dijous, 28 de juny de 2007

El test d''intel·ligència'

Passejant per ca la Lluna em vaig trobar un enllaç a un test per saber si hom és estúpid. El post en el que està el vaig trobar molt positiu, i en un primer moment, no vaig parar esment al test aquest perquè en aquell moment no em sentia estúpid, i no tenia ganes que ningú em demostrés el contrari. Avui m'ho he pensat millor, i quan tenia una estoneta morta, hi he entrat i l'he fet. Es tracta, en definitiva, d'un test d'intel·ligència d'aquells de preguntes amb resposta múltiple, i que t'intenten embolicar perquè no encertis. Pensava que seria més en conya, però no, i ja m'agraden aquestes coses.

El problema és que a la feina ens agraden tota aquesta mena de trivials (i si juguem a trivials de genètica i biologia molecular, no jugarem a aquests...), i de seguida que algú m'ha vist fent el test ja el tenia darrera dient: "Apa, un trivial i no avises!!" I tot i que m'he esforçat en poder fer-lo sol, insistint que era d'intel·ligència i que després el fés cadascú pel seu compte, sempre hi havia algú que feia algun comentari que t'orientava. Jo he estat el primer, així que els resultats han estat els més fiables. M'ha sortit que sóc un 29% estúpid, no està malament, en sóc una estona llarga. El resultat del test m'ha donat 'fairly smart', així que encara.

Explico això per dos motius. Un d'ells, perquè m'ha fet gràcia i us convido a que el feu si us ve de gust. És en anglès i alguna parauleta l'haureu de buscar al diccionari, però més o menys s'entén. L'altre, és per dubtar una mica dels resultats que dóna un test com aquest. Em decanto per dubtar, perquè hi ha hagut sorpreses amb els resultats dels meus companys. Això no farà canviar la idea que tinc d'ells, però qui em semblava molt intel·ligent ha aconseguit uns resultats sorprenentment baixos, i en canvi, altra gent de per allà han demostrat ser els menys estúpids de tots, i jo ho posaria en dubte. Potser és que hi havia massa gent, potser és que això ho ha de fer cadascú sense influència externa, no ho sé. Alguns resultats me'ls crec, i d'altres me'ls hauria de creure, però no m'hi ressigno, no poden ser. Bé, prou de divagar. Si ho voleu provar, aquí us deixo l'enllaç al post de la Lluna, s'ha de clickar la foto de l'Einstein. Podria posar l'enllaç a la pàgina web, però així faig una mica de propaganda.

Diuen que no hi ha dos sense tres. Avui, tres posts de la Comunitat, a veure si abans d'acabar el dia algú s'anima a arrodonir el dia amb un quart.


Focs Artificials 2007

Fa bastants anys que per la Festa Major de Palamós no hi podia esser. Aquest any sí que hi he sigut i m'ha fet molta il·lusió veure els focs artificials que fan cada any per despedir la Festa.

En vaig fer un video per mi mateix i també perque la Noemi ho pogués veure. Gracies al youtube ara en podrem gaudir tots!



Vaig tenir uns sentiments bastant extranys: melancolia, passat, moments perduts, però també retrobament... No us ha passat mai?

Sóc gafe??

Com us sentiríeu si en menys de tres dies us passa el següent:

- El botó d'encendre el DVD nou que et vas comprar no funciona (l'has de dur a la botiga a que te'l canvïin).

- Actualitzes el firmware del disc dur (també nou, de fa 2 mesos) i s'espatlla (els de la casa el reculliran i me'l tornaran per missatger. Amb el tiquet de compra, clar... que no el guardes??)

- El mòbil (aquest no és nou) s'ofega perquè cau a la pica i s'espatlla (Vodafone, la meva companyia des que tinc ús de raó, me'n regala un amb els punts, cap problem, però no és Nokia!)

- Vas a donar un cop de mà a la botiga de la tieta i resulta que el teclat i el ratolí inhalàmbrics no van. Canvies les piles i continuen sense funcionar. Desconnectes els cables, els tornes a connectar i res. A cagar! Ja tornaré un altre dia.

