diumenge, 21 de gener de 2018

Mindhunter, Temporada 1

D'aquí.
Una sèrie policíaca que parla dels inicis de la psicologia en els interrogatoris policials, d'establir patrons de comportaments aberrants a partir de psicòpates, sociòpates i assassins en sèries, a qui pot no agradar-li això? La primera temporada de Mindhunter està ambientada a finals dels '70, té 10 capítols de llargada variable i és bàsicament la presentació del que haurà de venir després. Està basada en fets reals.

Els detectius Bill Tench i Holden Ford no triguen a congeniar i a formar la unitat de ciències del comportament de l'FBI. L'obsessió per la psicologia darrera dels crims violents i de caire sexual els portarà a entrevistar a pervertits i delinqüents de la pitjor classe per establir patrons de comportament, i a encunyar termes com 'assassí seqüencial' que acabarà esdevenint 'assassí en sèrie'. Els aprenentatges els serviran per resoldre casos més comuns. Especialment en Holden, que és un coco però que sembla una mica tocat de l'ala, s'acabarà involucrant molt amb els entrevistats, mentre que en Bill, més gran i experimentat, se'n manté a certa distància. La seva tasca interessarà i preocuparà per igual als seus superiors, que es veuran obligats a picar-los la cresta més d'un cop. Encara que la seva superior directa, la doctora Wendy Carr, és la responsable del projecte que tenen entre mans i en el transcurs d'aquesta temporada passarà del món de l'acadèmia a supervisora de l'FBI.

El moment que t'adones que has aconseguit una cosa gran. D'aquí.
Costa una mica d'adonar-se'n, però la doctora Carr és en realitat l'Olivia Dunham de Fringe. Així que ja tenim una dels protagonistes que ha sortit a una altra sèrie amb un paper destacat, però aquí acaba l'apartat de cares conegudes de Mindhunter, almenys per mi.

En Kemper, un crac. Però si se t'acosta... millor fuig. D'aquí.
La sèrie pinta bé, té elements que la fan molt interessant i la ambientació està notablement aconseguida. La tecnologia, les maneres i els costums dels 70 estan ben reflectides, i els personatges estan ben triats, encara que desconec la seva semblança amb els agents de l'FBI en els que estan basats. I si parlem dels tarats que entrevisten, són inquietants i deixen alguns moments força estel·lars. Si se li pot retreure alguna cosa a la sèrie és que és força lenta, hi passen poques coses i hi ha molt de diàleg. En funció de què busques en una sèrie et pot agradar més o menys, a mi m'ha agradat força. No he parlat d'una altra protagonista de la sèrie, que és la parella d'en Holden, la Debbie Mitford, que desconec per què té tant de protagonisme. Bàsicament perquè en Holden li foti la xapa i perquè surti algun nu de tant en tant. La resta estan molt ben trobats.

Valoració: bona sèrie, esperant que la segona temporada mantingui el nivell i ens resolgui moltes incògnites!

dimarts, 16 de gener de 2018

Black Mirror, Temporada 4

La tripulació de l'USS Callister. D'aquí.
La quarta temporada de Black Mirror ha despertat l'interès dels molts fans de la sèrie, tot i que tots intuíem que no seria tan bona com alguna de les anteriors, ni que sigui perquè el factor sorpresa no és fàcil de mantenir. És agraït poder parlar d'aquesta sèrie perquè cada capítol és completament independent, tant en temàtica com en personatges i els actors i actrius són diferents, per tant es poden mirar en l'ordre que es vulgui, no hi ha perill d'spoilers argumentals. El fil conductor és la tecnologia portada a l'extrem, recordem que el 'mirall negre' al que fa referència el títol no deixa de ser qualsevol pantalla un cop s'ha apagat la imatge. També trobarem alguns elements auto-referents cada temporada que són la delícia dels aficionats, una cançó que es repeteix, la interfície d'una aplicació, coses que als fans ens agraden. La quarta temporada compta amb 6 capítols d'una hora o menys.

