dimecres, 20 de setembre de 2017

El puente, Season 1

Així com fa una temporada van començar a proliferar, o millor dit, a arribar-nos un munt d'autors i autores nòrdics de novel·la negra, sembla que aquesta afició pel gènere, curiosament en uns països on l'índex de criminalitat és escàs, a passat a la pantalla. A casa ja en vam mirar alguna, i ara ha estat el torn de 'El puente', o el que és el mateix, Bron/Broen. El títol està en dos idiomes perquè és una sèrie sueco-danesa, però no em feu dir a quin idioma correspon cada nom. Són 10 capítols d'una hora i aquesta és la primera de les tres temporades que se n'han fet fins ara.

Els tres protagonistes, la Saga, en Martin, 
i el pont, tot el dia amunt i avall... D'aquí.

Just en el punt central del pont que comunica Suècia amb Dinamarca troben una dona morta, amb cada meitat del cos a un dels dos països. Això vol dir que la resolució del crim haurà de ser responsabilitat de les policies d'ambdós països, no hi ha manera de decidir qui se l'ha de quedar. I encara menys quan descobreixen que el cos de la dona està partit en dos, i que de fet, les dues meitats no corresponen a la mateixa persona. El policia danès Martin Rohde i la sueca Saga Norén seran els protagonistes d'aquesta història que consistirà en atrapar un autèntic psicòpata que ha muntat tot un dispositiu per demostrar que aquest món està podrit.

L'equip investigador suec ben capficat, amb en Martin entre ells. D'aquí.

El plantejament de la sèrie és francament atractiu, el cas inicial suposa un repte mental força engrescador, i la sèrie atrapa de bon inici. Els protagonistes són molt diferents, la Saga és un robot que només viu per la feina, amb una capacitat empàtica negativa i una nul·la habilitat social. Això sí, seguidora estricta de totes les normes. En Martin és un pare de família, bon jan i molt humà, poc amant dels protocols policials però molt constant. Els dos es complementen, però francament, la Saga és insuportable, i al cap d'uns quants capítols anem sabent coses d'en Martin i també em va començar a caure gros. Pel que fa a la història, el psicòpata és dur de pelar i durant molts capítols manté la tensió demostrant una intel·ligència i una preparació fora del comú. Però quan cap el final descobrim la motivació dels seus actes és una destrempada molt gran, quina vulgaritat. Tanta feina, i tanta preparació per aquests motius. Completament inversemblant i estúpid.

El cotxe de la Saga, no li escau gens. O sí? D'aquí.

En definitiva, la sèrie deixa força a desitjar, encara que és distreta i el cas està prou treballat, però hi ha trames paral·leles que no tenen cap importància ni sentit, molts personatges són hieràtics i poc expressius (tot i que potser va amb el caràcter nòrdic), i els protagonistes acaben sent molestos, i més protagonistes del que haurien. Talment com una mala novel·la negra, amb elements que et fan llegir-la fins el final. De moment, estem passant de veure la segona temporada, no ens atreu la idea de mirar-la.

Valoració: Martin, guarda l'eina d'un cop, xato.

dilluns, 11 de setembre de 2017

La llegada

L'any passat va haver-hi una pel·lícula de ciència ficció que va tenir força anomenada. Era diferent, original, i no parlava d'una simple lluita contra una civilització alienígena, com hem vist tants cops. Era 'La llegada' (The arrival), en la que veurem platets voladors i extraterrestres, però que basa el seu argument en la comunicació, i això la fa diferent al que havíem vist fins ara.

Muntatge amb una de les naus i els protagonistes. D'aquí.

Un bon dia arriben uns platets voladors en forma de mitja el·lipse a diferents punts del planeta i es queden aturats, suspesos a l'aire, sense aparent activitat. Com que no han manifestat tendències violentes, l'exèrcit en pes tampoc actua contra ells. Es mantenen a l'expectativa i intenten establir-hi comunicació, però no se'n surten. Per això contracten la Louise Banks, una lingüística experta en idiomes estranys, i un físic, l'Ian Donnelly, que intentaran desxifrar el complicat llenguatge dels nouvinguts. La Louise hi establirà connexió de seguida, el seu plantejament és molt diferent del que havien seguit fins ara els militars, i per això els extraterrestres també agafaran més confiança amb ella. Tot i així, la tensió entre els països a causa de la inseguretat que genera tenir naus espacials flotant pel nostre planeta va creixent i amenaça amb acabar tot com el rosari de l'aurora.

