divendres, 30 de març del 2007

München - HoCiMinh en una tarda-vespre

Molts de vosaltres sabeu que aquest estiu tenim la intenció d'anar al Vietnam, de moment ja tenim la primera pedreta: els bitllets comprats!!

Divendres passat vam quedar per anar a sondejar preus. Veient els preus i poques alternatives de les agències, vam decidir anar pel nostre compte. I com que a més a més, teníem la sensació que el preu del bitllet pujaria a cada nova inspiració, vam agafar 3 portatils i ens vam plantar en un Cafè on tenen WiFi gratuïta (parèntesi - que barat i que útil que és això! Si mai tinc un bar, també oferiré WiFi per la clientela - tanco parèntesi). I així és com, després de descobrir que no podíem comprar 4 bitllets per anar al Vietnam amb una targeta que té un límit de 1.000 €, vam pensar de comprar-los un per un. Nefast, va resultar que només un dels ordinadors (casualment el que treballa amb Linux, encara que aparentment això no hi va tenir res a veure) era capaç de comprar bitllets a Qatar Airways. Lentament vam anar-los comprant: primer un, després l'altre, després l'altre i finalment (i no amb gaires facilitats - A qui se li acudeix d'oblidar-se del codi de seguretat per comprar a través d'internet??) l'últim.

4. 4 Bitllets per anar München - HoChiMinh, a molt bon preu. Barcelona - München... tranquils, ja ho trobarem. I fixa't que fins i tot visitarem una mica Munich! Quina il·lusió. Però em pregunto... perquè collons l'argentí encantador de l'agència de viatges s'entestava en buscar-nos bitllets des de Madrid? Perquè no des de München? O Frankfurt? O Paris? Posats a no sortir de Barcelona...

La nostra ruta és: Barcelona - München, München - Doha i Doha - HoChiMinh. Serà magnífic!

dimarts, 27 de març del 2007

Ells s'ho perden

Hi ha un tema que m'ha tret de polleguera darrerament, i si no vaig errat, avui mateix arribava a la seva fi. Si sóc sincer, no em sorprèn, però si que m'irrita. Parlo de la decisió del govern valencià de no permetre l'emisió de TV3 en aquelles terres, perquè, segons ells, ja tenen una televisió pròpia. Tampoc no és que tingui tota la informació a les meves mans, així que no en conec del tot els motius reals i no vull fer sang sense saber de què parlo. Però no crec que TV3 hagi pretès mai ser la televisió dels Països Catalans, deixant de banda les altres cadenes territorials. Del que si que estic segur, és que la nostra pionera cadena és la de més qualitat d'entre els canals autonòmics, i no crec exagerar si dic que està al nivell o per sobre d'algunes emisores de les anomenades estatals.

Fa temps que no trobo cap sentit a parlar de Països Catalans, i no pretenc convertir això en un ideari polític, simplement vull deixar patent la meva consternació pels fets que han succeït. Tampoc no es pot culpar al poble, en aquest cas, per molt que demostrin la seva animadversió cap a Catalunya de manera constant, crec que no estan d'acord amb aquesta decisió. Hi ha algú que no ho entén, i no és la gent del carrer. La tele és entreteniment, serveix per passar l'estona, per no pensar en els nostres problemes. Però també per estar informats, i potser és això el que fa por a certa gent, qui sap, no cal que digui qui mana a la Comunitat Valenciana, oi? Sigui com sigui, només els puc dir una cosa, ells s'ho perden. Ara, això si, s'ho perdran tots, no només els que han près aquesta decisió, i questa part em sap més greu, ja que a diferència de molta gent de per allà, jo, personalment, no tinc absolutament res en contra del poble valencià, i no tinc cap dubte de que molts valencians i valencianes perdran la seva televisió preferida.

divendres, 23 de març del 2007

Els millors desitjos

Només unes paraules per donar la benvinguda al nostre apartat de blogs amics a un membre de la Comunitat que ha decidit plantar-se per si mateix. Sabem que no ens deixarà a l'estacada, que continuarà aparaguent per quí i li desitgem molt d'èxit en la seva nova empresa (i una bona recuperació de la seva recent fractura...).

