dimarts, 16 de desembre del 2008

Lot de nadal

Potser no sigui una gran cosa, però avui a la feina ens han donat el lot de nadal, i m'ha fet moltíssima il·lusió. Ja sabíem que ens en donarien, però quan ha vingut un nano de secretaria a dir-nos que el passéssim a buscar, tots hem corregut a veure que ens donaven. Molts som nous d'aquest any, i del món que venim no estem acostumats a aquestes coses, ni a que ens paguin el sopar de nadal! Potser serà que sóc de cor senzill, però aquestes coses animen molt, i et fan sentir bé. Aquest any no ha caigut un pernil com els va caure l'any passat, però en han donat un lot completet que crec que està molt bé. Aquí us deixo una foto que he fet amb tot el que ha sortit de la caixa. Ara només queda començar a degustar. Visca l'empresa privada!


dissabte, 6 de desembre del 2008

Arrossegat

No us ha passat mai que us lleveu amb una cançó al cap, i sense necessitat que sigui massa bona, no hi ha manera de que marxi? Llavors, aneu cap a l'ordinador i la busqueu, no sabeu per què però teniu la necessitat de sentir-la. La poseu i comença a sonar amb la lletra al costat, a veure si descobriu què és el que us està arrossegant. I de sobte, sense que la lletra sembli dir res d'especial, res que us evoqui la vostra vida, us poseu a plorar i no hi ha manera de parar fins que acaba la cançó?

Sóc molt estrany?

dissabte, 15 de novembre del 2008

El totxo que aguanta la Terra

Després de perllongar-ho gairebé un any, m'he decidit a començar el que crec que serà el llibre més llarg que hagi llegit fins avui, Un món sense fi d'en Ken Follett, la segona part de Els pilars de la terra. L'agafo amb ganes perquè la primera part em va encantar, però també amb mandra, perquè és un totxo de mides considerables que em portarà molt temps acabar, posat que és impossible treure'l de casa i llegir-lo pel transport públic, com a mi m'agrada fer. No estic prou en forma com per carregar-lo amunt i avall. He calculat que al ritme que el podré llegir trigaré un parell d'anys a acabar-lo. Mentrestant, és clar, llegiré una vintena de llibres més transportables.

Pensant en les seves dimensions m'ha vingut una comparativa al cap, i crec que vosaltres l'apreciareu en la justa mesura. El resultat de l'esmentada comparativa el teniu a la foto següent:



No és tan alt i ample com la 'bíblia', però guanya en la tercera dimensió. Com veieu, no és un llibre que càpiga a la butxaca de l'abric, o en la bosseta creuada que solc portar amb mi...

diumenge, 2 de novembre del 2008

Garfield

Sóc molt txunga, perquè encara no m'he llegit els 2 posts anteriors, però en resposta al gat que juga a pica paret, us deixo aquest video per començar la setmana:



dijous, 30 d’octubre del 2008

Crim i càstig


Després de quasi una hora de frustrats intents, cap a les deu del matí del dia d'avui he aconseguit reunir les forces necessàries per afrontar la condemna que ara fa un parell de nits va recaure sobre mi, després que la meva pròpia fisiologia em traís i em declarés culpable d'una inequívoca indigestió per gula. Veient l'evolució dels esdeveniments, seria just matisar que existeix una elevada probabilitat de que algun virus hagi actuat de catalitzador en aquest lamentable succés, però a hores d'ara és massa tard per intentar esgrimir part de la culpa, cosa que, ben mirat, tampoc canviaria gaire la condemna. Doncs el que dèiem, que finalment he aconseguit trobar la inspiració (diguem-ho així) per treure el peu de sota l'edredó i posar-lo a terra en el que sembla ser el primer dia de fred verdader de la temporada. Les primeres escenes no han diferit gaire de les que es produeixen cada matí entre dues i tres hores abans. Ulls de son, gallumbos i cabells despentinats. Passejant per casa, mirant aquí i allà a l'espera de que algun moble del menjador em resulti més familiar que els altres i em doni alguna pista sobre la meva localització geogràfica. La diferència, però, amb els altres dijous del curs és que avui no tenia absolutament res a fer. En aquest punt qui estigui llegint això pensarà que m'ha tocat la loteria del temps, amb el reintegrament de les vint-i-quatre hores. Però la veritat és aquesta perspectiva, que en circumstàncies fisiològiques pintaria com un autèntic privilegi caigut del cel de forma regalada, sota la pressió d'una petita patologia estomacal esdevé una muntanya de palla amb un cartell a dalt de tot que diu "busca l'agulla si tens collons!". Després de repassar mentalment totes aquelles coses per les que sempre m'agradaria tenir temps, però que justament ara (ves quina cosa!) no em venen gens de gust, m'he decidit pel comodí multimèdia. A primer cop d'ull, sembla que tensar lleugerament les parpelles fins al punt de deixar les pupil·les al descobert i moure el polze de la mà dreta per governar el comandament a distància és el ridícul preu que has de pagar perquè algú prengui les decisions per tu i et mantingui entretingut. I així ha estat durant ben bé mig dia. Però a mesura que anaven passant les hores, la satisfacció d'haver trobat la manera de mantenir-me distret a baix preu ha anat cedint terreny a l'angoixa de sentir com el meu cervell s'anava estovant com ho fa un tall de pit de pollastre quan el marines amb suc de llimona. No m'atreviria a trobar un símil rigorós a la hidròlisi àcida dels enllaços peptídics del col·lagen del pollastre, però el cas és que la capacitat del meu còrtex cerebral per retenir pensaments anava minvant dràsticament, i de més està fer al·lusió a la seva capacitat per generar-los. Fins i tot els gats anaven fent la seva mirant-me de reüll, com si fardessin de que el seu esquelet obeís les ordres del seu cervell, mentre el meu era incapaç d'orquestrar qualsevol moviment més sofisticat que el del dit polze. Una vegada més ha estat algun tipus d'inspiració i no el sentit comú la que ha posat fi a la ingovernable situació, traslladant la meva mirada del mar de píxels a les lletres impreses. Trenta o quaranta pàgines més tard m'atreveixo a dir que estic prou recuperat com per pensar en el que m'ha passat i fotre-us aquesta xapa insuportable amb la que pretenc culminar la meva carambola de crim i càstig. Bona nit.







Cornuts i pagar el beure


El fet de passar les tardes a casa fa que m'assabenti d'algunes coses que d'altra manera ni sabria. Segueixo molt desinformat en alguns temes, però aquests dies als programes de tarda només fan que parlar del Julián Muñoz, l'ex-alcalde de Marbella, que acaba de sortir de la presó sota fiança (ja em perdonareu que no en posi cap foto, per motius evidents). Com segur que sabreu, aquest pajaru es va fer famós per malversar una picosada del fons de Marbella, i per embolicar-se amb la Pantoja (tampoc hi ha foto pels mateixos motius).

Aparentment tot això no té cap mena d'interès, ni hauria de ser objecte de comentari aquí al nostre blog. Però la gràcia del tema és que, com era d'esperar, el lladre aquest, perquè no és altra cosa eu un delinqüent, ha venut l'exclusiva de la seva història a la presó al millor postor, que en aquest cas és Telecinco (que no linko perquè foten una ràbia d'aquí allà). Es parla de xifres al voltant de 300000 o 400000 euros. És a dir, que per una entrevista en sortir de la presó, on explicarà les misèries que ha viscut (evidentment, estava en un règim d'estar per casa) i quatre coses de la folclòrica, es tornarà emportar una bona suma de diners, com si no n'hagués robat prous ja.

