Little things

Estem al sofà,al nostre sofà. El Jordi llegint un llibre que el té eclipsat, jo escoltant cançons d’Antònia Font. Sona "En s’estiu" i me n'adono que no fa falta estar en una platja transparenta per ser feliç, que a vegades les petites coses són les que t’omplen de felicitat i et donen força per continuar. L’alte dia, parlant amb la meva professora d’anglès vam arribar a la conclusió que quan estàs disfrutant d’una cosa i d’un moment (ho anomerarem pic de felicitat) perceps les coses de diferent manera que quan simplement estàs bé; ella m’explicava que en aquest estat veu les coses de color més brillant i jo percebo olors diferents i quan agafo aire per respirar és com si inhalés la millor droga, la del benestar.

Raquel

Digueu-me clàssic

Deixeu-vos ja de Manel i històries d'aquestes. Necessito amb urgència un concert d'Antònia Font!!

Sant Joan de desempaquetar caixes amb la companyia de l'últim recopil·latori que vaig fer. Quina companyia m'estan fent en Pau i els altres. I ja sabeu, en algunes cançons he hagut de parar i posar-me a cantar i ballar, com ara que sona Astronauta Rimador, ara torno.



Ai, és que no hi ha manera, em poden. A més, aviat vindrà:



i segur que m'emociono... un concert, si us plau!!!

Se n'ha sortit...

Sóc conscient que és una victòria parcial, que caldrà ser prudents, que la bona notícia no ens treurà l'"ai" del cor. Però no per tot això deixarà de ser una bona notícia.

Fa tot just una setmana, quan es començava a debatre entre la vida i la mort, quan estirat a la gàbia d'una consulta veterinària el vèiem aparentment tranquil, però sabíem que tenia tres potes allà i una aquí, et vaig voler transmetre que "de vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim". No és, ni de bon tros, el millor tema de Manel, però potser aquest regust d'optimisme et transportarà a aquelles bones notícies, tan desitjades com inesperades, i aproparà una mica més els nostres gustos musicals.

Nostàlgia futura

Avui m'he posat trist empaquetant algunes de les darreres coses que queden al pis. He tingut una sensació estranya, molt difícil de definir, que m'ha causat una tristesa que no em treia de sobre. D'alguna manera, m'emporto tot el que tinc, tot el que hi ha al pis; fins i tot coses que no són meves, o que no ho eren en el seu origen. No es tracta de la nostàlgia que em puguin portar aquestes coses, sinó que, en el període d'hores, tot això anirà a parar a un altre pis, on serà convenientment distribuït. Tot quedarà igual, només que en un escenari diferent. Suposo que això és de les coses que més m'entristeix, el saber que no marxo per gust, que ho faig perquè és una solució, i adonar-me de que no tinc capacitat per construir-me una vida nova, simplement tindré la mateixa, però en un altre lloc.

Abans que em digueu que no són les coses materials el que marquen la vida d'una persona, us diré que en aquest cas, una mica sí. No és la manera com volia marxar, ni el moment, ni el lloc on voldria anar. Ni són, la majoria, les coses que voldria tenir en un futur a casa meva. I ara que tot és imminent m'atreveixo a dir aquestes coses, que a mi em semblen preocupants, però que suposo que són difícils d'entendre. La tristesa ataca quan menys t'ho esperes. M'agradaria saber si això que m'ha passat és una cosa meva o passa a tothom en major o menor mesura.

Anecdotari gatuno

Fa unes setmanes se'm va descosir el botó de dalt de la camisa castellera. Com que a casa no tinc res per cosir, ni hagués sabut fer-ho, vaig decidir guarda-lo per veure si podia enganyar ma mare perquè me'l cosís. Era petit, no sabia on deixar-lo per recordar-me'n. El vaig deixar sobre la tauleta de nit, lloc on el podria veure cada dia.

Però me'n vaig oblidar. I per què? Doncs perquè va desaparèixer. De seguida ni em vaig recordar que l'havia deixat allà, ni tant sols em recordava de la seva existència. Fins que avui al matí, quan em disposava a netejar la sorra dels gats, m'he trobat un botonet blanc i petit ben enterradet en una caqueta. De seguida he lligat caps, no és difícil saber com el botó s'ha transmutat d'un lloc a l'altre. Els gats han après a obrir la porta de l'habitació, però generalment no m'hi trobo massa destrosses. Això sí, el botó era molt temptador per jugar-hi, i sembla ser que també per menjar-se'l. No sé per què, em puc imaginar quin dels dos ha estat... el mateix al que ara li ha donat per menjar paper... aquests gats un dia em donaran un disgust...

Amb aquest post obro una nova categoria i proposo fer una sèrie de posts amb aquesta temàtica. No seguits, eh, però quan els nostres gats en facin alguna, sempre es pot traduir en un post, amb aquest mateix títol. Tant parlar-ne entre nosaltres, també en podem escriure, oi?

Som?

M'agradaria sentir el que no sento, però... ho sento realment? O la vida és un món imaginat? Vivim la utopia d'algú que ens és totalment estrany? Som el Hobbit de Tolkien? Qui sap... Potser només som sense tenir cap motiu concret i vivim per conèixer i morim per saber. Algú sap les respostes a les nostres preguntes amagades? Qui les sap? Àvia, les sap vostè?

Jo, koala

Tothom tenim les nostres cosetes i preocupacions: fer caixes i preparar una mudança, caracteritzar esterases de papallona, fer estudis clínics, tenir cura de la familia feliç, intentar que l'accent escocès no sembli xinès, esbrinar els racons hematopoiètics dels ratolinets, trobar una bona feina, saber si demà farà un bon dia, enllestir la declaració de la renda, trobar temps per a escriure al blog,... però hi ha uns éssers especials en aquest planeta que sembla no estiguin gens preocupats per tots aquests dilemes i qüestions, només cal que en mireu la seva expressió de calma total, sense més mal de cap que pensar quina serà la següent fulla d'eucaliptus que es menjaran, o en quina branca i posició dormiran les properes 20 hores del dia.

Encara que aquesta particular visió del món pot resultar temptadora de vegades, no m'agradaria ser un koala en aquest sentit. Sóc feliç de sentir la vida amb totes els aspectes que això comporta, ser conscient del meu voltant, buscar respostes i fer preguntes, emocionar-me, preocupar-me per la gent que estimo,..

Serà això l'evolució? Estaré deixant de ser un koala? En qualsevol cas, que difícil és separar sa koala d'es koal!!