dimecres, 13 de juny de 2018

Como defender a un asesino, Temporada 4

Si hi ha una sèrie amb poca anomenada, però que enganxi com una mala cosa, aquesta és 'Como defender a un asesino'. Els qui l'han vist reconeixen aquest poder absorbent, però no és d'aquestes que està en boca de tothom. A casa però, la seguim per la seva trama recargolada, quan penses que la rosca no dóna més de si, encara la fan girar una mica més. La quarta temporada compta amb 15 episodis d'uns 40 minuts, com les anteriors.

ATENCIÓ, SPOILERS!

La temporada inclou nadó. D'aquí.
Comença la temporada amb el grup destrossat per la pèrdua d'en Wes. La Laurel està obsessionada per trobar el seu assassí, sobretot perquè està segura que va ser el seu propi pare, magnat de la tecnologia, qui el va matar. Els altres l'ajudaran, però el grup està desfet i amb poques ganes de relacionar-se, especialment amb l'Annalise. I què fa ella? Doncs lluitarà per mantenir-se sòbria després d'haver-se tirat a la beguda. Per no seguir embolicant els seus col·laboradors, inicialment els acomiada amb una carta de recomanació, fins i tot a la seva inseparable Bonnie. Aquest fet farà que alguns d'ells trobin feina a casa de 'l'enemic', però també contribuirà a que alguns dels personatges puguin infiltrar-se a llocs apropiats. També veurem com en Frank reapareix i torna a agafar protagonisme. La seva relació amb l'Annalise és complicada per les revelacions que es van fer, però aviat el tindrem fent de les seves per ajudar la seva mentora. Una trama de fons d'aquesta temporada és una demanda col·lectiva que portarà cua.

L'Annalise fent teràpia amb en Santos... ai, amb en Roa. D'aquí.
Després d'unes temporades que semblava que el nivell anava de lleugera baixada (m'he adonat que ni tan sols en vaig fer ressenya!), aquesta quarta temporada remunta i torna a enganxar com mai. Apareixen alguns personatges nous, el més destacat dels quals és l'Isaac Roa, psicòleg que tractarà la desintoxicació de l'Annalise, i que és més conegut per ser el successor del president Bartlet a The West Wing. D'altres secundaris també agafen volada i el conjunt és, com sempre, recargolat, manipulador i fregant la legalitat, com ens agrada. Manté aquella tàctica de mostrar-nos a cada capítol un fragment d'alguna cosa que passarà en un futur, inconnexa i desorganitzada, però que et manté arrapat al seient fins que s'hi arriba.

Sembla que hi ha hagut un petit accident? D'aquí.
La temporada acaba amb un cliffhanger, per tant hi haurà cinquena i segur que la mirarem, tant perquè enganxa i els personatges estan molt ben muntats i explotats, com per veure fins on es pot embolicar la troca sense que tot acabi saltant pels aires. I mira que ja ho semblava a la primera temporada! Però allà estarem.

Valoració: Bona sèrie, amb llums i ombres, amb coses que agradaran més o menys, però com a entreteniment, un 10. 

dimarts, 22 de maig de 2018

Jessica Jones, Temporada 2

Tot i que no som gaire de súper-herois a casa, ja que vam començar aquesta sèrie vam mirar també la segona temporada. 13 capítols més d'aquesta antiheroïna amb una força descomunal, però amb una mala gaita encara més descomunal. 

A PARTIR D'AQUÍ HI HA SPOILERS

Després d'acabar amb el Kilgrave, que tenia el poder de controlar la ment, la Jessica i els seus companys Trish i Malcolm, dediquen els seus esforços a investigar qui la va convertir en el que és. Descobreix que n'hi ha altres com ella, i que tots tenen relació amb una empresa que experimentava amb humans. Volen descobrir qui eren i acabar amb ells perquè no facin mal a ningú més, però pel camí es trobaran a algú que es dedica a eliminar a altres persones amb dons per protegir a IGH, l'empresa en qüestió. Aquesta assassina implacable és qui menys voldria la pròpia Jessica.

Una de les noves incorporacions. És guapo, oi? D'aquí.