Sense voler revelar massa què passa en cada capítol, explico la motivació de cadascun d'ells:

Control parental bèstia. D'aquí.
1. USS Callister: Parla dels jocs de simulació amb avatars, en aquest cas, auto-conscients.
2. Arkangel: Control parental, portat fins a l'obsessió.
3. Crocodile: Tecnologia per recuperar els records aplicada al món de les assegurances.
4. Hang the DJ: Porta a l'extrem de la professionalització les aplicacions per lligar tipus Tinder.
5. Metalhead: Què estaríem disposats a fer pels nostres en un escenari post-apocalíptic.
6. Black museum: La possibilitat de transferir la consciència humana a altres formats després de la mort.

En aquesta sèrie solem veure poques cares conegudes, i en aquesta temporada només hi he reconegut en Gavin Orsay de House of Cards.

Quin monet més simpàtic, oi? #NO. D'aquí.
Penso que la sèrie manté força el nivell i els seus atractius, encara que comencem a veure repetició de temes perquè també la imaginació en tecnologia ha d'anar flaquejant. Per exemple, el primer capítol 'USS Calister' conté elements de l'especial de nadal 'White Christmas', de 'Playtest' i de l'aclamat 'San Junipero'. O 'Crocodile' incideix en el tema de recuperar els records que ja va explorar un gran capítol com és 'The Entire History of You'. I parlant de 'San Junipero', 'Black Museum' és una mena d'antecedent d'aquell capítol quan la transmissió de consciències humanes estava en fase experimental. És el capítol més auto-referent dels 19 que porten fins ara. A banda d'això, Black Mirror segueix fent bo de veure i ens segueix fent pensar en les nostres vides i el futur proper que ens espera. En molts casos és només qüestió de temps. Si he de triar, per mi els millors són 'Arkangel', i 'Hang the DJ'. 'Black Museum' déu n'hi do també, encara que té moments força esgarrifosos.

Valoració: Encara res em fa apagar el mòbil, ho sento.

diumenge, 7 de gener de 2018

Figuras ocultas

Si una pel·lícula dels darrers temps em cridava l'atenció aquesta era 'Figuras ocultas' (Hidden Figures, Theodore Melfi, 2016), i finalment la vaig poder veure. És una pel·lícula que denuncia els estereotips de gènere i de raça en la pell de tres dones que parteixen amb tots els desavantatges possibles i que s'acaben imposant per pura capacitat, en un món tan elitista com ho pot ser una agència aeroespacial en l'època dels primers viatges tripulats. És una història basada en fets reals.

Les tres protagonistes indiscutibles, la Mary, la Katherine i la Dorothy. D'aquí.
A la NASA, el paper de les dones era irrisori, i el de les dones negres ja no diguem. Eren simples calculadores que es dedicaven a fer la feina bruta, i a més tenien les seves pròpies dependències, no es podien barrejar amb la resta de treballadors blancs. Però la Katherine, la Dorothy i la Mary no estaven disposades a conformar-se. La primera, matemàtica, va participar en els càlculs per enviar la primera càpsula tripulada dels EUA, i les seves dues col·legues i amigues també van ser pioneres en els seus camps, donant una bona lliçó al món, i canviant la percepció de les dones afroamericanes i els clixés que les acompanyaven.
L'entorn laboral de la Katherine no és gaire engrescador... D'aquí.
Les tres protagonistes no m'eren conegudes, però en el repartiment hi apareixen unes quantes cares de l'star system, com en Kevin Costner, la Kirsten Dunst, en Jim Parsons (aka Sheldon Cooper) o en Mahershala Ali, més conegut com a Remy Danton.
Però acaba sent la mà dreta d'en Kevin. D'aquí.
La pel·lícula és notable i explica bé una realitat molt dura i que encara no ha acabat actualment: les dones han de ser realment excepcionals per tenir una oportunitat. I si a sobre són negres, els esforços s'han de redoblar. Les tres protagonistes, especialment la Katherine, que és qui té més quota de pantalla, eren unes fora de sèrie, i fins i tot així la història no els fa justícia, perquè fins que una pel·lícula ha explicat les seves vivències eren unes desconegudes. Malgrat mostrar el menyspreu i el menysteniment que pateixen, segurament endolceix una mica la trama per fer-la més cinematogràfica, i dóna també importància a una història d'amor, que vull creure que també és fidedigne a la història, perquè si no no treu cap a res.

Valoració: El conjunt és força satisfactori, una pel·li prou interessant i reivindicativa que fa bo de veure.