dilluns, 27 de novembre de 2017

Como defender a un asesino, Temporada 1

Època de sèries d'advocats a casa, perquè després de veure la primera temporada de 'The good wife', ens vam decantar per una altra del ram: 'How to get away with a murder', traduïda a l'espanyol com a 'Como defender a un asesino'. Però si bé la primera, a banda de la trama que relaciona la protagonista, ens explica de manera realista el dia dia d'un bufet d'advocats, 'Como defender...' és qualsevol cosa menys realista. I és moltes coses més enllà d'una sèrie d'advocats. Aquesta primera temporada consta de 15 capítols d'uns 42 minuts més o menys.

Els personatges principals de la sèrie, amb l'Annalise en primer pla, i d'esquerra a dreta: 
Asher, Rebecca, Wes, Laurel, Michaela, Connor, Nate Bonnie i Frank. D'aquí.

La professora Annalise Keating té fama de ser un os, i els alumnes que cursen la seva assignatura han d'estar més que preparats. Als jutjats, l'Annalise es dedica a defensar casos en els que els seus clients són culpables, o almenys ho semblen molt. I se'n surt, perquè no escatima cap recurs, legal o no, per aconseguir guanyar un cas. Això intenta transmetre als seus alumnes. Cada any en tria quatre o cinc perquè l'ajudin en el seu particular bufet i competeixin entre ells per ser l'alumne més avantatjat, el que guanyarà el trofeu. A la promoció d'enguany reclutarà cinc prometedors alumnes que de seguida s'integren en els seus casos, juntament amb els altres dos únics treballadors del bufet, l'advocada Bonnie Winterbottom, i l'enigmàtic Frank Delfino, que ningú sap quina és la seva titulació, però que és del tot eficient. Al principi els estudiants ajuden a l'Annalise amb els casos que van obtenint, però tot es complicarà quan ells mateixos passen a ser 'el cas', i l'Annalise farà tot el que calgui per protegir-los. Els cinc estudiants són en Wes Gibbins (l'endollat), la Michaela Pratt (l'estrella fugaç), en Connor Walsh, la Laurel Castillo (l'espavilada) i l'Asher Millston (el caracul). 

L'equip en acció. A saber què els demana l'Annalise... D'aquí.

La sèrie trenca esquemes pel que fa a continuïtat. En aquesta primera temporada hi ha un cas recurrent que esquitxa a tots els protagonistes: l'assassinat de Lila Stangard, que va agafant importància al llarg dels capítols, a mesura que anem sabent més coses i tenim més informació. De fet, com que funciona a base de flashbacks, o millor dit flashforwards, sabrem què passarà, però no com s'hi arriba, i ens falten mil i una peces per completar el puzle. Perquè el que veiem en el futur és molt sorprenent, i llavors ens porten al temps present, cada cop més proper als fets dels quals ens van donant només petits tasts, i mica en mica anem entenent el que passa. A més, també van apareixent casos particulars que l'equip ha de resoldre, però no tenen per què ajustar-se a un capítol només. I el que és pitjor, de vegades els casos particulars es barregen amb el recurrent

La Bonnie i en Connor us ensenyen el trofeu pel qual competeixen els 5 estudiants. D'aquí.

Els personatges són molt extrems, i cadascun té una personalitat molt marcada. L'Annalise ho domina tot i és capaç de tot, però també té la seva vessant torturada. La Bonnie i en Frank li són completament fidels, així que els pot demanar qualsevol cosa, i ells ho fan. I els estudiants són molt diferents entre ells i es complementen bé. D'ells, quatre queden ben embolicats en el cas principal per motius que no es poden dir, i l'Asher queda fora però acabarà tenint protagonisme per altres bandes. L'Asher, per cert, és molt odiós. Dels altres és molt fàcil agafar afecte a en Wes, per com es mostra amb una protagonista inesperada de la pel·lícula: la Rebecca Sutter, la seva veïna. En Connor, un gai esbojarrat, però amb molt de coratge, també agrada, però tots tenen alguna cosa. I en Frank és tan inquietant... Ah, l'apartat d'espontanis il·lustres és pobre, només trobarem l'histriònic advocat Richard Fish d'Ally McBeal i la senadora Doris Jones de House of Cards.