Així parlen els extraterrestres. D'aquí.

Una pel·li de ciència ficció sense acció i que se centra en els problemes de comunicació entre civilitzacions de planetes diferents se'ns fa estranya, però si pensem que està basada en un llibre ja no tant. La temàtica és francament interessant, però la limitació del metratge fa que tot passi massa ràpid i que potser el tema no acabi d'estar prou explotat. Per mi li falta una mica més de profunditat per passar a la història, massa precipitada. A més, comença a ser una mica fantasma quan dominar l'idioma dels aliens et dóna poders sobrenaturals. Però és interessant també pel que passa fora del tema central, no només la comunicació, sinó com parar el nerviosisme de la humanitat sabent que tenim els extraterrestres a casa, i que no sabem per què han vingut. Aquest tema, per cent, se'ns revela al final, però passa gairebé de puntetes, també falta una mica més de conclusió, tret que estigui previst fer-ne una seqüela. No ens quedarà massa clar.

Valoració: no n'hi havia per tant, però es deixa veure.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Game of Thrones, Season 7

Aquesta és la primera ressenya que faig de Game of Thrones, i començar per la temporada 7 és una mica estrany, però quan em vaig decidir a escriure sobre les sèries i pel·lícules que miro ja havia passat la 6 feia una temporada. GoT és probablement la millor sèrie que s'ha fet mai, a jutjar almenys per l'expectativa que genera i el volum de material que se'n pot trobar a la xarxa, informació, teories, especulacions de tota mena, i fins i tot hackers que amenacen la productora per obtenir diners. Tot un imperi. Aquesta temporada és més curta que les altres, passa de 10 a 7 episodis, però són una mica més llargs. Això no vol dir que els fans no ens haguem quedat amb ganes de més.

PAREU AQUÍ DE LLEGIR SI NO HEU VIST LA SÈRIE COMPLETA, DE VERITAT

Anem a recuperar allò que és nostre. D'aquí.
Si una cosa caracteritza aquesta temporada són les aliances. Gran part del peix ja està venut, i ara només cal prendre partit per alguna de les parts enfrontades per aconseguir el Tron de Ferro i governar els Set Regnes. Per una banda, Cersei Lannister, erigida en reina després de la mort dels seus fills, i molt abans del seu marit, manipuladora, aferrada al poder a tota costa i capaç de qualsevol cosa per conservar-lo. Per l'altra, Daenerys Targaryen, torna a Ponent per recuperar el tron que va ser usurpat al seu pare amb sang i traïció. Estimada pel seu poble, i a més en possessió de tres dracs i un gran exercit, té totes les de guanyar, però Cersei encara no ha dit l'última paraula. Cadascuna de les cases de Ponent dóna suport a una reina, i així es forgen aliances lògiques en alguns casos, i sorprenents en altres, personatges que mai havien estat junts fins ara units per una mateixa causa i compartint escenari.

Que no pari la festa! D'aquí.
Per altra banda, hi ha l'amenaça del Rei de la Nit, el caminant blanc que comanda un immens exèrcit d'espectres i capaç de tornar a la 'vida' qualsevol ésser mort perquè el serveixi. La gent del Nord, encapçalats ara per en Jon Neu, que al llarg de les temporades ha passat de ser un bastard Stark poc apreciat, a Lord Comandant de la Guàrdia de la Nit i ara Rei del Nord, saben que aquest és el veritable enemic, i s'està acostant al Mur que separa les terres de l'Etern Hivern i els Set Regnes. Si aconsegueixen creuar el Mur, és possible que no quedi ningú viu i la pugna entre Cersei i Daenerys no sigui altra cosa que un joc de nens. per això en Jon haurà de convèncer a les dues reines que facin una treva i que l'ajudin a combatre l'enemic de veritat. Però malgrat això, en Jon ja ha pres partit per una d'elles i li ha jurat lleialtat (i més coses). A més, en aquesta temporada s'acaba confirmant el que ja s'intuïa, i està relacionat amb l'autèntica identitat d'en Jon, que no és fill de qui es pensa, ni un bastard. És fill legítim de l'hereu Targaryen al Tron de Ferro i la germana de Lord Eddard Stark. Optarà al Tron quan ho sàpiga? La polèmica està servida. La gran trama va d'això, però no podem oblidar tampoc la participació d'altres personatges com Arya i Sansa, Bran, Sam, Qyburn, Jamie o Euron, entre molts altres.