La temporada va sobretot d'això. Segueix mostrant unes persones amb habilitats especials artificials, induïdes per científics, que estan integrades en una societat ben real. L'aposta és atractiva i és una sèrie que es deixa veure, però en aquesta segona temporada tot passa més lent i potser no calien 13 capítols per explicar el que explica. Intenten mostrar una vessant més humana de la Jessica, dintre de la seva inhumanitat, i sabrem per què és així. Hi ha altres trames paral·leles, com la de la Jeri Hogarth, més coneguda com a Trinity, que té relació amb la principal, però viu el seu propi drama, i també hi ha els flirtejos de la Trish que li confereixen certs poders.

Una altra novetat, no tan guapa... i amb un pronto perillós... D'aquí.

Suposo que hi haurà una tercera temporada de la sèrie, però no puc garantir que la miri. No és que estigui malament, però vaig anar perdent interès progressivament i la vaig acabar una mica d'esma. Diguem que no hi havia pressa per mirar els capítols.

Valoració: De mare només n'hi ha una... per sort.
Temporada 1

diumenge, 6 de maig de 2018

Katalonski

No és que m'hagi oblidat d'aquest blog, però darrerament no estem massa actius mirant sèries a casa. Hem mirat alguna pel·lícula interessant, però m'ha fet mandra ressenyar-la. El que sí que puc dir és que molts vespres ens enganxem a mirar la tele i no hi ha manera d'apagar-la. Una de les cites setmanals que se sol repetir és el nou programa de TV3 Katalonski, presentat per l'islandès Halldor Mar. Tot i que la seva aparença és absolutament forana, el seu català és excel·lent.

Logo i presentador, geni i figura. D'aquí.
El format del programa és molt de TV3, n'han fet de similars, com l'Afers Exteriors, el Cases d'Algú i tants altres. Però aquest té un atractiu especial pels catalanets, ja que sempre ens agrada que la gent de fora aprengui català, sempre sens cau la bava. L'Halldor va pel món, cada setmana a un país diferent, buscant residents originaris d'aquell país que per algun motiu parlin català. Pot ser que s'enamoressin de Catalunya en una visita com a turistes, o que hi van passar una temporada mentre estudiaven, o que l'amor de la seva vida és català o catalana. O senzillament algú que s'ha interessat per la nostra cultura i llengua i ha decidit aprendre a parlar català. Hi ha casos de tota mena. Però resulta molt curiós veure com gent d'allò més diversa parla català d'una manera notable. Des d'allà on viuen miren TV3, escolten música d'aquí, segueixen el Barça... fins i tot algun a l'Espanyol, incomprensiblement. Parlen amb una naturalitat de les coses que són habituals per nosaltres que és sorprenent que ho puguin ser també per persones de l'altra banda del món.

Fent castells a Mont-real, el més normal del món. D'aquí.
És un programa molt entranyable i alguns dels 'katalonski' que han aparegut ja s'han fet famosos a les xarxes socials. A més, l'Halldor és músic i sempre va amb la guitarra penjant amunt i avall. És un paio molt especial i carismàtic, i en el programa actua sense filtres, molt natural. La música juga un paper important en el programa, tant perquè alguns dels protagonistes canten en la nostra llengua, com perquè la banda sonora està molt ben triada. De moment han estat a EUA, a Regne Unit, Mèxic i Canadà, i a tot arreu hi ha gent que parla català, és fantàstic. La veritat és que enganxa. També entenc que hi hagi gent que passa d'aquests temes, però la gent que hi surt no només parlen català, sinó que tenen una gran estima per Catalunya, o si més no, molta simpatia cap a nosaltres, i això ens reforça una mica l'autoestima. Si no l'heu mirat, proveu-ho un dia, a veure si us convenç. Però si us hi enganxeu no vull cap responsabilitat. 

Valoració: Molt fan de l'Halldor!

dijous, 12 d’abril de 2018

Jessica Jones, Temporada 1

Hom pensaria que quan algú comença a mirar una sèrie s'ha informat prèviament sobre l'argument, la temàtica, el gènere, o algun detall que el pugui orientar si serà del seu gust o no. Doncs bé, o a casa som uns passerells, o no sempre és així. Vam començar a veure Jessica Jones pensant-nos que tindria temàtica feminista, per comentaris que havíem sentit i pels anuncis del metro, però resulta que va de superherois! Potser que a la pantalla aparegués el logo de Marvel ben gros ens podria haver donat alguna pista, però no. Aquesta primera temporada consta de 13 capítols d'uns 50 minuts.

