dimarts, 13 de juliol de 2010

Cansat

Aquest post ha estat escrit sense anim d'ofendre ni als uns ni als altres, tingueu-ho present mentre el llegiu:

Aquesta setmana ha estat difícil, molt difícil. Nomes me n'alegro que s'hagi acabat, que no hi hagi mes futbol, i que la gent ja comenci a no felicitar-me pel carrer per els triomfs de la mal anomenada Roja. Aixo de Roja es una maniobra de màrqueting perquè entri mes be la Seleccion Espanyola.

Un cop mes calmar, he començat a fer reflexions, que van de la mes radical a la mes ingènua. En aquests temps de tanta crispació, potser fa falta que tots (TOTS) reflexionem sobre l'origen dels nostres problemes.

I pensava: tal i com va començar tot, es impossible que acabes be. Si premem 1977-8 com l'inici de l'Espanya moderna, nosaltres ens vam afegir a Espanya com una Comunitat Autònoma. Potser nosaltres li vam donar mes importància a lo de Autònoma i ells a lo de Comunidad.

No puc parlar per els Espanyols, però em fa que els Catalans no hem volgut mai ser Espanyols i prou (com ho seria un de Leon, Caceres o Sevilla). Nosaltres érem els del "si, però…". Igualment, ells no han volgut que nosaltres fóssim espanyols i alguna cosa mes. Nosaltres si haviem de ser Espanyols, ho seriem amb condicions, i ells sobretot volien que fossim diferents Espanyols i prou. No volien que fóssim alguna cosa mes que Espanyols, no volien que fossim diferents.

Com a Català, em sent part d'un matrimoni desigual, masclista dels que crec que no en queden, on l'home diu i la dona calla, i fa. No ens han preguntat allò de "vens aquí lliure, per pròpia voluntat?". En ple segle XXI, si hem de ser un matrimoni que sigui una associació entre dos individus iguals, on l'un cuidi a l'altre i no el maltracti ni física ni psicològicament. I que cap dels dos digui pestes quan l'altre no hi es. Si fos aixi, hauríem fet un pas molt important cap a la normalització de l'Estat. Nosaltres renunciaríem a un Estat Català Independent i ells renunciarien a la homogeneïtzació d'Espanya. Probablement hi sortiríem tots dos guanyat. Potser es una quimera. A mi, em costaria molt (MOLT) renunciar a un Estat propi Català i suposo que a ells els hi costaria molt (MOLT) acceptar una Espanya plurinacional.

Ser català cansa molt. Sempre haver de justificar la teva existència davant d'intransigents. Veig el gol d'Iniesta i no me'n puc alegrar d'enfadat que estic amb lo de l'Estatut (calia dir 12 vegades allò de que "solo hay una Nacion y es la Espanyola") i crec que tinc motius d'alegria. Concretament 6 sobre 11 motius d'alegria (Capdevila, Puyol, Pique, Xavi, Busquets i Cesc*), o 7 sobre 11 (Puyol, Pique, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro i Villa) o la Masia o el nostre estil de jugar i de guanyar.

Alguna idea?


*Com pot ser que sàpiguen dir Schweinsteiger però no Cesc (tornem-hi amb Sex). Tal i com cèlebrement va dir en Carot-Rovira: Yo me llamo Josep Lluis!!

7 comentaris:

  1. Tens raó, cansa i més estant a l'estranger i més guanyant Espanya el mundial!! Jo estava a Sicília aquests dies i no paraven de felicitar-me. Jo responia amb un somriure trencat i crec que pensaven: "pobreta, no ens ha entès".

    Jo continuu somniant amb un estat plurinacional, i em sabrà greu renunciar-hi.

    ResponElimina
  2. L'única idea és que em sento molt a prop de tot el que dius, i subscric això de que ser català cansa molt. Sempre justificant-nos, donant explicacions... no és tan difícil d'entendre que ens sentim alguna cosa més que espanyols (per aquells que es sentin d'alguna manera espanyols...). Però bé, tu ens podràs confirmar el que es diu per aquí que els americans no entenen que hi hagi altres llengües diferents que l'anglès, suposo que és una exageració. Però bé a ser el mateix.