En la meva opinió, si el periodisme d'aquest país fos seriós, ningú no hauria de comprar l'exclusiva d'aquest tio, s'hauria de menjar els mocs i les quatre bajanades que pugui dir, perquè segur que no explica res de totes les estafes que va fer quan exercia de polític corrupte (què deu tenir Marbella?). És una vergonya que algú estigui disposat a pagar aquests diners a un delinqüent, que d'acord que els programes del cor els segueix molta gent, però a aquest preu, la vida d'aquest home no interessa a ningú. Només hauria de parlar davant del poble que governava, demanar disculpes, i pagar d'alguna manera tot el que va fer. Ells són els únics que mereixen una explicació. Una explicació que tampoc tindran en l'entrevista que li faran.   

dimecres, 15 d’octubre del 2008

1, 2, 3, pica paret!

Darrerament en totes les trobades tenim un tema recurrent que ens ocupa bona part del temps. I no només en el nostre ambient, ja que en parlo també amb força altra gent. Aquest tema són els gats. En relatiu poc temps els gats han passat a ser part importants de les nostres vides, per alguns perquè n'hem adoptat, i per altres perquè tenen al·lèrgia a aquestes bèsties. Normal que no parem de parlar-ne, i a més, és que ens donen tema, ja que són d'allò més trapelles i graciosos, almenys els meus. Cada dia em sorprenen amb alguna animalada nova, i la veritat és que omplen molt.

Avui us vull presentar un vídeo d'un gatet que ha caigut davant dels meus ulls, i em va fer molta gràcia. No és propi, és un vídeo que ens van passar, però en Blog té algun comportament similar, i això fa que encara em faci més gràcia. Ara, que aquest gat del vídeo, és tot un professional. Mireu-lo i ho veureu, és curtet i no us traurà massa temps, i crec que val la pena.


dijous, 9 d’octubre del 2008

Flueix

Tarda a casa, com la majoria de les anteriors. Em poso a l'ordinador després de veure a la tele programes que millor no anomenar. La catosfera està tranquil·la, poqueta cosa per llegir, però arribo a un dels molts blogs que segueixo, el de la Musa, i enllaça al final una cançoneta que no puc evitar escoltar.



I clickant l'enllaç et porta a una pàgina del goear on sona la cançó, i per la meva sorpresa, sota el reproducció et dona altres opcions del grup. I quan acaba Portaavions en clicko una altra. I després d'aquesta una altra. I a continuació una altra. I cada cop canvien les opcions. I així intentant fer altres coses mentre canto al mateix temps. I m'arribo aquí perquè això és un post. I ho escric i aquí ho deixo. I segueixo escoltant.


dilluns, 29 de setembre del 2008

M'agrada, i punt!

Ja que tenim la pell de tardor posada, quin millor moment per dir quatre paraules, ja que la tardor, com m'he cansat de dir, és la meva estació preferida. No en sé els motius, i no sé si gaire gent pot dir amb certesa per què els agrada més una estació que una altra, si totes tenen algunes coses bones i d'altres de dolentes, però tots en tenim una, oi?

M'agrada la tardor perquè va amb el meu caràcter, i els que em coneixen poden pensar que sí o que no, però em sento tardor i m'agrada. Fa menys calor, comencen les pluges i tot agafa una tonalitat marronosa. La nit ens sorprèn abans, i convida a quedar-se a casa al vespre i prendre una sopeta. Que tot això també ho té l'hivern? I què, a mi m'agrada la tardor. Potser és per això que en aquesta època és quan més ganes tinc d'escriure.

És una època que ha de portar més canvis a la meva vida, per començar, en el pla laboral, i m'hi sento més còmode que en altres moments de l'any. Ara per ara estic en standby, però aviat m'activaré, i gaudint dels bonics dies de tardor, amb les fulles caient, amb les castanyeres a les cantonades (sí, encara n'hi ha), i amb que aviat serà Nadal al Corte Inglés, segur que me'n sortiré. Tinc ganes de trobar una estabilitat i centrar-me una mica. Que ja va sent hora.

dissabte, 27 de setembre del 2008

Camp de Mart

Abans que res, disculpes pel retard en la crònica, però aquesta publicació in extremis és també part de la narrativa dels fets.

(Riiing... Riiiing...)
-Ei! Què tal?... On sou?
-Mira, a punt d'entar a Tarragona ja.
-Ah...
-Escolta, al gra: He pensat que podríem quedar directament allà d'aquí uns deu minuts per recollir les entrades.
-Encara no heu recollit les entrades?! Però si això comença en un quart d'hora!
-No pateixis Mama, que no serà el concert d'AF al que hem arribat amb el temps més just.

I així va ser. Vam arribar amb prou temps per saludar a un grapat de velles amistats tarragonines i seure a l'espera de que tots els mecanismes encetessin el concert.

En Pau Debon no va trigar gaire a donar la seva aprovació de l'indret "Teniu un lloc molt guapo...", i la veritat és que l'acústica amfiteàtrica de l'auditori el convidava a posar una veu de tenor d'òpera que no li havíem sentit mai.

El concert va començar amb la mateixa timidesa que ho havia fet l'anterior vegada que els vam veure acompanyats de la quatro quesos royal orchestra, però novament Alegria va córrer la cortina que separava el grup del públic, marcant el primer punt d'inflexió del concert. No obstant, el coser i cantar sempre serà el coser i cantar, i mai no se'ns deixarà de fer estrany cridar Oh yeah! asseguts a una cadira amb les cames creuades endavant, com si estiguéssim xerrant al menjador de casa d'algú i aturéssim la conversa per acompanyar al radio-CD amb els coros de rigor. Deixant de banda els condicionants del mode "auditori", el concert va tenir sorpreses i moments interessants, com ara l'aparició d'un nou farlopero a Astronauta rimador, que acompanyava a en Pau amb efectes guturals; o el Milers d'habitants unpluged (si nois, jo també vaig tenir una petita decepció en veure que allò del Liceu estava preparat i no va venir motivat en absolut per la meva petició...). Però de totes les cosetes "diferents" que ens van oferir, jo em quedaria amb el final de Holidays. Un acabament d'aquells íntims i minimalistes que va fer aixecar el vol a la Txari, mentre jo em sentia com un grapat de confeti de purpurina deixat anar a l'aire sense pretensions... Qui va decidir anomenar Camp de Mart a aquests jardins al costat de la muralla romana no podia ni sospitar que algun dia s'hi viurien sensacions tan galàctiques i planetàries com la que ens van brindar els AF l'altre divendres.





divendres, 26 de setembre del 2008

Adéu estiu, hola tardor

Doncs això, que ja és tardor!!

dimarts, 23 de setembre del 2008

Dancing Matt

A l'espera de cròniques diverses, deixeu-me amenitzar aquest blog amb un vídeo que espero que us posarà de molt bon rotllo, i potser donarà alguna idea als nostres amics més viatgers. No sé si coneixereu en Matt Harding. Per resumir, és un paio que es dedica a gravar-se fent el seu ball caòtic cada cop que viatja, i no viatja poc precisament. Al vídeo, l'original, es pot veure amb la immillorable companyia de Sweet Lullaby de Deep Forest com balla en les seves primeres aventures arreu del món. Com que va convertir-se en un fenomen d'internet, l'home va continuar, i hi ha més edicions que podeu veure aquí si us ve de gust. Espero que no sigueu envejosos i que gaudiu del vídeo, perquè realment val la pena. Fa temps que el conec, i sempre m'ha semblat espectacular.



dissabte, 13 de setembre del 2008

Relats conjunts, Dona desconeguda (versió 2)


Aquest any serà diferent, aquest any no es riurà de mi. N'estic farta de tanta prepotència i d'aquestes mirades per sobre l'espatlla. Sempre presumint de les seves pertinences, ella sempre és més i té més que tots els altres. I li agrada refregar-nos-ho per la cara! I pot ser que casa seva sigui la més gran del barri, i que els tres cotxes que tenen aparcats al jardí, sempre ben visibles, siguin l'enveja dels veïns, però això no li dóna dret a ser com és. Se li nota que gaudeix passant la mà per la cara als altres. Però això canviarà, no pot ser que sempre es surti amb la seva. Algú li ha de fer canviar la cara, i avui tinc una oportunitat per fer-ho. Només de pensar com es posarà en veure's derrotada, ja em puja un somriure a la cara, friso perquè arribi el moment. I és que ella pot tenir la segona residència a Saint-Tropez, i presumir de les seves escapades als Alps suïssos, però si d'una cosa n'està orgullosa, és de la seva festa anual de disfresses, a la que assisteixen personalitats de molta rellevància social i política. L'any passat em va humiliar davant d'aquell grup de rics empresaris, però veurem quina cara posa aquest any quan em vegi arribar engalanada com una autèntica tsarina, amb carruatge i tot, i amb aquest barret amb la ploma d'ànec rus i aquestes robes fetes a mida. A veure si és capaç de superar-ho, eh, a veure, a veure...


