diumenge, 27 de novembre de 2016

Black Mirror, Season 3

La tercera temporada de Black Mirror conserva part de l'essència de la sèrie, però alhora s'hi observen canvis perceptibles. Per començar ja no és una sèrie anglesa, ja que l'ha comprat Netfix, i d'alguna manera es nota. Sembla que té més acció, i ja no se centra tant en la tecnologia més domèstica, sinó que s'endinsa en altres camps també. De totes maneres, ens tornen a posar davant del mirall, i seguirà agradant-nos igual de poc el que hi veiem. En aquest cas, la temporada té 6 episodis, més un especial de nadal que estaria entre la segona i la tercera temporada.

COMPTE, EL POST CONTÉ SPOILERS

Com que es tracta de capítols totalment independents, faig cinc cèntims de l'argument de cadascun, molt ràpidament:

Especial: Nadal Blanc, dos homes que fa 5 anys que conviuen en un lloc aparentment molt aïllat, però que han interactuat molt poc, comencen a parlar de per què han anat a parar allà. La realitat no sempre és el que sembla.

Lacie, així no et donaran bona puntuació...
3x1: Caiguda en picat, en un món en el que la popularitat i la classe social venen marcades per la puntuació que et dóna la gent a les xarxes socials en cadascuna de les teves accions, algunes persones estarien disposades a fer qualsevol cosa per un like.

3x2: Playtest, un noi que se n'ha anat a viatjar pel món, es queda sense diners per tornar a casa, i per aconseguir-ne es presta a provar un nou concepte de videojoc de realitat augmentada... basada en la por.

3x3: Calla i balla, tots tenim secrets a amagar, un virus que infecta els ordinadors amenaça en revelar-los si no fas exactament allò que et demanen. Fins on està disposat cadascú a arribar per preservar la seva intimitat?

Nen, els 80 són una festa!
3x4: Sant Juníper, un lloc on només hi vas per passar-ho bé, amb ambients temàtics i molta diversió de diferents èpoques, però on només hi van les consciències. Difícil explicar-ne més sense espatllar el capítol.

3x5: Homes contra el foc, un cos militar tecnològicament armat es dedica a eliminar uns engendres que causen estralls. Però quan la tecnologia falla, la perspectiva del món no és la mateixa.

Guaita tu, una abella, que mona.
3x6: L'odi de la nació, diverses personalitats moren després de patir grans dolors i es descobreix que el patró que els uneix és haver dit alguna animalada que els ha convertit en els més criticats a la xarxa, i són els que més resultats acumulen en un hashtag concret.

Com sempre, no hi ha capítol que et deixi indiferent, i tots et fan pensar. Són tecnologies que hi són ja, o que hi poden ser en breu, així que els fets que expliquen els capítols podrien arribar a passar, i esgarrifa. Si he de triar, em quedo amb el 3x1 i el 3x6, encara que aquest d'alguna manera és un capítol policíac. Tota la temporada sembla que perd una mica l'essència, però tampoc se n'allunya massa. Potser és que ja sabem de què va i ja no impressiona tant. Comencen a aparèixer actors d'altres sèries populars a fer de secundaris d'alguns capítols, aquí trobem en Bronn i la Talisa de 'Joc de Trons', en Don Draper de 'Mad Man' i en Doug Stamper de 'House of Cards'. De totes maneres, la sèrie segueix donant per molts temes de conversa, és diferent, és atractiva, i ens ajuda a reflexionar sobre la nostra societat actual. Val la pena.

Valoració: ja no sembla Black Mirror, però ho és. Esperant la quarta temporada.

diumenge, 20 de novembre de 2016

Buscando a Dory

La Dory sempre atabala una mica en Marlin...
 
Una alta pel·lícula d'animació pendent d'aquest any era Finding Dory, la seqüela de 'Buscant en Nemo' amb un dels personatges secundaris que va fer fortuna: la peix cirurgià blau Dory, que tenia la peculiaritat de no tenir memòria a curt termini, portant a l'extrem la típica broma de que els peixos no tenen memòria (cosa que no és veritat, per cert). Allà funcionava molt bé com a recurs humorístic, però en aquesta segona pel·lícula és justament el motiu de l'argument, el que fa diferent la Dory de la resta de peixos i la converteix en protagonista.

