diumenge, 15 de gener de 2017

La guerra de l'enciam

Hi ha d'haver un apartat en aquest blog per aquelles cançons que no ens podem treure del cap, perquè no sé si s'ha descobert ja per què ens passen aquestes coses, a banda de la teoria de la pel·lícula Inside out. Com que em passo els dies escoltant la mateixa ràdio, i que em posen les cançons en bucle, hi ha moltes tonades que cantussejo sovint, però quan una melodia se't posa al cap noi, no hi ha manera. I mai és la que tu triaries, és clar. Encara que la d'aquesta setmana no és especialment molesta, però sí que em sembla sorprenent, perquè no sé d'on ha sortit. No sé com és que se m'ha instal·lat al cap i no n'ha marxat. Jutgeu vosaltres mateixos, però compte, si us passeu la setmana imitant pagesos i gendarmes, no vull cap responsabilitat!


diumenge, 8 de gener de 2017

Deadpool

Quan no t'agrada un gènere i per tant no li sabràs valorar les virtuts, potser és una bona idea consumir aquell producte del gènere que es dedica, precisament, a fer-ne mofa. Una mica per això vaig voler veure Deadpool, una pel·lícula estrenada el 2016, de la Marvel, relacionada amb els X-Men, però que té com a protagonista el menys súper-heroi de tots els seus personatges. A mi, francament, els còmics de súper-herois no m'han atret mai, ni de petit, ni molt menys ara, però alguna cosa em cridava, de Deadpool.

Sí sí, està parlant amb nosaltres. Foto d'aquí.
En Wade Wilson abans era una mena d'escarmentador d'abusananos per encàrrec, però ara està buscant a qui li va destrossar la vida, i de retruc li va conferir una força sobrehumana i la capacitat de regenerar les ferides, per donar-li una bona lliçó, i perquè li arregli les deformacions que li va deixar. Mentrestant, es passeja vestit tot de vermell i armat fins les dents eliminant tothom que té relació amb l'home que busca. La història es mou entre el present i els fragments on en Deadpool, el nom de súper-heroi que ha triat, explica com ha arribat a ser qui és ara. Hi ha una noia, hi ha una organització criminal, hi ha representants dels X-Men que el volen reclutar, i hi ha molta ciència ficció i efectes especials. Però sobretot, hi ha un protagonista bocamoll que no calla ni sota l'aigua, provocador, groller i esbojarrat, que contínuament fa bromes sobre la pròpia pel·lícula o parla amb l'espectador a través de la quarta paret.

Entre el repartiment, a banda del Ryan Reynolds que és el protagonista però que no tinc massa vist, també reconeixerem la Morena Baccarin que és la dona d'en Brody a Homeland, i l'Ed Skrein, més conegut per ser el primer Daario Naharis de Joc de Trons, però allà portava grenyes i aquí va rapat.

No estaríem parlant d'una pel·lícula per reflexionar-hi gaire, però reconec que té certa gràcia si entens les bromes que fa, moltes d'elles frikis, i encara que no estigui immers en l'univers Marvel, alguna cosa capto. El prota és el típic anti-heroi, que a més no vol ser heroi de cap manera, que cau bé perquè és malparlat i tarambana. Per la resta, acció i més acció, violència gratuïta, molt espectacular, però res de nou. Visualment potent, però inversemblant. Imagino que l'argument deu estar bé per un súper-heroi mutant d'aquests, com a pel·li d'aventures i per passar l'estona tampoc està malament.

Valoració: Ella va dir 'no sé, és que no em fa gràcia...'.

dilluns, 2 de gener de 2017

Sóc llegenda

Gairebé sempre que miro una pel·lícula a la tele és per casualitat, senzillament la fan i m'hi enganxo. Però aquest cop vaig veure anunciada 'Sóc llegenda', i vaig posar-la expressament per mirar-la. Es tracta d'una pel·lícula del director Francis Lawrence estrenada al 2007 i que està interpretada gairebé de manera íntegra per en Will Smith.

