dimarts, 15 d’agost de 2017

HA vuelto

Darrerament miro moltes més sèries que pel·lícules, a casa li hem trobat la gràcia a la periodicitat. Per mirar una pel·lícula ens ha de venir de gust, i ha de ser atractiva per algun motiu. Això ens va passar amb 'HA vuelto', pel·lícula alemanya del 2015 basada en un llibre homònim, que posa sobre la taula un dilema que ens fa reflexionar, un tema que ara és candent actualitat per l'escalada de la ultradreta a Europa.

La Vera ensenya a Hitler a fer anar internet. D'aquí.
Hitler torna. Ni ell mateix sap com, però es desperta estirat en un parc de Berlín en l'actualitat, completament desorientat. La gent amb qui interactua el pren per un imitador i es fan fotos amb ell i tot, li costa assumir que ningú creu que hagi pogut tornar. Ni ell mateix ho creu. Però mica en mica s'anirà fent famós, un reporter fracassat aconsegueix colar-lo en un programa amb molta audiència, i els alemanys comencen a escoltar-lo. Comença una gira per tot el país per parlar amb els seus conciutadans, els escolta i els fa veure que les seves preocupacions són també les que ell té. De seguida va guanyant adeptes, davant de la indignació d'una part de la població, és clar. Fins que el reporter Fabian descobreix que no és pas algú que es posa molt en el paper, un simple pallasso, sinó que és el mateix Adolf Hitler retornat de l'infern. Ell no ha negat mai que ho fos.

Tota una estrella de la tele! D'aquí.
La pel·lícula està rodada d'una manera curiosa. Per una part se'ns mostra la ficció, però les converses amb la gent del poble estan rodades com un documental, i les reaccions dels ciutadans fan que semblin o que puguin ser converses no preparades, espontànies. Val a dir que el protagonista Oliver Masucci fa un paperàs, i pel que he llegit es va passar un temps sent Hitler a totes hores per entrar bé en el paper. Tot plegat, mostrat en un format a cavall de la comèdia i el drama, no deixa de ser una reflexió i un reflex de com està la societat alemanya actualment. Tenen por de tot el que va passar, però les idees del dictador romanen, i molta gent encara li donaria suport. Les onades migratòries actuals fan créixer aquesta mena de sentiments, empesos, és clar, per hàbils estratagemes dels partits ultradretans.

I amb els seus admiradors... D'aquí.

Vaig gaudir amb la pel·lícula per com està feta, i em vaig esgarrifar pel que ens mostra. Però es tracta d'una realitat que existeix i que no podem negar només perquè nosaltres pensem de manera diametralment oposada. Pensem, si no, si ara retornés el dictador Franco, no tindria una legió de seguidors de manera immediata? Millor no fer-se aquesta mena de preguntes...

Valoració: l'espècie humana està destinada a la desaparició. Més curts de gambals no podem ser.

diumenge, 6 d’agost de 2017

13 Reasons Why

Hi ha sèries que pugen com l'escuma en popularitat i les sents anomenar a tot arreu. Aquest és el cas de '13 Reasons Why', que em va cridar l'atenció per comentaris de companys i per un plantejament prometedor, i em vaig endinsar a veure-la, també perquè de moment només compta amb una temporada de 13 capítols. Està previst que continuï, però ja veurem com.

La Hannah i en Clay treballaven junts en un cinema. 
Mireu com es miren... D'aquí.

L'institut Liberty està de dol. Fa unes setmanes va morir un alumne, però és que ara una altra alumna s'ha suïcidat, la Hannah Baker. El cas és que la Hannah, abans de treure's la vida, deixa gravades una col·lecció de cintes de casset on explica els motius pels quals es va suïcidar. Cada cara de les cintes està dedicada a una persona que va tenir alguna implicació en la seva decisió. Les cintes han d'anar passant de mà en mà per ordre perquè totes les persones implicades les sentin i assumeixin la seva responsabilitat. I així és fins que arriben a en Clay, un noi tímid i reservat que tenia forts sentiments per la Hannah, i que no entén què està passant ni per què ell és a les cintes. Tot això li fa més mal que altra cosa, però està disposat a arribar fins el final per descobrir què li va passar a la seva amiga.