Una de les caràtules. D'aquí.
La Jessica Jones és una investigadora privada que es dedica a fer fotos compromeses per revelar infidelitats i altres temes que la gent vol amagar. Els seus mètodes són peculiars, no sempre legals, i de seguida descobrim, a més, que compta amb una força descomunal i sobrehumana. Efectivament, és una persona amb un do, d'aquelles que tothom sap que existeixen però que viuen pràcticament en la clandestinitat. La Jessica beu massa, i a més té flashbacks d'una experiència que va viure amb una altra persona amb un do. en Kilgrave. El poder d'en Kilgrave consisteix en controlar la ment, pot fer que qualsevol persona faci el que sigui, des de proporcionar-li el que vulgui, atacar a algú altre, o fins i tot auto-agredir-se fins a matar-se. Per dir-ho finament, no és una bona persona, així que fa servir el seu poder de manera dèspota. Se'l donava per mort, però ha tornat. La seva obsessió amb la Jessica farà que torni a amenaçar el seu món, per lamentable que sigui, i a tota la gent que l'envolta. Si una cosa està clara és que se l'ha de treure del mapa, i només ho podrà fer la Jessica.

Alguns dels protagonistes, en Clemons, la Jeri, la Trish i la Jessica. D'aquí.

Els personatges d'aquesta sèrie surten en altres sèries de Marvel paral·leles, secundaris d'aquesta tenen les seves pròpies sèries, on hi apareixen els protagonistes d'aquesta. Força curiós. De seguida hi reconeixerem una cara molt coneguda: la Trinity, que aquí fa d'advocada sense escrúpols. A casa seva la coneixen com a Carrie-Anne Moss. Però també hi trobarem en Lester Freamon de The Wire i la Rebecca de Mornay, famosa per La mano que mece la cuna, tot i que que no vaig reconèixer.

Però aquest és el prota veritable: en Kilgrave. Aquí amb en Malcolm, 
un tros de pa beneït. D'aquí.

La sèrie es basa en l'acció i en el súper-poder d'en Kilgrave. hi ha molta sang i no s'estalvien escenes escabroses. És un bon plantejament, però de vegades és desagradable de tant explícit. Interessant el plantejament d'un món eminentment realista en el que conviuen uns súper-poders coneguts, però que generalment no es fan notar. Entre les actuacions destaca precisament el dolent, interpretat per en David Tennant, que fa molt bon paper. Entre ell i la Jessica, la Krysten Ritter, s'emporten tota la quota de pantalla, i els altres són gairebé comparses. La força contra el poder mental. Qui guanyarà? No faig cap spoiler si dic que la sèrie no es diu 'Kilgrave', i que hi ha una segona temporada amb el mateix nom.

Valoració: Sense ser gran cosa, una sèrie d'acció, amb súper-herois i súper-heroïnes, que es deixa veure i arriba a intrigar.

dissabte, 31 de març de 2018

Ready Player One, la pel·lícula

Caràtula molt Spielberg, no? D'aquí.
Quan vaig veure que al març del 2018 s'estrenaria aquesta pel·lícula em vaig afanyar a comprar el llibre en el que s'inspirava per llegir-lo abans. En tenia bones referències i va ser l'impuls que em faltava per no deixar passar més temps abans de llegir-lo. Després de llegir el llibre i veure la pel·lícula, considero que va ser un error de càlcul.

El llibre em va agradar força, però si no l'hagués llegit, probablement la pel·lícula d'Spielberg m'hauria impressionat i agradat molt més. L'argument ja és conegut, un futur relativament proper en el que la majoria de gent viu connectada a OASIS, un simulador virtual en el que es pot ser el que es vulgui, perquè la realitat fa pena. Quan el seu creador mor, deixa amagat un ou de pasqua en el sistema, una mena de joc pels més aficionats a la seva obra. Qui el trobi tindrà el control de la seva empresa i una recompensa econòmica estratosfèrica. En aquest context, la cacera de l'ou es converteix en una cursa de proporcions planetàries. La gràcia de la història és que el creador Halliday era un gran aficionat a la cultura pop dels 80, i molts dels mons recreats a OASIS estan inspirats en aquesta cultura, de manera a la meitat del segle XXI els jocs, música i pel·lícules dels 80 tornen a estar completament de moda.