Aquesta és la meva segona contribució a la darrera proposta de Relats Conjunts!

dilluns, 8 de setembre del 2008

25 i anar fent

Ahir a Sant Andreu de la Barca vam viure un nou concert clònic dels Antònia Font. Ens vam perdre l'esperat concert de Sant Celoni, però sense ser-hi tots entenc que perdia part del sentit anar-hi. En canvi, el dia següent, hi havia més ganes i Sant Andreu ens queia més a prop, sense comptar que l'hora prevista del concert, les 22:30h, era adient per tornar a casa a una hora prudent, per ser que avui és dilluns.


La llista de cançons d'aquesta temporada la trobo força encertada, tot i que com és normal, cadascú podria optar per treure algunes cançons i afegir-ne d'altres que es troben a faltar. Extraterrestres segueix sonant i emocionant, potser no és una gran cançó quan has sentit la resta, però cal reconèixer que pel concert es fa necessària, i es nota en l'ambient que genera. Començar amb Portaavions també ho trobo un encert. A destacar que com que vam arribar una estoneta abans, vam veure com l'assajaven, així que vam tenir dos Portaavions, i jo encantat.


Diria que no va ser un concert que destaques per res en concret, tot va sortir bé, el públic estava entregat, però potser l'escenari i el terreny eren massa grans. Va estar molt bé, però diria que li va faltar una espurna per ser un gran concert. Això si, va ser un concert complet, ja que van acabar amb Viure sense tu, i un concert sense Viure sense tu mai no es pot considerar acabat. Ho devien tenir previst, però a sobre hi havia unes noies a primera fila amb una pancarta que deia: 'una de primavera i trinaranjus, siusplau!!' . Ho he transcrit perquè en tinc una foto, però no la posaré per protegir intimitats. Gràcies a aquestes noies, doncs, per empènyer una mica més per acabar bé el concert.

I res, que en GG i jo ja en portem 25 (sí, sí, parlem de concerts), i anar fent. Per quan el proper?

diumenge, 24 d’agost del 2008

Ctrl/Alt/Delete

Aquest post en un principi s'havia de dir 'Copy/Paste'. Això és perquè pretenia ser una crònica del concert d'Antònia Font del passat dia 22 a l'Arboç, poble que està al costat de Llorenç del Penedès, amb característiques similars, a la mateixa hora, amb la mateixa previsió de llista de cançons, i amb la mateixa gent exactament que vaig assistir a l'anterior concert. Però no va ser així, el concert es va suspendre per la pluja. De fet, a l'hora del concert ja no plovia, però vam preguntar als tècnics si es faria el concert, i ens van dir que el material estava massa mullat, i que no era segur. La meva teoria és que el poc públic present a l'hora de començar (per la pluja i perquè un concert s'hagués sentit per tot el poble i ja haguessin vingut en començar) i que tenien concert el dia següent també hi va ajudar bastant a que l'Arboç es quedés sense els mallorquins.

Així que ens vam quedar amb un pam de nas. Algú comentava que potser era mentida, i que ho havien enunciat però que en realitat no estaven allà. Si no fos perquè vaig veure en Pau amb un gintònic a la mà, potser m'ho hagués pensat jo també. Però bé, tot i que l'ambient de festa major no era gaire lluït, nosaltres ho vam passar bé igualment, a la nostra, i de concerts ja n'hi haurà més. El 25è se'm resisteix. Però aviat, aviat...

Imatge d'arxiu.

dijous, 14 d’agost del 2008

It's called epMotion

Avui va de musica cientifica:



Crec que esta a l'altura del "Biorad PCR song"

Lorensso, Lorensso...

Al concert del passat dia 11 d'agost a Llorenç del Penedès li van faltar quatre coses que a continuació passo a citar:

Gerhart
Txaro
GG
Rachel

A part d'això, els Antònia Font ens van regalar un concert com els que feia temps que no tenia l'oportunitat d'assistir.


Com als vells temps, concert en un poble petit, a primera fila, amb un públic poc dens, però entregat, i amb ells pletòrics sobre l'escenari. Un Pau somrient i més concentrat que en darreres ocasions va oferir la seva millor cara, i es va deixar la pell a l'escenari. Vam poder comprovar que el nou repertori d'aquesta temporada inclou Extraterrestres (quan ja ens havíem cansat de demanar-la) i Final (que mai m'havia atrevit a demanar perquè pensava que era una bogeria). A més, fan un gran Astronauta Rimador, que enguany apareix abans, suposo que per no haver-la de cantar al final amb la veu ja cascada de tot el concert.

















Va ser un concert amb una companyia desacostumada, i no iniciada, però he de dir que va ser una bona estrena, i em penso que s'estan començant a crear nous fans del grup, que potser ens acompanyaran en alguna propera ocasió.

El que potser és pitjor que en altres temporades són els bisos. Batiscafo i Bamboo (Ooooohhh) en el primer, i tant sols Alpinistes-Samurais en el segon. Van dir que no tenien més temps, tot i l'evident insistència del públic amb Viure sense tu. Esperem que no l'hagin eliminada, perquè és i seguirà sent el millor final que pot tenir un concert, i un post.


dilluns, 4 d’agost del 2008

Perquè sou uns animals...

Abans de les cròniques, de les fotos, abans d'explicar què ha donat de si aquest cap de setmana i de relatar les sensacions que us heu emportat, és necessari que us doni les gràcies per haver-me fet sentir allà, per haver estat pensant en nosaltres i trucar-nos, i no poca estona. Perquè malgrat no poder venir, una petita part de mi era allà, i això només s'aconsegueix quan hi ha un vincle com el que tenim nosaltres. Moltes gràcies per ser com sou i per fer-me sentir així. Com que avui no em puc incloure en el verb i dir allò de 'm'encantem', simplement us dire que m'encanteu, i que estic segur que hi haurà més oportunitats d'estar junts i gaudir d'uns dies -i unes nits- plegats.

dijous, 31 de juliol del 2008

Extraterrestres

Un concert previ anulat per una intensa pluja.
Un sorteig fet per Caixa Manlleu.
Uns afortunats que vam poder anar a aquesta vila osonenca.
Un escenari molt acollidor i familiar, per la seva mida relativament petita.
Uns koales envoltats de gent, d'arbres i de música antoniafònica en el seu estat més pur, sense orquestres ni res, ells sols.
Un ordre canviat del repertori, que feia prometedora la vetllada.
Unes "A Rússia" i "S'Univers és una festa"que donaven molta empenta i embranzida al concert. Uns acords molt característics i alhora inusuals.
Una trucada de telèfon per a aconseguir un testimoni de la cançó que estaven tocant.
Una bogeria a les cordes vocals.
Uns música que ens feia moure el cos sense que ens adonéssim.
Un inici i un "Final".
Pensar en s'estiu sense demanar-ho.
Rituals que es mantenen tot i les absències.
Uns bisos inesperats.
Una carretera fosca.
Una crònica telegràfica.
Punt.

dijous, 17 de juliol del 2008

Afortunada

A la vida m'han tocat moltes coses bones... però mai m'havia tocat res en un concurs!! I avui m'han  trucat per dir-m'ho:

M'HA TOCAT UNA ENTRADA PEL CONCERT D'ANTÒNIA FONT A MANLLEU!!