La Destiny i en Bailey, dos dels secundaris més cuquis.
La moralina que va fer famós en Nemo, allò de que no hi ha res impossible encara que siguis un peix tolit, es repeteix ara amb la Dory. La seva 'discapacitat', que l'impedeix fer moltes coses sola, és la manca de memòria, la impossibilitat de retenir la informació. Això és el que va fer que de petita es perdés i se separés dels seus pares estimats, que coneixedors de la seva problemàtica, la cuidaven amb tot l'amor de que dos peixos cirurgians blaus són capaços. Un cop recuperat en Nemo, ara és la Dory la que buscarà els seus pares, i tindrà l'ajuda d'en Marlin i en Nemo, és clar, però també d'una bona colla de secundaris que també es fan estimar, gairebé més que la pròpia Dory, que de tant hiperactiva de vegades cansa. Personalment, em quedo amb el pop Hank i la Tauró Balena Destiny. Mai hauria pensat que veuria un tauró balena en una pel·licula...

La pel·lícula està bé per passar l'estona, però per mi és massa semblant a la primera, persegueix el mateix objectiu, el de deixar de banda les discapacitats i demostrar que amb esforç tot es pot aconseguir, i emociona de la manera que sap fer, convertint en adorables els personatges aparentment més desgraciats. Potser no aporta res de nou, però és d'aquelles agradables de veure. Disney Pixar saben com tocar la fibra. Visualment molt destacable, humorísticament no tal. I emotivament... bé, és en Nemo, què voleu?

Valoració: van veure la pel·lícula amb un somriure als llavis. Ell vol tenir un tauró balena.

diumenge, 13 de novembre de 2016

Liz Climo i els animalets

Fa unes setmanes, en vigílies de la castanyada, i per tant també de Halloween, vaig descobrir una il·lustradora a través de facebook. Una compartició d'una compartició, aquestes coses que passen. Es tracta de Liz Climo, que té una pàgina a aquesta xarxa i també en altres. Totes les il·lustracions que vaig veure llavors eren d'una sèrie de Halloween, però gens esfereïdores. Les protagonitzen uns animalets molt entranyables i diversos, són bromes blanques per a tots els públics, però em van agradar molt, d'aquelles que els repartiries corets a cabassos. Mirant la seva pàgina he vist que en té moltíssimes, i retrata una gran varietat d'animals i situacions. També he vist que al principi era una mica més punyetera, però els darrers són adorables. En comparteixo unes quantes vinyetes a veure si us agraden, però ja us dic que per entendre els comentaris s'ha de dominar una mica l'anglès.












divendres, 11 de novembre de 2016

America, que has fet?

Fa does dies que estic traumatitzat. El meu pais adoptiu, on visc i treballo, i on potser creixera el meu fill, acaba d'escollir com a "lider del mon lliure" a un llunatic, misogin, mentider, avaricios i incompetent que li dona 10 voltes al que abans liderava la meva llista (Bush fill).


Spoiler - El que ve ara es un relat apocaliptic!


No tinc la resposta del perque, pero temo per les consequencies. I no nomes es el fet que ell es el president, el que pot ser mes important i ha passat desapercebut es que no hi ha ningu que li pari els peus: les 3 cambres de govern (President, Senat i Congres, 4 si comptes el TC) ) tenen majoria republicana. I el Tribunal Constitucional te una vacant i 3 jutges de mes de 75 anys* (Ginsburg, 83, progresista; Kennedy, 80, conservador i Breyer, 78, progresista)

*Veure perque aixo es important mes endavant.

Que ha dit que fara en Trump?

- Politiques anti-immigracio: deportar als immigrants illegals, construir el famos mur amb Mexic, etc.
- Politiques anti-lliure comerc: tarifes, tarifes i mes tarifes.
- Posar jutges al tribunal suprem super-conservadors, que el que facin es eliminar les politiques progressites que s'havien fet els ultims anys (abort, matrimoni homosexual, etc). Penseu que son jutges vitalicis i Trump ja ha dit que seran nomenaments de jutges joves i molt conservadors, cosa que tindra un efecte que pot durar generacions a la politica americana.
- Abaixar els impostos als rics (a ell mateix) i reduir el govern. Aumentar despesa militar, renunciar a les aliances historiques americanes...
- Passar-se el canvi climatic pel forro (ell va dir que era una mentida que va sortir dels Xinesos contra els americans).
- I molt mes.

Que pot fer un govern republica en majoria? 