Parzival rebent una de les claus de mans de l'Anorak. D'aquí.
És una mala pel·lícula aquesta Ready Player One? Doncs no, no es pot dir això. Manté l'esperit de la història, recrea bé els avatars dels protagonistes i manté els seus tarannàs. Els efectes especials són molt espectaculars i indubtablement hi ha moltes referències a la cultura dels 80, però ni de bon tros tantes ni tan explícites com al llibre. I és que aquí comencen les comparacions. Temia que seria molt difícil fer una adaptació fidedigna d'aquesta història i els meus pitjors temors s'han complert. Però no perquè no es pogués, perquè he comprovat que es podia, sinó perquè no s'ha volgut, senzillament. Si per aconseguir l'objectiu cal passar per diverses proves, i aquest també és l'argument de la pel·lícula, per què canvies les proves?? Per què són tan diferents? Per què els protagonistes es coneixen molt abans, tant a OASIS, però sobretot a la realitat? Per què t'inventes personatges innecessaris? I tants altres canvis innecessàriament absurds que no esmentaré per no fer més spoilers. Perquè costava el mateix recrear el que hi havia, que inventar-se proves i personatges nous. Vaig pensar que seria difícil fer una adaptació, però no ho era: es podia. Es podien acceptar alguns canvis de guió pel format cinematogràfic, però pel meu gust, tants altres no es podien tocar.

Parzival i Art3mis, noi coneix avatar... D'aquí.
De manera que m'he endut una bona decepció pel que fa a l'adaptació. Però si es busca una pel·li emocionant, amb ritme, acció i imatges espectaculars, pot fer el fet. M'hauria agradat molt més si no hagués llegit el llibre abans, que per mi és molt millor i té molt més sentit. Però bé, tampoc no em feu massa cas, perquè sembla que majoritàriament la pel·lícula està agradant força, també als que han llegit el llibre. Què hi farem si la gent és poc exigent amb els guions adaptats.

Valoració: Em vaig passar la pel·li fent petar els llavis i fent que no amb el cap, la meva acompanyant ho pot confirmar.

diumenge, 18 de març de 2018

Altered Carbon, Temporada 1

L'última sèrie que hem vist a casa és una de les que més expectativa generava en els nostres entorns en matèria de ciència ficció. Es tracta d'Altered Carbon, la primera temporada de la qual compta amb deu episodis d'al voltant d'una hora de durada i que es pot trobar a Netflix.

Takeshi abans i després. Ja podeu triar quin us agrada més. D'aquí.
El plantejament és força engrescador. Ens mostra un futur d'aquests de cyberpunk on les diferències de classe són encara més abismals i on el significat de la vida de les persones és molt diferent. La consciència ja no està lligada a un cos, sinó que s'emmagatzema en unes 'piles' que es poden instal·lar en la 'funda' que sigui. La funda en qüestió és un cos humà, bàsicament. Però el cos ja no té cap importància, perquè és fàcilment bescanviable. L'única manera de morir realment és si es destrueix la teva pila. Però fins i tot hi ha possibilitat de fer-se còpies de seguretat, si tens prou diners, és clar. Evidentment, hi ha tot un mercat i unes lleis al voltant d'aquesta tecnologia. En aquest context, un 'mat', un personatge de classe molt alta, fa tornar un soldat de guerrilla que tenia la pila congelada perquè investigui qui l'ha matat. Sona estrany, però és clar, aquest tenia còpia de seguretat. En Takeshi Kovacs descobrirà que les arrels d'aquest crim van molt més enllà... un cop s'hagi acostumat a la nova funda que li han donat, que no és cap casualitat.

Kovacs i Ortega, els protes. D'aquí.
En l'apartat de cares conegudes, la funda d'en Takeshi correspon a la del governador Will Conway de House of Cards, el presidenciable republicà que li feia competència al 'bo' d'en Frank Underwood.