S'augura un gran futur pel nou espai:

dijous, 22 de març del 2007

Tot està connectat

Sembla mentida com en aquesta vida, dos fets aparentment inconnexos poden arribar a tenir tanta relació. Com sabeu, aquests dies estic a casa, la clavícula fracturada no em permet treballar i hauré de tenir el braç immobilitzat encara una temporada. Quedar-se a casa és un rotllo, et sents molt inútil, i més jo, que sóc un malalt pèssim i sempre he passat del que diuen els metges. Però crec que serà directament proporcional fer-me gran i fer més cas als metges...

El cas és que al viure sol, això podria suposar una putada, ja que no només em podria avorrir com una ostra, sinó que hi ha moltes coses que no podria fer. Però paradoxalment, aquests dies tinc més vida social que mai. Des que vaig entrar a viure al pis m'ha agradat rebre visites de tota mena, els pares mai em deixaven portar gent a casa abans. Però el que està passant aquests dies supera en molt la meva millor afluència de visites. Cada dia rebo a diverses persones, i m'encanta. I a sobre de no tenir temps d'avorrir-me, a més tothom m'ajuda a fer les cosetes de casa. Per no parlar de la gran quantitat de correspondència electrònica que m'arriba cada dia.

Així que estic encantat, m'hauré de trencar més sovint... No, això és conya, però si que em resulta estrany que de vegades ens costi tant fer una visiteta a algú que ens apreciem, quan en realitat ens encanta, i un trencament de clavícula pugui fer augmentar tant la vida social a algú. Com diuen els d'aquell diari gratuït: tot està connectat. Ja és ben bé que si. Misteris de la vida.

dilluns, 19 de març del 2007

Crac!!! (2007 segona part)

Sento xafar el post de la Berta abans que alguns de vosaltres el pogueu llegir o comentar, però és que he d'escriure un nou capítol de la meva història nefasta d'aquest any. Si m'hagués esperat una mica a fer l'anterior, hagués pogut ser més llarg. Gent, m'he trencat la clavícula. Una altra gran notícia. I ha estat fent una altra de les poques coses que m'omplen, els castells.

Ara mateix una persona m'acaba de dir que m'ho mereixo, que no entén com no ens fem més mal. Perquè és una persona gran que probablement signi el meu proper treball, si no li hagués dit quatre de fresques. Els castells no són tant perillosos com la gent es pensa, però ara mateix tinc molt poca credibilitat escrivint això amb un cabestrell al braç esquerre... Però no ha estat en una caiguda, la gent es pensa que això és el que fa mal als castellers, però jo sóc de base. L'home que tinc a sobre, el segon, va posar els peus malament, i la meva clavícula simplement va dir 'prou'. Un 'crac!' que molts van sentir, i un crit que van sentir encara més.

Això va minar una mica més la meva moral, ja de per si malmesa, només em faltava patir un accident en un castell sense complicacions que he fet més d'una trentena de vegades. Però avui ja penso en tornar, i estic una mica més alegre gràcies a les mostres de suport, a l'ajuda impagable de gent com en GG i la Raquel i a alguns puntets de llum que s'han donat aquest cap de setmana entre la foscor que m'envolta i em persegueix al llarg d'aquest any. Què més ha de venir? Només estem a març. Algú veu l'interruptor?

divendres, 16 de març del 2007

No és fàcil fer les amèriques

Bé, finalment m'estreno en aquest blog a dos dies d'agafar un avió i tornar cap a terres catalanes! Bé, la veritat és que no sé ben bé perquè poso una exclamació... la veritat és que no estic massa emocionada de tornar. Aquest dies aquí han estat genials, i el que m'espera al tornar amb la tesi prefereixo no imaginar-m'ho. Crec que hauré de suar pq surti a temps... a més no només depen de mi. Però bé, això és una altra història que potser quan estigui acabada també la deixarés escrita aquí per la posterioritat!

Doncs l'arribada als EUA va ser una mica sonada. Anava a Washington via Nova York. I resulta que a Nova York al matí havia estat fent un xafec de nassos. Els avions que volen de Washington a Nova York són una mena d'autobusos voladors que quan cauen 4 gotes no surten, i es veu que al llarg de tot el dia es van anar cancelant vols. El meu havia de sortir a les 5 de la tarda i al final a les 8 del vespre el van cancelar, em van recolocar a un vol pel dia següent i em van portar a un hotel. Quina decepció! Amb les ganes que tenia d'arribar!