Declaracions: Dono les gràcies als koales per fer-me el xivatasso de que aquest concurs existia. Les proves han estat difícils, però gràcies al suport del meu nòviu (que és l'enveja de totes les noies) les he pogut superar. 

dimarts, 15 de juliol del 2008

Una mica de poesia...

No és la primera vegada que apareix alguna obra d'aquest art (la poesia) al nostre blog, però donada la baixa freqüència d'aquestes aparicions, he cregut convenient compartir amb vosaltres un poema de Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau que vaig sentir fa molt de temps i del que no n'havia tornat a saber res.


A part de molt bon poeta, Josep M. de Sagarra també era un sarcàstic i un iconoclasta. En el cas del poema que us adjunto, va fer ús de tota la seva sàtira per fer mofa d'un monjo anomenat Fra Rupert, que en temps de la Segona República va arribar a tenir molta influència entre la burgesia dominant de Barcelona. Si les meves fonts no són incorrectes, el va recitar en públic un 19 de desembre de l'any 1935 després d'una conferència de Federico García Lorca. Pel que es veu, l'èxit va ser tan gran que l'actriu Margarida Xirgu, present entre el públic, va enfilar-se damunt d'una cadira per recitar-lo de nou, però aquest cop imprimint-li el dramatisme digne d'una comèdia grega. Segons diuen, Lorca, emocionat, va sentenciar: "Que grande eres, Margarita! Con una actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca".

Que així sigui!


_________________________________



BALADA DE FRA RUPERT

Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m'avinc
a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.

Se'ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.

Ni plens d'innoble mengia
com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia.

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m'hi arrapa
com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.

Ni peluts ni escadussers
com els d'altres missioners.

Ni amb el gàl.lic i els veneris
d'altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.

Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.

Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.

Se'm poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar.

No se'm poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau
com els collons de Santa Pau.

Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.

No m'arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.

No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.

La que els tocqui amb vehemència,
cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.

No té l'Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloria Dei.

dilluns, 14 de juliol del 2008

En s'estiu

L’estiu ja fa un mes que ha arribat i ningú no ha canviat el disseny del nostre blog. M’he decidit a fer-ho perquè estic aburrida. Tinc feina, sí, però no tinc ganes de fer-la. És que l’estiu ja ho té, això, que et deixa amb poques ganes de fer res. Res que no sigui prendre una cerveseta fresqueta fresqueta, anar a una festa major, banyar-se a la platja, sopar tapes en una terrassa, ... Són coses d’estiu, clar.

dilluns, 7 de juliol del 2008

Torna Viure Sense Tu

El passat divendres dia 4, amb ganes d'un concert 'normal', vam desplaçar-nos uns quants de nosaltres fins a Terrassa per assistir al concert que els Antònia Font van fer amb motiu de la festa major. Vam arribar tard, després de perdre'ns una mica, com no podia ser d'altra manera, i vam aparcar força lluny del lloc del concert. Un cop allà vam comprovar que el concert de temporada és similar al dels anys anteriors, amb diferent ordre de cançons, i prescindint d'algunes, però amb molta presència del Batiscafo. Bé, ens en vam perdre unes quantes, així que haurem d'esperar a una propera cita per confirmar-ho.


Va ser un concert com tants d'altres, amb poques coses especials, i el més destacable va ser que en Pau no tenia massa el dia, i en dues cançons diferents va quedar-se sense cantar. Una d'elles era Sa vida de s'astronauta, en la que amb prou feines si cantava la tornada. No sé a que es devien aquestes llacunes, però no se'l veia gaire fi. Almenys no vaig veure cap mirada assassina de l'Oliver cap a ell, com alguna altra vegada. A part d'això, algú va llançar a l'escenari dos llibrets, un de Nietzsche, i l'alre un Antic Testament. Hi ha gent per tot.

Això sí, si en alguna cosa va destacar el concert, a part de que no va sonar Astronauta Rimador (snif), va ser en els bisos. Allà va sonar Bamboo, que va ser molt emocionant, Vitamina Sol, que sempre és d'agraïr, entre d'altres, i el concert va acabar amb Viure sense tu, com ha de ser! Feia temps que no sentíem aquesta cançó en concert, i és que crec que no hi ha millor manera d'acabar. Així vam marxar amb bon sabor de boca. Potser el concert no passarà a la història, però ja en tenim un més.

divendres, 4 de juliol del 2008

Vall d'Incles (Andorra)

Surts de treballar el divendres. Com que és estiu, pots plegar una estona abans, de manera que vas amb la calma. Passes a recollir-lo al laboratori. Ell podria plegar més aviat, però no ho fa i tu l'esperes llegint blogs. Finalment, després de canviar un llum fós del cotxe, us encamineu cap al nord. Ronda de dalt, C-16 (peatge 1), Manresa (peatge 2), parada a sopar a Guardiola i seguim cap al tunel del Cadí (clatellada!) i la Seu d'Urgell. Girem a la dreta per creuar la frontera amb Andorra. A aquella hora no hi ha ningú, però és igual d'emocionant. Anem a un altre país! Tirem tot recte fins que trobem la corba (després del Tarter). La reconeixem de seguida i agafem el desviament. Ara la carretera és molt més estreta, i la vall queda a la dreta. Es fa difícil triar parcela un cop arribem, perquè és molt fosc, però ho fem i muntem la tenda com dos escoltes ben entrenats (quina ràbia!!). Mirem les estrelles i escoltem el riu. Després ens abriguem i anem a dormir. Quan ens llevem l'esquena ens fa una mica de mal i el sac més que abrigar molesta, però sortim i veiem això:

Visca l'estiu!!!!!

divendres, 27 de juny del 2008

L'alegria de donar / Estic fent suficient per evitar el canvi climatic?

Aquestes ultimes setmanes, que no tenia classe de Master, corria per casa com un porc malalt. Que fa la gent quan te temps lliure? Feia tant que no tenia temps lliure. I amb lo inquiet que soc, despres de 5 minuts al sofa em semblava que estava fent algo mal fet.

Doncs em vaig posar a netejar el pis. Tovalloles velles, revistes passades de data, factures esgrogueides. Quina pila de merda que vaig crear! No volia llençar-ho tot. Els papers, solucio facil, cap a reciclar. Pero i la resta?

La clinica te una seccio d'anuncis, rollo Segonamà, que es un gran recurs (perquè la UB no te algo similar?) on hi vaig posar 2 cafeteres, un set de ganivets, una galleda, un ordinador vell... (anteriorment hi havia venut una tele, dos sofas, el cotxe, una aspiradora, gravadora de DVDs, moble de la tele, escritori, router...) i tot va volar en 1 dia!

Em sap greu que a la cultura catalana som molt poc, en general, de donar i molt menys comprar coses usades.


POST #2
Ultimament estic on fire amb lo del reciclatge. He vist la peli de l'Al Gore (An Inconvenient Truth), i tambe la de'n Di Caprio (11th Hour). Vaig a la feina amb bus. Totes les bombetes de casa son de baix consum. He substituit la dutxa per una que fa servir poca aigua. Fins i tot, al laboratori reciclem les ampolles de medi de cultiu (plastics tipus 1 i 2)... Que mes puc fer per ajudar als ossos polar?

diumenge, 15 de juny del 2008

2x1

Aprofitant uns pocs moments de temps lliure que tinc, perquè darrerament no n'he tingut gaire, us escriuré no una, sino dues cròniques de concerts d'Antònia Font, que ja semblo rodalies de RENFE del retard que porto!