En Wes i la Rebecca comparteixen alguna cosa més que replà. D'aquí.

'Como defender a un asesino' és d'aquestes sèries que vas de sorpresa en sorpresa, amb girs constants de guió que t'ho capgiren tot, i que t'atrapen encara més, és clar. Està ben muntada perquè vagis sabent les coses mica en mica, al ritme que ells volen, però pots parar boig amb un avançar dels esdeveniment tan frenètic. És una bona sèrie per mantenir-te enganxat a la cadira i per veure un capítol rere un altre. Inversemblant? Sí, molt. Però és ficció, i només esperes que et sorprengui capítol rere capítol. I això ho fa sobradament. Va de menys a més, i acabes tan enganxat que corre risc d'acabar morint de tanta espectacularitat. Però de moment ja tenim ben avançada la segona temporada.

dimarts, 14 de novembre de 2017

The good wife, Temporada 1

De vegades el nom d'una sèrie o d'una pel·lícula ens pot tirar enrere a l'hora de donar-li una oportunitat. Em vénen al cap moltes males traduccions de títols que no fan justícia al que després podem veure. Però la traducció no és el cas de 'The good wife', la bona esposa, nom que porta a equívoc de seguida. No, no és que l'Alícia Florrick no sigui una bona esposa, però la sèrie que protagonitza va molt més enllà del que podríem pensar. La primera temporada consta de 23 episodis d'uns 40 minuts cadascun.

Els personatges més destacats de la primera temporada, d'esquerra a dreta: 
Kalinda, Cary, Lockhart, Alícia, Will, Peter i Eli Gold. D'aquí.

El fiscal del comtat de Cook a Illinois, Peter Florrick, es veu obligat a plegar esquitxat per casos de corrupció i per un escàndol sexual amb una prostituta. L'acusació el porta a la presó, pendent d'una apel·lació. La gran damnificada és la seva dona, l'Alícia, que acostumada a una vida molt acomodada per la posició del seu marit, es veu obligada a recuperar la seva carrera d'advocada per mantenir els seus dos fills. Trobarà feina al bufet d'un antic company de carrera, en Will Gardner, on haurà de competir amb altres associats per una plaça fixa. Durant la primera temporada, anirem veient com el bufet anirà resolent casos i arribant a acords, amb gran participació de l'Alícia, però també amb el seu principal competidor Cary i la investigadora Kalinda. Mentrestant, el cas del seu marit s'anirà resolent, tot i que té molts clarobscurs, i l'Alícia es debatrà amb ella mateixa per si el perdona i torna amb ell quan surti de la presó, o tira per altres bandes. La carrera política d'en Peter amenaça amb emportar-s'ho tot per davant altre cop, però ella té clar que no pensa deixar la seva feina a Stern, Lockhart i Gardner.

L'Alícia visita en Peter a la presó. Si s'hi queda una temporada més, 
potser no passa res... D'aquí. 

La sèrie va de menys a més, des d'un inici tebi fins a enganxar moderadament, i acaba sent prou interessant. L'Alícia és una mica sosa, però altres personatges, com la Kalinda, que té uns mètodes qüestionables però sempre se'n surt, ho compensen amb escreix. Altres personatges destacats són en Will, que sembla un bon paio tot i ser un tauró de l'advocacia, o l'Eli Gold, cap de campanya d'en Peter quan vol tornar a ser fiscal, que és molt peculiar. També veurem com el bufet passa per dificultats econòmiques, cosa que porta conseqüències.

Kalinda i Eli Gold. Sense ells, la sèrie valdria la meitat. D'aquí.

En l'apartat de cares conegudes, en aquesta primera temporada treuen el cap la Britta Perry de Community, l'Oberyn Martell de Joc de Trons i mig repartiment de House of Cards, en Peter Russo, la Heather Dunbar, en Seth Grayson i en Tom Hammerschmidt.

A Dorne no es pot anar vestit així... D'aquí.