El dimarts següent va ser el dia de l'entrevista... No va ser com jo me l'esperava. La veritat és que vaig pecar d'innocent. Resulta que aquí les entrevistes duren un dia sencer. Primer estas una bona estona parlant amb el jefe, després vas parlant amb tots els post-docs un rera l'altre, fas una xerrada, dines amb el jefe... i jo no estava preparada per això. No sabia que eren d'aquest estil. La xerrada no va anar malament, el contrari, més aviat n'estic bastant satisfeta, però això SÍ que m'ho havia preparat. Lo altre no se... canviaria forces coses de les que vaig dir. La veritat és que quant més hi penso més crec que no tinc gaires possibilitats. Jo era a la primera persona que entrevistava, i al llarg del març n'ha d'entrevistar 2 més. La última el dia 30. Així doncs a finals de març principis d'abril sabré alguna cosa. Ja veurem.

I he enviat més curriculums, i res, no contesten. Només una em va contestar dient que no tenia places. No sé què opinareu o quina sera la vostra experiència quan intenteu buscar un postdoc (si és que és aquesta la vostra intenció), però crec que canviar de camp és molt complicat. Encara no he començat a enviar curriculums a grups HIV. De moment només n'estic enviant a grups de trafic de vesícules i endocitosi. Però se m'estan acabant els recursos. Només estic buscant, evidentment, grups que estan a washington, i l'oferta es limita bastant. No és que m'estigui desanimant, o potser una mica, però ho veig complicat.

De totes maneres, em vé de gust viure una temporadeta a Washington. I no és només perquè hi hagi en Guerau, eh? De fet, això influeix molt. Però aquests 15 dies que he esta per aquí, la ciutat i l'estil de vida m'han agradat força. Crec que podria ser una experiència! Bé, qui més sap de què vol dir viure a EUA és en Frigo, no?
Però ja veurem si ho acabaré aconseguint o no... jo ho intentaré però ja veurem.

Una abraçada ben forta des d'aquestes terres americanes on espero algun dia poder-hi treballar!

2007

Des del mateix escenari on vaig descobrir que la Txaro havia decidit tirar pel dret i obrir el blog, encara que no des del mateix ordinador, perquè si no m'hauria de posar dos parells de guants, mascareta, peücs i bata blava, us dedico avui unes paraules. Torno a estar a Can Ruti, a fer uns experiments amb cultius primaris de limfòcits, no entrarem en detalls. No hi tornava des d'aquest dia que us dic, quan La Comunitat del Fosfat va ser concebuda com a blog, i d'això ja fa una mica més d'un mes, efemèride que ningú no va tenir a bé comentar.

No tinc grans històries per explicar avui, només em venia de gust deixar algunes línies en el nostre espai, després d'un desengany laboral, un més, dels que es donen massa sovint en els darrers temps. M'ho intento fer passar mirant a altres bandes, però tampoc no hi ha massa coses positives on mirar, i per això escric aquí, i sobre el nostre blog, que considero una de les millors coses que m'han passat en aquest any 2007, i que em segueix il·lusionant com el primer dia.

Sense pretendre ser massa negatiu, ho sóc. Hi ha moltes coses maques a la vida, i algunes m'envolten i em fan feliç. Per exemple, la 'Jana'... però no vull ser jo qui en parli. Mals dies els tenim tots, oi? Diguem que aquest no és el meu any, almenys de moment. Espero poder escriure algun dia l'antagonista d'aquest post, però per ara, això és el que hi ha. Sort en tinc de vosaltres, gràcies per ser aquí.

dijous, 15 de març del 2007

Pinky y Cerebro!!

A petició del Harald Servat...



Aquest dedicat a en GG i al seu passat a Neuro...

dimecres, 14 de març del 2007

Copia electrònica o copia en paper?

Després del post de'n Xexu, tant profund i reflexiu, gairebé em fa vergonya escriure una de les meves parida/reflexions. Que hi farem.