Crònica 1: Aniversari del club TR3sC a la Carpa Movistar (25 d'Abril).

El requisit per a anar a aquest concert era ser soci o haver estar convidat per un soci del club. Nosaltres no complíem cap d'aquestes condicions, però com que tenim contactes i un impuls antoniafònic molt potent, van aconseguir entrar-hi. Un cop dins, vam poder comprovar que les instalacions eran molt molt fashion i chic.





Vista exterior de la Carpa Movistar.


Els primers a actuar eren Mishima, amb un directe una mica més animat que en els seus discos, tot i que l'acústica no era molt bona. Després van entrar en escena Facto de la Fe y las Flores Azules, dels quals només diré que es van allargar massa "donant-li al gas"... Al final va tocar el torn dels Antònia Font. Van estar prou bé, amb un Astronauta Rimador molt potent, on hi va haver una nova veu quedant-se (antònia)fònica cantant la lletra de la cançó. La llàstima és que no es van allargar gairebé res, amb només un parell de bisos i para de comptar.

En resum, una bona estona en un entorn diferent, amb bon gust de boca pels AF.


Crònica 2: Festa Major de Nou Barris (30 de Maig).

Després de més d'un mes sense assistir a cap concert d'AF, les festes de Nou Barris ens permetien tornar a gaudir d'una bona estona musical de la mà dels mallorquins. També hi tocava Se Atormenta una Vecina, grup desconegut per mi, però del qual m'havien arribat bons informes. El que no ens pensàvem pas va ser que primer van tocar els AF, així que quan vam arribar a la plaça de la Seu del Districte (que estava a reventar) ja sonava Bambú i feia uns 20 minuts que havien començat a tocar! Tot i això, vam poder gaudir de les nostres cançons que hem anat fent nostres amb certs rituals, en una at`mosfera diferent. Al costat de l'escenari hi havia com unes muralles, on s'hi projectaven les ombres del grup amb mitjançant els focus de llum. Estàvem en una posició poc habitual per a nosaltres, relativament lluny de les primeres files, però vam vibrar com sempre amb cada acord.
La sorpresa de la nit ens la van donar el grup Se Atormenta una Vecina, que amb la interpretació de versions de clàssics funky dels 70's o de sintonies de sèries tan mítiques com Bola de Drac ens van fer ballar d'allò més. Realment vam entendre perquè van tocar en darrer lloc!
La veritat, la nit va valer molt pena, pels AF i per l'energia i la ballaruca dels "Se Atormenta". Chapeau!.
Ara, a repetir una altra vegada aquest estiu, qui s'apunta a ballar?




dimecres, 11 de juny del 2008

Amistat 2

És bo tenir algú que t'aculli a Barcelona quan tens el típic sopar entre setmana (si fós el cap de setmana, podries agafar el primer tren del matí cap a casa) . Encara és millor que la persona que t'acull no t'hagi de deixar les claus, perquè les dus al bolso sempre; i que no hagis de dur raspall de dents perquè en tens un allà amb el teu nom; i supera totes les expectatives quan et lleves i et trobes cafè i una nota diguent: "Bon dia! tens el tupper a la nevera".


PD: vale... fa temps que no agafo el primer tren, però és perquè recentment no s'ha donat el cas!

dissabte, 7 de juny del 2008

Riure per no plorar

Per tots aquells que heu fet, esteu fent, o fareu el doctorat, m'agradaria ensenyar-vos una cosa curiosa, que potser alguns coneixeu ja. Bé, no cal ser doctor perquè us agradi, però és que justament va d'això. Coneixeu els PhD comics? Són una creació de Jorge Cham, una sèrie de tires còmiques que parlen de la temàtica del doctorat i el post-doctorat, i d'altres coses que se'ns passen pel cap a joves d'aquestes edats. La veritat és que llegint-les em sento tan identificat que m'espanto i tot. Sembla ser que hi ha tòpics que es compleixen arreu del món, no només aquí. Ara us en posaré unes quantes, i ja veureu com són molt divertides, però ben mirat, crec que ric per no plorar. Que les gaudiu, i si en voleu més, teniu l'enllaç aquí dalt.



diumenge, 25 de maig del 2008

Amistat

Joan Oller ho va dir molt bé en el programa "El Cafè de la República":

"Mon pare m'ho deia sovint: no et faci mandra anar al diccionari. Hi busco avui la paraula amistat, el significat de la qual creia conèixer perquè procuro practicar-la cada dia. Amistat per a mi vol dir acompanyar, trucar quan no hi ha res a dir, simplement per sentir el pler d'una veu que s'assembla molt a la nostra. I també vol dir arribar a casa d'ells i saber on són els cobert Conèixer el nom dels seus pares i germans i haver-nos retratat junts molts cops amb somriures diferents. Amic vol dir mirar-se al mirall i no estar sol, poder confiar el pitjor de nosaltres i que no ens estimin menys. Saber que on acaba la nostra memòria comencen els seus records, i veure en les arrugues dels altres el pas suau del temps comú. Tenir un amic és tenir un mestre sempre a mà."


divendres, 23 de maig del 2008

Més clar que l'aigua?



El debat públic sobre la sequera no ha fet més que començar. Si les condicions climàtiques no canvien al llarg dels propers anys (i, segons el “famós” Nature del 1998 (1), no sembla que ho hagin de fer), les discussions sobre la gestió dels recursos hídrics seran recorrents en els propers estius. Però el debat sobre l'aigua és més difícil del que sembla i, donat que alguns interessos són molt contraposats, corre un risc de demagògia bastant elevat.

En primer lloc, el tema té un component científic no gens menyspreable. A ningú no se li acudiria opinar alegrement sobre el retinoblastoma humà sense abans haver-se informat científicament, però recentment hem pogut veure com qualsevol s'atreveix a erigir-se com a expert en hidrologia i ecologia sense haver mostrat el més mínim interès per cap d'aquestes dues matèries.

D'altra banda, les xifres (i especialment les unitats amb que s'expressen) poden resultar perillosament enganyoses. És cert que no cal ser matemàtic per relacionar els 1,5 m3/s que vindrien de l'Ebre si s'elongués el transvasament de Tarragona amb els 332 hm3 de consum anual dels habitants del sistema Ter-Llobregat. Però quan el debat gira entorn d'una dansa de xifres, on s'hi barregen euros, volums i fluxos, podem caure fàcilment en una sensació de vulnerabilitat que ens faci sentir massa petits com per opinar.

Aquest post és el resultat d'un exercici personal d'aglutinació d'arguments tècnics i científics (els polítics o ideològics els he tingut clars des del principi), fet amb una lleialtat quasi malaltissa per la veracitat i identificació de les fonts. El text és bastant llarg (qui tingui poc temps que s'aturi aquí), però crec que és una bona eina per fer-se una opinió pròpia i sòlida sobre el tema, i he pensat que l'havia de compartir amb vosaltres.



_______________________________


Estat del riu Ebre
Sobre la situació actual del riu ebre i, especialment, del seu delta, no crec que hi hagi gaires coses a debatre. Fa set anys, quan el Pla Hidrològic Nacional del PP va assignar la màgica xifra de 100 m3/s al cabal ecològic del riu Ebre, el departament d'Ecologia de la UB va decidir recalcular el valor i va arribar a la conclusió que una xifra sostenible amb els ecosistemes del delta era 400 m3/s (2). Avui en dia el riu baixa a una mitjana anual de 280 m3/s (3), i no és cap casualitat que, en determinades èpoques de l'any, s'estiguin pescant peixos d'aigua salada a l'alçada d'Amposta, ni que uns centenars de metres mar endins hi hagi les restes d'un far que no fa tants anys havia estat construït en plena terra ferma. Tot això, per no parlar de la davallada de captures en la pesca, de la producció de musclos o de la delicada batalla que les platges del llevant valencià (alimentades, en part, pels sediments de l'Ebre) tenen amb el mar.