    Ho deus tenir magre tu amb les felicitacions pel mundial, i més en un moment com aquest... ànim company.

    ResponElimina
  3. Si mes no, tot aquest merder ha fet que estigui estudiant historia Catalana i Castellana... Si el moment arriba vull estar preparat per argumentar-ho tambe des del punt de vista historic (a part de la llengua, de les costums, de les lleis, de l'economia...). Que hi tinc un Navarro a la Mayo que nomes amb ratlla amb lo dels Fueros (a qui li importa Navarra socialment, 1.4% de la poblacio, o economicament 1.7% del PIB) quan Catalunya representa el 15% de la poblacio i el 20-25 del PIB (segons quina font consultis).



    Espero amb candeletes els pensaments de'n Gerard... ell sempre te alguna cosa constructiva a afegir.

    ResponElimina
  4. Ui, perdona que en el seu moment no ho digués, però la reflexió m'ha agradat molt, sobretot la part de "Comunidad Autónoma". Trobo que la distància (i segurament el fet d'haver d'explicar-ho molt) t'ha donat un punt de vista molt neutral de l'assumpte.

    ResponElimina
  5. No he viatjat massa per Espanya (tampoc massa per Europa...) pero m'agradaria viatjar per tota Espanya i saber que en pensen la resta del Espanyols de nosaltres. El que surt als diaris (gent firmant contra l'Estatut, "pues eres majo aun siendo catalan" i totes aquestes coses) es veritat?

    Aqui a la Mayo, quan ve un espanyol, suposo que inconscientment, no em parlem massa de les relacions Catalunya-Estat. Potser perque a ells no estan interessats en enfadar-se amb nosaltres o potser perque per ells no hi ha problema.

    Pero si que faig molta feina educadora amb la resta de gent aqui... Tots els meus companys de feina i coneguts saben que "Catalunya is NOT Spain" ^_^

    ResponElimina
  6. Ei! En primer lloc, gràcies per l'elogi i disculpes pel retard...

    Efectivament, estar a l'estranger et sacceja els sentiments de catalanitat en molts sentits. Per una banda, tens una visió un tant més mundialista, guanyes perspectiva i perds proximitat. Però per l'altra et trobes en aquella situació que a mi tant em desagrada, de sentir-te sempre amb una bandereta estelada penjant del coll. "but I don't understand. Why do you wanna be an independent country?". A mi personalment m'esgota. I més encara quan es tracta d'algú espanyol que et trobes a l'estranger i que t'ho pregunta trivialitzant d'aquella manera, com si el teu desig d'independència (que no has ni expressat en cap moment, però que per algun motiu se't pressuposa) fos fruit d'una manca de reflexió política i filosòfica. Mireu, el dia de la manifestació cadascú expressava el seu cabreig amb graus d'intensitat diferents, però tot l'arc parlamentari català (a excepció feta de ciutadans i el PP) estava allà dient que ja n'hi ha prou, que fot més de sis anys que estem intentant canviar mínimament les coses amb les seves regles del joc, que estem intentant el que vosaltres dieu, ser alguna cosa més que espanyols, sense ni tan sols plantejar la independència. I després de tot això, la seva resposta és que no som benvinguts. Doncs escolteu, passi-ho bé! Si ha de ser tan difícil, cadascú a casa seva i Marx a la de tots.

    A Catalunya hi ha moltíssim més independentisme ara que fa deu anys. Fins i tot un partit tímidament federalista com el PSC ara es pot passejar per Barcelona darrera una pancarta que diu "Som una nació, nosaltres decidim". M'ho diuen fa uns anys i no m'ho crec. I és que s'ha de tensar molt i molt la corda per aconseguir una situació com aquesta. El govern espanyol, el PP, el TC i la premsa espanyola s'han guanyat a pols tots i cadascun dels clams d'independència que es van sentir el dissabte.

    Bé, perdoneu per haver-me allargat tant. I em sap greu Frigo, ja veus que aquest cop no he aportat res de nou, llevat d'indignació. Ja saps que mai he sigut votant d'un partit que tingui la independència de catalunya com a màxima prioritat en el seu projecte, però la veritat és que en tinc els ous una mica plens de que ens prenguin pel pito del sereno.

    ResponElimina
  7. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina