diumenge, 12 de març de 2017

Downton Abbey, Season 1

Per pressió popular, a casa vam començar a mirar Downton Abbey, una sèrie anglesa ambientada a principis de segle XX. Per ser que l'argument se centra en una família aristocràtica que viu en un palau, pensàvem que ens agafaria urticària, però la participació del servei, que té tant pes com la de la família del comte de Grantham fa que la primera temporada, de només 7 capítols de prop d'una hora, enganxi molt i et diverteixi i et faci arrufar el nas a parts iguals. A més, està perfectament adaptada en el temps on passa l'acció, i anirem coneixent la història d'aquells moments, molt interessant veure com es va introduint, per exemple, la tecnologia en un món tan conservador. L'hem mirat en anglès, i val molt la pena fer-ho, francament.

Bona part dels personatges principals de la sèrie, 
i la caseta al fons. A que fan goig? D'aquí.

Les 3 maries. Bé, la Mary i ses germanes. D'aquí.
El comte de Grantham, Robert Crawley, té tres filles, i per tant, la propietat del casalot Downton Abbey ha de passar a mans d'algú altre, perquè elles no poden heretar. Tret és clar, que la filla gran, la Mary, es casi amb l'hereu, cosa que faria que tot seguís igual. Però el malaurat promès de la Mary mor en l'enfonsament del Titanic, i l'herència cau ara en en Matthew Crawley, un parent llunyà que viu lluny de la vida aristocràtica i que passa per moments econòmics difícils. L'herència li cau del cel, i aquesta primera temporada se centra en com encaixarà el nou hereu a la vida de Downton, i en que l'estirada Mary veu més a en Matthew, que demostra constantment ser una gran persona, com un enemic que com un aliat.

Vol dir que això funcionarà, milady? D'aquí.
Les històries paral·leles dels membres del servei, el majordom Mr. Carson, la governanta Mrs Hughes, en Bates, l'Anna, l'O'Brien... fan molt més amena la sèrie, i posen el contrapunt irònic i hilarant al que passa a les estances nobles. Un humor molt anglès que fa trencar de riure molts cops. Però no són els únics, entre els aristòcrates també hi ha la comtessa vídua Violet Crawley, mare d'en Robert, que és una vella foteta que sempre mira pel bé de la família, i ho fa amb una gràcia que la converteix en un dels millors personatges de la sèrie. L'interpreta la Maggie Smith, també coneguda com a Minerva McGonagall a Harry Potter. No és l'única cara coneguda que trobarem a la sèrie, també hi ha l'Ygritte, una mica rebel, però no tan salvatge, i la Sybil Crawley que surt en un conegut capítol de Black Mirror.

En definitiva, una sèrie de capítols llargs, però pocs per temporada, que pots anar mirant sense parar, perquè sempre hi ha algun problema a resoldre a la gran casa de Downton Abbey. Les lluites pel sufragi universal, la introducció del telèfon, matrimonis de conveniència, el manteniment de la tradició, tot un món molt ben recreat i ambientat, i un humor ben esmolat per convertir-la en una gran sèrie. 

Valoració: la Mary no podria caure per les escales en algun moment...? Ràbia de tia.

diumenge, 5 de març de 2017

Trapped, Season 1

Com, una sèrie policíaca ambientada a Islàndia?? Això s'ha de veure, encara que Islàndia sigui un dels països del món amb menys criminalitat (la gent es mor per altres motius) i no s'ho cregui ningú! I això és el que ens va portar a Trapped, una sèrie que ha causat furor, sembla ser, i que de moment només compta amb una temporada.

Els tres polis de Seyðisfjörðu: Hinrika, Andri i Ásgeir. 
Impressionen, oi? No, no contesteu.

L'acció de la sèrie transcorre a Seyðisfjörðu, encara que se'n guarden prou de dir el nom del poble. Sí que diuen, però, el nom real d'altres indrets de l'illa. Per situar-nos, aquest poblet costaner envoltat de muntanyes (i preciós, hi he estat...), està just a l'altra punta que Reykjavik, a la costa est. Allà en temporada alta hi arriba un ferri que ve de Dinamarca, via Illes Feroe. Doncs just quan arriba el ferri, troben surant a les aigües del port un cos desmembrat, sense extremitats ni cap. Els tres policies del poble, el cap de policia Andri Olafsson, i els seus companys Hinrika i Ásgeir (noms fàcils, com es pot veure), es posen de seguida a investigar, però tenen molt pocs recursos i demanen ajuda a la central de Reykjavik. Problema: s'acosta una tempesta que deixarà el poble totalment incomunicat, així que s'hauran d'espavilar sols. Al mateix temps, ha tornat al poble en Hjörtur, el xicot de la germana de l'ex-dona de l'Andri. La Dagný va morir en un incendi a la fàbrica processadora de peix quan estava amb en Hjörtur, s'hi havien colar per... bé, ja m'enteneu. Des de llavors, la família sempre l'ha culpat, però s'anirà descobrint que tant l'incendi de fa uns anys com el cadàver que ara ha aparegut amaguen històries molt més complicades del que es podria sospitar en un primer moment.