Demanda i aportacions
Òbviament, per poder fer un balanç final, necessitem saber quan consumeix Barcelona i quan reb Barcelona actualment.

DEMANDA
Sobre el consum a la ciutat de comptal:
-Consens general dels mitjans de coumicació: 105 l/persona al dia.
-Web de l'Ajuntament de Barcelona (4): 122 l/persona al dia.
-Càlcul realitzat a partri d'una nota de premsa de la Generalitat (5): 160 l/persona al dia comptant demanda total dels 5,5 milions d'habitants del sistema Ter-Llobregat.
-Segons el web de la sequera de la generalitat: 200l/persona i dia en condicions de normalitat (6).

Com veieu, el càlcul no és gens fàcil. Es compta Barcelona? Es compta tothom qui beu de les mateixes fonts que Barcelona? Es compten només les llars? Com s'obtenen aquestes dades, comptant el que entra a les canonades, o comptant el que surt dels comptadors?

Personalment, crec que és important considerar:
A. Tots els habitants del sistema Ter-Llobregat. L'aigua no coneix termes municipals i, si bevem de la mateixa font, som (a efectes hidrològics) una mateixa població
B. Tots els usos no industrials, no agrícoles i no de reg de jardins. Ho dic així, perquè no es poden despreciar els usos d'establiments i comerços (de ben segur que gens menyspreable), que no tenen cèdula d'habitabilitat i, per tant, no són una llar, però també consumeixen.

Dit això, crec que el més realista per fer un càlcul del que hauriem de rebre és buscar un terme mig en que els 160l/dia tingui més pes específic (ens situariem en una forquilla d'entre 140 i 150 l/dia per persona, que equivalen, per als 5,5 milions d'usuaris, a un flux total d'entre 8,9 i 9,5 m3/s).


APORTACIONS

L'abastiment ja és un tema més complicat. No he pogut trobar quins volums reb actualment Barcelona, ni d'on venen. Sé que ens arriba una canonada del Ter i que explotem l'aquífer del Besòs, però res més (al web d'Aigües de Barcelona, per descomptat, no hi apareix). Possibles indicadors alternatius:

A. Volum d'aigua que es pretén portar de l'Ebre: 30hm3 en 8 mesos (1,5m3/s). (7)
L'any 81 es va aprovar el transvasament a Tarragona autoritzant un màxim de 4m3/s (uns 120hm3/l'any), però durant el 2007 el Consorci d'Aigües de Tarragona “només” va consumir 81hm3. La diferència entre els 120 i els 81hm3 reajustats pel fet que la captació duraria com a màxim vuit mesos, va donar com a resultat els 30hm3 que, segons el Real Decreto aprovat pel Rei a petició del govern, es podria transvasar. Cal tenir present, doncs, que els criteris a l'hora d'establir la xifra no han estat de demanda, sinó de capacitat captadora.
B. Volum obtingut per la dessaladora del Prat:
60hm3 en un any (1,9m3/s). (8)
Una de les mesures que el govern Català ha aplicat per resoldre el problema a mig termini és l'aprovació de la construcció d'una nova dessaladora al Prat de Llobregat que, sumada a l'actual de Tordera, haruà de mantenir la squera a ratlla a partir del gener de 2009. En principi el transvasament només havia de solventar el problema de demanda fins a la posta en marxa de la nova dessaladora, la qual cosa la converteix en un possible indicador per avaluar les alternatives al transvasament. No obstant, cal tenir present que aquests 1,9m3/s no estan calculats per abastir l'Àrea Metropolitana en un context de mínims (que crec que és al que racionalment hem d'aspirar), sinó en un context de normalitat.

Com veieu les dues dades no disten excessivament, però en qualsevol cas, sembla clar que amb 1,5 m3/s arribariem a finals d'any sense problema.


Alternatives i apunts

A. Vaixells. Al voltant de 0,64 m3/s.
A principis de maig van començar a arribar vaixells provienents de Marsella i Tarragona. Segons els càlculs de la Generalitat
(5), al llarg de 63 viatges (uns dos al dia) els vaixells transportaran 1,66 hm3 d'aigua, corresponents als 0,64 m3/s.

B. Dessaladores mòbils. Al voltant de 0,46 m3/s
Aquesta opció va ser utilitzada també de forma temporal durant la sequera que va patir Mallorca l'any 2001 (9). Fa set anys, Mallorca en va llogar cinc, que aportaven una quantitat d'aigua molt limitada. Actualment, segons la Fundació Nova Cultura de l'Aigua (presidida pel catedràtic d'Ecologia Narcís Prat), seria assumible l'aportació de 40000 m3 diaris (0,46 m3/s) d'aigua mitjançant a quest sistema.(10)

C. Depuradora del Prat. 2 m3/s
Que ningú s'espanti amb això de la reutilització de l'aigua. La de l'Ebre conté els pixats de part de Navarra, part d'Aragó i part de les terres de l'ebre. Segons un document elaborat el 8 d'abril per la FNCA (10), del que surt de la depuradora se'n podrien aprofitar uns 2 m3/s. Desconec si s'ha començat a aplicar parcialment aquesta mesura o no.

D. Eficiència. Mínim de 0,13 m3/s
El cas més conegut i escandalós dels molts que hi deuen haver en despilfarro d'aigües és el de la canonada Terr-Llobroegat, de la que en plena sequera es va conèixer que perdia de l'ordre de 11 milions de litres d'aigua al dia (uns 0,13 m3/s) en filtracions (11). La construcció de la nova canonada ja està en marxa, però una acceleració de les obres equivalent a la prevista pel transvasament, aportaria aquests 0,13 m3/s a temps.

E. Darreres plujes.
Sembla ser que al llarg dels darrers dies el cèl ens ha començat a obsequiar amb el que ens ha negat al llarg dels últims mesos. Tot i que els pantans que alimenten el sistema Ter-Llobregat han incrementat el seu nivell considerablement, encara estan per sota del que estaven l'any passat per aquestes dates (242 hm3 front els 392 hm3 del 2007) (12). Resulta molt difícil calcular quin és el nivell de mínims per tal que la situació sigui sostenible (amb certes garanties fins que s'acabi l'any), però la FNCA assegura (sense donar dades que jo hagi pogut veure) que en aquests moments, i tenint en compte les previsions meteorològiques, no estaria justificada la construcció de la canonada (13).

D. Banc d'aigües.
De moment, sembla que els números quadren, però en cas que la canonada s'hagués d'arribar a construir, els experts suggereixen fer-ho sota un context de “banc d'aigües”. Es tracta de comprar aigüa als regants a canvi de que la deixin d'utilitzar. Pel que es veu, a California per cada 100 m3 que “rescaten” dels regants, uns 40 van al riu i uns 60 a Los Angeles. El riu guanya cabal, la gent aigua i els agricultors es veuen compensats per deixar d'utilitzar certa quantitat d'aigua aquell any (14). No obstant, hi ha un aspecte que preocupa als especialistes (i també a mi, que no ho sóc): El control.

Per una banda, control a l'administració. A l'hora de realitzar una obra no hi ha lloc per a la discressió, però un cop construïda, obrir l'aixeta de nou a cop de reial decret sense causar gaire enrenou és molt fàcil i complicat de controlar des de fora. Ningú de nosaltres llegeix el BOE cada dia, ni sabiem res del 3% fins que al Maragall se li va escapar. Per tant, el control polític no és un aspecte gens menyspreable. Novament, la FNCA suggereix que un quilòmetre de canyeria sigui desmuntable, de manera que s'hagi d'aprovar una petita obra en cas d'utilització futura.