Les sèries d'advocats sempre tenen un interès implícit perquè els casos que presenten sempre són un misteri, i com aconsegueixen defensar els acusats sempre sorprèn. En aquest cas, a més, la història subjacent té incomptables girs i es va barrejant amb els casos puntuals fins a construir una xarxa prou ben aconseguida. En conjunt, força correcte, sense tornar-se boig, però una sèrie per anar seguint.

Valoració: Kalinda sempre al meu equip. 

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Està passant

Inauguro una categoria nova en aquest blog, perquè en aquesta època de tan poc temps a casa no estic mirant gaires sèries ni pel·lícules, però sí que he tingut temps d'enganxar-me a un programa nou de tele que fins i tot em poso en diferit. Es tracta de l'Està passant de TV3, un informatiu satíric que s'emet de dilluns a dijous abans del telenotícies. El format no és nou, salvant les distàncies tenim exemples en 'El informal' o 'El intermedio', però està fet a casa, i a mi l'humor que fan servir em fa particular gràcia.

L'espai compta amb tres presentadors, Toni Soler, Jair Domínguez i Òscar Andreu, i una reportera que de vegades també fa aparicions a plató, l'Elisenda Carod. El format es repeteix diàriament, comença amb un monòleg d'en Soler, que a continuació passa a parlar dels temes d'actualitat. Després en Jair repassa la premsa internacional... però la que ell vol, i finalment l'Òscar Andreu fa anàlisi d'algun tema, amb tot el seu humor absurd. Les bromes no sempre són igual d'inspirades, però n'hi ha de bones, i també hi juga molt la improvisació dels presentadors, que de vegades es posen en alguns jardins importants. També connecten cada dia amb en Toni Cruanyes del TN perquè avanci els temes principals, i aprofiten per fer-li la punyeta.

Els tres presentadors, en el vídeo promocional. 
D'esquerra a dreta, Andreu, Soler i Domínguez. D'aquí.

Personalment, tinc debilitat per en Jair, que si hagués de fer un programa ell sol segurament no ompliria la pantalla, però com a col·laborador és un animal i diu moltes coses pel seu nom, amb una ironia descontrolada. M'agrada més com a presentador que com a escriptor, val a dir. En Toni Soler depèn molt dels guions d'aquell dia, i de la inspiració que té, i l'Òscar Andreu és una mica més caòtic i surrealista, costa més agafar-lo, però quan li acabes agafant el punt també fa riure molt. No sé per quin motiu, es fa el ximple, quan en realitat em sembla un paio molt intel·ligent i molt culte.

El programa em fa passar una bona estona cada tarda, o nit, quan puc mirar-lo. Se'n riuen del mort i de qui el vetlla, demostrant que es pot fer humor de tot, o gairebé tot. L'actualitat analitzada des d'un altre angle, humor agut, i també humor absurd, perquè no. Tot val per fer que la realitat no sigui tan dura i difícil. De moment sembla que està funcionant bé. A casa segur.

dimecres, 20 de setembre de 2017

El puente, Season 1

Així com fa una temporada van començar a proliferar, o millor dit, a arribar-nos un munt d'autors i autores nòrdics de novel·la negra, sembla que aquesta afició pel gènere, curiosament en uns països on l'índex de criminalitat és escàs, a passat a la pantalla. A casa ja en vam mirar alguna, i ara ha estat el torn de 'El puente', o el que és el mateix, Bron/Broen. El títol està en dos idiomes perquè és una sèrie sueco-danesa, però no em feu dir a quin idioma correspon cada nom. Són 10 capítols d'una hora i aquesta és la primera de les tres temporades que se n'han fet fins ara.

Els tres protagonistes, la Saga, en Martin, 
i el pont, tot el dia amunt i avall... D'aquí.

