hi ha tantes coses que no sabem. Hi ha tants somriures i tantes mirades que ningú sap interpretar... Però és millor quedar-se en la superfície. Ignorància és felicitat. Mentre no es passi de la superfície, tots contents.

2 comentaris:

  1. Doncs si, digging deep for clues on higher ground. Segur que al nostre voltant hi ha mil somriures que troben la seva mirada de complicitat, però precisament per no anar dirigits a nosaltres, ens passen desaparcebuts. Com més aprenc, menys sé. És molt bo el vincle entre el text i la cançó.

    ResponElimina
  2. Mmmm... És molt tard. Demà m'escoltaré més detingudament la lletra i entendré el post. Ja ho veureu...

    ResponElimina