Per l'altra, control als regants. Segons Arrojo (15), les comunitats de regants de l'Ebre no disposen d'un sistma eficaç de control dels fluxos, de manera que la única manera de fer-ho amb garanties seria alliberant superfície de regadiu. Ell ha calculat que, per tal que no baixi ni una gota menys pel riu, s'haurien d'alliberar unes 5000 ha de regadiu (14).


Bé, fins aquí les dades que bonament he intentat recollir. Tot i que segurament ja coneixeu el meu posicionament (que també es deixa entreveure en el to del redactat), no us castigaré amb cap valoració personal sobre el tema, que de ben segur seria llarga. Com ja us he introduït, la intenció no era explicar-vos la meva, sinó compartir les eines perquè us fessiu la vostra. Només dir-vos que, malgrat la meva lleialtat a Iniciativa, el diumenge passat estava a Amposta cridant “Baltasar dimissió”.

_______________________________

Les promeses són per complir-les:


(1) Global-scale temperature patterns and climate forcing over the past six centuries (Nature 392, 779-787, April 1998)

(2) Entrevista a Narcís Prat (catedràtic d'Ecologia de la UB) al web de l'ajuntament de Barcelona

(3) Subweb de la Confederación Hidrográfica del Ebro amb dades a temps real i històriques sobre cabals, nivells, etc.

(4) Guia "L'aigua i la ciutat" editada per l'Ajuntament de Barcelona (pdf)

(5) Nota de premsa sobre els vaixells (pdf)

(6) Subweb de l'Agència Catalana de l'Aigua sobre l'estat dels embassaments

(7) Nota de premsa sobre la "captació temporal de l'Ebre" (pdf)

(8) Adjudicació de la dessaladora del Prat a AGBAR

(9) Sequera de Mallorca al 2001

(10) Document de Narcis Prat & Co. de la Fundación Nueva Cultura del Agua d'Abril de 2008 (pdf)

(11) Notícia a Vilaweb sobre les pèrdues en la canonada Ter-Barcelona

(12) Estat dels embassaments que alimenten l'Àrea metropolitana (pdf)

(13) Comunicat de la FNCA del 8 de maig de 2008 demanant una moratòria a les obres del transvasament

(14) Entrevista del Periódico a Pedro Arrojo

(15) Presentació del professor Pedro Arrojo, premi "Goldman" de Medi Ambient 2003




dijous, 15 de maig del 2008

Gegen die Wand

Aquesta setmana he vist "Gegen die Wand" (Contra la pared), del director turco-alemany Faith Akin. És fa difícil de veure, la veriat és que ho vaig passar malament, però em va agradar i em va colpir. Encara ara, quasi una setmana després, sento l'alegria i la pena que em va transmetre. No és bonic, això?

Ella el convenç a ell per casar-se. No s'estimen, la qual cosa és un avantatge, perquè així ell no es posarà gelós quan ella es foti al llit amb altres tios. Aquesta és la idea: casar-se per poder ser lliure i viure la joventut de qualsevol tussi alemanya que se tercie. Però no pot ser amb qualsevol, ha de ser amb un turc... i ell és turc. Sí, és el que se'n diu un "matrimoni de conveniència". Hi ha famílies turques a Alemanya que segueixen essent patriarcats, on les dones no són lliures per decidir res. La pel·lícula ens parla d'una noia d'Hamburg de família turca que decideix ser lliure.

Mostra moltes coses, però sobretot el xoc cultural i el menyspreu que reben les dones en nom del respecte. Baixa a nivell de carrer, té una estètica molt realista i violenta i sembla que el ritme global vingui marcat per ella: la protagonista. És pura bellesa i cau en picat quan perd la força i les ganes de viure, però sempre manté aquesta mirada de supervivent. Sí, també parla de la supervència, i molt!

Us imagineu com seria una pel·lícula filmada per un director català de família marroquina sobre el xoc cultural de la immigració? Encara ens falten anys, per això...

Us deixo el trailer:

diumenge, 11 de maig del 2008

FoldIT!, el joc de l'Orozco

Dels creadors de Rosetta@home arriba Foldit.

Rosetta@home és part del projecte Boinc, que s'aprofita del temps que un ordinador esta inactiu (90-95%) per fer coses productives com ara estudiar el canvi climatic, trobar vida extraterrestre, curar malalties, plegar proteines, estudiar moviment brownia... Aqui teniu link per la llista dels projectes actius.

Pel que respecta a plegar proteines, com be sabeu, es un proces molt intensiu en quant a calcul. Jo tinc la majoria dels ordinadors de la feina pre-programats perque facin aquesta feina a la nit. Pero, es clar, es bastant poc interactiu, l'ordinador plega, tu mires.

Ara, acaba de sortir FoldIT (plega'l). Parteix de la base que la ment humana pot discriminar millor que els millors ordinadors.



Jo fa un parell de dies que hi jugo i és molt entretingut. No cal haber estudiat bioquimica, pero ajuda, no?

Si heu de predre el temps, com a minim, canalitzeu les vostres energies d'una forma productive, home!!

dilluns, 5 de maig del 2008

Austin Powers

O t'agrada, o no t'agrada: no et deixarà indiferent. Ja sé que és cutre, vulgar i fins i tot pot resulta misògen, però a mi (i a altra gent, sé que no sóc la única) m'agrada Austin Powers.

Us faré el favor de deixar-vos un video, per tal que mai feu el ridícul preguntant "Austin Powers és el nom del director, o de l'actor?" el dia que treballeu en un videoclub.

M'encanta la part de la Britney Spears... SÍ, NEEENA!!



Bé, crec que aquest video és xulo, però amb el següent sabreu ben bé de què va la cosa:



Ja ho he dit, eh?! cutre i vulgar. És ell, el misteriós agent secret internacional!!

divendres, 2 de maig del 2008

El Malalts

Si us ve de gust una nova dosi de 'remember when...', l'altre dia vaig veure un vídeo al youtube que em va fer recordar vells temps, i em va arrencar un somriure. Qui no recorda el malalts de tele? Programa mític de TV3, el primer en solitari d'en Toni Soler, si no m'equivoco, al que van seguir Set de Notícies, Set de Nit i no sé quants més fins arribar al Polònia actual. Era un programa que semblava fet amb quatre canyes, però que va despertar la simpatia de l'audiència, i va engrescar en Soler a ser qui és actualment. El vídeo que us poso és un recull dels millors talls d'Altres Límits, la secció que presentava l'Albert Om (qui l'ha vist i qui el veu...), on posaven cantades de programes d'altres cadenes. Segur que no cal que us en faci memòria. Aquí van els 10 primers, segons l'Om. És una mica llarg, però val la pena. Gaudiu-ne!

dimarts, 22 d’abril del 2008

In my life

Avui vull compartir amb vosaltres aquest poema, que descriu molt bé un dia qualsevol en el meu cap. A veure qui endevina de qui és...

There are places i'll remember
All my life though some have changed
Some forever not for better
Some have gone and some remain
All these places have their moments
With lovers and friends i still can recall
Some are dead and some are living
In my life i've loved them all

But of all these friends and lovers
There is no one compares with you
And these memories lose their meaning
When i think of love as something new
Though i know i'll never lose affection
For people and things that went before
I know i'll often stop and think about them
In my life i love you more

Though i know i'll never lose affection
For people and things that went before
I know i'll often stop and think about them
In my life i love you more
In my life i love you more

Una pista, no és AF...

dimecres, 16 d’abril del 2008

La Trinca

Ja fa temps que vull fer un post, i per no xafar-ne d'altres ho he anat deixant. Però l'he de fer, és necessari. Gràcies a l'amic Redcrash, darrerament he recuperat una música que restava en el record, però que veig que encara pot ser ben viva. Si si, parlo de La Trinca. Qui no recorda aquelles cançons satíriques i iròniques, aquelles lletres tan ben trobades i lligades, i tan divertides, per què no dir-ho? Doncs sembla que està en la ment de tothom, ja que tots els que he preguntat, d'edats força diferents, declaren haver seguit La Trinca i haver-se sabut les cançons.