Els congresistes republicans fa temps que diuen que volen eliminar el llegat Obama. Primer eliminar Obamacare, que tot i ser imperfecte ha donat cobertura medica a 20M de persones que abans no en tenien.
Despres, passar la seva agenda:
- Abaixar els impostos. I menys impostos vol dir menys serveis publics i menys regulacio, menys politiques socials, privatitzacions, etc.
- Desentendre's dels acords del canvi climatic perque no son "business friendly" i son "anticompetitius".
El politics republicans solen ser anti-abortistes, pro-dret a portar armes i pro-neocapitalistes (els serveis els donen companyies privades, no el govern). Aquestes politiques solen augmentar la desigualtat social, o sigui que a la llarga faran molt de malt a la gent que els ha votat (america mig, amb pocs estudis, que necessita proteccio contra un mon globalitzat i tecnologicament avancat).



Llavors un es pregunta: davant aquest panorama, es aqui on jo vull viure i treballar? Es aquest pais el que vull que eduqui al meu fill i li instauri els seus valors?

En Michael Moore es un nadiu de Michigan, un dels estats que ha votat Trump. Crec que esta demostrant ser un estudios de l'America promig i te un video bastant interessant.





diumenge, 6 de novembre de 2016

Black Mirror, Season 2

La segona temporada de Black Mirror continua en la mateixa línia que la primera: posar-nos els pèls de punta quan veiem fins on pot arribar la tecnologia, aparentment futurista, però molt propera, i esfereïdorament realista. Ens posa novament davant del mirall negre, de la pantalla de l'ordinador, la tauleta o el mòbil un cop s'ha fos la imatge. Ens hi mirem, i no ens agrada allò en el que ens hem convertit. Segurament l'impacte, després de tres capítols que et deixen tocat, ja no és tan gran, però el fons et segueix removent.   

COMPTE, POT HAVER-HI SPOILERS

Hola Martha, com va tot?
Probablement el millor capítol de la segona temporada (que en torna a tenir només 3), és el primer (Torno de seguida). Se'ns mostra una parella jove que s'estimen tot i tenir les seves diferències. Malauradament, ell mor en un accident, i ella, desfeta, acaba accedint a la insistència d'una amiga que s'apunti a una empresa que es dedica a recopilar tota la informació que les persones desaparegudes han vessat a la xarxa, i totes les seves comunicacions, de manera que genera una intel·ligència artificial que simula la persona. Comença escrivint missatges, després parla per telèfon amb la mateixa veu... i la cosa es descontrola. Posa de manifest la necessitat que tenim, la dependència, i que la tecnologia pot mantenir viu, encara que artificialment, algú que hem perdut. Pèls de punta és poc.

Tots a gravar amb el mòbil, que no sigui dit.
A (Ós blanc) una noia es desperta en una casa deserta, amb un mal de cap terrible, i a les pantalles de casa seva hi ha un símbol estrany. Quan surt al carrer, només veu persones que la miren des de lluny i que la graven amb el mòbil compulsivament. A més, hi ha uns altres individus armats i amb màscares d'animals que comencen a perseguir-la. Es converteix en una persecució en la que la pobra noia no sap ni qui és ni on va, però trobarà una gent aparentment normal que la guiarà. El capítol, a banda del mal rotllo habitual, no sembla que tingui gaire suc fins el final, en que descobrim el perquè de la persecució i és realment sorprenent.

Tots els candidats participen en un debat.
El tercer capítol, encara que jo em pensava que era el segon, és L'hora de Waldo. Waldo és una mena d'ós blau de dibuixos animats que controla una persona en temps real, per tant pot interactuar amb la realitat, perquè no està gravat ni té guió, va sobre la marxa. És irreverent, maleducat i bromista, i compta amb una legió de fans. Tant és així, que el director de la televisió on treballa té la brillant idea de presentar en Waldo a les eleccions locals. Al principi és una broma, però l'ós puja i puja en popularitat, com també puja la paranoia del pobre noi que el controla. Segurament el més fluix, però mostra el criteri erràtic que té la població a l'hora d'escollir els seus líders.

En conjunt, la temporada és una mica més fluixa que la primera, però en no tenir una trama que segueixi, ni uns personatges que es puguin explotar més o menys, cada capítol es pot valorar individualment i per mi el primer és dels millors que han fet. Res indica que la tercera temporada hagi d'anar de baixada, i diuen que és tela marinera. Un gran invent aquesta sèrie, que durarà fins que hagi de durar, i no la fórmula no s'esgotarà, encara que el factor sorpresa sempre fa que les sèries vagin perdent amb el temps.