L'acció se situa en un escenari post-apocalíptic després que un equip investigador generés un vector víric capaç de curar el càncer amb una eficiència del 100%, però alguna cosa va sortir malament i la població mundial s'ha extingit. Només un supervivent, en Robert Neville (Will Smith), que és immune al virus, malviu a la deserta ciutat de Nova York (la zona zero) en companyia de la seva gossa Sam. Però en realitat no estan sols, el virus va causar la mort a gairebé tota la població, però a una altra part els va generar símptomes semblants als de la ràbia, i els va provocar una sèrie de canvis físics que els converteixen en uns engendres molt violents i hipersensibles a la llum solar. En Neville, que abans era científic de l'exèrcit, es dedica a buscar una cura per la malaltia que ha assolat tot el món.

Quan estàs ferit i es va fent fosc,
a la 'deserta' ciutat de New York.
Com a pel·lícula d'acció no està malament, és distreta i té efectes especials espectaculars. En Will Smith està molt bé en el seu paper, que no és fàcil, perquè tres quartes parts de la pel·lícula actua sol. Menció especial per la gossa, que també ho fa molt bé, i per l'Alice Braga, una de les poques actrius que hi surten, i que no coneixia. Podríem entrar en com d'inversemblant és la trama i que un virus, per patogen que sigui, converteixi un humà en una mena de zombi foto-fòbic i amb una força sobrehumana, però només es tracta d'una pel·lícula. El que convindria és que tothom ho tingués clar, que el que explica la pel·lícula, o el llibre en el que està inspirada, és una invenció i que ni és ni pot ser real. La base científica de treballar amb vectors virals per curar malalties genètiques hi és, però cal recordar que cap medicament o tractament no s'aplica de manera massiva sense els tests de seguretat pertinents. De manera que la pel·lícula s'ha de mirar com la distòpia de ciència ficció que és, i com a tal, enganxa força i es pot passar una bona estona, encara que el final pot ser decebedor.

Valoració: Ella va dir 'després la gent veu aquestes coses i es creuen que els científics fem això'.

dimecres, 14 de desembre de 2016

Borgen, Season 1

Potser no m'aniria malament desconnectar una mica, però m'agraden les sèries amb temàtica política. Però acostumats a veure-hi sempre el president dels Estats Units, la proposta de Borgen és fins i tot original. Borgen és el sobrenom de l'edifici governamental danès, que en realitat es diu Palau de Christiansborg. Sí sí, es tracta d'una sèrie de política danesa! Què pot sortir malament, si sona súper interessant! Doncs en realitat sí que ho és.

L'acció comença en plena campanya per les eleccions generals. La candidata dels moderats, Birgitte Nyborg té poques possibilitats de guanyar, però és clarament la protagonista, així que per un gir totalment inesperat de guió s'acaba convertint en la primera ministra de Dinamarca. Al llarg de 10 capítols d'una hora anirem veient com evoluciona una política honesta i amb principis en un món de taurons com el de l'alta política. Però si només es tractés d'això, ja estaria molt vist. A banda de les intrigues polítiques i el joc de negociacions que hi ha en un govern molt fragmentat, també tindrem accés a la complicada vida personal de la primera ministra, amb una molt difícil conciliació familiar, i al funcionament intern del principal canal de televisió del país. En conjunt, podrem veure la realitat de la política danesa des de diversos angles, i això la converteix en una sèrie atractiva.

Els principals personatges són:

La Birgitte i en Kasper
Birgitte Nyborg: primera ministra honesta i bona persona que passa de ser una política insegura a qui li va gran el càrrec, a una dama de l'alta política.

Kasper Juul: inicialment, director de campanya de la Birgitte, i després director de comunicació. La sap llarga, però és una persona turmentada. També conegut com a Euron Greyjoy.

La Katrine, com no, treballant.
Katrine Fønsmark: presentadora de les notícies de TV1, una jove atractiva i idealista que busca la veritat i viu per la seva feina de periodista.