- Arriben el paquet amb els vales del Decathlon que vas demanar (bieeeen! motxilla nova pel Vietnam!!) i resulta que s'equivoquen i no són del Decathlon, sinó que són del MediaMarkt. Ja he parlat amb ells i els vindran a buscar per portar-me els que vaig demanar.. a veure si és veritat.

- Finalment, patines uns esglaons a casa als pares i caus... no et fas res, però collons!!... és que jo volia uns vales del Decathlon!!

Chiquillades, direu, però mira, a mi em va afectar i no vaig poder evitar posar-me a plorar!! Seré gafe??

Per sort tot és solucionable i no transcendental... tot fós com això! em va dir la meva mare...

Ara estic preparada pel que em pugui passar, no patiu:

dijous, 21 de juny de 2007

Emocions "inesperades"

Sense ni tansols haver llegit el post anterior, he agafat el cotxe i m'he dirigit cap a Can Ruti per assistir a un esdeveniment que sol posar fí a una llarga etapa, alhora que escriu el pròleg d'una que promet ser-ho encara més.

Per ser sincer, no he entrat a la sala massa conscient del significat d'aquell acte, però el cert és que poc a poc els records d'una etapa que no oblidaré mai han anat aflorant i deixant pas a agradables sensacions i sentiments. Berta, has estat collonuda. Ningú no pot negar que ho portaves molt ben assajat (aquestes coses no es poden fer d'una altra manera, l'espontaneïtat no hi té lloc en una lectura de tesi...), però li has posat aquella espurna que fa que mai no facis les coses "per que toca". No sé si n'eres conscient, però cada cop que explicaves com un resultat havia donat lloc a nous i apassionants interrogants, obries més els ulls i saccejaves les dues mans com volen dir "us n'adoneu de què implica aquest resultat?!".

Durant la discussió, en la que ens has obsequiat amb alguna que altra firma taradellenca (crec que a cap de nosaltres ens ha passat desapercebut el teu familiar "aveiam", amb que has introduït algunes de les respostes), m'he permès el luxe de desconnectar una mica i gaudir dels records que m'anaven venint al cap. No és que no fos interessant, però per a un bioquímic de la comunicació feromonal el debat sobre l'entrada del VIH als limfòcits es pot fer un tant llunyà, per no dir directament difícil de seguir. Pensava en divertides escenes de la comunitat del fosfat a la biblioteca d'econòmiques, en els començaments, quan encara ni tansols ens coneixiem, però ja compartiem apunts... En fi, tot plegat ha estat molt emotiu. No he arribat a manifestar-ho públicament, però reconec que en algun moment dels aplaudiments he hagut d'empassar saliba.

Bé, només em queda felicitar-te. Felicitar-te per haver donat la talla avui, però també per com l'has donada durant els darrers quatre anys.

Doctora

I ja estem aquí. Sabíem que aquest moment arribaria tard o d'hora, quan comences, saps que en un futur no gaire llunyà hauràs d'acabar. Què durarà, quatre, cinc anys? El que sigui, però no gaire més que això. Ara només queda el mal tràngol final, però en unes hores, tot ha passat, l'adrenalina torna a nivells normals, les endorfines es disparen, i entres en un estat de relaxació que et fa sentir més cansat que mai.

En una mica més d'una horeta la nostra companya Berta farà l'acte de defensa pública de la seva tesi doctoral. Ella no n'és conscient, però si ha arribat fins aquí és perquè ja és doctora. La defensa és... bé, és una pantomima per justificar tots els diners que has pagat per poder acabar la tesi, una representació teatral en forma de monòleg, en definitiva, un final de festa tràgic, però que tindrà desenllaç feliç.

Doctora, que bé que sona. És la primera de nosaltres en acabar, tots els que podem estarem al seu costat en aquest moment tant especial de la vida. M'agradaria que ens ho expliqués ella mateixa, però no crec que tingui el cap per massa històries ara per ara, així que jo mateix deixo aquí escrit per la posteritat que algú de la Comunitat a assolit una altra fita, una fita que a mi em fa molta il·lusió compartir, perquè me l'estimo molt, ella ha guanyat la cursa dels becaris que batallen cada dia per trobar el seu lloc en aquest món. Felicitats Berta, i que les coses encara siguin millor a partir d'ara.

dimarts, 19 de juny de 2007

I si cancelo les vacances?