Copia electrònica o copia en paper? No us resulta molest que la gent us envii articles per llegir en una pantalleta d'ordinador? Si no pots guixar, subratllar, posar interrogants aquí i allà... si no pots fer tot això a mi personalment em dona la sensació que no ho he llegit.

Tinc un arxivador de 3 calaixos a rebosar d'articles impresos, a doble pagina, però imprimits. També tinc la copia electrònica de tots ells que guardo en un flash drive. Són tant petits i convenients... A vegades estic al bar, busco a la butxaca per trobar un bitllet per pagar el jacky-coke (no, no tenen batallines, no...) i flas! el disc a la butxaca. Hi porto la presentació del doctorat, la declaració de la renta dels últims anys (coses que segurament haurien d'estar en un caixa forta). Que tinc una copia electrònica també, però vamos, que no me la miro.

Avui en meu jefe m'ha donar un article (el que ha de ser L'ARTICLE, el meu primer primer autor article) en paper. I al començar a llegir me n'he donat compte que amb això no podia treballar! I ara estic passant l'article, pagina a pagina, per l'escanner i a través d'un software OCR per poder tenir un document que pugui editar amb el Word. Ja te cullons.

dimarts, 13 de març del 2007

Jo no serveixo per això

És cert que parlem poc de bioquímica, però és que per molts de nosaltres constitueix el pa de cada dia, i de vegades quan escrius alguna coseta tens ganes de parlar de tot menys de feina. Avui, però, parlaré precisament d’això, de la nostra feina, que no deixa de ser una altra vessant de bioquímica.

A la carrera tot eren bones intencions, i tots estàvem il·lusionats amb les coses que apreníem. Això ens va unir, i va crear uns vincles i uns sentiments que perduren. No hem de menystenir els temps passats a l’aula 9 que al cap i a la fi, van sentar els ciments d’aquesta Comunitat. Però tot s’acaba un bon dia, i t’has de buscar la vida. Què millor que trobar una feina que allargui i amplïi el teu aprenentatge en bioquímica i biologia molecular. El doctorat és una opció per molts, és una meta, i assolir el grau de doctor, tot un repte. Però la realitat és que el que et trobes quan t’hi poses potser no és com t’ho havies imaginat.

Per començar, els becaris de doctorat som els últims monos. Ningú no entén que treballem com qualsevol altre, se’ns considera estudiants, i això em resulta pràcticament humiliant. Fins fa molt poc no gaudíem ni de seguretat social ni teníem dret a atur, però bé, tampoc cal generalitzar, els que avui en dia tenen aquesta sort només són uns quants. Jo no, per exemple. El que encara és pitjor és que molta gent creu que ens gratem la panxa tot el dia, això quan no et fan la típica broma del becari, tothom sap que els becaris ens dediquem a mamar-li al nostre cap (des del famós incident entre la Monica Lewinsky i en Clinton). Doncs no, estimats amics, els becaris currem, i no poc precisament, i per un sou que fa vergonya fins i tot esmentar. I això que quan hi ha un descobriment important, que pot millorar la qualitat de vida de mil·lions de persones, darrera molt probablement hi ha un becari (o diversos), i no aquell senyor o senyora que seu darrera la taula del seu despatx, i signa en darrera posició els treballs. Això si, aquest és el que ha aconseguit la pasta perquè tu puguis investigar, això no li treu ningú, i al cap i a la fi, com a tot arreu, els diners són el més important.

Com sempre, m’allargo i no arribo al quid de la qüestió. No cauré en el tòpic de dir que la feina de becari d’investigació és la més dura que hi ha, que és insuportable. Això seria mentida i ja hi ha prou gent que s’atribueix aquest mèrit. La feina de becari també té compensacions, no ho podem negar. Però per mi té una cosa que no es compensa amb res, l’estrés mental que provoca, la frustració, la desesperació. Les coses no surten, simplement. I això s’ha de tenir molt clar. Si penses que et menjaràs el món, estàs venut. S’han de tenir les coses molt clares per fer el doctorat, molt. Si no tens molta voluntat, més val que et dediquis a una altra cosa, perquè es passa malament, de vegades, molt malament. He vist gent plorar i he vist gent cridar, i també he vist baralles per simple nerviosisme. És dur veure com tots els teus esforços se’n van per la pica, mai més ben dit. La nostra feina és dura per això, causa depressions i acabes perdent la fe en tu mateix i en el que fas. Només per això, crec que ens haurien de pagar més, no és normal que la feina que tenim la sort de fer, perquè és el que volíem, el que desitjàvem, ens porti tants desenganys i ens afecti tant en la nostra vida personal i en la visió que tenim de nosaltres mateixos. O és que hi ha algun becari que no ha pronunciat mai la frase “jo no serveixo per això”? Això nostre és vocació i molta voluntat, si no, no es pot explicar. Però aquí seguim, en la lluita, fins que el cos aguanti.