Anem a fer un passeig Hjörtur, que fa molt bon dia.

La sèrie és distreta, però val a dir que la miràvem més per nostàlgia d'Islàndia que per l'argument. Aquests islandesos són lents fent les coses, però tot i això, la trama està prou bé, i els protagonistes, encapçalats per l'Andri, tenen prou carisma. La investigació prescindeix de modernors, tot es fa parlant amb la gent, interrogant, seguint pistes i estirant fins, cosa que està bé. I fins i tot en un repartiment ple de desconeguts per nosaltres, hi trobarem un vell conegut, el ministre de justícia de Dinamarca i candidat laborista Hans Christian Thorsen, que aquí fa de capità del ferri.

Valoració: s'emportaria un bé alt, és prou distreta i la trama té tela, però tampoc n'hi ha per tant. Les imatges, valen la pena. Seyðisfjörðu... ains...   

diumenge, 26 de febrer de 2017

Borgen, Season 3

La tercera i última temporada de Borgen comença ja amb moltes sorpreses i descol·locant-nos de valent. La segona acabava en un punt àlgid, ens esperem llorers i corones per la Birgitte Nyborg, però...

A PARTIR D'AQUÍ HI HA SPOILERS COM UNA CASA

Podrien ser uns arreplegats, però són els Nous Demòcrates
La presidenta ha convocat eleccions després d'un gran èxit polític, pensant-se que ho té ben encarrilat, o almenys sabent que parteix amb cert avantatge. Però res més lluny de la realitat, en la represa de la sèrie en aquesta tercera temporada ens trobem que el president torna a ser en Lars Hesselboe dels liberals, i que la Birgitte ha deixat la política i es dedica a viure de rentes. De fet, ha refet la seva vida i tot. Però el nou líder dels moderats Jakob Kruse retira massa cap a la dreta, i això fa que l'ex-primera ministra li demani tornar a la vida política activa. Davant la negativa del zelós Kruse, la Birgitte decideix formar un nou partit, els Nous Demòcrates, i reuneix uns quants parlamentaris descontents amb les seves formacions, i amb la Katrine Fønsmark com a cap de premsa. Aquesta última temporada se centrarà en la carrera de la Birgitte per presentar-se a les eleccions en condicions d'obtenir uns bons resultats.

Jeremy, cuida'm els crios mentre surto a la tele...
A priori tants canvis fan que la sèrie perdi una mica d'interès: ja no és el que era. Però si mirem objectivament l'argument, la trama és potent i enganxa com sempre. Ja se sap que ens aferrem massa a allò que coneixem, i per això estic segur que tothom, pràcticament sense excepció, considerarà aquesta temporada la pitjor de les tres. Raons no en falten, però no són argumentals, com deia. Per exemple, el paper del probablement millor personatge de la sèrie és pràcticament testimonial, en Kasper Juul ara treballa a la tele, i es dedica a fer de pare del fill que té en comú amb la Katrine, tot i que ja no estan junts. Adquireix massa protagonisme en Torben Friis, que és un peix bullit. En Bent Sejrø o la Hanne Holm surten massa poc pel meu gust.

Per contra, apareixen alguns nous personatges prou interessants, com la nova parella de la Birgitte (el seu marit també té un paper molt més testimonial), en Jeremy Welsh, o en Søren Ravn, l'expert en economia dels Nous Demòcrates, que a les seves hores lliures fa de president rus a House of Cards

Valoració: Un bon final de sèrie, igualment absorbent malgrat els canvis, però 'No Kasper Juul, no party'.

diumenge, 19 de febrer de 2017

La La Land (City of Stars)

Escolta, dura gaire aquesta pel·li? D'Aquí.
Els darrers temps, perquè jo vagi al cinema m'ha de venir molt de gust la pel·lícula en qüestió, o com en el cas de ' La La Land', que em pugui la curiositat de veure allò de què tothom parla, uns per molt bé, i els altres per fatal. Els musicals, en general, no em desagraden, i aquesta prometia una estètica especial i unes escenes memorables. Però també n'havia sentit crítiques plenes de menyspreu. Si m'he de decantar, diré que em significo del cantó dels que la van gaudir.