Philip Christensen: marit de la primera ministra. Es fa càrrec de tot perquè la Birgitte pugui tirar endavant la seva carrera política, però la situació es va complicant.


I els secundaris més destacats:

En Laugesen sembla un cabró, però en realitat ho és.
Torben Friis: director d'informatius de TV1 que sovint ha de parar els peus a la Katrine.

Ulrik Mørch: un altre presentador de TV1, competidor de la Katrine.

Michael Laugesen: antic aspirant a primer ministre, director d'un diari que li fa la vida impossible a la Birgitte.

Bent Sejrø: company de govern, amic i mentor de la primera ministra.

La sèrie segueix una progressió ascendent, i això és positiu. Mica en mica es complica la història. Cada capítol compta amb un problema polític a solucionar, o a afrontar, que es resol, i amb la trama de fons i diverses trames recurrents. Tot plegat, et manté enganxat al llarg dels 10 capítols que dura, i amb ganes de continuar amb la segona temporada, perquè la troca s'ha embolicat considerablement. Una sèrie prou ben feta, i força recomanable de mirar, si t'agrada la temàtica, però els diferents plans en que la tracta encara li donen un plus.

Valoració: Ella va estar a punt de mirar un capítol en absència d'ell, perquè l'ha enganxat contra pronòstic. Ell mai no ho faria. 

diumenge, 4 de desembre de 2016

Cançons poloneses

Fer paròdies de cançons conegudes no és res de nou, ja fa molt temps que es va inventar, però he de dir que a mi em fa molta gràcia. Si estan ben fetes, és clar. I en això, els del Polònia hi tenen molta traça. Al llarg del temps n'han fet moltes, moltíssimes, i s'ha de dir que han anat millorant. Aquesta setmana en vull compartir unes quantes, les que més m'han agradat, segur que moltes les coneixeu. I si no, segur que riureu una estona, encara que en el seu context potser feien més gràcia. Us poso també un enllaç al vídeo de la cançó versionada, per si les voleu comparar. Ja veureu com els de Polònia s'ho treballen molt.
























diumenge, 27 de novembre de 2016

Black Mirror, Season 3

La tercera temporada de Black Mirror conserva part de l'essència de la sèrie, però alhora s'hi observen canvis perceptibles. Per començar ja no és una sèrie anglesa, ja que l'ha comprat Netfix, i d'alguna manera es nota. Sembla que té més acció, i ja no se centra tant en la tecnologia més domèstica, sinó que s'endinsa en altres camps també. De totes maneres, ens tornen a posar davant del mirall, i seguirà agradant-nos igual de poc el que hi veiem. En aquest cas, la temporada té 6 episodis, més un especial de nadal que estaria entre la segona i la tercera temporada.

COMPTE, EL POST CONTÉ SPOILERS

Com que es tracta de capítols totalment independents, faig cinc cèntims de l'argument de cadascun, molt ràpidament:

Especial: Nadal Blanc, dos homes que fa 5 anys que conviuen en un lloc aparentment molt aïllat, però que han interactuat molt poc, comencen a parlar de per què han anat a parar allà. La realitat no sempre és el que sembla.

Lacie, així no et donaran bona puntuació...
3x1: Caiguda en picat, en un món en el que la popularitat i la classe social venen marcades per la puntuació que et dóna la gent a les xarxes socials en cadascuna de les teves accions, algunes persones estarien disposades a fer qualsevol cosa per un like.

3x2: Playtest, un noi que se n'ha anat a viatjar pel món, es queda sense diners per tornar a casa, i per aconseguir-ne es presta a provar un nou concepte de videojoc de realitat augmentada... basada en la por.

3x3: Calla i balla, tots tenim secrets a amagar, un virus que infecta els ordinadors amenaça en revelar-los si no fas exactament allò que et demanen. Fins on està disposat cadascú a arribar per preservar la seva intimitat?