Ja que aquest blog també es una mica meu, reclamo el dret a fer-lo servir per desfogar-me.

Estava pensant: arribo el dia 22 a BCN. El dia 27 haig d'entregar un trebal pel master. El dia 4 presento el DEA, i marxo el dia 9. El dia 11 haig de presentar un altre treball per el master.

Això són vacances? Això es una puta merda. Per això fa 6 mesos que espero en candaletes que arribi l'estiu? Per venir a treballar a Palamós? A més, tinc la impressió que el meu director de tesi té menys ganes que jo de treballar, lo qual podria ser motiu de premi guines.

O sigui que estic mirant que faig. Si cancelo el curs del master (del qual no em tornen el 20%), si vinc de vacances a treballar, o si paso de tot...

Hay alguien al otro lado?

dilluns, 18 de juny de 2007

Any en blanc

No ha estat possible. Aquesta vegada el Barça no ha comptat amb la flor d'altres vegades i el miracle no s'ha produït. Vaig escoltar el partit per la ràdio amb emoció, com no es pot fer d'altra manera si escoltes el Puyal, i durant força estona vaig pensar que encara ens en sortiríem, semblava haver-se posat tot de cara, però va ser aquella espurna d'esperança que sempre apareix quan les coses són a punt de precipitar-se.

Se'ns va escapar la Súper Copa europea, la Copa, no vam estar a l'alçada a la Champions, i en un final de lliga per oblidar hem deixat escapar una lliga que teníem guanyada des de feia molt de temps, tant, que ningú no en parlava. Però encara no se sap d'on va aparèixer el Madrid, ni més ni menys que el Real Madrid, i ens l'ha arrabassat de les mans. Una desgràcia, una temporada que més valdria no haver viscut, i menys després d'haver-nos proclamat campions de la Champions la temporada passada. Ha estat un fort revés no guanyar res d'entitat aquest any, però ja se sap, quan un equip no està acostumat a guanyar, un èxit tant sonat com ser campions d'Europa pot passar factura. No en som ni el primer ni serem el darrer exemple d'això.

Res més. Si els culés hem vingut a aquest món a patir, doncs patirem. Això si, també som molt donats a girar l'esquena a l'equip quan no guanyen. No ho fem ara, tinguem el cap alt, i seguim donant suport al nostre equip. Visca el Barça, i fent un símil polític, tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer!

divendres, 15 de juny de 2007

Visita #2000 del post

El contador ja marca 2000 visitres... I per moltes més!!!

El 4 de Juliol presento el DEA!!

Nens, el dia 4 de Juliol presento el DEA.

Segurament la hora i el lloc ja estan posats, però jo no els se pas. Si algú vol venir per donar suport moral, jo encantat!

Per cert, que va del canto d'un duro que no presento DEA. No havia fet pas la preinscripció ni res. Sort del meu papi que es un campeón i avui va a BCN per matricular-me del DEA (papa t'estimo!)

dijous, 14 de juny de 2007

Punt d'inflexió

Ai nens, ahir me'n vaig anar a dormir emprenyat. Resulta que com que estic en últim any de tesi, he de fer un resum de resultats, per veure com es poden incloure totes les dades que he aconseguit en tot aquest temps, reflotar temes que havien quedat en l'oblit i veure què cal reforçar d'ara al final. Per ser sincer, aquest resum em fa moltíssima mandra, però igualment, sóc conscient que l'he de fer.

Encara m'estic mirant la llibreta del 2004 i ahir a la nit mirava la feina que vaig fer en la clonació d'un transportador. Feia gràcia perquè semblava que sortia, i estava seguint una bona evolució. Ja sabia que en algun moment m'havien fet passar aquesta part del meu treball a un altre noi del laboratori perquè ell continués. Però el punt en que ho vaig deixar era interessant, en aquell moment no podia saber el per què d'algunes coses que em sortien. Aquest noi ha basat la seva tesi en aquest transportador, i ha aconseguit un conjunt de dades espectaculars, segurament, el millor treball del grup, si més no, de l'actualitat. Cada cop que fa un seminari ens quedem embadalits de la feina que ha fet, i sempre es comenta que té una flor al cul, perquè a part de ser un crack, que ho és, ha tingut força sort en els experiments.