dijous, 8 de març del 2007

El colibrí valent

Reconec que és força llarg, però tenint en compte que els posts de temàtica bioquímica no abunden, m'he sentit legitimat per no retallar-lo.
___________________

No us ha passat mai que esteu al metro i no podeu evitar sentir una conversa aliena?

L'altre dia estava jo assegut en un d'aquests espais reservats per a la gent gran (entre d'altres). El trajecte no era especialment llarg, però a aquella hora del matí estic força cansat i sempre prefereixo fer-lo assegut. El moment de relax no duraria gaire: A la primera estació vaig veure com dos homes grans (en aquestes alçades de la vida sempre és difícil posar una edat, però juraria que no baixaven dels setanta) entraven al vagó continuant el que semblava una conversa-discusió d'aquelles que tenen sovint els nostres avis, quan prenen consciència de que si ells dirigissin el món (o el govern, o el Barça) les coses anirien millor. Un d'ells es va asseure just davant meu i, malgrat la mandra matinal, no vaig poder evitar aixecar-me per cedir-li el lloc al seu company de batalles i batalletes.


Encara no sé ben bé si era degut a una lleugera sordesa, o a les ganes de tenir la raó, però el to de la seva conversa era prou alt com perquè acabés renunciant a la lectura. Vaig tancar el llibre amb resignació i vaig desviar la meva atenció cap a la seva conversa.


―I dius que tenen una taxa metabòlica basal de 40 ml d'oxigen? Va, home, va! No diguis vajanades!


Com molt bé us podeu imaginar, fins i tot a aquella hora del matí les meves orelles bioquímiques es van posar de punta.


―Que sí, coi, que ho he llegit! Es veu que els colibrís tenen un carnitin palimtoil-CoA transferasa que els permet oxidar àcids grassos a la velocitat de la glicolisi.


Reconec que per un moment vaig pensar que m'havia adormit de peu i que estava somiant el que acabava de sentir, però vaig obrir els ulls i la meva mirada d'al·lucinació es va creuar amb el rostre escèptic de l'altre senyor, que no semblava gaire convençut. En qualsevol cas, vaig poder constatar que efectivament eren ells dos els protagonistes del diàleg emputat que acabava de sentir.


Vaig estar temptat de saltar-me la meva parada per escoltar més, però RENFE em feia arribar tard com de costum i la situació era tan surrealista que no em garantia un desenllaç amb cap i peus.


(...)


Vaig arribar al laboratori disposat a aparcar-ho tot per comprovar si havia d'anar al psicòleg per haver sentit allò en boca de dues persones que feien més pinta de discutir sobre el futbol o la política , que no pas sobre... Sí, sí, perquè no dir-ho? Sobre bioquímica!


Havia retingut dues paraules que semblaven no tenir cap mena de connexió, però que vaig posar cegament al google scholar: “Colibrí” (bé, hummingbird) i “carnitin palmitoil-CoA transferasa”. El resultat va ser per flipar, i és per això que l'he volgut compartir amb vosaltres.


Es veu que un bioquímic sonat (o curiós) es va sorprendre que el colibrí fos capaç de mantenir una activitat del múscul esquelètic tan bèstia durant el vol. Per als que no estigueu familiaritzats amb l'etologia del colibrí, us diré que aquest bitxo bat les ales vuitanta vegades per segon. Això, traduït en termes bioquímics significa que una cèl·lula d'una fibra muscular està treballant a un ritme de vuitanta contraccions per segon. I aquesta meravella metabòlica encara és més bèstia si considerem la migració que cada any fa aquest animal des de Mèxic fins al Canadà (i tornar!). És a dir, que aquest animaló té durant el vol una taxa metabòlica relativa a la massa (consum d'oxígen per hora i gram) deu vegades superior a la d'un atleta d'helit durant l'exercici i, malgrat tot, és capaç de volar milers de quilòmetres.