Alguns dels protagonistes masculins, 
què deuen mirar en el mòbil d'en Justin?

És una sèrie protagonitzada per adolescents, i encarada a adolescents, de fet. Si una cosa se'n pot dir és que sap com enganxar, però realment més de la meitat dels capítols et fan pensar que la Hannah és una Drama Queen i que el que li passava a ella li passa a tothom i no significa massa. És clar que a la part final descobrirem els motius més importants pels quals es va suïcidar. La sèrie posa de manifest, amb certa voluntat de servei públic, temes molt comuns en ens instituts i entre els joves, l'assetjament escolar, el poc valor de les amistats juvenils, el sexe, amb o sense consentiment, i en especial el poc cas que fem l'altra gent als senyals de que algú ho està passant malament. Anem molt a la nostra, sense obrir els ulls, i passem per alt comportaments que no són normals, i que sovint amaguen un patiment darrere.

Una mica de nervis a l'institut aquests dies... D'aquí.

Per aquesta part, la sèrie està força ben recreada, i les interpretacions dels protagonistes també són destacables. Tot i així et fa pensar que les 13 raons són per omplir 13 capítols, perquè de raons reals n'hi ha poques al final, però la suma de tot també hi ajuda. Se'n poden aprendre coses, però mirant-la ja de gran, et deixa una mica indiferent en alguns casos, i en altres ho entens més, és clar. 

Valoració: Un parell de cleques a la Hannah i a en Clay a temps haurien estalviat molts capítols a aquesta sèrie.

diumenge, 9 de juliol de 2017

House of Cards, Season 4

La quarta temporada d'aquesta sèrie sobre política americana es torna més crua i per tant et manté més enganxat a la cadira que la tercera, que havia davallat una mica. Novament trobem els Underwoods més durs, amb el món en general i amb ells mateixos, però com no poden negar, separats són temibles, junts són imparables.

A PARTIR D'AQUÍ, SPOILERS A DOJO

La temporada comença amb els Underwood separats, i amb mala peça al teler. la Claire s'ha cansat de ser només la primera dama, té les seves aspiracions polítiques, i vol començar a fer carrera ja en aquestes eleccions, a la seva Dallas natal. Ho fa com saben els Underwood, apartant a qui sigui del seu camí. Però en Frank sap que sense ella no farà res, ja que està molt més ben valorada que ell mateix pels votants, i en els actes sempre li dóna un plus si la té al costat. Es dedica a boicotejar tots els seus intents, de manera que la tensió entre els dos va en augment. La lluita de poder acaba quan en Lucas Goodwin, periodista que havia estat molt a prop de desemmascarar el President, i que havien aconseguit apartar de la circulació, recupera al llibertat i dispara a en Frank, i el deixa en coma. La Claire s'adona que junts poden arribar molt més lluny, així que quan en Frank es recupera, tornen a formar equip. Ja no hi ha amor en aquest matrimoni, però les ànsies de poder mouen muntanyes igualment.

La temporada no comença gaire bé pel matrimoni Underwood. D'aquí.

En aquesta temporada en Doug torna en plena forma i farà de les seves com habitualment, el seu domini de la situació és espectacular. En Remy i la Jackie estan molt descontents amb en Frank, i no és d'estranyar. Coneixerem també la LeAnn Harvey, que comença amb la Claire i acabarà sent la cap de campanya de la candidatura Underwood a les eleccions de 2016, que és una vella coneguda de la pantalla. La seva rival en les primàries demòcrates, Heather Dunbar tindrà algun que altre problema, i la candidatura Underwood també acabarà sorprenent. Però no tot sortirà bé, també hi ha els que volen fer caure els Underwood, i entre aquests tornarà en Tom Hammerschmidt, l'ex-director del diari on treballaven en Lucas i la Zoe Barnes. Ah, i el nostre estimat (és irònic) escriptor Thomas Yates tornarà a escena per jugar un paper una mica inquietant. Però les noves veritables estrelles de la sèrie són el candidat republicà a les eleccions i la seva dona. Els Conway porten molta avantatge a les enquestes, però no saben amb qui se les hauran de veure, encara.