Ha fet moltíssimes coses, algunes amb el que jo li vaig passar, i altres per altres vies. No vaig poder evitar pensar que aquest xaval està vivint la vida que em pertoca a mi. Acabarà la tesi amb diverses publicacions destacades i serà un gran treball, que tots elogiaran. La meva, en canvi, serà fluixet i de poca monta, sense grans resultats. Em queda el consol de que probablement jo no hagués arribat ni a la meitat de lluny que ell si m'hagués quedat jo aquest projecte, perquè ell és molt bo i té empenta i iniciativa. Però igualment, el meu sentiment d'impotència em va fer tancar les llibretes de cop i anar a dormir. Amb el temps se m'han passat les ganes de continuar amb la tesi, i de seguir en el món de la investigació. I pensar que la història podia haver canviat molt si no hagués perdut aquest transportador i m'hagués quedat amb el dolent...

dimecres, 13 de juny de 2007

Quan falta per Torredembarra??

Doncs com demanava en Gerhart, jo completo la seva gran crònica del concert amb dues imatges del grup, captades des de la meva càmera. No sé vosaltres, però a mi aquest concert em va deixar un somriure als llavis que encara em dura. I no va ser un dels millors, ja n'hem parlat abastament, però mira, vaig quedar a gust, i sobretot, amb ganes de més. Mamaaaaaa, quan falta per Torredembarra!!!???

La primera és d'en Pau amb les seves pilotetes (no pensar malament) a Darrera una Revista. Magnífic tema per començar el concert i deixar la gent perfectament encarada per un parell de bocins de A Rússia, abans de tornar al Batiscafo.


La segona, en Joan Roca, el més catxondo del grup, i no ho dic pels seus mugronets trempats (cosa que s'aprecia a la foto). Aquest dia ens va regalar alguns moments divertits, com una imitació d'en Pau. De fons, a la part fosca de l'escenari, en Pere Manel a la bateria.

dilluns, 11 de juny de 2007

Entre el passat i el futur: Tiana

Les nits antoniafòniques no coneixen el fracàs. I suposo que us preguntareu a què treu cap que comenci la crònica amb una afirmació inapel·lable i d'una evidència que la fa innecessària per a molts de vosaltres. Però en la parcel·la de realitat del que escriu aquestes línies aquest desenllaç feliç no era ni de lluny evident.


Aquell dissabte va començar per a nosaltres una hora i quart més tard que per a la resta d'habitants de la zona horària GMT+01:00. Però aquest desfalc temporal amb que vam posar el peu a terra va resultar ser poc més que el pròleg de tot un seguit d'errors evitables que ens van conduir a situacions vergonyants, per a les quals demano disculpes col·lectives amb l'esperança que aquestes línies sepultin, d'alguna manera, el record d'aquelles escenes. A saber, i entre d'altres, endarrerir els desitjos alimentaris de la Nora i inquietar innecessàriament a la seva mare... En fi, disculpes a tots els damnificats directes i indirectes.


Sigui com sigui, i per una raó més supersticiosa que estadística, la por al fracàs d'aquell dia no deixava pas a l'emoció que generalment s'apodera de nosaltres a cada concert d'Antònia Font. Ja sabeu, aquell regust còmplice a novetat (la novetat de veure per primer cop els Antònia Font a Tiana, la novetat de consagrar per primera vegada el meu 8è concert). A més, les condicions a priori tampoc prometien contribuir molt en la lluita contra el pessimisme: Poca afluència inicial (tot i ser gratuït), teloners més o menys desconeguts que forçaven un retard en l'inici del plat fort...