Nen, els 80 són una festa!
3x4: Sant Juníper, un lloc on només hi vas per passar-ho bé, amb ambients temàtics i molta diversió de diferents èpoques, però on només hi van les consciències. Difícil explicar-ne més sense espatllar el capítol.

3x5: Homes contra el foc, un cos militar tecnològicament armat es dedica a eliminar uns engendres que causen estralls. Però quan la tecnologia falla, la perspectiva del món no és la mateixa.

Guaita tu, una abella, que mona.
3x6: L'odi de la nació, diverses personalitats moren després de patir grans dolors i es descobreix que el patró que els uneix és haver dit alguna animalada que els ha convertit en els més criticats a la xarxa, i són els que més resultats acumulen en un hashtag concret.

Com sempre, no hi ha capítol que et deixi indiferent, i tots et fan pensar. Són tecnologies que hi són ja, o que hi poden ser en breu, així que els fets que expliquen els capítols podrien arribar a passar, i esgarrifa. Si he de triar, em quedo amb el 3x1 i el 3x6, encara que aquest d'alguna manera és un capítol policíac. Tota la temporada sembla que perd una mica l'essència, però tampoc se n'allunya massa. Potser és que ja sabem de què va i ja no impressiona tant. Comencen a aparèixer actors d'altres sèries populars a fer de secundaris d'alguns capítols, aquí trobem en Bronn i la Talisa de 'Joc de Trons', en Don Draper de 'Mad Man' i en Doug Stamper de 'House of Cards'. De totes maneres, la sèrie segueix donant per molts temes de conversa, és diferent, és atractiva, i ens ajuda a reflexionar sobre la nostra societat actual. Val la pena.

Valoració: ja no sembla Black Mirror, però ho és. Esperant la quarta temporada.

diumenge, 20 de novembre de 2016

Buscando a Dory

La Dory sempre atabala una mica en Marlin...
 
Una alta pel·lícula d'animació pendent d'aquest any era Finding Dory, la seqüela de 'Buscant en Nemo' amb un dels personatges secundaris que va fer fortuna: la peix cirurgià blau Dory, que tenia la peculiaritat de no tenir memòria a curt termini, portant a l'extrem la típica broma de que els peixos no tenen memòria (cosa que no és veritat, per cert). Allà funcionava molt bé com a recurs humorístic, però en aquesta segona pel·lícula és justament el motiu de l'argument, el que fa diferent la Dory de la resta de peixos i la converteix en protagonista.

La Destiny i en Bailey, dos dels secundaris més cuquis.
La moralina que va fer famós en Nemo, allò de que no hi ha res impossible encara que siguis un peix tolit, es repeteix ara amb la Dory. La seva 'discapacitat', que l'impedeix fer moltes coses sola, és la manca de memòria, la impossibilitat de retenir la informació. Això és el que va fer que de petita es perdés i se separés dels seus pares estimats, que coneixedors de la seva problemàtica, la cuidaven amb tot l'amor de que dos peixos cirurgians blaus són capaços. Un cop recuperat en Nemo, ara és la Dory la que buscarà els seus pares, i tindrà l'ajuda d'en Marlin i en Nemo, és clar, però també d'una bona colla de secundaris que també es fan estimar, gairebé més que la pròpia Dory, que de tant hiperactiva de vegades cansa. Personalment, em quedo amb el pop Hank i la Tauró Balena Destiny. Mai hauria pensat que veuria un tauró balena en una pel·licula...

La pel·lícula està bé per passar l'estona, però per mi és massa semblant a la primera, persegueix el mateix objectiu, el de deixar de banda les discapacitats i demostrar que amb esforç tot es pot aconseguir, i emociona de la manera que sap fer, convertint en adorables els personatges aparentment més desgraciats. Potser no aporta res de nou, però és d'aquelles agradables de veure. Disney Pixar saben com tocar la fibra. Visualment molt destacable, humorísticament no tal. I emotivament... bé, és en Nemo, què voleu?

Valoració: van veure la pel·lícula amb un somriure als llavis. Ell vol tenir un tauró balena.