Just en el punt central del pont que comunica Suècia amb Dinamarca troben una dona morta, amb cada meitat del cos a un dels dos països. Això vol dir que la resolució del crim haurà de ser responsabilitat de les policies d'ambdós països, no hi ha manera de decidir qui se l'ha de quedar. I encara menys quan descobreixen que el cos de la dona està partit en dos, i que de fet, les dues meitats no corresponen a la mateixa persona. El policia danès Martin Rohde i la sueca Saga Norén seran els protagonistes d'aquesta història que consistirà en atrapar un autèntic psicòpata que ha muntat tot un dispositiu per demostrar que aquest món està podrit.

L'equip investigador suec ben capficat, amb en Martin entre ells. D'aquí.

El plantejament de la sèrie és francament atractiu, el cas inicial suposa un repte mental força engrescador, i la sèrie atrapa de bon inici. Els protagonistes són molt diferents, la Saga és un robot que només viu per la feina, amb una capacitat empàtica negativa i una nul·la habilitat social. Això sí, seguidora estricta de totes les normes. En Martin és un pare de família, bon jan i molt humà, poc amant dels protocols policials però molt constant. Els dos es complementen, però francament, la Saga és insuportable, i al cap d'uns quants capítols anem sabent coses d'en Martin i també em va començar a caure gros. Pel que fa a la història, el psicòpata és dur de pelar i durant molts capítols manté la tensió demostrant una intel·ligència i una preparació fora del comú. Però quan cap el final descobrim la motivació dels seus actes és una destrempada molt gran, quina vulgaritat. Tanta feina, i tanta preparació per aquests motius. Completament inversemblant i estúpid.

El cotxe de la Saga, no li escau gens. O sí? D'aquí.

En definitiva, la sèrie deixa força a desitjar, encara que és distreta i el cas està prou treballat, però hi ha trames paral·leles que no tenen cap importància ni sentit, molts personatges són hieràtics i poc expressius (tot i que potser va amb el caràcter nòrdic), i els protagonistes acaben sent molestos, i més protagonistes del que haurien. Talment com una mala novel·la negra, amb elements que et fan llegir-la fins el final. De moment, estem passant de veure la segona temporada, no ens atreu la idea de mirar-la.

Valoració: Martin, guarda l'eina d'un cop, xato.

dilluns, 11 de setembre de 2017

La llegada

L'any passat va haver-hi una pel·lícula de ciència ficció que va tenir força anomenada. Era diferent, original, i no parlava d'una simple lluita contra una civilització alienígena, com hem vist tants cops. Era 'La llegada' (The arrival), en la que veurem platets voladors i extraterrestres, però que basa el seu argument en la comunicació, i això la fa diferent al que havíem vist fins ara.

Muntatge amb una de les naus i els protagonistes. D'aquí.

Un bon dia arriben uns platets voladors en forma de mitja el·lipse a diferents punts del planeta i es queden aturats, suspesos a l'aire, sense aparent activitat. Com que no han manifestat tendències violentes, l'exèrcit en pes tampoc actua contra ells. Es mantenen a l'expectativa i intenten establir-hi comunicació, però no se'n surten. Per això contracten la Louise Banks, una lingüística experta en idiomes estranys, i un físic, l'Ian Donnelly, que intentaran desxifrar el complicat llenguatge dels nouvinguts. La Louise hi establirà connexió de seguida, el seu plantejament és molt diferent del que havien seguit fins ara els militars, i per això els extraterrestres també agafaran més confiança amb ella. Tot i així, la tensió entre els països a causa de la inseguretat que genera tenir naus espacials flotant pel nostre planeta va creixent i amenaça amb acabar tot com el rosari de l'aurora.

Així parlen els extraterrestres. D'aquí.

Una pel·li de ciència ficció sense acció i que se centra en els problemes de comunicació entre civilitzacions de planetes diferents se'ns fa estranya, però si pensem que està basada en un llibre ja no tant. La temàtica és francament interessant, però la limitació del metratge fa que tot passi massa ràpid i que potser el tema no acabi d'estar prou explotat. Per mi li falta una mica més de profunditat per passar a la història, massa precipitada. A més, comença a ser una mica fantasma quan dominar l'idioma dels aliens et dóna poders sobrenaturals. Però és interessant també pel que passa fora del tema central, no només la comunicació, sinó com parar el nerviosisme de la humanitat sabent que tenim els extraterrestres a casa, i que no sabem per què han vingut. Aquest tema, per cent, se'ns revela al final, però passa gairebé de puntetes, també falta una mica més de conclusió, tret que estigui previst fer-ne una seqüela. No ens quedarà massa clar.