La millor manera d'anar a negociar una treva. D'aquí.
Donar l'opinió sobre aquesta temporada en concret és difícil, cal valorar tot el conjunt perquè és una història ja escrita que no es va inventant sobre la marxa, encara que ara la sèrie vagi més avançada que els llibres, el futur de tots els personatges ja està escrit. Es pot dir que el nivell es manté, les escenes espectaculars també es mantenen, i l'argument està en un punt àlgid que promet una última vuitena temporada d'infart. Personalment, les diferents aliances que s'han format i els nous reagrupaments de personatges m'han fet somriure i meravellar. La companyia que acaba acompanyant en Jon a buscar proves que l'exercit de la nit existeix per convèncer les reines em va robar el cor: Tormund Matagegants, Beric Dondarrion, Thoros de Myr, Gendry, Sandor Clegane, Jorah Mormont... són tots amor. En definitiva, malgrat algunes errades argumentals, la sèrie segueix tenint tots els ingredients necessaris per enganxar de mala manera i mentre esperem la vuitena temporada, entre les animades i emocionades converses per comentar la jugada després de cada capítol el que més se sent és 'jo me la tornaré a mirar sencera'. Per alguna cosa serà.

Valoració: No tio, en Viserion no, això no! Emporta-te'm a mi, maleït Rei de la Nit! Com trigui gaire a arribar la vuitena temporada faré un disbarat.

diumenge, 27 d’agost de 2017

House of Cards, Season 5

La cinquena temporada de les històries dels Underwood manté el nivell de tensió, tot i que progressivament es van tornant més inversemblants per tal d'allargar allò que sembla impossible allargar. El temps sembla haver-se aturat, i si en temporades anteriors veiem l'escalada d'en Frank cap a la presidència, ara tot va molt més lent, dia a dia. I en aquesta temporada la Claire assoleix encara més protagonisme, si això era possible.

SPOILERS, SPOILERS, SPOILERS

Ens carreguem l'Underwood? Ja veurem... D'aquí.
La igualtat entre les dues candidatures, la demòcrata i la republicana, és molt alta, tot i que els Underwood van retallant a en Conway. I sobretot, els Underwood estan disposats a guanyar a tota costa. Com que han inventat una guerra contra el terrorisme, aconsegueixen que les votacions s'aturin en dos estats per amenaces d'atemptats, i s'hagin de reprendre un altre dia. Tot i que Conway ha guanyat en el conjunt de la resta d'estats, les eleccions s'acaben decidint només a Ohio, i la candidatura Underwood, amb en Frank de president i la Claire de vicepresidenta, acaba imposant-se. També amb una petita empenta d'un nou personatge, Mark Usher, que havia fet campanya amb en Conway, però es passa al bàndol contrari. Ell i la Jane Davis són les incorporacions més destacades, dos personatges que no se sap ben bé cap on naveguen, i que recorden una mica a Little Finger o Varys de 'Joc de Trons', serveixen a algun bé, però no se sap a quin.

Jane Davis ""aconsella"" la Claire... D'aquí.
Tothom està en contra d'en Frank, fins i tot els del seu propi partit, perquè cada cop queda més clar que tot el que ha aconseguit ha estat amb males arts, quan no ha estat directament il·legal o criminal. El president s'enfrontarà a una moció de censura (Impeachment) que amenaça el seu càrrec. També surten informacions a la premsa, i en Tom Hammerschmidt, periodista del Herald, seguirà la seva croada per enderrocar-lo. Aquí irromp un altre personatge que juga a dues bandes, en Sean Jeffries, que a estones lluita per carregar-se l'administració Underwood, i a estones per treballar amb ells. Personatges poc de fiar en aquesta cinquena temporada, que en definitiva vénen a substituir en morbo i intriga a alguns que aniran desapareixent al llarg de la temporada, i aquí ho deixarem per no desvetllar massa.

No respecta res. D'aquí.
House of Cards és d'aquelles sèries que t'atrapa, encara que hi ha temes que se t'escapen per la seva complexitat. En Frank s'aferra al poder, per qualsevol mitjà, i és el que vol, poder i més poder, i per a això fins i tot la presidència dels EUA se li queda petita. No deixa de ser una demostració de que el poder o pot tot, i no escatima recursos per aconseguir-ho. Tot s'hi val per aconseguir allò que vols.