Segurament aquesta proesa passi més o menys desapercebuda a qualsevol mortal en edat adulta, però a un bioquímic o una bioquímica que ha estudiat el metabolisme en condicions extremes (dejú, exercici, etc.) el convida a imaginar tot un nou paradigma metabòlic. I, de fet, és així: Tota la vida pensant que la glucosa era l'únic substrat capaç de fer possible una explosió de contraccions musculars a velocitat de vertígen, i ara resulta que un insignificant ocellet és capaç de passar-s'ho pel forro i utilitzar els àcids grassos com cap de nosaltres és capaç de fer.


Bé, anem a pams. Els colibrís s'alimenten essencialment de la sacarosa que treuen del néctar (tothom té al cap a l'animaló suspès a l'aire com un helicòpter amb el bec clavat a una flor). La primera gran adaptació d'aquest ocell és un transport intestinal de glucosa extremadament àgil. El problema és que la segona adaptació és una enorme superfície de membrana mitocondrial interna, poblada de cadenes de transport d'electrons que, juntament amb l'elevada concentració d'enzims catabòlics, engolleixen tota aquesta glucosa a una velocitat d'escàndol. Tant és així, que un colibrí volant sense nodrir-se al mateix temps, amb els dipòsits de glicogen al màxim i utilitzant només glucosa com a combustible, moriria en pocs minuts. De fet, la única forma en que el colibrí pot volar metabolitzant glucosa és menjar al mateix temps o anar de flor en flor en intervals de poc més d'un minut (d'aquí el típic comportament que veiem per la tele).


Llavors, com collons s'ho fot per migrar milers de quilòmetres?


Com ja us he anticipat, el secret està en els àcids grassos. Just abans de la migració, el colibrí s'atiborra de sacarosa evitant de volar sense alimentar-se al mateix temps (xucla el néctar aturat en una branca i minimitza els temps de vol en busca de flors). D'aquesta manera el seu fetge pot anar transformant grans quantitats de glucosa en àcids grassos, que l'animaló anirà acumulant fins augmentar el seu pes un 10%. La relació massa/energia dels àcids grassos és molt baixa, fins al punt que acumulant la mateixa energia en forma de glicogen, el pobre ocellet no podria ni aixecar al vol.

Però en Pastor no va deixar de repetir-nos que la beta oxidació és lenta, molt energètica, però lenta per fer front a un moviment tant ràpid i potent. Què fa llavors el nostre ocellet amb tots aquets àcids grassos?


El secret està en una isoforma de la carnitin palmitoïl-CoA transferasa (CPT1). Aquest enzim, limitant en la velocitat de la beta oxidació, té una Vmax espectacular i un sistmea de control que li permet funcionar només quan cal. Consumir àcids grassos quan hi ha glucosa disponible és poc rentable. El cost energètic de la conversió de glucosa en àcids grassos fa que aquesta font sigui un 16% menys rentable. Així, quan hi ha un accés abundant a la glucosa, els nivells elevats de malonil-CoA inhibeixen la CPT1, evitant l'ús de la beta oxidació. Als pocs minuts d'haver començat la migració les reserves de glicogen s'esgoten, el malonil-CoA decau i la CPT1 es posa a treballar amb la seva Vmax privilegiada, fent funcionar la beta oxidació. Al mateix temps, i per un mecanisme encara desconegut (Xexu, tens tota la vida per trobar-lo), la Piruvat deshidrogenasa (PDH) s'inhibeix, tallant la connexió entre la glicolisi i el cicle de krebs. És en aquest moment que els músculs de les ales comencen a cremar àcids grassos al ritme de vuitanta aletades per segon.




dimarts, 6 de març del 2007

Hores de son

Resulta que fa dies que em tenen treballant com un puto esclau al laboratori. I encara no havia tingut el temps i l'energia d'escriure un post una mica allò amb cara i ulls!