Estem davant de la típica pel·li de somni americà, una noia que vol ser actriu, però de moment treballa en una cafeteria a Hollywood, i un noi apassionat del jazz que somia en obrir el seu propi local, en una època en que ja ningú no escolta jazz. L'argument, noi atractiu, noia atractiva, els dos amb somnis, és completament previsible, però no ho serà tant, perquè ens guardarà algunes sorpreses, i algunes d'elles no ens agradaran, perquè en una pel·li romàntica de manual, el nostre cap posa el clixé corresponent i no ens quadra que ens el canviïn. Ella: Emma Stone. Ell: Ryan Gosling. Pràcticament, protagonistes únics de la pel·lícula. Ells i, efectivament, l'estètica, molt vintage, però en un món modern amb mòbils i cotxes híbrids.


Sens dubte, una de les escenes més famoses i entranyables de la pel·li.

He llegit que ells canten malament, que la història està inventada i que fins i tot l'estètica respon a referències anteriors. Quina importància té tot això? Si ets crític cinematogràfic és important. Si ets aficionat a les pel·lícules no en té cap ni una: el conjunt és bo. La Stone canta prou bé, i en Gosling no tant, però per contra va aprendre a tocar el piano en tres mesos i no el van doblar en cap escena, tota l'estona toca ell. Penso que té molt mèrit. També els valls que es marquen.

M'ho vaig passar bé mirant-la, no ho amagaré. Potser no té fusta de 'millor pel·lícula', però sí que en té de gran entreteniment, i no hi ha manera de treure's la música del cap. Potser no és més que una comèdia romàntica, però els seus plusos la converteixen en una pel·li especial que s'emportarà una pila d'estatuetes. Diners ben pagats, aquest cop, en la meva tornada a una sala de cinema.

Valoració: Ella em posa la banda sonora a casa tot el dia. I si no la posa ella, la poso jo. 

dijous, 9 de febrer de 2017

10 anys en el món dels blogs

El post d'aquesta setmana s'avança a dijous, i és que avui fa 10 anys que aquest blog va veure la llum, entrem en els dos dígits d'edat. Recordo molt bé el dia, havíem estat parlant de la possibilitat d'obrir un blog comunitari amb els amics, fins i tot havia servit d'esquer per anunciar un embaràs, el primer (si no m'he descomptat, ja es poden comptar 8 descendents entre els signants d'aquest blog), però ningú es decidia a fer el pas. Fins que un bon dia vam rebre un mail d'invitació de la Txaro, jo estava dins d'un laboratori de bioseguretat 3, i va ser allà, mentre esperava que el meu company m'acabés d'aïllar les cèl·lules mononuclears d'una bossa de sang (allò que fas un dia qualsevol al matí), que vaig obrir el mail i vaig acceptar la invitació. Havia nascut la Comunitat del Fosfat, i amb ella una colleta de gent va caure en el món dels blogs, un món virtual que, a la llarga, ha esdevingut molt important per mi.

En aquells moments no en sabia res, només que aquell format de 'pàgina web' era molt fàcil de fer servir i que ordenava els continguts de forma cronològica, el que m'havia explicat en Gerhart, vaja. Però de seguida hi vaig agafar molta afició, sobretot quan vaig descobrir gent desconeguda amb qui et podies relacionar, que hi havia tot un món a l'altre cantó de la pantalla. Tant em vaig enganxar que el Bona Nit no va trigar a arribar, però aquesta és una altra història.

Durant aquests anys la Comunitat ha anat caient en desús, els seus propis autors, a banda de mi, no es van enganxar als blogs i es van obrir poc a altres cases. També van deixar d'escriure aquí, per les obligacions i per tantes altres coses, els mateixos motius que m'han fet veure desaparèixer molts blogs. Però jo no em rendeixo i l'any passat el vaig reactivar. Encara que només hi escrigui jo, la Comunitat segueix viva, i dir això 10 anys després no és poca cosa. Però el que realment importa és que alguns dels seus autors ens continuem veient, i fent coses junts. Aquest dissabte farem una trobada de les nostres, i no serà per celebrar els 10 anys de blog, però perquè no? Jo crec que és una cosa important per recordar.

Per molts anys de Comunitat, i llarga vida als blogs! I com sempre, moltes gràcies a aquells que hi passeu de tant en tant i hi dieu la vostra, sou més que benvinguts!

diumenge, 5 de febrer de 2017

Community, Season 1

Actualment s'estilen molt les sèries amb capítols llargs i amb molt poques entregues per temporada, però les anomenades sitcoms queden fora d'aquesta norma. Community és una d'aquestes comèdies de situació amb molts capítols per temporada, que duren uns 20 minuts, i que tenen per objectiu sobretot fer riure i mostrar situacions quotidianes convertides en trames estrafolàries.