És un personatge virtual, en Poe, però és el meu preferit! D'aquí.
Emparant-se en que 'les fundes' no tenen massa importància, la sèrie és considerablement violenta, i també hi ha un munt de nus i escenes de sexe. Però més enllà d'això, la sèrie no acaba d'arrencar, i mira que els ingredients els té. Argument ben pensat, efectes visuals a dojo, tecnologia futurista, tot apunta a que podria ser una sèrie d'aquelles que enganxen a les masses, però per algun motiu que no sé determinar, es queda a mitges. Massa embolicat tot plegat, tot i que al final acaba quadrant. I potser que algunes coses ens grinyolen i no se'ns explica com es resolen en un món tan diferent del nostre. Suposo que si hi ha una segona temporada la mirarem, però així d'inici no ens ha impressionat gaire.

Valoració: Menys sang i la trama una mica més clara hi ajudaria.

diumenge, 25 de febrer de 2018

The End of the F***king World, Temporada 1

Una mica orfes de sèries, ens hem deixat convèncer per una aposta una mica diferent a les vistes anteriorment. The End of the F***king World és una tragicomèdia protagonitzada per dos adolescents inadaptats i la primera temporada (desconec si n'hi ha d'haver més), consta només de 8 episodis d'uns 20 minuts cadascun, així que passa ràpid.

Aquí els tenim, els dos protagonistes, Alyssa i James. Cadascú a la seva... D'aquí.
En James és un nano esprimatxat i feble que no es comunica amb ningú. Va perdre la mare i el seu pare és un 'capullo' integral. Se sap diferent, i té l'esperança de matar a algú, es considera un psicòpata que només ha d'aconseguir la víctima adequada. Llavors apareix l'Alyssa a la seva vida, una noia que parla sense filtres i que es mou per impulsos. En James s'adona que per fi ha conegut la seva primera víctima, però endut per l'empenta de l'Alyssa començaran una mena de viatge cap enlloc, però lluny de la vida que coneixen, que als dos els fastigueja. En aquesta escapada, generaran vincles molt forts i hauran d'escapar-se de situacions molt complexes que encara els uniran més. Objectiu: arribar on viu el pare biològic de l'Alyssa, que segons ella els acollirà i hi estaran bé. Però les coses no sempre són com una espera.

Les dues policies que els segueixen trenquen tòpics. Un 10 en això. D'aquí.
Aquesta sèrie és molt rara, però no m'atreviria a dir que dolenta. Els protagonistes són esperpèntics, però els drames que es van trobant són ben reals. La seva manera de resoldre'ls, però, no ho serà tant. Té gràcia que podem tenir accés als pensaments dels protagonistes, a banda dels diàlegs, també 'sentirem' el que van pensant, que no sempre coincideix, o diguem que en veu alta no diuen tant com pensen. En James ja el tenim vist perquè va protagonitzar un dels capítols de Black Mirror, concretament el 3x03 Shut Up And Dance, que per cert és dels que menys m'ha agradat. Entre el repartiment també veurem dues cares conegudes més, el patòleg de Sherlock, i la Yara Greyjoy de Joc de Trons, germana d'en Theon, aquí en el paper de policia. I pel que fa a l'actuació dels personatges principals, jo em quedaria amb l'actriu que fa d'Alyssa, que val la pena dir que es diu Jessica Barden, que tot i que no és tan joveneta com la pinten a la sèrie (se suposa que en té 17), penso que la veurem molt a partir d'ara, perquè trobo que fa molt bé el seu paper.  

Aquest és el pare de la criatura que tenen tantes ganes de trobar... D'aquí.
En definitiva, una primera temporada molt curta que es pot mirar gairebé d'una tirada, com una pel·lícula llarga. No és una gran sèrie, però té detalls que intriguen i la fan distreta, i una situació inicial que fa venir ganes de mirar-la, recordem que l'objectiu d'en James és pelar l'Alyssa, com a primera informació que tenim de la sèrie, posat que són els dos protagonistes, no està malament. I també a destacar l'actuació d'ella, que penso que és notable. Si voleu una sèrie força friki que s'acabi aviat, ja sabeu.

Valoració: No sé si guanyarà massa Emmys, però es deixa veure.