Valoració: ella considera que ja frega el terror, però anirem a per la tercera temporada, que ja ens espera.

diumenge, 30 d’octubre de 2016

Mascotas

Per aquells que tenim animals a casa, i que vivim en pisos que no fan gaire fàcil que aquests campin per on vulguin, sempre és un misteri pensar què deuen fer les llargues hores que es passen sols a casa, mentre nosaltres som fora treballant o fent altres activitats. Per això, quan una pel·lícula d'animació es promociona justament amb aquest esquer, penses que passaràs una molt bona estona de gags ximples que puguin explicar, de manera imaginativa, algunes situacions inversemblants que et trobes algunes vegades en tornar a casa. Si hi ha una pel·lícula que ho expliqui... aquesta no és 'Mascotas' (The secret life of pets, Universal Pictures, 2016).

Aquesta és la cara que se't queda quan mires aquesta pel·li. 


La pel·lícula no aporta el que promet, és només un típic film de persecució amb protagonistes animals, i que fomenta els valors de l'amistat i el sacrifici per aquells que estimem. Res nou, vaja. La part sobre què fan les mascotes a casa quan no hi som es veu només a la intro, després se'n van a viure aventures per New York amb una banda d'animals repudiats que viuen a les clavegueres, cosa que, per descomptat, no té res a veure amb els animals domèstics que tant ens estimem alguns. 

Típic personatge mono, que en realitat és un malparit.
Deixant de banda la decepció de no trobar-hi el que esperes, que sol ser demolidora per qualsevol pel·lícula, en general també justeja, perquè no aporta res sorprenent ni original, ni els personatges tenen un carisma especial que et faci agafar-los afecte. Sobre l'humor que es pressuposa a aquestes produccions, també és molt justet, i aconsegueix només arrencar-te algun somriure tímid de tant en tant. Per tant, i mira que m'agraden les pel·lícules d'animació, he de dir que aquesta és completament prescindible i que no passarà a la història del gènere. Us la podeu estalviar sense cap problema.

Valoració: a la mitja hora ella va proposar mirar un capítol de 'Black Mirror'. Posteriorment, es va adormir.   

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Black Mirror, Season 1

Fa molt temps la Txaro ens va parlar d'aquesta sèrie, però com que som lents de reflexos, no ha estat fins que vaig veure a les xarxes socials que la tercera temporada ho estava petant, que no m'he decidit a veure-la. La primera temporada té només 3 capítols, i els vam mirar tots d'una tacada.

La peculiaritat d'aquesta sèrie és que... no sembla una sèrie. Els capítols són de llargada variable, els protagonistes són diferents a cada episodi, i la temàtica no té res a veure. Què els uneix? Que plantegen situacions en un futur a mig o llarg termini on la tecnologia, els mitjans i la informació en general ens posen en dilemes que ens faran pensar, posaran en evidència l'espècie humana, i ens plantejaran com afrontaríem situacions extremes com les que exposa.

El primer ministre no ho veu clar.
Així al capítol 1 (L'himne nacional) trobem que algú ha segrestat la princesa, i per alliberar-la demana que el president del país (la sèrie és britànica) surti en prime time televisiu a totes les cadenes mantenint relacions sexuals explícites amb un porc. Es posa en evidència la morbositat de la gent, la influència dels mitjans i les xarxes socials, i els índex de popularitat.

Guanyem-nos uns quants mèrits pedalejant.
El capítol 2 (15 milions de crèdits) és el més futurista, una societat tancada que viu per guanyar punts (mèrits) en funció del seu dia a dia. Viuen en cubicles, estan obligats a fer bicicleta estàtica (presumptament per generar energia) i viuen completament en un món virtual. La crítica aquí és la virtualitat precisament, el cada cop menys present contacte personal, i l'única manera de sortir-se'n, triomfar en un 'talent show' al qual et pots presentar després d'haver aconseguit un munt de punts. La publicitat i el preu de cadascú també hi juguen un paper important.

Recordant coses que més valdria oblidar.
Al tercer i últim (La història completa sobre tu), la gent porta un implant darrere l'orella que els permet recuperar i reviure a conveniència qualsevol record generat. Això dóna certs avantatges, però també molts inconvenients, començant per la paranoia i l'obsessió de no voler que se t'escapi res i analitzar cada situació una vegada rere l'altra.

En resum, una sèrie molt inquietant, que genera un mal rotllo important, però perquè està ben feta i et posa dins les situacions i t'obliga a pensar com actuaries. Et fa sentir molt miserable, perquè els humans ho som, de vegades. Els plantejaments, per més que futuristes, no són gens inversemblants.

Valoració: jo vull continuar mirant-la, ella diu que fa massa mal rotllo.