Valoració: És una sèrie política, però podria ser de terror.

dimarts, 15 d’agost de 2017

HA vuelto

Darrerament miro moltes més sèries que pel·lícules, a casa li hem trobat la gràcia a la periodicitat. Per mirar una pel·lícula ens ha de venir de gust, i ha de ser atractiva per algun motiu. Això ens va passar amb 'HA vuelto', pel·lícula alemanya del 2015 basada en un llibre homònim, que posa sobre la taula un dilema que ens fa reflexionar, un tema que ara és candent actualitat per l'escalada de la ultradreta a Europa.

La Vera ensenya a Hitler a fer anar internet. D'aquí.
Hitler torna. Ni ell mateix sap com, però es desperta estirat en un parc de Berlín en l'actualitat, completament desorientat. La gent amb qui interactua el pren per un imitador i es fan fotos amb ell i tot, li costa assumir que ningú creu que hagi pogut tornar. Ni ell mateix ho creu. Però mica en mica s'anirà fent famós, un reporter fracassat aconsegueix colar-lo en un programa amb molta audiència, i els alemanys comencen a escoltar-lo. Comença una gira per tot el país per parlar amb els seus conciutadans, els escolta i els fa veure que les seves preocupacions són també les que ell té. De seguida va guanyant adeptes, davant de la indignació d'una part de la població, és clar. Fins que el reporter Fabian descobreix que no és pas algú que es posa molt en el paper, un simple pallasso, sinó que és el mateix Adolf Hitler retornat de l'infern. Ell no ha negat mai que ho fos.

Tota una estrella de la tele! D'aquí.
La pel·lícula està rodada d'una manera curiosa. Per una part se'ns mostra la ficció, però les converses amb la gent del poble estan rodades com un documental, i les reaccions dels ciutadans fan que semblin o que puguin ser converses no preparades, espontànies. Val a dir que el protagonista Oliver Masucci fa un paperàs, i pel que he llegit es va passar un temps sent Hitler a totes hores per entrar bé en el paper. Tot plegat, mostrat en un format a cavall de la comèdia i el drama, no deixa de ser una reflexió i un reflex de com està la societat alemanya actualment. Tenen por de tot el que va passar, però les idees del dictador romanen, i molta gent encara li donaria suport. Les onades migratòries actuals fan créixer aquesta mena de sentiments, empesos, és clar, per hàbils estratagemes dels partits ultradretans.

I amb els seus admiradors... D'aquí.

Vaig gaudir amb la pel·lícula per com està feta, i em vaig esgarrifar pel que ens mostra. Però es tracta d'una realitat que existeix i que no podem negar només perquè nosaltres pensem de manera diametralment oposada. Pensem, si no, si ara retornés el dictador Franco, no tindria una legió de seguidors de manera immediata? Millor no fer-se aquesta mena de preguntes...

Valoració: l'espècie humana està destinada a la desaparició. Més curts de gambals no podem ser.

diumenge, 6 d’agost de 2017

13 Reasons Why

Hi ha sèries que pugen com l'escuma en popularitat i les sents anomenar a tot arreu. Aquest és el cas de '13 Reasons Why', que em va cridar l'atenció per comentaris de companys i per un plantejament prometedor, i em vaig endinsar a veure-la, també perquè de moment només compta amb una temporada de 13 capítols. Està previst que continuï, però ja veurem com.

La Hannah i en Clay treballaven junts en un cinema. 
Mireu com es miren... D'aquí.

L'institut Liberty està de dol. Fa unes setmanes va morir un alumne, però és que ara una altra alumna s'ha suïcidat, la Hannah Baker. El cas és que la Hannah, abans de treure's la vida, deixa gravades una col·lecció de cintes de casset on explica els motius pels quals es va suïcidar. Cada cara de les cintes està dedicada a una persona que va tenir alguna implicació en la seva decisió. Les cintes han d'anar passant de mà en mà per ordre perquè totes les persones implicades les sentin i assumeixin la seva responsabilitat. I així és fins que arriben a en Clay, un noi tímid i reservat que tenia forts sentiments per la Hannah, i que no entén què està passant ni per què ell és a les cintes. Tot això li fa més mal que altra cosa, però està disposat a arribar fins el final per descobrir què li va passar a la seva amiga.

Alguns dels protagonistes masculins, 
què deuen mirar en el mòbil d'en Justin?