Valoració: no n'hi havia per tant, però es deixa veure.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Game of Thrones, Season 7

Aquesta és la primera ressenya que faig de Game of Thrones, i començar per la temporada 7 és una mica estrany, però quan em vaig decidir a escriure sobre les sèries i pel·lícules que miro ja havia passat la 6 feia una temporada. GoT és probablement la millor sèrie que s'ha fet mai, a jutjar almenys per l'expectativa que genera i el volum de material que se'n pot trobar a la xarxa, informació, teories, especulacions de tota mena, i fins i tot hackers que amenacen la productora per obtenir diners. Tot un imperi. Aquesta temporada és més curta que les altres, passa de 10 a 7 episodis, però són una mica més llargs. Això no vol dir que els fans no ens haguem quedat amb ganes de més.

PAREU AQUÍ DE LLEGIR SI NO HEU VIST LA SÈRIE COMPLETA, DE VERITAT

Anem a recuperar allò que és nostre. D'aquí.
Si una cosa caracteritza aquesta temporada són les aliances. Gran part del peix ja està venut, i ara només cal prendre partit per alguna de les parts enfrontades per aconseguir el Tron de Ferro i governar els Set Regnes. Per una banda, Cersei Lannister, erigida en reina després de la mort dels seus fills, i molt abans del seu marit, manipuladora, aferrada al poder a tota costa i capaç de qualsevol cosa per conservar-lo. Per l'altra, Daenerys Targaryen, torna a Ponent per recuperar el tron que va ser usurpat al seu pare amb sang i traïció. Estimada pel seu poble, i a més en possessió de tres dracs i un gran exercit, té totes les de guanyar, però Cersei encara no ha dit l'última paraula. Cadascuna de les cases de Ponent dóna suport a una reina, i així es forgen aliances lògiques en alguns casos, i sorprenents en altres, personatges que mai havien estat junts fins ara units per una mateixa causa i compartint escenari.

Que no pari la festa! D'aquí.
Per altra banda, hi ha l'amenaça del Rei de la Nit, el caminant blanc que comanda un immens exèrcit d'espectres i capaç de tornar a la 'vida' qualsevol ésser mort perquè el serveixi. La gent del Nord, encapçalats ara per en Jon Neu, que al llarg de les temporades ha passat de ser un bastard Stark poc apreciat, a Lord Comandant de la Guàrdia de la Nit i ara Rei del Nord, saben que aquest és el veritable enemic, i s'està acostant al Mur que separa les terres de l'Etern Hivern i els Set Regnes. Si aconsegueixen creuar el Mur, és possible que no quedi ningú viu i la pugna entre Cersei i Daenerys no sigui altra cosa que un joc de nens. per això en Jon haurà de convèncer a les dues reines que facin una treva i que l'ajudin a combatre l'enemic de veritat. Però malgrat això, en Jon ja ha pres partit per una d'elles i li ha jurat lleialtat (i més coses). A més, en aquesta temporada s'acaba confirmant el que ja s'intuïa, i està relacionat amb l'autèntica identitat d'en Jon, que no és fill de qui es pensa, ni un bastard. És fill legítim de l'hereu Targaryen al Tron de Ferro i la germana de Lord Eddard Stark. Optarà al Tron quan ho sàpiga? La polèmica està servida. La gran trama va d'això, però no podem oblidar tampoc la participació d'altres personatges com Arya i Sansa, Bran, Sam, Qyburn, Jamie o Euron, entre molts altres.

