divendres, 7 de febrer de 2014

Fugir del passat

Entenc que hi hagi qui vulgui fugir del seu passat. Jo mateixa, sense anar més lluny. Visc en el poble on vaig néixer i em relaciono amb moltes persones que hi viuen i que també hi van néixer. És a dir, persones amb qui vaig anar a l'institut. Això que ara porto amb normalitat, va ser durant un temps  un problema. Quan vaig tornar després d'estudiar fora, no volia trobar-me amb aquestes persones, perquè tenen massa informació de mi: de totes les trapelleries i idioteses que vaig fer durant l'adolescència, dels errors que vaig cometre. En concret, avui pensava en un episodi fosc de la meva vida, un moment en el que no vaig estar gens a l'alçada i vaig actuar malament. Vàries persones en van ser testimoni, i ara me'n trobo alguna pel carrer, amb els nens... i jo els dic "Hola" amb normalitat, però no em tornen la salutació. Aquest és un dels moments en els que encara voldria fugir del meu passat, marxar a un altre lloc i no haver de trobar-me aquestes persones. Els fets vergonyants van passar quan jo tenia 17 anys i penso que aquestes persones segur que no pensen en aquell episodi, però alguna cosa dins meu em diu que sí que ho recorden. I això em crea una incomoditat quan me'ls trobo. Aquesta incomoditat que ara tinc amb 3 persones, abans el tenia amb moltes més. Em costava entendre que tothom té un passat i que tots tenim coses de les que ens avergonyim. Ara ho entenc. Trobar-me amb qui la va fer molt més grossa que jo i xerrar com si res, m'ha ajudat molt :) 

Entenc que hi hagi qui no vulgui acceptar-ho i prefereixi fugir i refugiar-se en l'anonimat d'un altre poble o d'una gran ciutat. I no ho dic com una crítica, que quedi clar que tots som lliures de viure com més ens plagui (sempre i quan mirem de no fer mal als altres).

3 comentaris:

  1. Què pot ser tan greu com perquè no es vagi diluint amb el temps? Tot s'oblida, tot es relativitza. Però sí que és cert que, si ve els altres probablement no pensen en aquelles coses quan ens veuen, sí que han guardat al subconscient que passa alguna cosa amb nosaltres que els genera cert rebuig. No sé per què em cau malament aquesta persona, però alguna cosa ha fet. De totes maneres, de pecats de joventut tots en tenim, no? Bé, jo no, perquè sóc una bellíssima persona, però vosaltres... ai vosaltres...

    ResponElimina
  2. No es obligatorio relacionarse con el pasado, ni tampoco ignorarlo, pero sí habría que tener cabeza para saber que en ciertas edades se hacen tonterías...

    ResponElimina
  3. Certament, en un poble és més complicat gestionar la llosa del passat, i intueixo que en aquest resulta especialment difícil, malgrat la mida relativament gran que té. En tot cas, quan aconsegueixes posar l'autoestima al nivell de "jo sóc la que sóc ara mateix; a qui li agradi, bé i a qui no, també" (amb tots els peus de pàgina que calguin sobre la superació personal), sents un reconfort que et fa estar indubtablement bé amb tu mateixa i amb els demés.

    (Mira que mon pare sempre em deia: "fes frases curtes: subjecte, verb i predicat"; però noi, no hi ha manera...)

    ResponElimina