És una sèrie protagonitzada per adolescents, i encarada a adolescents, de fet. Si una cosa se'n pot dir és que sap com enganxar, però realment més de la meitat dels capítols et fan pensar que la Hannah és una Drama Queen i que el que li passava a ella li passa a tothom i no significa massa. És clar que a la part final descobrirem els motius més importants pels quals es va suïcidar. La sèrie posa de manifest, amb certa voluntat de servei públic, temes molt comuns en ens instituts i entre els joves, l'assetjament escolar, el poc valor de les amistats juvenils, el sexe, amb o sense consentiment, i en especial el poc cas que fem l'altra gent als senyals de que algú ho està passant malament. Anem molt a la nostra, sense obrir els ulls, i passem per alt comportaments que no són normals, i que sovint amaguen un patiment darrere.

Una mica de nervis a l'institut aquests dies... D'aquí.

Per aquesta part, la sèrie està força ben recreada, i les interpretacions dels protagonistes també són destacables. Tot i així et fa pensar que les 13 raons són per omplir 13 capítols, perquè de raons reals n'hi ha poques al final, però la suma de tot també hi ajuda. Se'n poden aprendre coses, però mirant-la ja de gran, et deixa una mica indiferent en alguns casos, i en altres ho entens més, és clar. 

Valoració: Un parell de cleques a la Hannah i a en Clay a temps haurien estalviat molts capítols a aquesta sèrie.

diumenge, 9 de juliol de 2017

House of Cards, Season 4

La quarta temporada d'aquesta sèrie sobre política americana es torna més crua i per tant et manté més enganxat a la cadira que la tercera, que havia davallat una mica. Novament trobem els Underwoods més durs, amb el món en general i amb ells mateixos, però com no poden negar, separats són temibles, junts són imparables.

A PARTIR D'AQUÍ, SPOILERS A DOJO

La temporada comença amb els Underwood separats, i amb mala peça al teler. la Claire s'ha cansat de ser només la primera dama, té les seves aspiracions polítiques, i vol començar a fer carrera ja en aquestes eleccions, a la seva Dallas natal. Ho fa com saben els Underwood, apartant a qui sigui del seu camí. Però en Frank sap que sense ella no farà res, ja que està molt més ben valorada que ell mateix pels votants, i en els actes sempre li dóna un plus si la té al costat. Es dedica a boicotejar tots els seus intents, de manera que la tensió entre els dos va en augment. La lluita de poder acaba quan en Lucas Goodwin, periodista que havia estat molt a prop de desemmascarar el President, i que havien aconseguit apartar de la circulació, recupera al llibertat i dispara a en Frank, i el deixa en coma. La Claire s'adona que junts poden arribar molt més lluny, així que quan en Frank es recupera, tornen a formar equip. Ja no hi ha amor en aquest matrimoni, però les ànsies de poder mouen muntanyes igualment.

La temporada no comença gaire bé pel matrimoni Underwood. D'aquí.

En aquesta temporada en Doug torna en plena forma i farà de les seves com habitualment, el seu domini de la situació és espectacular. En Remy i la Jackie estan molt descontents amb en Frank, i no és d'estranyar. Coneixerem també la LeAnn Harvey, que comença amb la Claire i acabarà sent la cap de campanya de la candidatura Underwood a les eleccions de 2016, que és una vella coneguda de la pantalla. La seva rival en les primàries demòcrates, Heather Dunbar tindrà algun que altre problema, i la candidatura Underwood també acabarà sorprenent. Però no tot sortirà bé, també hi ha els que volen fer caure els Underwood, i entre aquests tornarà en Tom Hammerschmidt, l'ex-director del diari on treballaven en Lucas i la Zoe Barnes. Ah, i el nostre estimat (és irònic) escriptor Thomas Yates tornarà a escena per jugar un paper una mica inquietant. Però les noves veritables estrelles de la sèrie són el candidat republicà a les eleccions i la seva dona. Els Conway porten molta avantatge a les enquestes, però no saben amb qui se les hauran de veure, encara.

Els Conway són guapos perquè sí. L'única cosa que supera 
la meravellosa parella que formen, és la ràbia que foten. D'aquí.

La temporada va de menys a més, va pujant d'intensitat i acaba amb molta potència, cosa que fa tenir moltes ganes de mirar la cinquena temporada. I té molta gràcia la cosa, perquè es tracta d'una sèrie original de Netflix, però no la fan a Netflix, perquè ha venut els drets a Movistar. Què hi farem, ja ens ho muntarem, però està clar que cal continuar mirant-la.

Acabo d'embrutar els calçotets... D'aquí.

Valoració: No cal que ho jureu que vosaltres sou el terror, Underwoods...