La millor manera d'anar a negociar una treva. D'aquí.
Donar l'opinió sobre aquesta temporada en concret és difícil, cal valorar tot el conjunt perquè és una història ja escrita que no es va inventant sobre la marxa, encara que ara la sèrie vagi més avançada que els llibres, el futur de tots els personatges ja està escrit. Es pot dir que el nivell es manté, les escenes espectaculars també es mantenen, i l'argument està en un punt àlgid que promet una última vuitena temporada d'infart. Personalment, les diferents aliances que s'han format i els nous reagrupaments de personatges m'han fet somriure i meravellar. La companyia que acaba acompanyant en Jon a buscar proves que l'exercit de la nit existeix per convèncer les reines em va robar el cor: Tormund Matagegants, Beric Dondarrion, Thoros de Myr, Gendry, Sandor Clegane, Jorah Mormont... són tots amor. En definitiva, malgrat algunes errades argumentals, la sèrie segueix tenint tots els ingredients necessaris per enganxar de mala manera i mentre esperem la vuitena temporada, entre les animades i emocionades converses per comentar la jugada després de cada capítol el que més se sent és 'jo me la tornaré a mirar sencera'. Per alguna cosa serà.

Valoració: No tio, en Viserion no, això no! Emporta-te'm a mi, maleït Rei de la Nit! Com trigui gaire a arribar la vuitena temporada faré un disbarat.

diumenge, 27 d’agost de 2017

House of Cards, Season 5

La cinquena temporada de les històries dels Underwood manté el nivell de tensió, tot i que progressivament es van tornant més inversemblants per tal d'allargar allò que sembla impossible allargar. El temps sembla haver-se aturat, i si en temporades anteriors veiem l'escalada d'en Frank cap a la presidència, ara tot va molt més lent, dia a dia. I en aquesta temporada la Claire assoleix encara més protagonisme, si això era possible.

SPOILERS, SPOILERS, SPOILERS

Ens carreguem l'Underwood? Ja veurem... D'aquí.
La igualtat entre les dues candidatures, la demòcrata i la republicana, és molt alta, tot i que els Underwood van retallant a en Conway. I sobretot, els Underwood estan disposats a guanyar a tota costa. Com que han inventat una guerra contra el terrorisme, aconsegueixen que les votacions s'aturin en dos estats per amenaces d'atemptats, i s'hagin de reprendre un altre dia. Tot i que Conway ha guanyat en el conjunt de la resta d'estats, les eleccions s'acaben decidint només a Ohio, i la candidatura Underwood, amb en Frank de president i la Claire de vicepresidenta, acaba imposant-se. També amb una petita empenta d'un nou personatge, Mark Usher, que havia fet campanya amb en Conway, però es passa al bàndol contrari. Ell i la Jane Davis són les incorporacions més destacades, dos personatges que no se sap ben bé cap on naveguen, i que recorden una mica a Little Finger o Varys de 'Joc de Trons', serveixen a algun bé, però no se sap a quin.

Jane Davis ""aconsella"" la Claire... D'aquí.
Tothom està en contra d'en Frank, fins i tot els del seu propi partit, perquè cada cop queda més clar que tot el que ha aconseguit ha estat amb males arts, quan no ha estat directament il·legal o criminal. El president s'enfrontarà a una moció de censura (Impeachment) que amenaça el seu càrrec. També surten informacions a la premsa, i en Tom Hammerschmidt, periodista del Herald, seguirà la seva croada per enderrocar-lo. Aquí irromp un altre personatge que juga a dues bandes, en Sean Jeffries, que a estones lluita per carregar-se l'administració Underwood, i a estones per treballar amb ells. Personatges poc de fiar en aquesta cinquena temporada, que en definitiva vénen a substituir en morbo i intriga a alguns que aniran desapareixent al llarg de la temporada, i aquí ho deixarem per no desvetllar massa.

No respecta res. D'aquí.
House of Cards és d'aquelles sèries que t'atrapa, encara que hi ha temes que se t'escapen per la seva complexitat. En Frank s'aferra al poder, per qualsevol mitjà, i és el que vol, poder i més poder, i per a això fins i tot la presidència dels EUA se li queda petita. No deixa de ser una demostració de que el poder o pot tot, i no escatima recursos per aconseguir-ho. Tot s'hi val per aconseguir allò que vols.

Valoració: És una sèrie política, però podria ser de terror.