dilluns, 17 de setembre de 2007

A dress to die for!

En menys d'una setmana he vist 4 pel·lícules d'aquelles heavy metal: Sabrina, Casablanca, Desayuno con dimantes i La finestra indiscreta. Toma ya!

Aquest tipus de pel·lícules m'agraden per l'estètica que desprenen. Quan dic estètica, no em refereixo només al cigarro de Humphrey Bogart, els guants i la boquilla de l'Audrey Hepburn o el vestit de la Grace Kelly (que també ho són). Em refereixo a frases com "No se puede leer una nota así sin llevar los labios pintados" o "Es un cañonazo o el latido de mi corazón". És tan cinematogràfic, tot plegat!

Mai no hi tornarà a haver actrius de Hollywood amb aquest glamour i aquest savoir faire, i mai hi haurà ningú que dugui una gavardina com ho fa en Humphry Bogart.

Tampoc hi haurà ningú que pugui reemplaçar a la Jean Fontaine a Rebecca, perquè és massa teatral, i ara les coses ja no són així. Aquella por i aquella inseguretat que et transmet només amb una mirada és fa tan evident que ara ja no ens la creiem. Hòstia, i què me'n dieu de la erra brodada en seda sucumbint a l'incendi de Manderlay? És senzillament brutal!! "Y otra cosa: no se ponga nunca un vestido negro, ni un collar de perlas, ni tenga nunca 36 años".

Perquè la millor de les quatre pel·lícules que us deia al principi és, amb diferència i a mon avís, La finestra indiscreta. Hitchcock aquí va superar-se a sí mateix, perquè va aconseguir fer una barreja perfecte d'originalitat, intriga, comèdia, elegància i tècnica. Sí, sí, tècnica.

I no us penseu que és queda tot aquí, perquè Hitchcock va aconseguir anar més enllà i va plantar un somni dissenyat per Salvador Dalí (amb homenatge a Buñuel inclòs) a Recuerda, una de les que no ha de caure a l'oblit. No és estètic, això?

Mira, he pensat que més endavant faré algun post sobre aquestes pel·lícules, però avui us deixo amb la delicadesa d'un vestit de somni... el que us deia, el de la Grace Kelly...


Regaleu-me'l pel meu aniversari, vale?

4 comentaris:

  1. I després em direu viejuno perquè escolto la música que escolto. Ai... El món és ple d'injustícies...

    Doncs crec que en el fons tens raó. Aquestes pelis tenen no sé què que s'ha perdut completament. Ara tant si la peli està ambientada a l'edat mitjana, com si ho està al futur, els personatges actuen com si estiguessin a l'actualitat. No sé si m'enteneu... És menys teatral.

    Bé, sigui com sigui, jo al principi era una mica refractari a mirar aquestes pel·lícules i ara sóc jo qui les demana...

    Gerhart

    ResponElimina
  2. Ha estat un bon intent, parlar d'un tema tant interessant per intentar colar-nos el regal que vols pel teu aniversari... però en aquelles èpoques tots anem curts de pasta per comprar un vestidet com aquest...

    Si et sóc sincer, ja podeu tirar-me pedres, a mi em fan molta mandra aquestes pel·lis, i mira que m'agrada el cinema, eh, però les trobo tan desfassades... espero que algun dia em feu canviar d'opinió, que queda molt bé dir que ens agrada el cinema clàssic.

    ResponElimina
  3. Osti Xexu, apedregar-te no, però jo t'obligaria a veure Ciutadà Kane, De aquí a la eternidad i, només faltaria, qualsevol del Hitch, qualsevol.

    I sobretot pel que diu la Txari: la tècnica. És que és una passada, el que són capaços de fer.

    Rebeca és brutal! Per cert, la Joan Fontaine era germana de la Olivia de Havilland, crec. Quina dona!

    ResponElimina
  4. (2 anys més tard...)

    Jo encara tinc pendent Ciudadano Kane (ho sento, però sempre me l'han anomenada en castellà, com si el seu títol original fós aquest...)*

    Sí, sí, la Fontaine és germana de la Olivia de Havilland, van tenir una història estranya, però mai he aclarit ben bé què va passar (2 germanes, grans actrius... és un perill!)

    *És una norma, jo conec aquestes pel·lícules per la meva iaia i la meva tieta, i sempre deien els noms en castellà. Així, no és Jan Fontein sinó Jean Fontaine tal com sona (marcant, sobretot, les dues "ès")

    Queden pendents les crítiques de les pel·lícules!

    ResponElimina