Els Conway són guapos perquè sí. L'única cosa que supera 
la meravellosa parella que formen, és la ràbia que foten. D'aquí.

La temporada va de menys a més, va pujant d'intensitat i acaba amb molta potència, cosa que fa tenir moltes ganes de mirar la cinquena temporada. I té molta gràcia la cosa, perquè es tracta d'una sèrie original de Netflix, però no la fan a Netflix, perquè ha venut els drets a Movistar. Què hi farem, ja ens ho muntarem, però està clar que cal continuar mirant-la.

Acabo d'embrutar els calçotets... D'aquí.

Valoració: No cal que ho jureu que vosaltres sou el terror, Underwoods...

dilluns, 3 de juliol de 2017

Community, Season 6

Moltes sèries parteixen d'una bona idea inicial que té èxit, però el fet de voler-les esprémer fa que de seguida perdin l'interès i la qualitat. Aquest no és ben bé el cas de Community, que manté un bon nivell de bogeria i originalitat durant 5 temporades, per fer després una caiguda en picat en la sisena que personalment m'ha semblat que hauria estat millor que no existís, perquè el record que em deixarà no farà justícia a una sèrie que m'ha fet passar moltes estones.

En Jeff té un problema amb un dels presos que estudia
 a Greendale a través d'una tauleta amb rodes. D'aquí.

A les baixes ja conegudes de la temporada anterior, en aquesta sisena temporada no comptarem tampoc amb la Shirley (només testimonialment), en Chang serà un més del grup, encara que ningú li fa cap cas i només diu ximpleries, i tindrem dos personatges nous que no acaben de fer oblidar els anteriors, l'expert en informàtica i videojocs Elroy Patashnik i la Frankie Dart, fitxada per posar ordre a Greendale. Si els canvis en el repartiment no destrempessin prou, els capítols d'aquesta temporada són més llargs, de gairebé mitja hora, i ja no són aquelles petites píndoles que no podies parar de mirar. A més, les temàtiques són molt més profanes i vulgars, tot i que segueixen les referències a temporades i personatges anteriors, cosa que està bé, però tens la sensació d'estar mirant una altra sèrie. Una de dolenta.

Ni el paintball salva aquesta temporada... D'aquí.

D'aquesta temporada no m'ha quedat bon record de cap capítol en concret, ni hi fan 'cameos' famosos gaire rellevants. El gag de final de capítol sol ser sempre una mena d'spot publicitari protagonitzat per uns altres personatges, i sense massa gràcia. Potser només l'últim capítol, el de comiat, en el que la paranoia de l'Abed de que el que viuen és una sèrie passa a tots, i amb la perspectiva que alguns personatges sembla que marxaran a fer les seves vides lluny de Greendale, tots proven d'imaginar-se, a la seva manera, com seria la setena temporada de la sèrie de les seves vides. Mentrestant, el que mira, desitja que aquesta temporada 7 no arribi mai. També el d'un programa d'estudis per a presos que assisteixen a Greendale a distància en unes tauletes amb rodes. Constatar que l'Abed, el millor de la sèrie en la majoria de temporades, té molt menys sentit sense en Troy. La Britta és només una caricatura del que era al principi, i en Jeff i l'Annie són els únics que es mantenen una mica. Però ni ells ho arreglen.