No m'estranya, van marcar una època que no era gens fàcil, i deien algunes coses que fins i tot avui dia són per posar-se les mans al cap, almenys, si pensem en com anaven les coses llavors. M'ha fet gràcia tornar a sentir algunes cançons, sobretot perquè ara les entenc molt millor, i tot i que ara els components del grup regentin una de les productores més potents del país, s'ha de reconèixer que tenien uns pebrots... La gent canvia, ja se sap. A mi m'encantaven, tot i que ara veig que no entenia ni la meitat de les coses. Recordo haver esperat amb delit la sortida d'un nou disc, i tota la família asseguda al voltant del radiocaset per sentir les noves cançons. Eren altres temps. Eren cançons impactants, diferents, que deien alguna cosa quan no tot es podia dir, i tot això, en clau d'humor.

Bé, m'agradaria saber si sóc només un friki, o vosaltres també éreu seguidor del grup. Per anar fen boca, us deixo aquí una de les cançons que més gràcia m'ha fet en aquest redescobriment. Gaudiu-ne, jo ho faig, encara que sembli mentida...


diumenge, 13 d’abril del 2008

El mon es molt petit

Estic de congres a San Diego, lo qual ja es en si fantastic. El primer dia, sopant en una terrasseta a 25C de temperatura (lo qual, en si, tambe es fantastic), sento una veu que diu "Xavi!?". Em giro, sabeu qui era?

Doncs era l'Eli (Elisabet Ametller)!!! Resulta que el seu lab també han vingut al mateix congres, AACR American Association for Cancer Research, i cap dels dos sabia que l'altre venia.

Ja tinc partner de birra i braves!

dilluns, 7 d’abril del 2008

S'està fent gran

Encara me'n recordo de quan el vam anar a recollir... amb 35 euros vam deixar-lo ben satisfet, fins dalt! i ahir vaig passar per la benzinera i va necessitar-ne 50. S'està fent gran, ell...

Espero que no li quedin massa anys de creixement.

dijous, 3 d’abril del 2008

La meva última adquisició

call me up before your dead, we can make some plans instead

we won’t stop until somebody calls the cops
and even then we’ll start again and just pretend that
nothing ever happened

Heavy metal

En un dels ultims episodis de Southpark (una gran serie) van fer una mena de homenatge al Heavy Metal, un genere del que tot i que no en soc pas un fan, cal dir que ha produit cançons molt famoses.

El tema de l'episodi es el seguent: els nens de Southpark, particularment en Kenny, es col·loquen inhalant la orina que els gats mascle fan servir per marcar el territori. I quan es col·loquen sona musica heavy metal i va a parar al planeta de les tetas!




La cançó que sona es Heavy Metal (Takin' a Ride) de Don Felder

dilluns, 31 de març del 2008

AF al Liceu

He de dir abans de res que jo estava en desacord amb anar a un concert d'Antònia Font al Liceu. El nou disc no aporta massa cosa, i coincidim amb que ens agraden les cançons tal com estaven. A més, un lloc, per espectacular que sigui, on cal arreglar-se, comportar-se, estar assegut i qui sap si ni tant sols cantar? No home, això no és ni un concert ni és res. Per no parlar del preu... Però bé, finalment, amb no poques amenaces darrere, vaig accedir a anar-hi, ja que em va pesar que em diguessin que si no hi anava me'n penediria, que una cosa així no es veu cada dia.

Així que cap al Liceu falta gent, i per començar, d'arreglats res de res, ni nosaltres, ni ningú del nombrós públic que hi havia. El concert ha començat un xic tard, però res greu. Molts músics sobre l'escenari, i el grup que ha entrat entre els tímids i formals aplaudiments del respectable. Han començat amb Tots els mecanismes per seguir amb Tokio m'és igual, i així continuar amb el mateix ordre que té el disc. No pintava bé la cosa, ja que ells estaven asseguts, i el públic tot just si aplaudia en acabar cada tema. Però a la quarta cançó, Alegria, el concert ha canviat de rumb.

El local impressiona, sí, i tan impressionats estàvem nosaltres com el grup, que semblava que no arrencaven. Però amb alegria uns desaprensius han començat a picar de mans durant la cançó, i és que no es pot sentir Alegria i no fer res al respecte! Els desaprensius érem nosaltres, per què negar-ho. Ens hem dit: 'si comencem a picar de mans, la gent ens seguirà'. Ben cert, això és el que ha passat. Primer, tímidament, però cada cop nosaltres anàvem perdent més la vergonya, i la resta de gent també. Però no ha estat fins a Astronauta Rimador que el grup s'ha decidit a fer un cop de cap. En Pau, fins llavors assegut, no ho ha pogut aguantar més i ha començat a cantar la cançó com si estigués a qualsevol descampat de barraques, i aquí les coses ja han canviat del tot, i el públic ha començat a entregar-se. Cantàvem, ens aixecàvem i ens anàvem animant cada cop més. Allò ja tenia més cara de concert d'Antònia Font.

Després de Batiscafo, el grup ha marxat i ha deixat l'orquestra tocant Vehicle Lunar. Es preveien bisos, però què, si ja no els quedava repertori orquestrat? Han sortit sols, l'orquestra ha marxat, i això ha fet que ens emocionéssim encara més. I no era per menys, no. Darrera una revista, pam, la primera (i en Pau ha llançat les pilotetes al públic!!). Love Song, i tots amb cara de tontets. Saltàvem, ballàvem, cantàvem a ple pulmó... allò ja era AF en tota regla, no hi faltava res i s'estava convertint en un concert per recordar sempre. Llavors una noia de davant nostre ha cridat Focs artificials tant fort que ho ha sentit tot el Liceu, i diria que fins i tot han contestat ells que no. Tímidament, en Gerhart ha mencionat Milers d'habitants, i contra tot pronòstic (no l'havíem sentit mai en concert), va i la canten. Apoteòsic. Només per la cara que se li ha quedat al Gerhart ja ha valgut la pena. No pensaven així la resta d'assistents, ja que han anat seient progressivament (a aquelles alçades tothom era dret i fent l'animal), i pocs se la sabien.

Ja era per estar content, però n'hi ha hagut més. Estava tothom tan entregat que no hi havia manera de plegar. Ha tornat l'orquestra, i vinga, repetim Alegria, Wa yeah!, i per acabar-ho d'adobar, i perquè seguíem demanant més, Astronauta Rimador. I és que m'he emocionat tant que ja no sé si me'n deixo alguna. Un bis llarguíssim, dues hores llargues de concert, el públic entregadíssim, actuant al Liceu com si fos un escenari qualsevol quan han aconseguit perdre-li la por, si fins i tot l'orquestra participava de la festa col·lectiva, ballant asseguts i voleiant els instruments. Bon rotllo a l'escenari, connexió amb els assistents... segueixo? Es pot demanar més? Penso que no. Avui fins i tot nosaltres érem tots els habituals, i algú més. Aquest concert valia el preu que hem pagat, creieu-me.


Com ha dit en Gerhart, el Liceu ha resistit dos incendis, un atemptat, i un concert d'Antònia Font. Si encara està en peus, no hi ha qui pugui amb ell. Proposo fer unes samarretes amb el lema 'Jo he botat al Liceu'. Si m'ho diuen abans, no m'ho crec. M'alegro moltíssim d'haver-me equivocat.