El meu cap de setmana va començar quan vaig marxar de la feina el divendres. Com no podria ser d'altra manera vaig acabar el dia al Citometre de Fluxe, la meva maquina mes millor predilecte! Després corre per arribar a temps a futbol (ara jugo a futbol, qui ho havia de dir). La primer part la muerte 6-0. La segona un infierno: ens empaten fins a 6-6 pero al final vam guanyar 8-6. Tothom, evidentment, volia sortir a privar i a celebrar-ho. Jo, home responsable on els hi hagi, vaig haver de declinar la invitació: tot sigui per un futur brillant...

A les 10 cap a dormir que l'endema al matí, a les 5.30 com un clau el despertador sona. Toca conduir 90 minuts cap a Minneapolis per fer 7 hores de classe (toca'm els ous!). Primera classe, Finances, bé. Segona classe, Marketing... el dissabte que ve haurem de presentar un treball. Treball que hauria d'estar escrivint ara mateix, enlloc d'esciure al blog.

Diumenge, tancat a casa fent el puto treball... Respira... el semestre s'acaba d'aquí un mes... Llavors podré dormir....

Per cert que parlant de concerts avui m'ha arribat les entrades per anar a veure The Fray (que canviaria ara mateix per haver pogut anar a veure AF amb vosaltres!). Si tot va bé durant aquests proxims mesos veuré Snow Patrol, The Killers i potser Scissor Sisters.

Us enyoro molt i gaudeixo molt del tot el que escriviu!

dilluns, 5 de març del 2007

Antònia Font a la sala Clap

El meu dissabte va ser tan llarg que va començar la narcolèptica nit de divendres. Adormir-me al menjador de casa en una conversa entre dues de les meves millors amigues, va marcar l'inici del cap de setmana.

Dissabte al vespre, després d'un acúmul de casualitats i previsions males de calcular, em vaig trobar totsoleta, a 150 per l'autopista, acompanyada per la música i un nerviosisme quasi malatís. Vaig arribar a Mataró, vaig fer cua i vaig aconseguir ses entrades. Totes. Crec que no em vaig equivocar amb el canvis de la gent, perquè després em vau acompanyar al cotxe a buscar un entrepà (tot i que les pastes que duia també eren un alicient, pillus!).

La sala estava bastant plena... entrem, no entrem? a dalt, a baix? a contracor ens vam separar i els més antòniafònics vam viure el concert a prop de l'escenari (cada cop més a prop). Ens vam topar amb una cervesa, un martini, un pilar de 3, una nena de 9 anys, uns hippies entranyables i el típic alcohòlic-fan de primera fila. El nostre primer concert d'AF del 2007 va estar a l'alçada. Si bé és cert que van faltar cançons com "Camps de maduixes" i "Focs artificials", no hem de passar per alt la meravellosa versió de "Productes de neteja" i nous arranjaments que van fer les delícies de tots els antoniafànics que estàvem allà.

En sortint em vaig trobar en Claudi, que feia uns 10 anys que no veia. Al següent concert segur que ens el trobem... En aquells moments d'eufòria, alguns dels meus companys expresaven esgotament. Esgotament? però si la nit acaba de començar! Sort que em vau regalar uns moments abans d'anar tots cap a casa, quina xamba poder trobar un bar obert on fer una cervesa asseguts escoltant... GG, què sonava? era raro, no? Potser per això ens van venir ganes de recordar les cançons d'Antònia Font...
Declar que he sortit de la mar, i he perdut s'escafandre, que s'exili era provisional, que ja sé respirar.


dissabte, 3 de març del 2007

Només per a bons clients

M'agradaria explicar-vos una coseta que va passar ahir, que a mi em va fer especial il·lusió. Com gairebé cada cap de setmana, vaig anar a Sant Boi, el poble on he viscut la major part de la meva vida, i on encara hi tinc amics i família. Ens agrada sortir per allà perquè hi ha un bar on ens hi trobem com a casa, 'La Última Taberna'. El local porta obert des del 1994, i no em feu dir des de quan hi vaig jo, però us ho podeu imaginar. Si he de ser sincer, és de les poques coses que paguen la pena de Sant Boi, una ciutat dormitori sense cap altre aspiració aparent que aixecar la rambla cada dos anys per canviar-li la cara i així embussar encara una mica més els escassos accessos.