Valoració: com la novena d'Scubs, si aquesta temporada no existís, Community seria una sèrie millor. 

diumenge, 25 de juny de 2017

House of Cards, Season 3

Després d'una bona temporada recupero el fil d'aquesta sèrie que m'havia enganxat molt en les seves primeres temporades, sobretot per la gran interpretació d'un actoràs com és Kevin Spacey. Política americana i una parella implacable, el matrimoni Underwood, que aspiren a encapçalar el país, si no és per les bones, per les dolentes. I precisament la gràcia de la sèrie són les dolentes, i el fet que el mateix ex-President Clinton va manifestar que el que passa a HoC és 99% veritat. Més marro no hi pot haver.

A PARTIR D'AQUÍ HI HA UNA PILA D'SPOILERS

Quina parella més maca... quan volen. D'aquí.
Frank Underwood ha aconseguit finalment la presidència dels Estats Units, però ho ha fet sense que el voti ningú, sinó provocant molt hàbilment una moció de censura que acaba amb la carrera del President Walker, i li dóna la presidència a ell com a Vicepresident que era. L'opinió pública és molt contrària a ell, però té molts recursos per aferrar-se al poder, sempre amb l'ajuda de la seva dona Claire (Robin Wright), tan implacable com ell, i amb la mateixa ambició. S'empesca 'America Works', un programa perquè amb fons de l'Estat tothom qui ho vulgui tingui una feina, a costa d'eliminar les pensions i altres fons reservats. Per poder-ho fer ha de prometre que no es presentarà a la reelecció, però tots sabem que sí que ho farà. Mentrestant, col·loca la seva dona com a ambaixadora a les Nacions Unides a dit, tot i que el Senat no l'havia triat a ella. I també contracta un escriptor perquè escrigui un llibre sobre ell i el seu programa laboral, però les indagacions d'en Thomas Yates faran que trontolli el matrimoni Underwood, que si junts són un perill per al món, separats són uns autèntics dimonis l'un per l'altre.

Ens veurem a les primàries! D'aquí.
En aquesta temporada també veurem les negociacions amb el president rus Viktor Petrov, interpretat per l'omnipresent a totes les sèries que miro Lars Mikkelsen, que dóna molt de joc. També assistirem a la lenta recuperació d'en Doug Stamper i viurem el començament de les primàries per la nominació demòcrata en les que en Frank se les haurà de veure amb la Heather Dunbar, una dura contrincant molt més íntegra que ella. Sense oblidar altres secundaris interessants com la Jakie Sharp, en Seth Grayson, la Kate Baldwin o en Remy Danton. Però sobretot, el que ens mantindrà més en tensió és la guerra de poder que mantenen el Frank i la Claire. Aquesta sí que és una autèntica guerra freda.

Underwood i Petrov, relacions tenses. D'aquí.
La sèrie té prou arguments per enganxar molt, d'intriga no en falta, i de mala bava encara menys. Pot ser que amb el temps vagi perdent una mica d'interès, però la davallada és molt progressiva, res de caigudes en picat. Ara en Frank vol guanyar la presidència de manera 'democràtica', però les males arts que fan servir ensenyen que la democràcia és molt relativa. Hi ha molt bones interpretacions, i les diferents trames lliguen molt bé. Al final, tot està connectat. Ah, no s'ha d'oblidar mai quan en Frank trenca la quarta paret i ens parla directament als espectadors. Fa cagar-se a les calces.

Valoració: Si la política de veritat funciona així, el món no té res a fer.

dimarts, 13 de juny de 2017

Monstruos University

De tant en tant es pot mirar alguna pel·lícula sense gaires expectatives que t'agradi, només per retrobar antics personatges que sí recordes amb estima. Aquest és el cas de 'Monstruos University', una preqüela que Disney-Pixar es va treure de la màniga de 'Monstruos SA', que sí que va tenir força anomenada, i que recordo amb afecte. Com sempre, mirant d'explotar un producte d'èxit, i com gairebé sempre, amb escàs encert.

Aquest és l'equip que ha d'entrenar en Mike. D'aquí.