Amb molta parsimònia, i asseguts a unes escales com si fóssim nosaltres els que esperàvem per actuar, deixàvem passar els minuts la Txari, el Xexu, la Rachel, el Gigi, un servidor i tres agradables companys de viatge d'aquella nit: dos vells amics de la Rachel (veterans ja en això d'Antònia Font) i una molt bona amiga nostra, que va renunciar al seu vespre de “rodríguez” per estrenar-se en el directe antòniafonic. De fet, abstret en la meva paranoia, no em podia treure del cap aquelles sàvies paraules de la meva àvia “... recorda que la primera vegada sempre és decebedora...” Seria aquell el cas de la primera experiència antoniafònica de la nostra amiga?


El moment va arribar. No sé si em sabré expressar prou bé, però en aquell moment en que un Pau rialler i armat amb dues pilotetes de goma va aparèixer a l'escenari acompanyat pels primers acords de Darrere una revista, el dissabte va desaparèixer del curs del temps. Des d'aquell moment, passat i futur van deixar d'existir. Només el present tenia sentit, i hagués estat el mateix present si el concert hagués tingut lloc dos dissabtes enrere o tres diumenges més tard. Amb els matisos que cada ocasió ens aporten, es van anar succeint totes les situacions senzilles, però que ens fan feliços de debò a cada concert: Aquell petó d'en Xexu a Vos estim a tots igual que només nosaltres entenem, la satisfacció de no patinar a la segona part de Nata o el petit vals Txari-Gerhart, que aquest cop no va poder ser a Vitamina sol, però que vàrem gaudir com mai a la tornada de Jo, robot. Més enllà d'aquests incondicionals moments, els Antònia Font van treure un excel·lent en feeling; feeling amb el públic, però també entre ells. Poques vegades hem vist en Joan Miquel Oliver comunicar-se tant (vervalment, vull dir) amb la resta del grup. La complicitat i els somriures entre ells era contagiosa, per no parlar del bon humor d'en Joan Roca que, amb els mugrons tan trempats com sempre, es va llençar a la piscina de les imitacions per parodiar a en Pau amb un erroni "... un cigarro... un cafè..." burlesc.


El d'ahir no va ser un concert especialment llarg (si més no, no tan llarg com -corregiu-me si m'equivoco, si us plau- en Xexu va pronosticar al punt d'inflexió Alegria), però l'eufòria no va davallar en cap moment. En Gerhart va ballar i cantar Alpinistes samurais com mai (Txari, m'hauries d'haver vist!), en Gigi i la Txari no van parar de ballar ni a la cua de la barra, i fins i tot la nouvinguda, sense poder compartir la majoria de lletres, es deixava portar per la música saltant i ballant amb un somriure d'orella a orella.


El bis -més aviat ranci i oportunista- de Wa yea! marcava el final del concert, donant l'entrada al diumenge dia deu de juny. Vam marxar cap a casa amb el bon regust de boca d'haver començat un nou dia en un concert d'Antònia Font.


::::: :::::


Nota de l'autor: Potser la meva crònica està escrita des d'un prisma un tant particular, donades les circumstàncies de l'autor. Potser algunes de les sensacions que, amb tota la sinceritat del món, he destacat no són compartides per la resta d'assistents. En tot cas, les imatges que en Xexu i la Rachel van capturar amb les seves càmeres noves de trinca poden ser un molt bon complement a la meva crònica. Què me'n dieu? Us animeu a completar el post?





divendres, 8 de juny de 2007

De com Renfe inverteix... en el que li interessa

Dimarts vaig fer un viatge en el passat agafant l'Andalucía Express de Sevilla a Jerez. Vaig tornar al temps en el que encara no hi havia bitllets de cartró gruixut amb banda magnètica, al temps en el que l'interventor es deia revisor i et marcava el bitllet amb aquella màquina que no he aconseguit saber com es diu, al temps en el que es podia baixar a l'andana a acomiadar a algú sense haver de picar bitllet, al temps en el que no havies de guardar el bitllet fins al final del trajecte per poder sortir de l'estació, ...

I després ens queixem de que Renfe no hagi invertit en infraestructures a Catalunya... és que la culpa "es de los catalanes"!

PD: em van regalar un testet amb terra i llavors per poder jugar a ser jardinera.


dijous, 7 de juny de 2007

Llista del que em vull endur a Vietnam (encara està per retocar...)