Però centrem-nos, estem a la Taberna. He tingut temporades, no sempre hi he anat amb la mateixa regularitat ni amb la mateixa gent, però darrerament no hi ha setmana que no hi anem. Aquest lloc s'ha caracteritzat sempre per ser un lloc on es va a beure a l'engròs, i un dels clàssics llocs de jugar al duro del poble, ja que és famós el seu kalimotxo amb grosella (de vegades, una mica massa de grosella...). Però la seva característica principal és que tota la música que posen és espanyola, o com a molt llatinoamericana. Tinc constància de que per cap d'any solen posar altres tipus de música, però no hi he estat mai per comprovar-ho. Com podeu pensar, ens hem de tragar unes quantes cançons que Déu n'hi do, però també hi ha molt bones cançons en castellà que ens posen de molt bon humor (potser els litres i litres de kalimotxo també hi tenen alguna cosa a veure...). De tant en tant se'ls escapa alguna cançó de Lax'n'Busto, o l'Empordà de Sopa, però per sentir-les hi ha d'haver una conjunció de planetes. I en anglès... doncs com a molt la part del Wyclef Jean del 'Hips don't lie' de Shakira (versió en castellà, és clar). Però el fet d'anar-hi tant porta a que inevitablement els treballadors d'allà et coneguin, i amb el DJ tenim bon rotllo, i sovint li demanem cançons, o li aixequem un polze quan posa una cançó que ens agrada. Està una mica boig el paio, però em cau bé. I més bé em cau des d'ahir, que ens tenia preparada una petita sorpresa. A primera hora, quan hi ha encara poca gent, ens va regalar, només per nosaltres, una cançó d'Antònia Font. Ni més ni menys que 'Extraterrestres'! No serà la millor, però podeu imaginar-vos què és que ens colin aquesta cançó en un local on en 13 anys només he sentit dues cançons en català?? No es pot negar que som bons clients, però això ens va arribar a l'ànima, l'amic Redcrash pot donar fè d'això. No crec que la tornem a sentir mai més allà, però quedarà per la història.


Ara que, això em porta a pensar una cosa, que ja he pensat en més d'una ocasió. És bo que en un bar et tractin tant bé com a nosaltres, que tinguem tanta confiança amb els d'allà? No serà que som una miqueta massa 'bons clients'? Potser hauríem de frenar el turnover de la nostra ADH, que deu parar boja...

divendres, 2 de març del 2007

Paper i boli

Ahir em vaig adonar de la importància que té tenir un paper i un boli en un moment donat. Per raons que no venen al cas, em vaig veure obligada a esperar durant quasi una hora a Pg. de Gràcia amb Aragó. Ja sé que hagués pogut entrar a qualsevol botiga a mirar o comprar-me algo, però la qüestió és que vaig decidir no fer-ho. Per contra, vaig seure en un banc per pensar-me el proper post del blog. Volia parlar-vos sobre els dies bons i els dies dolents i si això es pot aplicar també a la vida en general. Ai! si hagués tingut paper i boli... És com quan un mail que t'havies currat s'esborra i ja no el pots tornar a escriure igual, si ustedes me entienden...

He decidit que, així com no surto sense claus ni mòbil (ni guants, ni ulleres de sol, ni tabac, ni moneder, ni targetes, ni pinta-llavis de cacao, ni agenda!, ...), no sortiré sense paper ni boli. M'hauré de comprar un bolso nou, més gran.

dijous, 1 de març del 2007

Babel - Lliçons d'economia recreativa

Aprofitant els Oscars no he volgut deixar passar l'oportunitat d'escriure sobre el recent catacrack de les borses aquesta setmana...



A la imatge podeu veure el Dow Jones de la borsa de Nova York, i com va caure uns 150 punts, tot degut a una caiguda de les borses a China. Tot això va fer que les borses europees caiguessin també. Al següent dia, surt el jefe de la reserva federal americana i diu "La bolsa va bien" i flas!, les borses americanes es recuperen, i llavors les europees i les chineses.

No he pogut evitar pensar en la pel·licula Babel i el fet que vivim en un món on tot esta connectat.