Ja coneixem en Mike Wazowski. És molt simpàtic i intel·ligent, però gaire por no fa. Però quan és petit se li posa al cap (literalment no té altra cosa que cap) ser espantador professional, és a dir, treballar espantant nens a les nits per obtenir l'energia dels seus crits, que és la font de subsistència del món dels monstres. Per això s'apunta a la Universitat, disposat a convertir-se en un gran espantador. Allà coneix en Sulley, que no és gaire bon estudiant, però ve de família d'espantadors i es pensa que amb això i el seu rugit en tindrà prou per ser professional. Però un petit accident fa que els expulsin als dos del programa, i per convèncer a la degana Hardscrabble que els deixi tornar hauran de guanyar els jocs olímpics dels espantadors que s'organitzen al campus.

En Mike de petit amb la seva mestra. És tan mono! D'aquí.
La pel·lícula són faves comptades. En Mike haurà de liderar una colla d'aparents inútils amb els que anirà passant fases i imposant-se als teòrics i malcarats guanyadors, que fan el possible per perjudicar-los. Sense massa història, i amb escassos moments hilarants. Molt colorista i amb missatge, però que dista molt de la seva predecessora, és molt previsible de principi a fi, tot i que no crec que intenti no ser-ho i només explica com van anar les coses abans que els coneguéssim a Monstruos SA. En definitiva, una pel·lícula molt prescindible, i que serveix escassament per passar l'estona. 

Valoració: Per acabar-la has d'estar molt enganxat al sofà i no tenir el mòbil a mà.

diumenge, 4 de juny de 2017

Community, Season 5

Una sèrie ambientada en una universitat, en la que cada temporada coincideix amb un any lectiu, té el problema que les llicenciatures són de 4 anys. Per tant, què passa a la cinquena temporada, si els alumnes ja s'han llicenciat? Bé, no serà perquè siguin estudiants gaire bons, però efectivament, alguns d'ells es graduen, però Community troba una solució de continuïtat en els 13 capítols que té aquesta temporada 5.

AQUEST COP SÍ QUE HI HA ALGUNS SPOILERS

Terra de lava. D'aquí.
Només començar la temporada ja trobem que en Pearce no hi és, el vell estudiant ha mort, però això no se'ns explicarà fins més endavant. La Universitat de Greendale està en fallida i no compleix cap normativa, així que es constitueix un 'comitè de salvació', que naturalment estarà format pels nostres protagonistes. En Jeff s'ha graduat, però davant de la impossibilitat de trobar feina per certs problemes amb excompanys, accepta ser professor de Greendale i estar al comitè. A aquest s'hi uneix també en Chang i el professor Hickey, el caràcter que substitueix en Pearce, tot i que és molt diferent. En Hickey l'interpreta Jonathan Banks, conegut per sortir a Breaking Bad i Better Call Saul. Amb aquest escenari, comença una temporada que remunta una mica el que havia passat a la quarta, i ho fa sent més esbojarrada que mai. A mitja temporada, i seguint les últimes voluntats d'en Pearce, en Troy se'n va a fer la volta al món amb un veler i deixa la sèrie.

El repartiment fet G.I.JOE. D'aquí.
Entre els capítols estrafolaris que trobarem, hi ha un cas de novel·la negra en el que un desconegut posa monedes a 'la guardiola' de la gent que s'ajup i mostra les natges del cul, un divertit capítol en el que obtindran l'herència d'en Pearce (que mai havia estat tan protagonista com ara que està mort...) via polígraf, que per mi és dels millors de la sèrie, un temàtic de terra de lava a tot el campus en el comiat d'en Troy, en el que qui toca el terra perd, i ja sabem com en són de competitius els integrants de Greendale, un capítol de dibuixos animats de G.I.Joe, o un capítol en el que tots es valoren les accions via mòbil donant de 0 a 5 gatets, que se'ns dubte va servir d'inspiració al molt comentat primer capítol de la tercera temporada de Black Mirror. Per no dir que el van plagiar, vaja.

El degà Pelton només és un tres i mig al Meow Meow Beenz. D'aquí.
Valoració: La sèrie és absurda, però té uns punts tan divertits que fa bo de mirar. Aquesta temporada millor que l'anterior.