Calçat:
- Bambes
- Sandàlies de riu
- Sandàlies normals grogues

Roba:
- Texans
- Samarreta de la puka
- Samarreta M/C "No perdis el nord"
- Samarreta S/M groga
- Samarreta S/M negra
- Samarreta tirants negra
- Top groc que a en Gerard no li agrada
- Top groc H&M
- Top marró
- Faldilla ratlles de fil
- Mini texana
- Pantalons curts texans
- Pirates negres ?
- Pareo
- Bikini gropc
- Bikini del peix ?
- Pantalons xandal (prims)
- Jaqueta yoli o decathlon
- Jaqueta Mètric
- Vestit marró
- Roba interior

Neceser:
- Sabó de cos
- Xampú
- Pinta
- Desodorant
- Protector solar
- After sun
- Oli johnsons Aloe Vera (en envàs petit)
- Cutxilla
- Raspall i pasta de dents
- Toallitas refrescants
- Tampax
- Diadema
- Monederet amb gomes, clips, ... per recollir els cabells
- Tovallola gran
- Tovallola petita
- Kleenex

Altres:
- Càmara petita
- Carregador de la càmara
- USB per passar les fotos
- MP3 (si en tinc!)
- Llibre
- Ulleres de sol
- Tabac
- Encenedor
- Passaport
- DNI
- Targeta de Crèdit
- Targeta de Dèbit
- Targeta Qatar Airways Privilege Club
- Llibreta (diari)
- Bolis
- Celo
- Sac de dormir?
- Xiclets
- Coixí per l'avió (inflable)
- UNO
- Trivial??
- Menjar per l'avió (Pim's!) - ens en deixaran portar?
- Mòbil
- Carregador del mòbil
- Ronyonera "slim"
- Moneder pel pot (segur que ningú més hi pensa!)

Equipatge:
- Motxilla nova (si m'arriben els vales del Decathlon!).
- Motxilla de sempre (si no m'arriben els vales de Decathlon!).
- Motxilleta petita verda.
- Motxilla "plegable" (regalada per Rac105).
- Ronyonera verda ?

Botiquín: parlaré amb el farmacèutic...

divendres, 1 de juny de 2007

Gràcies, Citroën

Tot va començar amb l'anunci d'un cotxe amb nom de pintor. Per la nostra generació, els anuncis han estat una via de coneixement de noves músiques. Em vaig comprar un CD pensant que serien tot versions dels anys 50 i 60, però no, nens i nenes. El que estava comprant era una entrada a un món fins aleshores desconegut per mi: el món de la música en estat pur. Amb Pink Martini vaig començar a fixar-me en com de fantàstics podíen ser el que fins aleshores eren per mi un complement de la veu: percussions, trompeta, trombó, violins, xelo, baix, guitarra, segones veus, ... Quin espectacle, senyores i senyors!

I què millor podia esperar jo que veure'ls a l'Auditori? Van fer pujar a l'escenari el glamour que només es troba a les pel·lícules en blanc i negre, l'escència de les orquestres dels anys 50-60 i el sentit de l'humor que només poden tenir aquells estadunidencs que no voten a Bush. Canten en italià, francès, turc, portuguès, japonès, espanyol, crota i també en anglès. Parlen sobretot de l'amor, però amb molta picardia, passen d'estar al Carnaval de Río a una terrassa de Nàpols i no deixen de visitar les ànimes del Japó. I ballen, tots ballen i tmbé composen, ah! i de tocar en saben molt, com demostren al final fent espectaculars solos que només es poden contestar aixecant-te, aplaudint molt i cridant!

Sense deixar d'anomenar les fabuloses sabates de la cantant, China Forbes, i la brillant posada en escena del pianista, Lauderdale, m'acomiado de vosaltres amb un...


Una notte a Napoli
Con la luna ed il mare
Ho incontrato un angelo
Che non poteva più volar
Una notte a Napoli
Delle stelle si scordò
E anche senza ali
In cielo mi portò


Sóc conscient de que em queda molt món per conèixer...