Sí, sí, aquest és el professor de castellà...
Community està ambientada en una universitat comunitària americana, Greendale (que no existeix realment), un lloc on hi van fracassats, adults i estudiants que no tenien prou nota per anar a una universitat 'de veritat'. Allà s'hi forma un peculiar grup d'estudi de l'assignatura de castellà, amb uns personatges estereotípics que són els protagonistes de la sèrie. Ells, i uns quants secundaris recurrents completen els 25 capítols de la primera temporada, en els que sempre hi ha una història d'aquells que comença i acaba, i d'altres que continuen durant alguns capítols o que van implícites en la trama. Com a introducció a la primera temporada, és necessari presentar els personatges principals:

Jeff Winger: ex-advocat inhabilitat, guaperes i passota, munta el grup amb la finalitat de treballar-se la Britta, però acaba esdevenint el líder i la referència de tots.

Britta Perry: rossa guapíssima, idealista i atea, i una mica cavallot, és l'altra protagonista i manté una relació especial amb en Jeff que no s'acaba de concretar.

Pierce Hawthorne: interpretat per en Chevy Chase, és l'avi del grup, misogin, racista, homòfob i altament desagradable, però sempre s'ofereix a ajudar a tothom.

Abed Nadir: d'origen àrab, pateix Asperger i té una memòria prodigiosa. Coneix totes les referències frikis i cinèfiles, i és molt aficionat a gravar i fer pel·lícules.

Shirley Bennett: afro-americana de mitjana edat, separada i mare de dos fills, ultra-catòlica i d'idees molt conservadores.

Annie Edison: la més jove i aplicada de tots, molt guapa però acomplexada, una autèntica mosqueta morta, però amb més determinació de la que demostra. 

Troy Barnes: jove negre aficionat als esports i a la dansa, aparentment el ximple del grup, però el complement perfecte per l'Abed, de qui es fa molt amic.

L'Annie està a punt de fer un pas important. L'Abed, en Troy, 
en Jeff, la Britta, en Pierce i la Shirley li donen suport

D'entre els secundaris recurrents, destaquen l'estrafolari degà Pelton, el senyor Chang, professor de castellà, o la professora Michelle Slater, que surt amb en Jeff una temporada.

La sèrie comença fluixa, però enganxa, i a mesura que vas coneixent els personatges t'ho vas passant millor i aprens a riure de les irreverències constants i les animalades de tots els personatges. Destaquen alguns capítols temàtics que s'escapen de la normalitat, com una partida de paintball que es converteix en una autèntica guerra (i una recreació de 'Els jocs de la fam') o la creació d'una xarxa mafiosa a partir dels palets de pollastre de la cantina. El nivell de deliri arriba a ser gran, però tremendament divertit. La participació dels secundaris puja sempre el nivell. També hi ha lloc per les trames més habituals, tensió sexual, festes i amistat a grans dosis. Les referències a la subcultura són sempre presents, i en això l'Abed és el crack, per mi, el personatge més destacable.

Valoració: Una bona troballa de sèrie per passar una bona estona i riure a gust.

diumenge, 29 de gener de 2017

Hopper


—Has vist aquest quadre de Hopper?
—Ai sí, no és dels meus preferits, però també m'agrada molt.
—Uf, de veritat?? Jo no puc amb aquest paio, em genera sempre un mal rotllo...
—Mal rotllo? Per què? Però si retrata unes imatges magnífiques, i amb uns colors molt especials. Jo tindria tota la casa plena de reproduccions seves. Reproduccions, perquè no tinc pasta per tenir els originals, és clar!
—Però què dius! Quina angoixa, tu!
—Quina cara que fas, no t'entenc gens ni mica. Però què li trobes de tan dolent?
—Reconeix que no té un quadre que se salvi, sempre inclou algun element que em posa els pèls de punta.
—No trobes que exageres? Cap dels seus quadres no em fa l'efecte que dius, a mi.
—Com que no? Pensa en aquell del cafè americà a mitja nit, el súper famós. No et provoca angoixa només mirar-lo?
—No...
—I aquell altre... el que hi ha com dues noies parlant en un cafè, i són com dues gotes d'aigua?
—Ai tu, no sé. Ja ho diuen que l'art ha de provocar sensacions especials, però això teu em sembla una mica paranoic, eh...
—De veritat que no hi veus res estrany en aquest quadre...?
—Però perquè ho dius?
—Fixa-t'hi bé.
—A veure... ho dius per aquest cel blau tan artificial per ser de nit. Llicència de l'autor, no?
—No és això.
—Perquè estan tots fumant? Que la llei antitabac és de fa només quatre dies, eh!
—Tampoc...
—Perquè cada personatge vesteix com li rota? Uns molt mudats, els altres de qualsevol manera? Una mica de diversitat, no? És un local per a ànimes solitàries.
—Que no, collons!
—Doncs noi, no tinc ni idea de que redimonis vols dir! El que m'està fent mal rotllo ets tu!
—Però és que no veus el maleït pallasso!!?
—Quin pallasso?

Una nova proposta per Relats Conjunts, en la seva edició 100!